Lao She. Quatre générations sous un même toit.
Gallimard-Folio, 1998.
706 pàgines.
Títol original: 四世同堂.
Traductor: Jing-Yi Xiao.

Quina història! Quants personatges! Quants embolics! I només m’he llegit el primer volum! Però crec que no em llegiré el segon ni el tercer. Ja me n’he fet una bona idea.

No és que el llibre no sigui bo, no. La història enganxa, coneixes els personatges, et sembla que veus les cases tal com són, el hutong, tot plegat. I, si coneixes una mica Pequín, és molt agradable reconèixer els llocs (Xidan, Beisanhuan… ). Però, per al meu gust, tot queda massa embolicat en una mena de panfleto nacionalista. Que no dic que no tingui raó de ser, però a mi m’ha sobrat. Potser a Lao She li sobraria segons què de Victus. Anem a pams.

Aquest llibre (en podríem dir “trilogia”, seguint els criteris d’avui dia) el va escriure Lao She entre 1940 i 1942, en plena ocupació japonesa de la Xina (1937-1945). L’autor, doncs, fa servir els habitants d’un hutong de Pequín per descriure una barreja de la vida diària en aquests petits barris amb la situació que es vivia arran de l’ocupació japonesa.

En la part inicial, ens presenta els personatges de la novel·la, encapçalats per la família Qi, la que té quatre generacions sota un mateix sostre i que és la més antiga del barri. Poc a poc, ens va presentant la resta de veïns, que cobreixen un ventall molt ampli de perfils: professionals de tota la vida, vividors, gent senzilla, artistes, “quiero-y-no-puedos”… hi ha una mica de tot.

Quan ja ens els té presentats, passem a l’acció: Pequín acaba de caure en mans dels japonesos, i ara cal veure com tota la gent que hem conegut reacciona davant d’aquest fet i com es posiciona. Alguns marxen d’amagat per unir-se a l’exèrcit de defensa del país, altres intenten treure profit de la situació tan convulsa per aconseguir feines amb una bona posició, encara que això impliqui convertir-se en col·laboracionista… i aquí és on ve la part que em sobra: una insistència gairebé obsessiva a parlar del caràcter xinès, exaltar el caràcter nacional propi per comparació amb el dels invasors, pàgines i pàgines en què un dels protagonistes, Ruixian, dóna voltes i més voltes al paper que ha de tenir ell, com a proveïdor de les necessitats de la família i com a patriota xinès.

No sé, potser no calia parlar-ne tant: “He de fer això? He de fer lu altre? He d’anar aquí? He d’anar allà?”. Hi ha un recargolament excessiu del pensament del noi (em recorda altres obres, com Crim i càstig, on el protagonista es pregunta constantment què ha de fer i per què li passa el que li passa). També entenc que, en el moment en què Lao She va escriure el llibre, devia estar profundament afectat per la situació, i suposo que quan es va publicar (1949) tenia tot el sentit veure per escrit totes aquestes reflexions. Però, és clar, el temps passa, i potser aquest llibre no ha envellit tan bé com altres llibres seus (no deixaré mai de recomanar Mr. Ma and Son).

En resum, crec que, tot i la part més pamfletària, és un bon llibre. La prova “del algodón” és que no me l’he desenganxat de les mans fins arribar al final. La descripció dels llocs i les situacions és impecable, i en pràcticament tot el llibre tens la sensació d’estar veient una pel·lícula. I, per a mi, això és molt bo. De tota manera, crec que amb 700 pàgines ja n’he tingut prou per fer-me una idea i, com deia més amunt, no crec que em llegeixi els volums següents. Hi ha tantes coses per llegir…

Algú de vosaltres l’ha llegit? Què li sembla?