Etiqueta: segle XX

Lao She: múltiples punts de vista

On Per sifuroIn Caràcter xinèsDeixa un comentari

Si algú em preguntés quins són els autors de la primera meitat del segle XX que més m’han agradat, serien, sens dubte, Lu Xun, Ba Jin i… Lao She. Si algú em preguntés quin d’aquests tres retrata amb més habilitat la vida quotidiana de la gent normal, diria Lao She. Si algú em preguntés amb quin d’aquests tres connecto més, segurament també diria Lao She. Per què?

No ho podria explicar ben bé, però diria que toca més diversitat de temes que els altres dos. En certa manera, podríem dir que és una mena de Yu Hua abans de Yu Hua, una mena de camaleó que és capaç d’entendrir-nos amb històries de gent senzilla però també escriu ciència ficció o fa servir la seva experiència com a estudiant estranger per parlar del tractament dels xinesos a l’exterior i la relació entre pares i fills. Un autor molt complet.

Situació històrica i personal

Lao She va néixer a Pequín el 1899, a les darreries de l’última dinastia xinesa, la Qing. El seu pare, que era soldat, va morir en enfrontaments durant la Rebel·lió dels boxers, i la família de l’autor les va passar magres per tirar endavant. Tot i això, va aconseguir acabar els estudis i anar a Anglaterra, on va ensenyar xinès a l’Escola d’Estudis Africans i Orientals de Londres, un centre de gran prestigi encara avui dia. La seva experiència a l’estranger i la tornada a la Xina les trobareu documentades àmpliament a Regresar a China, un llibre interessantíssim de Carles Prado-Fonts.

Com molts altres intel·lectuals xinesos, Lao She es va posicionar contra la invasió japonesa de la Xina, i quan es va instaurar el règim comunista va gaudir d’una bona posició. Desgraciadament, l’arribada de la mal anomenada Revolució Cultural va significar l’inici d’una persecució política que el va anar encerclant fins que, finalment, es va suicidar.

Una obra molt diversa

Com dèiem a l’entrada, una de les característiques de Lao She és la seva capacitat per reproduir entorns i situacions molt diversos. Així, entre les seves obres més destacades trobem temes molt diferents:

  • La verdadera historia del camello Xiangzi, una història que ens porta a les capes més desafavorides del Pequín de principi del segle XX a través dels ulls d’un portador de rickshaws.
  • La casa de te, una obra cabdal de la literatura xinesa moderna on veiem els canvis de la societat a través d’una casa de te i els seus clients.
  • Mr. Ma and Son, on un pare i un fill emigren a Londres; aquí veurem les seves dificultats per inserir-se en una societat on són estranys i, també, la diferència entre les dues generacions.
  • Quatre générations sous un même toit, novel·la coral on podem veure la vida en un barri tradicional xinès. Personatges, embolics… hi ha de tot!
  • Cat Country, una novel·la de ciència ficció que ens porta a Mart, en un país on (aguanteu-li el cubata!) viuen i manen els gats. Absolutament delirant.

Tanco la llista amb relat que vaig traduir de l’autor, “El Sr. Pantalons de Muntar”, que podeu trobar a Paper de vidre. Va ser tota una experiència i recordo amb gratitud la família de l’autor, que va donar permís per fer la traducció.

Ja ho veieu, oi? Temes i espais molt diferents, tots retratats amb precisió i fina ironia. Com podeu apreciar, no en tenim cap en català. Aquest seria un buit que convindria omplir com abans millor. Algun valent a la sala?

East of Eden, magnífic Steinbeck

On Per sifuroIn 4 estrellesDeixa un comentari

Steinbeck és tan bo que no necessita ni el nom. Sí, també hi ajuda que no es diu Smith i que d’Steinbeck només n’hi ha un. Però és que ja porto dos dels seus llibres i entrar-hi és com… com… com entrar en una pel·lícula lenta però molt agradable. Fa un temps em vaig llegir The grapes of wrath (El raïm de la ira), que és absolutament brutal i molt, molt recomanable, i ara m’he enfrontat a les 700 pàgines i escaig de East of Eden, un altre llibre que ens porta l’Amèrica més autèntica i rural.

En aquesta ocasió, Steinbeck ens porta la història d’un teixit de gent. Sí, dic un teixit perquè no són una única família, ni un poble, ni un grup ben trabat. Es tracta de diversa gent que, per un motiu o un altre, emigren a California. D’una banda, tenim els Hamilton, una família procedent d’Irlanda, amb molts fills (9, si no m’he descomptat), un dels quals és la mare de l’autor. D’altra banda, tenim els Trask, una família de l’est dels Estats Units, part de la qual emigra cap a l’estat daurat.

El que fa Steinbeck és presentar-nos breument la història de Califòrnia des de temps antics. L’explicació és magnífica, gairebé poètica, i m’ha transportat a aquella terra tan llunyana amb una dolçor infinita. A continuació, ens presenta els Hamilton i ens situa en l’entorn: la terra és pobra, la casa és feta sobre la marxa, tenen tants fills… I quan et penses que la cosa ja està encarrilada i que es limitarà a explicar la història de la seva mare, pam! Ens fot un calbot i ens porta l’Adam Trask i la seva família. Així, doncs, volem a la Costa Est i veiem com van les coses per allà (aquí hi ha més moviment, ja ho veureu). I quan ho té tot a punt, inicia el teixit.

Un teixit, una trena… en podeu dir com vulgueu. El fet és que, un cop fetes les presentacions (que són uns quants capítols), l’autor va intercalant les històries fins que les fa convergir mitjançant l’amistat entre el patriarca Hamilton i l’Adam, que serà el pal de paller de tot plegat.

Califòrnia, sempre Califòrnia

Igual que a The Grapes of Wrath, l’entorn té un paper especial. En aquest cas, tenim Califòrnia a tocar dels dits: sembla que hàgim de poder passar la mà pels cereals ben rossos a l’estiu. Gairebé diria que m’ha recordat la meravellosa trilogia que Kent Haruf dedica al poble imaginari de Holt: espais oberts, narració tranquil·la i històries del dia a dia.

Espereu: narració tranquil·la? Sí, en general sí. Les coses passen seguint el ritme de les estacions, les converses plàcides entre veïns… però clar, són 700 pàgines i no pots fer-ho massa tranquil o la gent s’hi adorm! Així, doncs, el que fa Steinbeck és combinar aquesta placidesa amb alguns passatges més tensos i intrigues. I en sap un munt: quan et penses que la cosa comença a decaure, et fa un gir argumental o passa a una altra part de la trena que comentava més amunt i et deixa amb un pam de nassos. T’has de resituar i seguir llegint: no et deixa opció. Sí, en algun punt em vaig cansar, però va ser molt poques vegades i és un llibre que va guanyant intensitat a mida que avança.

En resum, Steinbeck no és Nobel per res, i aquest és un llibre molt atractiu al qual li dono 4 estrelles ben bones. Si el llegiu amb el Google Maps al costat, estareu a la glòria!

Aigua tèrbola: descobrir Concepció G. Maluquer

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

El nom de l’autora em sonava vagament: Concepció Maluquer (sense la G), però no sabia de què. De fet, continuo sense saber on vaig sentir el seu nom per primera vegada, però no descarto que l’esmentés una professora meva d’EGB, que també era del Pallars (i va ser una de les meves millors mestres!). També em sonava el títol. I també el poble d’on és Editorial Fonoll: Juneda (hi tinc una connexió indirecta). En tot cas, quan vaig rebre informació sobre la presentació d’Aigua tèrbola vaig parar les orelles i em vaig llegir la mostra que l’editorial té a la web. Interessant…

Així, doncs, quan vaig rebre un exemplar d’aquesta història em va faltar temps per llegir-me-la, i m’alegra molt poder dir que l’interès que li vaig trobar al fragment inicial s’ha mantingut durant tota la lectura.

En aquest llibre, Maluquer recrea un poble especialitzat en l’adoberia, Aiguadal, que podria ser Igualada, tant per aquesta especialització com perquè el nom d’un és l’anagrama de l’altre. La història comença amb la Grettel, ingressada en un sanatori no sabem per què. El narrador és el metge que la tracta, que intenta reproduir els fets que l’han trastornada i han sigut la causa de l’ingrés. Com us podreu imaginar, això no ho sabrem fins al final, però durant tot el llibre l’autora anirà construint, a poc a poc, un mosaic que ens permetrà saber això i moltes altres coses.

Com un mirall trencat

Sí, com un mirall trencat que reflecteix la realitat de diverses maneres és com haurem d’anar reconstruint mentalment la història de la Grettel i de la seva família política. No us faig cap gran espòiler si us dic que la noia, molt jove, es casa amb l’Eduard i se’n va a viure a Aiguadal. Allà, els seus hàbits xocaran frontalment amb la societat catalana més conservadora de la postguerra, que no entén les ànsies de llibertat de la jove i se la mira com si fos un “bitxo raro”.

Per a mi, la gràcia principal del llibre és que no té un únic narrador, sinó que el metge va trenant la història mitjançant entrevistes amb els tres personatges principals: en Bartomeu (el cunyat de la Grettel, que no ha dubtat a posar-se de la banda dels vencedors per tirar endavant el negoci), la Maria Engràcia (la dona d’en Bartomeu, una senyorona d’aquelles que es passaven el dia fent col·lectes i obres de beneficència) i l’Eduard (el marit de la Grettel, un home tranquil a qui només interessa la química). És molt interessant i un punt divertit anar veient com cadascun dona la seva versió de tot plegat, especialment la Maria Engràcia, una dona carregada de prejudicis que no troba bé res del que fa la cunyada i sempre està preocupada pel “què diran”.

Les converses amb aquests tres personatges serveixen per posar-nos en situació, i aleshores entra en acció el Ricard, fill universitari d’en Bartomeu i l’Engràcia. Aquí canviem d’escenari i anem a Barcelona, on veurem (sense entrar-hi a fons) la joventut universitària de l’època i, poc a poc, ens anirem acostant als fets causants de l’ingrés de la Grettel.

Una doble sorpresa… molt agradable

Una vegada més, m’ha sorprès agradablement descobrir obres escrites a casa nostra que estan molt (però que molt) bé. Ja em va passar amb Nocturn aranès, un llibre que vaig llegir no fa gaire i que vaig comentar a Instagram, i també em va passar amb Animals dels marges, d’autor banyolí. Sí, confesso que alguns dels meus escriptors favorits són estrangers, i que tinc una certa tirada a llegir en altres idiomes, però quan trobo històries escrites en català que m’agraden com aquesta, què voleu que us digui, m’inflo tota jo de pensar que aquí també escrivim bé.

A més, la sorpresa ha estat doble perquè he descobert una editorial que NO és de Barcelona (ni d’entorns). Es tracta de l’Editorial Fonoll, que té un catàleg interessant que ens porta a descobrir, entre altres coses, autors de Ponent. A casa meva venim d’un petit poble de la Segarra, i m’agrada veure que les zones que, en temps del meu pare, s’estaven despoblant, tornen a tenir una certa efervescència amb propostes tan interesants com la de Fonoll, que publica en català obres d’Ödön von Horváth (Joventut sense Déu; Un fill del nostre temps) que en castellà ha publicat una editorial del calibre de Nórdica. Doncs mira, en català també el tenim!

Conclusió: Aigua tèrbola és un llibre molt recomanable i m’ha servit per descobrir editorials més enllà de Barcelona.

Solitud, de Víctor Català, amb Brönte i Rodoreda

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Perquè són dones i perquè ens porten històries situades en plena natura, podríem enllaçar la Solitud de Caterina Albert amb els Cims borrascosos d’Emily Brönte. Perquè són dones, perquè són catalanes i perquè ens han aportat protagonistes femenines inoblidables, podríem enllaçar la Mila de Caterina Albert amb la Colometa de Mercè Rodoreda. Tot i que és evident que hi ha punts de contacte, la meva opinió és que totes tres obres i els personatges que s’hi troben són molt diferents. I si algú inicia una “batalla de llibres” entre aquests tres, jo us dic que em quedo amb la Colometa i la seva plaça del Diamant per sobre de les altres dues. Amb tots els respectes.

Anem a pams.

Els personatges: evolució?

Brönte ens presenta uns personatges de reaccions exagerades. Els rics i aviciats funcionen pràcticament per caprici i els criats no tenen grans opcions, mentre que el dolent és molt… dolent. Qualsevol assumpte menor es converteix en drama, i passem ràpidament del negre al blanc, pràcticament sense grisos entremig. En canvi, Rodoreda i els seus personatges, escrits pràcticament un segle més tard, són a l’altre extrem: les coses tenen un motiu, les escales de grisos abunden i, potser per això, tot plegat em sembla més proper i natural. Així, doncs, vaig llegir Brönte amb interès per descobrir un clàssic de la literatura anglesa, mentre que llegeixo Rodoreda per la proximitat que l’autora em fa sentir (la llegeixo com si la sentís parlant dins del cap).

Entremig trobem Albert i la seva Mila, una dona que encara ara no sé per què es va casar amb l’enze d’en Matias i, a sobre, es deixa convèncer per anar muntanya amunt en un temps en què fer-ho implicava, pràcticament, perdre el contacte amb el món. Per una banda, la Mila els té molt més ben posats que els personatges femenins de Brönte. És decidida, i se’n surt de tot mentre en Matias se’n va a trescar per pobles i muntanyes i la deixa sola dalt de la muntanya. Per l’altra banda, no entenc com algú es pot deixar enredar per anar a viure allà dalt, i encara menys fer-ho amb un home que no sé jo si el coneixia gaire bé…

Solitud

Aquest és el gran què, el que he trobat a faltar. Perquè quan una agafa un llibre amb aquest títol espera que no hi hagi ningú i que la Mila estigui sempre sola… però no! Hi ha tot de personatges que la van visitant, la qual cosa fa que la solitud sigui relativa. Sí, està sola davant de la vida perquè el seu marit pràcticament l’abandona allà dalt. Sí, ha d’espavilar-se ella sola per tirar endavant. Però l’ajuda del pastor o la presència del jove del mas tenen més pes del que m’esperava.

Dit això, el llibre és preciós, el vocabulari és el més ric que he vist en un llibre des que vaig llegir el Quijote ja fa molts anys. La descripció del paisatge té una qualitat cinematogràfica que et fa sentir com si hi fossis. Albert escriu amb una habilitat increïble i aconsegueix enganxar-te al llibre encara que hi hagi alguns aspectes que, com dic més amunt, no vegis clars. Quan llegeixo en català, poques vegades he de buscar coses al diccionari, i aquest cop he après paraules que no havia sentit mai.

Conclusió: tres dones potents

Albert és potència i torrentada, i considero que aquest és el típic llibre que totes les literatures haurien de tenir. Sobretot, no podem perdre de vista que és un llibre que té gairebé 120 anys, i hem d’aplaudir que hagi envellit tan dignament. Tot i que no ha estat el “fletxassu” que m’esperava, recomano que tothom que pugui se’l llegeixi, i ha estat una sorpresa molt agradable veure que l’editorial Trotalibros l’ha publicat també en castellà i que està tenint una bona acollida.

Pel que fa a Brönte i el seu Wuthering Heights, n’aprecio la prosa meravellosa, impecable, impensable en una persona de vint-i-pocs anys. Igual que Albert, va publicar-lo amb un pseudònim masculí, i tot i que tampoc m’ha arribat al cor també considero que la manera d’explicar les coses ha canviat en els gairebé 180 anys que han passat des de la seva publicació. El mèrit no se li pot negar.

I finalment tenim la meva Rodoreda. Als meus ulls, segurament es beneficia d’una evolució en la manera d’explicar les coses i en la visió que ens ofereix, força més propera que les altres dues. Potser per això aconsegueix ressonar-me dins amb més facilitat. De fet, tot el que he llegit d’ella m’ha agradat excepte un llibre, La mort i la primavera.

En tot cas, Rodoreda i Albert són dos personatges cabdals de la literatura catalana, i poder dir que a casa nostra tenim autores d’aquest calibre és un luxe innegable.

Quartet de tardor, amb Barbara Pym

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

Ens trobem davant d’un llibre, Quartet de tardor, que no ve acompanyat dels cants de sirena habituals en altres llibres més mediàtics: l’autora, ja morta, no és gaire coneguda a casa nostra, el tema que tracta és… normal, sense els “bells and whistles” que prometen altres lectures sobre raça, minories desprotegides, gent desvalguda o, en general, persones al marge de la societat. Però és que també hi ha gent que viu en una zona tranquil·la, sense grans sotracs, i això no vol dir que llegir les seves històries no hagi de ser interessant.

Desconeixia totalment l’escriptora, Barbara Pym, i no tenia grans referències abans de començar la lectura. Bé, això no és ben bé veritat. La traductora del llibre és la Dolors Udina, nom que, ja d’entrada, dona tranquil·litat pel que fa a la qualitat de la traducció i la qualitat de l’original: la Dolors no tradueix qualsevol cosa. Per altra banda, el llibre el publica l’editorial Les Hores, cosa que també em donava una certa garantia que la tria fos del meu gust (en general, connecto força bé amb els seus llibres).

No en vaig tenir prou, però, i vaig fer una petita investigació sobre l’autora i el llibre. Així, vaig arribar a la conclusió que seria una lectura molt british i, és clar, aquesta filla del New Wave, New Romantics i Brit Pop que és una servidora no s’hi va poder resistir.

“Let’s all meet up in the year 2000

… won’t it be strange when we’re all fully groooown” (amb 4 Os, proveu a cantar-la), ja ho deien els Pulp a Disco 2000, una cançó que parlava de com serien quan fossin grans i proposava de retrobar-se amb els companys d’escola l’any 2000 (aleshores encara quedava lluny). Sí, llegir aquest llibre et fa venir una sensació estranya perquè els quatre protagonistes d’aquest llibre, als quals l’autora segueix en conjunt i per separat, podrien ser una mena de projecció de nosaltres mateixos (o dels Pulp) en una edat en què, avui dia, no ets jove ni vell: l’edat propera a la jubilació. I és per això que la lectura, aparentment sense grans girs argumentals, t’enganxa i t’embolcalla fins que no pots parar de passar pàgines per veure què passa amb l’Edwin, en Norman, la Letty i la Marcia, que treballen junts i, a punt de jubilar-se, veuen com la vida està a punt de fer un canvi.

Tan british com “Sí, ministre”

Les cases de maó fosc en rengleres, els autobusos, la tassa de te, la roba que porten… la ploma de Pym ens porta a un entorn que hem vist en mil sèries, començant per Sí, ministre o Els joves. Sí, la novel·la se situa uns anys abans, a la dècada de 1970, però els més grans de la sala ja us feu una idea de què vull dir.

Com deia més amunt, l’autora recrea brillantment aquest entorn i ens porta la història de quatre companys de feina que estan a punt de fer “el pas”. Cap dels quatre té una família pròpia, i es comencen a plantejar què passarà quan deixin de treballar. Amb què ompliran les hores, amb qui es veuran, si es voldran tornar a veure entre ells… Les primeres a jubilar-se són la Letty i la Marcia, i aquí és on la història agafa cos. A poc a poc, les coses canvien, i anem descobrint els plans de jubilació que tenien. Hi haurà canvis inesperats que enviaran en orris alguns d’aquests plans, i també hi haurà altres històries que propiciaran canvis més immediats. Finalment, caldrà estar atent a qui està preparat per a aquesta “nova vida” i qui no.

No us puc explicar gaire coses més sense fer spòiler. Només puc dir, reprenent el que he dit al principi, que és un llibre més profund del que sembla d’entrada i que, potser pel fet de no haver creat un excés d’expectatives, l’he disfrutat molt. Una novel·la en què no passa res i passa de tot, sobre gent normal que fan coses normals… però que també fa bo de conèixer. Diria que és la història més diferent respecte de la col·lecció de Les Hores, a qui agraeixo molt el llibre. En tot cas, m’ha fet venir ganes de llegir més coses de Barbara Pym.