Ens trobem davant d’un llibre, Quartet de tardor, que no ve acompanyat dels cants de sirena habituals en altres llibres més mediàtics: l’autora, ja morta, no és gaire coneguda a casa nostra, el tema que tracta és… normal, sense els “bells and whistles” que prometen altres lectures sobre raça, minories desprotegides, gent desvalguda o, en general, persones al marge de la societat. Però és que també hi ha gent que viu en una zona tranquil·la, sense grans sotracs, i això no vol dir que llegir les seves històries no hagi de ser interessant.

Desconeixia totalment l’escriptora, Barbara Pym, i no tenia grans referències abans de començar la lectura. Bé, això no és ben bé veritat. La traductora del llibre és la Dolors Udina, nom que, ja d’entrada, dona tranquil·litat pel que fa a la qualitat de la traducció i la qualitat de l’original: la Dolors no tradueix qualsevol cosa. Per altra banda, el llibre el publica l’editorial Les Hores, cosa que també em donava una certa garantia que la tria fos del meu gust (en general, connecto força bé amb els seus llibres).

No en vaig tenir prou, però, i vaig fer una petita investigació sobre l’autora i el llibre. Així, vaig arribar a la conclusió que seria una lectura molt british i, és clar, aquesta filla del New Wave, New Romantics i Brit Pop que és una servidora no s’hi va poder resistir.

“Let’s all meet up in the year 2000

… won’t it be strange when we’re all fully groooown” (amb 4 Os, proveu a cantar-la), ja ho deien els Pulp a Disco 2000, una cançó que parlava de com serien quan fossin grans i proposava de retrobar-se amb els companys d’escola l’any 2000 (aleshores encara quedava lluny). Sí, llegir aquest llibre et fa venir una sensació estranya perquè els quatre protagonistes d’aquest llibre, als quals l’autora segueix en conjunt i per separat, podrien ser una mena de projecció de nosaltres mateixos (o dels Pulp) en una edat en què, avui dia, no ets jove ni vell: l’edat propera a la jubilació. I és per això que la lectura, aparentment sense grans girs argumentals, t’enganxa i t’embolcalla fins que no pots parar de passar pàgines per veure què passa amb l’Edwin, en Norman, la Letty i la Marcia, que treballen junts i, a punt de jubilar-se, veuen com la vida està a punt de fer un canvi.

Tan british com “Sí, ministre”

Les cases de maó fosc en rengleres, els autobusos, la tassa de te, la roba que porten… la ploma de Pym ens porta a un entorn que hem vist en mil sèries, començant per Sí, ministre o Els joves. Sí, la novel·la se situa uns anys abans, a la dècada de 1970, però els més grans de la sala ja us feu una idea de què vull dir.

Com deia més amunt, l’autora recrea brillantment aquest entorn i ens porta la història de quatre companys de feina que estan a punt de fer “el pas”. Cap dels quatre té una família pròpia, i es comencen a plantejar què passarà quan deixin de treballar. Amb què ompliran les hores, amb qui es veuran, si es voldran tornar a veure entre ells… Les primeres a jubilar-se són la Letty i la Marcia, i aquí és on la història agafa cos. A poc a poc, les coses canvien, i anem descobrint els plans de jubilació que tenien. Hi haurà canvis inesperats que enviaran en orris alguns d’aquests plans, i també hi haurà altres històries que propiciaran canvis més immediats. Finalment, caldrà estar atent a qui està preparat per a aquesta “nova vida” i qui no.

No us puc explicar gaire coses més sense fer spòiler. Només puc dir, reprenent el que he dit al principi, que és un llibre més profund del que sembla d’entrada i que, potser pel fet de no haver creat un excés d’expectatives, l’he disfrutat molt. Una novel·la en què no passa res i passa de tot, sobre gent normal que fan coses normals… però que també fa bo de conèixer. Diria que és la història més diferent respecte de la col·lecció de Les Hores, a qui agraeixo molt el llibre. En tot cas, m’ha fet venir ganes de llegir més coses de Barbara Pym.