Record of Regret, de Dong Xi

ATENCIÓ: ENTRADA AMB PETIT SPOILER

Record of Regret, de Dong Xi, és una recomanació de lectura de fa temps d’Antonio Paoliello, amb qui vaig col·laborar fa un mesos per a les recomanacions de lectura per celebrar l’any nou xinès. I, encara que no ho sembli, jo les recomanacions que em criden l’atenció me les guardo i, tot i que tardo molt, me les llegeixo. I aquest és el cas del llibre del qual us vull parlar avui.

Podríem dir que Record of Regret és una baixada als inferns molt particular del protagonista, en Ceng Guangxian, que no sap tenir la boca tancada. Si penseu que “en boca tancada no entren mosques”, podem dir que aquest bon home hi té un eixam. Tot comença quan ell, de petit,

[INICI ESPÒILER]

fa públic que el seu pare s’entén amb la veïna. Això sera l’inici de la caiguda en desgràcia de la família i la primera de les seves ficades de pota. I, és clar, a partir d’aquí tot fa baixada.

[FINAL ESPÒILER]

Durant el llibre veurem una part molt important de la història de la Xina, des de la Revolució Cultural fins pràcticament l’actualitat. Veurem, per exemple, l’aparició dels guardes rojos i dels equips de propaganda, així com la campanya d’enviar joves de ciutat al camp. La gràcia d’aquests fets, però, és que l’autor no els presenta com a grandíssims drames, sinó que ens els mostra inserits en la vida quotidiana de la gent i veiem els efectes que van tenir en la vida de la gent normal. No us espereu exèrcits d’estudiants desfermats cridant el nom de Mao ni pagesos morts de gana, sinó l’evolució d’una societat que no sempre avançava a cops de destral.

Finalment, deixarem enrere l’època de Mao per entrar als anys 80, els anys d’obertura anteriors al desastre de Tian’anmen. Així, veurem els canvis des de la perspectiva del personatge, que haurà passat uns quants anys fora de la societat, cosa que el fa ser més conscient d’aquesta evolució.

Amb aquest llibre, Dong Xi ens fa veure, entre altres coses, el poder que tenen les decisions que, de vegades, prenem massa a la lleugera. Que les tries que fem ens poden portar per un camí diametralment oposat al que volíem iniciar. Que aquestes tries tenen conseqüències per a nosaltres i, també, per als qui ens envolten. Diria que és un llibre que, si te’l llegeixes tal qual, no sembla un gran què. Això pot ser perquè l’estil de l’autor és directe i despullat, centrat en què passa i no en la manera d’explicar-ho ni en la descripció de la situació. Així, doncs, la gràcia està en pair-lo i, després, reflexionar sobre el que hi surt per veure que, al final, Dong Xi ens ha donat una lliçó d’història i, també, d’ètica social aplicada a la pràctica. No és un llibre que t’atrapi des de la primera pàgina, però al final es fa llegir. També he de dir que és la primera traducció del xinès a l’anglès en molt de temps que em llegeixo sense reticències. Enhorabona, doncs, a Dylan Levi King que, a més, fa una nota introductòria sobre l’autor més que correcta.

El viejo barco, de Zhang Wei

El viejo barco

Zhang Wei. El viejo barco
Traducció: Elisabet Pallarés Cardona
Kailas Editorial, 2019
512 pàgines

Per Sant Jordi sempre intento trobar algun llibre de literatura xinesa per completar la meva collita. Aquest any vaig trobar El viejo barco, de Zhang Wei, una obra que s’anunciava com a “revolucionaria obra de ficción china que ha conmovido a lectores de todo el mundo”. No ho dubto, però jo no he sigut un d’aquests lectors.

L’obra es va publicar en xinès el 1987, un parell d’any abans dels fets de Tian’anmen, i explica la història de tres generacions de les famílies Sui, Zhao i Li en un poble imaginari situat a l’est de la Xina que s’anomena Wali. És veritat que reflecteix acuradament l’evolució del país des de 1949 fins als anys vuitanta. No obstant, també és veritat que en molts moments em vaig trobar perduda i no tenia clar en quin moment històric ens trobàvem. Per al meu gust, el fil temporal no és fàcil de seguir, no.

Observacions sobre El viejo barco

Tampoc ajuda el fet que el llibre està ple d’errades de concordança, typos i errades de puntuació (entre altres coses, anacoluts). En alguns punts, fins i tot sembla que s’hagi fet una revisió massa ràpida del text, com ara l’ús de l’expressió “letras de hora” en lloc de “letras de oro” o frases que no tenen sentit com ara “llegó un abrupto” (abrupto com a substantiu) o “el sol se hundiera por el este” (el este???).

En alguns casos, també hi ha errors de noms: en un punt concret es diu Xiaofan en lloc de Yanyan o Sui en lloc de Li. En resum, caldria repassar les traduccions perquè aquests són errors molt tontos, que no tenen sentit després d’haver fet la part difícil, que la traducció del xinès (suposo que és directa, però no ho he pogut certificar).

De tota manera, voldria tancar la ressenya amb una nota positiva. Trobo molt ben explicat el moment inicial d’obertura de la dècada dels vuitanta. En aquest punt, podem veure en Jiansu que se’n va a la ciutat i fa negocis. És interessant veure com converteix una botigueta de no-res en un “empori” del comerç. Veureu que hi ven roba extrangera o fa forats per a arracades a les orelles, coses molt modernes en una Xina que acabava de sortir del malson de la Revolució Cultural.

La verdadera historia del Camello Xiangzi

luotuo-xiangziLao She. La verdadera historia del Camello Xiangzi.
Traductor: Manuel Lacruz i Tan Hui.
Ed. Funambulista, novembre 2014.
368 pàgines.

Avui us vull parlar de La verdadera historia del Camello Xiangzi, una de les obres més conegudes de Lao She, un dels meus autors favorits (ja us he parlat de Cat Country i de Mr Ma and Son, entre altres). També us recordo que vaig traduir-ne un relat, “El Sr. Pantalons de Muntar”, que podeu trobar a Paper de vidre. Per tot això, quan el vaig veure en una llibreria no vaig poder evitar comprar-me’l, tot i que no tenia cap referè ncia del traductor i que, en el fons, ja me l’havia llegit fa molts anys…

Però això és el que tenen els clàssics: que quan te’ls tornes a llegir no deceben. La figura del Luotuo Xiangzi l’han estudiada mil experts, i ara no us descobriré res de nou, però la veritat és que és un personatge prototípic del cicle pobresa-ascensió-pèrdua que ens ofereix, també, un retrat del Pequín de la dècada de 1920, quan encara hi havia molts portadors d’aquesta mena de carros de dues rodes.

Al mateix temps, és un plaer seguir la història amb el Google Maps i veure per on es passegen els personatges. Algun dels llocs que hi surten són molt coneguts i, si heu estat a Pequín, segur que els coneixeu (Xizhimen, la part posterior de la Ciutat Prohibida, Xidian…).

Pel que fa a la traducció, tot i que en general és convincent, hi ha alguna cosa que no em quadra, com ara la lògica que s’ha seguit a l’hora de transcriure els noms de gent i llocs. En general, sembla que s’han llegit les normes del pinyin per transcriure els sons, però no s’han seguit per a la unió de les síl·labes que representen els caràcters. Menys en el cas del protagonista, que és en Xiangzi, ens trobem noms com Liu-si-ye (Liu Siye?) o Ren-he (Renhe?). Fins i tot hi ha algun nom que en un lloc apareix traduït i en un altre sense traduir o amb  transcripció que deu ser Wade Giles…

No voldria acabar sense parlar de Funambulista, l’editorial que ha publicat aquesta fantàstica història. La veritat és que el llibre en sí és estupend: un format més aviat quadrat, amb la tapa rugosa i els fulls groguencs. Un plaer de tenir-lo a les mans. Només caldria, doncs, repassar la transcripció dels noms propis i topònims i aplicar-hi les normes que s’esmenten a la Guia de estilo para el uso de palabras de origen chino que vam elaborar la gent del grup de recerca TXICC i que té edició en castellà d’Adeli Ediciones (i, en català, de la Direcció General de Política Lingüística).

Un amor que destruye ciudades

chang_amor que destruye ciudadesEileen Chang. Un amor que destruye ciudades.
Traductores: Qu Xianghong i Anne-Hélène Suárez.
Editorial: Libros del Asteroide.
S’acaba de publicar Un amor que destruye ciudades. I l’havia de llegir, és clar. No es tradueix l’Eileen Chang al català i al castellà cada dia, simultàniament. Tot i que sempre tiro cap a casa i compro en català, aquest cop m’he decidit per la versió castellana, publicada per Libros del Asteroide amb traducció d’Anne-Hélène Suárez i Qu Xianghong. Per què? Doncs perquè l’Anne-Hélène és una de les traductores més solvents del panorama de la traducció del xinès i feia temps que no li llegia res. Aquest cop ens arriba amb la col·laboració inestimable de la Qu Xianghong, un valor segur.
Pel que fa a la versió catalana, l’ha feta la Carla Benet, una traductora jove que ja ens va agradar amb la traducció de El passat i els càstigs, de Yu Hua, publicada per Males Herbes. En aquesta ocasió, els valents que han publicat l’obra d’Eileen Chang han estat Club Editor. De fet, a Catorze hi podeu trobar un dels dos relats que integren el volum.
Com deia, aquest llibre conté dues històries. La que li dona el títol, “Un amor que destruye ciudades”, i “Bloqueados”. Personalment, trobo que la primera comença bé, a Shanghai, en un entorn familiar on hi ha una divorciada que tothom veu amb mal ull i que lluita per fer-se independent. La història promet, però després degenera en una mena d’historieta rosa que no va enlloc. Al final ho salva una mica. De tota manera, a mi m’agrada més la segona història, “Bloqueados”, que descriu una escena en un tramvia que queda bloquejat al carrer enmig d’un avís de bombardeig.  La narració és lúcida i ens ofereix un retrat molt afinat de l’escena, tant dins com a fora del tramvia. Una història de les que m’agraden, que reflecteixen un període curt de temps però ric en detalls. De tota manera, no és de les coses que més m’ha agradat darrerament, tot i que Chang té una legió de seguidors.
Com sempre, Libros del Asteroide ens ofereix l’edició cuidadíssima característica dels seus llibres, i aquest és un factor que cal tenir en compte. Els llibres que no són macos, ja no els compro en paper.

La fuite du temps

Yan Lianke. La fuite du temps.
Traductora: Brigitte Guilbaud.
Ed. Philippe Picquier, 2014.
605 pàgines.

FuitedutempsYan Lianke és especialista a explicar-nos històries del món rural. En aquest bloc ja n’hem comentat unes quantes (només cal que feu una cerca a la caixeta de la dreta amb el nom de l’autor), i sembla que no acaba el material. En algunes, com ara Dream of Ding village, podem veure-hi directament reflectits alguns fets de la història recent del país. Altres, com ara La fuite du temps, són més líriques i semblen més lluny de la realitat.

En aquest cas, la història se centra en un poblet allunyat de la “civilització”, on els habitants viuen com a màxim fins als 40 anys i moren per causa d’una malaltia que els obstrueix la gola. El relat està estructurat al voltant de cinc llibres (o parts), que ens expliquen cinc moments clau de la història del poble i dels intents dels seus habitants per aconseguir alliberar-se de la malaltia. El plantejament de l’autor, molt original, consisteix a explicar l’història a l’inrevés: del present al passat.

Fins aquí, molt bé. El problema és que costa una mica enllaçar la història venint des del present. Estem acostumats a llegir històries amb flashbacks més o menys llargs, però sempre acabem reprenent el fil conductor tornant al present de la història. En aquest cas, en canvi, quan tenim assumit el present hem de viatjar al passat sense possibilitat de tornar a l’actualitat, i no sempre és fàcil de seguir el fil.

Si obviem aquesta dificultat, podem dir que la primera part és lenta, molt centrada en la descripció dels paisatges, amb la presentació dels personatges principals. Tot això fa que no sigui la millor part del llibre. Les següents, en canvi, són àgils i plenes d’històries, i ens permeten anar entenent coses dels capítols anteriors: per què en Sima Lan es va casar amb la Du Zhucui en lloc de la Lan Sishi, per què un o altre ha estat triat cap del poble, etc. Les trames secundàries no són res de l’altre món, però a canvi veiem perfectament com funciona el món rural que tan bé retrata en Yan Lianke.

En resum, doncs, un bon llibre que val la pena que us regaleu (o que regaleu) per Sant Jordi.