Una dona amb dos collons

Heus ací La novena viuda, una altra novel·la que repassa els moments “àlgids” de la Xina rural del segle XX: els japonesos, els nacionalistes, el gran salt endavant, la fam, la revolució cultural, la caiguda de la Banda dels Quatre…

Podria ser una novel·la més, en la línia de les del benvolgut Novel Mo Yan. I, en certa manera, ho és: explica la vida en un poble i com es veu afectada pels canvis polítics i socials (sí, alguns ja sabeu que no sóc una gran fan de Mo Yan… ). De tota manera, trobo que la gràcia principal d’aquest llibre rau en la protagonista, la Putao, que és l’eix de la història i que, per a mi, té un magnetisme tan gran que no saps si t’ha de caure bé o si, al contrari, és tan tossuda que es mereix un parell d’hòsties. Quin personatge, redéu!

Està clar que la vida als pobles durant el període central del segle XX és un dels temes centrals dels escriptors xinesos d’avui dia, tant si viuen a la Xina com si viuen fora. Només cal veure la gran quantitat de llibres que el tracten. I fins i tots hi ha autors que pràcticament s’hi han especialitzat (sí, tornem a Mo Yan) i que en parlen des de diferents punts de vista i amb protagonistes ben diferents.

La traducció, l’he trobada impecable. I és directa del xinès. Un punt a favor d’Alfaguara, que repeteix autora i traductora després de Las flores de la guerra, que també vam comentar en aquest bloc. Si voleu més informació sobre el llibre i, sobre tot, voleu llegir una mostra abans de comprar-lo, podeu anar directament a la web d’Alfaguara, on hi ha la fitxa completa.

Potser no és el llibre que més m’hagi enganxat de l’any, però és un bon llibre i m’ha fet passar una bona estona.

Prepareu-vos: la propera entrada ja serà la llista de deures per a l’estiu… i una petita sorpresa!

Quan era petita…

anglada1Llegir literatura infantil quan ja no ets un infant et pot portar alguna petita desil·lusió. Aquest és el cas d’En Peret, de Lola Anglada, que vaig trobar en una nova edició. Es tracta d’una història dirigida clarament als més petits de casa i que, a més, ja té gairebé cent anys: és per això que, en llegir-la, l’he trobada tan llunyana a mi… També hi ajuda el vocabulari: clàssic, amb paraules que avui dia ja no es fan servir gaire i que estaria bé recuperar (rúfol, punyent… ).

Però això no vol dir que no la valori. Parlem-ne.

Aquesta reedició, que respecta l’aspecte i l’ortografia de l’original, és preciosa. Columna hi ha posat tot el cor. El paper, grogós, la tapa, una evolució de l’original. Els dibuixos… impagables! El millor del llibre! Si no coneixeu gaire l’autora, visiteu aquesta pàgina i sabreu què la fa especial. Dona, il·lustradora, escriptora… a principis del segle XX, en ple corrent noucentista.

Jo, que ja havia llegit aquest llibre a l’escola, us recomano que el feu llegir als nens i els intenteu fer entendre que aquest (i altres llibres de l’autora) es van escriure fa molts i molts anys, i que són fruit d’una situació cultural i política totalment diferent. Només així el podran assaborir plenament.

En resum: no m’ha apassionat la història, però sí que m’ha agradat molt tornar-la a llegir i intentar imaginar-me una altra realitat, la dels nostres avis, en un moment en què a Catalunya tot es posava en marxa…

Compreu-lo, llegiu-lo, regaleu-lo!

Es diu Chicago, i és un llibre brillant. Emocionant. Ratllant la perfecció. Feia temps que no llegia una obra tan rodona, tan ben lligada.

El plantejament és senzill: narrar les vides de diversos emigrants egipcis que viuen a Chicago i entrellaçar-les. I l’autor ho fa de tal manera que, quan arribes al final d’un capítol que parla de la Carol necessites continuar llegint perquè no et pots quedar sense saber què li passa a continuació. I quan acabes un capítol que parla sobre la Marua has de continuar llegint perquè necessites saber què fa, i el mateix passa amb el Najid, en Danana… conclusió: en poc més de dos dies l’he tingut llegit, i és de les poques vegades que m’hauria agradat que el llibre fos més llarg.

No us puc donar gaires detalls més perquè, si no, us xafaria la sorpresa. El que sí que us diré és que la religió musulmana i la política hi tenen un paper destacat, però no embafador, que veureu què passa amb els estudiants de doctorat, amb algun activista polític, amb els professors…

Si us quedeu amb ganes de llegir més coses d’Alaa Al Aswani, us recomano que llegiu la seva novel·la anterior, L’edifici Iaqubian, traduïda, igual que Chicago, per Pius Alibek. També és una obra coral que s’articula al voltant d’una comunitat de veïns i que us recomano tant com Chicago, o més encara.

En definitiva, Al Aswani és un autor que cal tenir present. Aquí teniu les dades de Chicago i de L’edifici Iaqubian.

Sotanes italianes

Ahir em vaig acabar La sesta stagione, de Carlo Pedini. I sí, encara que pel títol no sembli, aquest va de capellans. O, per ser políticament correctes, diré que veiem la història de gran part del segle XX a Itàlia a través dels ulls d’un grup de capellans (comença a la dècada de 1930 i acaba a finals de segle).

En aquest llibre no només veiem l’evolució política i de la societat d’un petit poble (imaginari) de la Toscana, sinó que veiem també com l’avarícia i l’ambició tenen lloc entre els religiosos. En aquest sentit, l’enfrontament entre el “capellà bo” i el “capellà dolent” es manté tot al llarg de la novel·la.

És un bon totxo: gairebé 700 pàgines. No es fa pesat, tot i que en determinats punts els comentaris sobre música o església (i tota la parafernàlia que l’acompanya) m’ha desorientat una mica. El que m’ha agradat més és que, en certa manera, és com veure una d’aquelles pel·lícules de la Sofia Loren amb una Itàlia que, al final, he acabat mig inventant-me…

Al final del llibre, però, hi ha un comentari de l’autor que us podeu saltar. Trobo una mica pedant autocomparar-se amb Joyce i Mann…

En definitiva, no és el millor dels que he llegit, però si teniu curiositat per la història italiana i voleu descobrir-la des d’un punt de vista menys “suat”, us pot agradar. La referència completa la trobareu, per exemple, a amazon.