Regresar a China

Regresar a China

Carles Prado-Fonts. Regresar a China.
Trotta, Pliegos de Oriente, 2019.
174 pàgines.

Llegir coses ben escrites sempre és un plaer. Si, a més, el llibre conté informació tan interessant i ben presentada com Regresar a China, només ens queda posar-li 5 estrelles. I és que, en aquest llibre, Carles Prado-Fonts ens ofereix un grau d’erudició fora del que és habitual. Aquesta afirmació us pot semblar exagerada, però no ho és. Vegem-ho pas a pas.

Els autors

Per començar, els tres autors xinesos que s’han triat per il·lustrar bona part del segle XX són dels més coneguts de la Xina contemporània: Lu Xun, Lao She i Qian Zhongshu. Segur que us sonen (el primer us pot sonar encara que no conegueu gaire la literatura xinesa), però potser no coneixeu detalls de la seva vida.

Sí, la majoria hem llegit obres del “pare de la literatura xinesa contemporània” (Lu Xun) o del gran geni que va escriure La teteria (Lao She), i fins i tot alguns deveu haver llegir La fortaleza asediada (Qian Zhongshu). A Regresar a China, però, Prado-Fonts va més enllà. Així, doncs, ens porta la dimensió personal de cadascun i la fa servir per veure els canvis que es van produir a la Xina des de finals del segle XIX fins a finals del XX.

El punt de vista que empra és poc habitual en les obres que parlen sobre aquests tres autors: el punt de vista de l’emigrant que retorna a casa. Tots tres, amb situacions familiars diferents, tenen un punt en comú: van marxar a estudiar a la universitat a l’estranger. Lu Xun, al Japó. Lao She, a Anglaterra. Qian Zhongshu, a Anglaterra i França. En aquesta anàlisi veurem la seva perspectiva com a emigrants, quan són fora del país, i també la posició que adopten quan tornen i troben un país amb molta feina per fer.

El context històric

Un altre dels motius pels quals trobo que Regresar a China és molt complet és perquè no es limita a donar-nos informació sobre els tres autors xinesos i el seu àmbit personal. En efecte, en aquestes pàgines trobareu el context històric en què va viure cadascun i la relació que s’estableix entre ells i les seves circumstàncies. Lu Xun es va trobar un país per fer, Lao She va acabar engolit per la política i Qian Zhongshu es va refugiar en la literatura i va superar la Revolució Cultural.

I tot s’explica amb claredat, justificant totes les dades, aportant coneixements a cada línia i sense ni una paraula supèrflua. Sí, podríeu dir que 174 pàgines són poca cosa, però la veritat és que no en sobra ni una, cosa que no poden dir tots els llibres per sobre les 400.

Regresar a China: una visió holística

En certa manera, podríem dir que aquest llibre conté una visió de 360 graus de la societat xinesa que pràcticament arriba als nostres dies. I, atenció, hi ha convidat sorpresa: al principi també apareix Lin Shu, el traductor més famós de la Xina, que ha estat font d’estudi en tesis. En un capítol que serveix d’introducció i de preparació per a l’escenari que ens trobarem quan entrem a parlar de Lu Xun, Prado-Fonts fa servir la figura del “traductor-oïdor” per situar-nos en l’època de la decadència de la dinastia Qing, la revolta dels bòxers, la guerra de l’opi…

Així, doncs, podríem dir que Regresar a China no és un llibre estrictament sobre literatura, sinó que és un manual molt complet per entendre l’evolució de la Xina durant els últims 100 anys i escaig. Només cal que feu una llegida a aquesta entrevista a Prado-Fonts a la UOC per veure la seva opinió sobre la nostra visió de la Xina.

Evidentment, no podem oblidar-nos de l’editorial Trotta, que amb la col·lecció “Pliegos de Oriente” aposta per portar-nos obres que ens acosten la Xina. Només us recordaré que aquesta editorial va publicar El pabellón de las peonías, traduït per Alicia Relinque, que va guanyar el I Premi Marcela de Juan de traducció del xinès.

En definitiva, si us interessa la Xina no podeu no llegir aquest llibre. És llegint llibres com aquest o com Historia del cine chino que coneixereu la situació d’aquest país que tant m’apassiona.

La verdadera historia del Camello Xiangzi

luotuo-xiangziLao She. La verdadera historia del Camello Xiangzi.
Traductor: Manuel Lacruz i Tan Hui.
Ed. Funambulista, novembre 2014.
368 pàgines.

Avui us vull parlar de La verdadera historia del Camello Xiangzi, una de les obres més conegudes de Lao She, un dels meus autors favorits (ja us he parlat de Cat Country i de Mr Ma and Son, entre altres). També us recordo que vaig traduir-ne un relat, “El Sr. Pantalons de Muntar”, que podeu trobar a Paper de vidre. Per tot això, quan el vaig veure en una llibreria no vaig poder evitar comprar-me’l, tot i que no tenia cap referència del traductor i que, en el fons, ja me l’havia llegit fa molts anys…

Però això és el que tenen els clàssics: que quan te’ls tornes a llegir no deceben. La figura del Luotuo Xiangzi l’han estudiada mil experts, i ara no us descobriré res de nou, però la veritat és que és un personatge prototípic del cicle pobresa-ascensió-pèrdua que ens ofereix, també, un retrat del Pequín de la dècada de 1920, quan encara hi havia molts portadors d’aquesta mena de carros de dues rodes.

Al mateix temps, és un plaer seguir la història amb el Google Maps i veure per on es passegen els personatges. Algun dels llocs que hi surten són molt coneguts i, si heu estat a Pequín, segur que els coneixeu (Xizhimen, la part posterior de la Ciutat Prohibida, Xidian…).

Pel que fa a la traducció, tot i que en general és convincent, hi ha alguna cosa que no em quadra, com ara la lògica que s’ha seguit a l’hora de transcriure els noms de gent i llocs. En general, sembla que s’han llegit les normes del pinyin per transcriure els sons, però no s’han seguit per a la unió de les síl·labes que representen els caràcters. Menys en el cas del protagonista, que és en Xiangzi, ens trobem noms com Liu-si-ye (Liu Siye?) o Ren-he (Renhe?). Fins i tot hi ha algun nom que en un lloc apareix traduït i en un altre sense traduir o amb  transcripció que deu ser Wade Giles…

No voldria acabar sense parlar de Funambulista, l’editorial que ha publicat aquesta fantàstica història. La veritat és que el llibre en sí és estupend: un format més aviat quadrat, amb la tapa rugosa i els fulls groguencs. Un plaer de tenir-lo a les mans. Només caldria, doncs, repassar la transcripció dels noms propis i topònims i aplicar-hi les normes que s’esmenten a la Guia de estilo para el uso de palabras de origen chino que vam elaborar la gent del grup de recerca TXICC i que té edició en castellà d’Adeli Ediciones (i, en català, de la Direcció General de Política Lingüística).

Quatre générations sous un même toit

Lao She. Quatre générations sous un même toit.
Gallimard-Folio, 1998.
706 pàgines.
Títol original: 四世同堂.
Traductor: Jing-Yi Xiao.


Quina història! Quants personatges! Quants embolics! I només m’he llegit el primer volum! Però crec que no em llegiré el segon ni el tercer. Ja me n’he fet una bona idea.

No és que el llibre no sigui bo, no. La història enganxa, coneixes els personatges, et sembla que veus les cases tal com són, el hutong, tot plegat. I, si coneixes una mica Pequín, és molt agradable reconèixer els llocs (Xidan, Beisanhuan… ). Però, per al meu gust, tot queda massa embolicat en una mena de panfleto nacionalista. Que no dic que no tingui raó de ser, però a mi m’ha sobrat. Potser a Lao She li sobraria segons què de Victus. Anem a pams.

Aquest llibre (en podríem dir “trilogia”, seguint els criteris d’avui dia) el va escriure Lao She entre 1940 i 1942, en plena ocupació japonesa de la Xina (1937-1945). L’autor, doncs, fa servir els habitants d’un hutong de Pequín per descriure una barreja de la vida diària en aquests petits barris amb la situació que es vivia arran de l’ocupació japonesa.

En la part inicial, ens presenta els personatges de la novel·la, encapçalats per la família Qi, la que té quatre generacions sota un mateix sostre i que és la més antiga del barri. Poc a poc, ens va presentant la resta de veïns, que cobreixen un ventall molt ampli de perfils: professionals de tota la vida, vividors, gent senzilla, artistes, “quiero-y-no-puedos”… hi ha una mica de tot.

Quan ja ens els té presentats, passem a l’acció: Pequín acaba de caure en mans dels japonesos, i ara cal veure com tota la gent que hem conegut reacciona davant d’aquest fet i com es posiciona. Alguns marxen d’amagat per unir-se a l’exèrcit de defensa del país, altres intenten treure profit de la situació tan convulsa per aconseguir feines amb una bona posició, encara que això impliqui convertir-se en col·laboracionista… i aquí és on ve la part que em sobra: una insistència gairebé obsessiva a parlar del caràcter xinès, exaltar el caràcter nacional propi per comparació amb el dels invasors, pàgines i pàgines en què un dels protagonistes, Ruixian, dóna voltes i més voltes al paper que ha de tenir ell, com a proveïdor de les necessitats de la família i com a patriota xinès.

No sé, potser no calia parlar-ne tant: “He de fer això? He de fer lu altre? He d’anar aquí? He d’anar allà?”. Hi ha un recargolament excessiu del pensament del noi (em recorda altres obres, com Crim i càstig, on el protagonista es pregunta constantment què ha de fer i per què li passa el que li passa). També entenc que, en el moment en què Lao She va escriure el llibre, devia estar profundament afectat per la situació, i suposo que quan es va publicar (1949) tenia tot el sentit veure per escrit totes aquestes reflexions. Però, és clar, el temps passa, i potser aquest llibre no ha envellit tan bé com altres llibres seus (no deixaré mai de recomanar Mr. Ma and Son).

En resum, crec que, tot i la part més pamfletària, és un bon llibre. La prova “del algodón” és que no me l’he desenganxat de les mans fins arribar al final. La descripció dels llocs i les situacions és impecable, i en pràcticament tot el llibre tens la sensació d’estar veient una pel·lícula. I, per a mi, això és molt bo. De tota manera, crec que amb 700 pàgines ja n’he tingut prou per fer-me una idea i, com deia més amunt, no crec que em llegeixi els volums següents. Hi ha tantes coses per llegir…

Algú de vosaltres l’ha llegit? Què li sembla?

Carta als Reis 2014

Un any més, arriba l’hora de regalar i regalar-se algun llibre en aquestes dades tan assenyalades (uix, que cursi!). Ja sabeu que, per Nadal, qui res no estrena res no val. I un llibre és una cosa que podem estrenar a un preu raonable, que podem disfrutar durant unes quantes hores o que ens pot fer quedar bé. Si voleu recordar les propostes de l’any passat, només cal que feu clic aquí. I si voleu més material, mireu què us recomano:

Grup 1: qualitat provada

Grup 2: a l’aventura!

Com podeu veure, els llibres del grup 1 els he llegit i els he comentat en aquest mateix bloc. Només cal que feu clic a l’enllaç. Crec que n’hi ha per a tots els gustos: des dels relats curts i brutals de Yu Hua o els de la Yiyun Li fins a peces més clàssics com la de Lao She.
En canvi, els llibres del grup 2 no me’ls he llegit ni en sé gran cosa. Bé, sí, he llegit algunes ressenyes sobre el llibre de Ma Jian, que podreu trobar fàcilment a Internet. Es tracta d’un llibre que parlar d’una família que fuig del seu poble per evitar el compliment de la llei del fill únic. Pel que fa al de Wen Zhu, poca cosa us en puc dir: si us agraden els relats curts, sembla que aquesta compilació toca temes ben variats. Espero poder-vos-en parlar durant l’any que ve!
No volia acabar l’entrada sense recordar-vos que tinc un altre bloc, L’illa deserta, on parlo de llibres d’altres literatures. Allà també hi trobareu una llista de recomanacions.
I ara us toca a vosaltres: quins llibres us heu marcat per al 2014?
Bones festes!

Cat Country

Lao She. Cat Country.
Penguin Books, 2013.
242 pàgines.
Títol original: 猫城记.
Traductor: William A. Lyell.

Com ja vaig dir al twitter, aquest llibre m’ha deixat amb una mena de cacau mental important (“mixed emotions”, vaig dir). D’una banda, trobo increïble que Lao She, l’any 1932, fos capaç d’inventar-se una història com aquesta (tot i que, no ho oblidem, aquell mateix any Aldous Huxley va publicar el fantàstic Brave New World: sembla que hi havia alguna mena de tendència). Imagineu-vos-ho: enmig d’una situació inestable al seu país, Lao She s’inventa una història sobre un home que arriba a Mart, va a parar a un país on tot són gats amb comportament humà i al final “patatam” (no us hi volia posar cap spoiler). Sembla que és la primera obra xinesa de ciència ficció i, potser perquè dóna prioritat a aquest aspecte, trobo que li falta una mica de “intriga”, que el protagonista és un simple observador i no s’implica en el que veu al seu voltant, com algú que sap que no val la pena fer res perquè no arreglarà la situació i, també, perquè acabarà marxant d’allà.

D’altra banda, per a mi, que fa molt poc que m’he llegit Mr Ma and son, aquesta història ha sigut com una bufetada a la cara. No hi queda res del realisme de l’altra novel·la, ni de la irona fina que hi havia, ni de les convencions socials, ni comentaris sobre el racimse, ni res… Res. A Cat Country ens trobem un protagonista del qual ni tan sols sabem el nom que es passeja lliurement pel país, observant, sense fer res per canviar el destí del poble dels gats. I els gats ens els pinta com a éssers sense cap mena de lògica (humana, si més no), sense ètica, bruts, desorganitzats, amb un govern despòtic i un sistema administratiu totalment corrupte… una mena de campi qui pugui on tot s’arregla prenent unes fulles d’arbre que “et col·loquen” (mireu-vos-ho com vulgueu: són el soma de Brand New World o l’opi de la Xina del canvi de segle). Ningú treballa, ningú fa res per fer avançar la societat i, és clar, les coses no van gaire bé. No us puc explicar el final.

Si busqueu altres ressenyes sobre aquest llibre, veureu que en molts casos es diu que Lao She hi amaga una crítica ferotge de la Xina dels seus dies: corrupció política, necessitat de contactes (els famosos guanxi), addició a substàncies psicotròpiques, incapacitat d’associar-se amb els compatriotes per aconseguir el bé comú de la nació, joventut alienada (alguns es comporten com els futurs guardes rojos)… Un bon lloc per començar és “China: when the cats rule”, de The New York Review of Books, on Ian Johnson ens resumeix el més destacat de la introducció que va preparar per al llibre.

En resum, voldria dir que, tot i que no és el meu llibre de l’any, potser sí que serà el vostre (no sóc especialment aficionada a la ciència ficció). És un llibre que s’ha de llegir per tot el que representa i implica (o pot implicar) i perquè és de Lao She, un dels millors autors de la literatura moderna que amb aquest llibre demostra una vegada més que és capaç de “retratar” una gran varietat de temes. I, des d’aquí, hem d’agrair la tasca dels editors que creuen en autors com ell i que en publiquen o re-publiquen obres.

Finalment, ara que parlem de creure en autors xinesos, us recomano que estigueu al cas del proper llibre de Yu Hua (potser algun dia, quan sigui gran, li donaran el Nobel) que es publicarà EN CATALÀ gràcies a Males herbes, que n’han encarregat la traducció al Carles Prado. Aviat el tindrem també aquí al bloc.