No me’n recordo, Elizabeth

elizabeth-missingAvui us vull parlar d’un llibre fantàstic que ja vaig esmentar a la llista dels deures d’aquest estiu: Elizabeth is missing, d’Emma HealeyCom ja vaig dir a la llista de deures, aquest llibre me’l vaig comprar perquè tot plegat em sortís més bé de preu. Una tapa bufona i un tema més o menys graciós: “How do you solve a mystery when you can’t remember the clues?”.

Us he de dir que aquest llibre ha estat molt més bo del que jo m’esperava. A la contraportada diuen que la Maud és oblidadissa, que es fa una tassa de te i s’oblida de prendre-se-la. Cosetes per l’estil. I quan una s’espera trobar-se una mena de poca-soltada com L’avi de cent anys que va saltar per la finestra, resulta que es troba un tros de llibre que hauria de traduir-se a tots els idiomes del món perquè la impotència i els sentiments que ens fa despertar una cosa com l’Alzheimer són universals.

Com diu la contraportada, doncs, la Maud, la protagonista, és una dona gran que comença a mostrar senyals d’Alzheimer. Al radiador de l’entrada hi ha posades en fila les últimes 12 tasses de te que s’ha fet, i que s’oblida de prendre tan bon punt surt de la cuina. I una altra cosa que ha oblidat és què li ha passat a la seva amiga, l’Elizabeth. I per això nosaltres tampoc ho sabem: la narradora de la història és la Maud, precisament, i tot el que no recorda queda fora de la història.

Fins aquí, no passaria de ser una història tendra més, però el mèrit de l’autora, a més de fer-nos veure la malaltia a través dels ulls de l’afectat, consisteix en entreteixir-hi una història antiga, de la Maud quan era jove. Què va passar amb la seva germana? On és?

I, tot i que a priori sembla increïble, és la mateixa Maud la que ho acaba descobrint, fent memòria d’escenes antigues, buscant coses, donant pistes als que sí que tenen memòria. I tot això va embolicat amb la seva relació amb la filla i la néta, amb els veïns, amb històries de la postguerra, el racionament… tot plegat, un pack molt potent que fa que t’hi enganxis i no puguis parar de llegir fins que arribes al final, amb una lleguera opressió al pit, pensant si també tu acabaràs així.

No vull acabar sense donar-vos l’enllaç a una ressenya sobre el llibre publicada a The Guardian, que té una bona secció de literatura. I també us volia dir que el llibre en qüestió va ser el guanyador del Costa Book Award 2014. No sóc l’única que l’ha trobat bo, doncs.

La pregunta, però, és: per què em vaig comprar un llibre que em pensava que seria una poca-soltada? N’hi havia molts més per triar, però al final em vaig endur aquest. No sé per què, però m’alegro d’haver-lo triat. Trieu-lo vosaltres també.

Marina Lewycka, la pega i els avis estrafolaris

M’acabo de llegir We are all made of glue, de la Marina Lewycka. En aquest llibre, l’autora recupera el que tant em va fer riure a La petita història dels tractors en ucrainès: una persona gran estrafolària. I aquesta és la seva millor recepta: utilitzar com a protagonistes uns vellets que volen recuperar la joventut i que fan coses absolutament estrafolàries que ens fan posar neguitosos i riure al mateix temps.gluenew

Perquè, tot i que el personatge principal i narradora del llibre és la Georgie Sinclair, l’ànima de la història és la Naomi Shapiro, una velleta d’edat desconeguda que es pinta els ulls com un lloro, les galtes com la Heidi i els morros d’un vermell brillant i sense punteria. És un personatge nerviós, autoritari i molt decidit que no dubta a trucar a la Georgie a mitja nit o a primera hora del matí si té una emergència. És d’origen alemany, i veureu que l’autora ha retratat la manera de parlar, cosa que m’ha fet riure més perquè era com si la sentís: “Oh, zenk God you heff come, Georgie! […] Something is heppening to my voter”.

De fet, si no fos per les peripècies a què ha de fer front la Georgie per ajudar la Naomi, això podria ser una història més sobre una dona que se separa i que coneix altres homes. Hi ha hagut moments en què he pensat “Oh, no! 50 sombras de Grey a la vista!”, però aleshores ha reaparegut la Naomi o qualsevol dels altres eixelebrats i m’he reconciliat amb el llibre.

També volia destacar que, de fons, veiem passar el tema estrella d’aquest estiu: l’enfrontament entre israelians i palestins. Lewycka el fa servir com a base per a l’enfrontament entre alguns dels personatges i ens dóna alguns detalls sobre la història recent d’Israel, tant d’una banda com de l’altra de la paret. És informació que mai no sobra.

I la pega què hi pinta, en tot això? Doncs resulta que la Georgie és una freelance que es dedica a editar articles i altres materials escrits per a una revista que tracta de pegues, materials adhesius, etc. I alguna cosa he après, també, sobre aquest tema.

En resum, un llibre lleugeret i que es llegeix ràpid. Costa una mica entrar-hi, però quan t’enganxa ja no pots deixar-lo fins al final: Qui és la Naomi? Com ha arribat a la casa? Què passarà amb en Mark Diabello?

Només una cosa m’ha sobtat: Rioja blanc? Vosaltres n’heu begut mai?

La senyoreta Buncle, escriptora

Us imagineu que escrivíssiu un llibre que retratés el millor i el pitjor dels vostres veïns? Us imagineu que, per postres, visquéssiu en un poble petit amb gent que té poca cosa per fer i molt de temps per dedicar-se a criticar?

Buncle Stevenson Doncs això és el que fa la protagonista de El libro de la señorita Buncle, de D. E. Stevenson. Un divertimento lleuger i entretingut que m’ha anat molt bé després de llegir-me coses tan contundents com ara Els raïms de la ira de John Steinbeck.

Tot passa en un petit poble anglès, Silverstream, a la dècada de 1930, en època de crisi. Els personatges són, majoritàriament, rendistes i gent que guanya diners fent poca feina. Els tenim fent el te cada dia, saludant-se educadament, fent viatges a Londres per anar a la modista… fins que la Barbara Buncle, que té problemes econòmics, decideix resoldre’ls escrivint un llibre que explica el dia a dia… i l’exagera una mica. I, és clar, quan es publica té un èxit brutal: tothom hi veu el seu propi veí retratat.

Quan el llibre arriba al poble i la gent s’adona que, tot i que l’autora (que publica amb pseudònim) canvia els noms i els llocs, explica les seves intimitats al gran públic sense cap mena de vergonya, s’enfaden moltíssim i només tenen feina a descobrir qui és el traïdor. En paralel, però, alguns d’ells actuen motivats pel llibre. Uns es porten millor, altres fan viatges, altres es declaren… en general, sembla que el llibre els fa ser millors persones.

En definitiva, un llibret que es deixa llegir ràpid, molt agradable i que us recomano que llegiu. També us agradarà molt la presentació impecable del llibre, d’una mida més aviat petitona i molt agradable, amb uns títols de capítol molt treballs i que ve molt de gust tenir a les mans. Ja sabeu que els llibres, com el menjar, m’entren per la vista.

Zadie Smith i l’ambaixada de Cambodja

Zadie Smith IS BACK!!

embassy_cambodia_smithSí senyor, la Zadie Smith HA TORNAT. La millor Zadie. La més contundent. La que explora la integració dels nouvinguts a Anglaterra. La que ha escrit The embassy of Cambodia.

Després de llegir-li coses com On Beauty, que abandonava l’escenari habitual de les seves novel·les per passar als Estats Units i fer un ullada a un entorn universitari, la Zadie ens ofereix un relat breu (79 pàgines!) i directe sobre la Fatou, una noia negra que arriba a Anglaterra i treballa per a una família procedent de l’Índia: una nova emigrant treballant per a emigrants ja aposentats. Un fet que també es dóna a casa nostra, on els immigrants més antics han pujat un graó en l’escala social i contracten els serveis de gent acabada d’arribar.

És un llibre tan curt que me’l vaig llegir en unes poques hores. I, precisament, és tan curt que no us en puc dir gran cosa sense donar-vos massa dades del contingut… o sigui que us haureu de conformar amb saber que l’embaixada de Cambodja no és l’element principal de la història i que la història mateixa és una plantofada que et sotraga.

No, no us penseu que hi hagi grans crims ni trames entrellaçades. És una història senzilla, sense estridències, que us deixa descolocats. I sense saber el final.

Demaneu-la als Reis i, si no sabeu anglès, demaneu als editors que la facin traduir al català JA. És tan curta, i tan bona, que l’hauríem de poder tenir aquí per Sant Jordi o, com a molt, per començar l’estiu…

Mentrestant, la podeu comprar en versió electrònica a amazon, per exemple.

Crisis personals a tope!

Us heu plantejat mai què podria passar si passéssiu tota una setmana amb els pares, els tiets, els germans i una cosinastra (sona falta, ja ho sé) en una caseta al mig de la muntanya? O potser ja us ha passat?

redhouseDoncs això és el que ens planteja Mark Haddon a The Red House. Una setmana sencera, amb un capítol per a cada dia, “tancats” en una caseta al bell mig dels prats de Gal·les. Evidentment, aquí tot es porta a l’extrem, i el petit “mostruari” de persones ens serveix per veure tota mena de conflictes que, segurament, no es donarien tots a l’hora en un context similar en la vida real.

Hi veureu minicrisis de parella, crisis d’adolescents, el record d’un fill nascut mort, pors infantils… cada personatge serveix perquè l’autor il·lustri un moment diferent de la vida. Diria que és un relat més en la línia de A Spot of Bother que no pas del gloriós The Curious Incident of the Dog in the Night-time. Quin gran llibre, aquest últim. Llàstima que no tenia aquest bloc, perquè us l’hauria recomanat fins a l’esgotament (i aprofito per fer-ho ara: llegiu-vos-el!).

En fi, The Red House és un bon llibre per als qui els agradi remenar en les relacions entre persones. A mi no m’agrada tant, però el fet és que, al final, m’ha enganxat.

Ah, i l’edició de butxaca és molt bufona, amb una tapa molt bonica i una tipografia que fa de bon llegir. De fet, és el que em va fer decidir a comprar-lo per Sant Jordi. Per deu euros, no es pot demanar més!