La verdadera historia del Camello Xiangzi

luotuo-xiangziLao She. La verdadera historia del Camello Xiangzi.
Traductor: Manuel Lacruz i Tan Hui.
Ed. Funambulista, novembre 2014.
368 pàgines.
Avui us vull parlar de La verdadera historia del Camello Xiangzi, una de les obres més conegudes de Lao She, un dels meus autors favorits (ja us he parlat de Cat Country i de Mr Ma and Son, entre altres). També us recordo que vaig traduir-ne un relat, “El Sr. Pantalons de Muntar”, que podeu trobar a Paper de vidre. Per tot això, quan el vaig veure en una llibreria no vaig poder evitar comprar-me’l, tot i que no tenia cap referència del traductor i que, en el fons, ja me l’havia llegit fa molts anys…
Però això és el que tenen els clàssics: que quan te’ls tornes a llegir no deceben. La figura del Luotuo Xiangzi l’han estudiada mil experts, i ara no us descobriré res de nou, però la veritat és que és un personatge prototípic del cicle pobresa-ascensió-pèrdua que ens ofereix, també, un retrat del Pequín de la dècada de 1920, quan encara hi havia molts portadors d’aquesta mena de carros de dues rodes.
Al mateix temps, és un plaer seguir la història amb el Google Maps i veure per on es passegen els personatges. Algun dels llocs que hi surten són molt coneguts i, si heu estat a Pequín, segur que els coneixeu (Xizhimen, la part posterior de la Ciutat Prohibida, Xidian…).
Pel que fa a la traducció, tot i que en general és convincent, hi ha alguna cosa que no em quadra, com ara la lògica que s’ha seguit a l’hora de transcriure els noms de gent i llocs. En general, sembla que s’han llegit les normes del pinyin per transcriure els sons, però no s’han seguit per a la unió de les síl·labes que representen els caràcters. Menys en el cas del protagonista, que és en Xiangzi, ens trobem noms com Liu-si-ye (Liu Siye?) o Ren-he (Renhe?). Fins i tot hi ha algun nom que en un lloc apareix traduït i en un altre sense traduir o amb  transcripció que deu ser Wade Giles…
No voldria acabar sense parlar de Funambulista, l’editorial que ha publicat aquesta fantàstica història. La veritat és que el llibre en sí és estupend: un format més aviat quadrat, amb la tapa rugosa i els fulls groguencs. Un plaer de tenir-lo a les mans. Només caldria, doncs, repassar la transcripció dels noms propis i topònims i aplicar-hi les normes que s’esmenten a la Guia de estilo para el uso de palabras de origen chino que vam elaborar la gent del grup de recerca TXICC i que té edició en castellà d’Adeli Ediciones (i, en català, de la Direcció General de Política Lingüística).

Un amor que destruye ciudades

chang_amor que destruye ciudadesEileen Chang. Un amor que destruye ciudades.
Traductores: Qu Xianghong i Anne-Hélène Suárez.
Editorial: Libros del Asteroide.
S’acaba de publicar Un amor que destruye ciudades. I l’havia de llegir, és clar. No es tradueix l’Eileen Chang al català i al castellà cada dia, simultàniament. Tot i que sempre tiro cap a casa i compro en català, aquest cop m’he decidit per la versió castellana, publicada per Libros del Asteroide amb traducció d’Anne-Hélène Suárez i Qu Xianghong. Per què? Doncs perquè l’Anne-Hélène és una de les traductores més solvents del panorama de la traducció del xinès i feia temps que no li llegia res. Aquest cop ens arriba amb la col·laboració inestimable de la Qu Xianghong, un valor segur.
Pel que fa a la versió catalana, l’ha feta la Carla Benet, una traductora jove que ja ens va agradar amb la traducció de El passat i els càstigs, de Yu Hua, publicada per Males Herbes. En aquesta ocasió, els valents que han publicat l’obra d’Eileen Chang han estat Club Editor. De fet, a Catorze hi podeu trobar un dels dos relats que integren el volum.
Com deia, aquest llibre conté dues històries. La que li dona el títol, “Un amor que destruye ciudades”, i “Bloqueados”. Personalment, trobo que la primera comença bé, a Shanghai, en un entorn familiar on hi ha una divorciada que tothom veu amb mal ull i que lluita per fer-se independent. La història promet, però després degenera en una mena d’historieta rosa que no va enlloc. Al final ho salva una mica. De tota manera, a mi m’agrada més la segona història, “Bloqueados”, que descriu una escena en un tramvia que queda bloquejat al carrer enmig d’un avís de bombardeig.  La narració és lúcida i ens ofereix un retrat molt afinat de l’escena, tant dins com a fora del tramvia. Una història de les que m’agraden, que reflecteixen un període curt de temps però ric en detalls. De tota manera, no és de les coses que més m’ha agradat darrerament, tot i que Chang té una legió de seguidors.
Com sempre, Libros del Asteroide ens ofereix l’edició cuidadíssima característica dels seus llibres, i aquest és un factor que cal tenir en compte. Els llibres que no són macos, ja no els compro en paper.

La fuite du temps

Yan Lianke. La fuite du temps.
Traductora: Brigitte Guilbaud.
Ed. Philippe Picquier, 2014.
605 pàgines.
FuitedutempsYan Lianke és especialista a explicar-nos històries del món rural. En aquest bloc ja n’hem comentat unes quantes (només cal que feu una cerca a la caixeta de la dreta amb el nom de l’autor), i sembla que no acaba el material. En algunes, com ara Dream of Ding village, podem veure-hi directament reflectits alguns fets de la història recent del país. Altres, com ara La fuite du temps, són més líriques i semblen més lluny de la realitat.
En aquest cas, la història se centra en un poblet allunyat de la “civilització”, on els habitants viuen com a màxim fins als 40 anys i moren per causa d’una malaltia que els obstrueix la gola. El relat està estructurat al voltant de cinc llibres (o parts), que ens expliquen cinc moments clau de la història del poble i dels intents dels seus habitants per aconseguir alliberar-se de la malaltia. El plantejament de l’autor, molt original, consisteix a explicar l’història a l’inrevés: del present al passat. Fins aquí, molt bé. El problema és que costa una mica enllaçar la història venint des del present. Estem acostumats a llegir històries amb flashbacks més o menys llargs, però sempre acabem reprenent el fil conductor tornant al present de la història. En aquest cas, en canvi, quan tenim assumit el present hem de viatjar al passat sense possibilitat de tornar a l’actualitat, i no sempre és fàcil de seguir el fil.
Si obviem aquesta dificultat, podem dir que la primera part és lenta, molt centrada en la descripció dels paisatges, amb la presentació dels personatges principals. Tot això fa que no sigui la millor part del llibre. Les següents, en canvi, són àgils i plenes d’històries, i ens permeten anar entenent coses dels capítols anteriors: per què en Sima Lan es va casar amb la Du Zhucui en lloc de la Lan Sishi, per què un o altre ha estat triat cap del poble, etc. Les trames secundàries no són res de l’altre món, però a canvi veiem perfectament com funciona el món rural que tan bé retrata en Yan Lianke.
En resum, doncs, un bon llibre que val la pena que us regaleu (o que regaleu) per Sant Jordi.

El joven de la vida errante

Jiang Guangci. El joven de la vida errante.PortadaEljovendelavidaerrantebaja
Hermida Editores, 2014.
Edició Kindle.
Traductor: Blas Piñero Martínez.
Com en altres casos en què el llibre en sí es curt, aquest ve acompanyat d’una generosa introducció del traductor, en Blas Piñero Martínez, que ha fet una traducció directa del xinès.
Aquesta història de Jiang Guangci tracta sobre la vida d’un jove que marxa de casa (bàsicament, perquè no té alternativa), i se situa en l’època “d’interludi” i inestabilitat, de canvi entre el final de l’última dinastia imperial i els principis de la república xinesa. Escrivint en forma epistolar, l’autor fa servir els canvis de residència i de feina del protagonista per deixar-nos entreveure la Xina d’aquella època.
He de dir que m’han agradat les notes del traductor, molt completes. I la traducció també sembla encertada: tot quadra, tot flueix. Recordeu que són impressions causades per la lectura de la traducció, sense acarament amb l’original. Sí que hi he trobat alguna errada tonta, com ara errors de tecleig, que valdria la pena cuidar per millorar l’experiència de l’usuari. De tota manera, però, val la pena llegir-se’l.
Bé, ara que ja us he explicat força objectivament de què va el llibre, volia comentar-vos una cosa curiosa que m’ha passat: tenia la ressenya preparada fa un munt de dies, i no era gaire positiva. La versió electrònica que vaig comprar a Amazon estava molt mal maquetada: sense separació entre capítols, amb tot el contingut repetit… i just aleshores vaig rebre un missatge d’en Blas Piñero sobre un altre tema. Gràcies a ell, que va fer d’intermediari amb l’editorial, vaig poder aclarir què passava: hi havia hagut un problema de conversió al passar l’arxiu a epub que havia quedat sense detectar.
El “final feliç” de la història és que l’Alejandro Roque, d’Hermida Editores, em va enviar molt amablement un pdf amb una maquetació impecable (gràcies!) i ha posat fil a l’agulla per resoldre el problema que, repeteixo, només es dóna en el format electrònic comprat a Amazon. Si compreu el llibre en paper, segur que està correcte.
Conclusió: quan les errades són tan evidents, cal fer una mica d’investigació. Tant de bo s’apliquessin el “cuentu” alguns periodistes…

El do

Mai Jia. El do.
Edicions 62, 2014.
Edició per a Kindle.
Títol original de la traducció que s’ha fet servir com a original: Decoded.
Traductora: Núria Parés i Ernest Riera.
Hauria hagut de fer cas de l’instint: traducció indirecta, dos traductors, massa propaganda… tot això feia preveure un desengany, que és el que ha passat al final. Hi he caigut de quatre potes.el_do
Per començar, algun dia m’agradaria que m’expliquessin perquè, quan es fan traduccions indirectes, per què no s’encarreguen a gent que tingui coneixements de la cultura original del llibre. O per què no se n’encarrega una revisió crítica a algun sinòleg. Entenc que hi ha motius perquè una editorial faci traduccions indirectes (temps, preu, falta de traductors de la combinació directa, el que vulgueu!), però el que no entenc és que no es digui clarament que és una traducció indirecta (no passa res, si està ben feta).
Tampoc entenc que, amb tot el bé de déu de novel·les que s’escriuen en xinès, ens venguin aquesta dient que és un thriller (ho vaig llegir bé?), quan en realitat és el repàs de la història d’un geni matemàtic tirant a autista, sense gaires misteris ni dolents de la película. I si no hi ha dolent, no hi ha emoció.
D’altra banda, he trobat coses que m’han enterbolit la lectura, com ara que diguin que la persona X és la mare del protagonista, quan era l’àvia, vacil·lacions entre vos i vostè en un mateix paràgraf, expressions temporals dubtoses (què comença abans, en general, la primavera o l’Any Nou xinès?), puntuacions una mica estranyes o detalls com dir “en Rong Lillie” quan ens referim a una dona. Tot plegat em fa pensar en, com a mínim, una revisió poc acurada.
Total, que entre una cosa i l’altra, no m’ha agradat gaire aquest llibre. No sé si la traducció en anglès està gaire millor, tot i que dubto que hi hagi prou diferència per enganxar el lector: si la història no és bona, no cal donar la culpa als traductors. Tot plegat em recorda L’esperit del llop, que també em va desagradar força i que ja hem comentat anteriorment. Casualment, també era una traducció indirecta. Ens haurem de plantejar on està en problema: en la primera traducció? en la segona? o, directament, eren històries no gaire bones i amb un excés de publicitat favorable?
Potser al final el que té més raó que un sant és l’autor, que evita dir que el llibre és un thriller:

El joc d’espionatge tan sols és una aparença: jo escric sobre les persones. Sobre la gent que pateix alienació laboral: el seu esperit, el seu destí, els seus dolors o desitjos més interns. Mai Jia, Time Out Beijing (tret de la web d’Edicions 62)

Per acabar, una pregunta capciosa que és una bona endevinalla: en una traducció indirecta feta per dos traductors que ve d’una traducció directa del xinès a l’anglès, quan ens diuen que hi ha una “nota del traductor”… de quin traductor ens parlen? El que ha fet la traducció a l’anglès o els que l’han fet al català?