Kent Haruf ens porta a Colorado

canço-de-la-plana-harufMe l’hauria pogut llegir en anglès, però mira, l’altre dia me’l vaig comprar en català. L’havia publicat Edicions del Periscopi, amb traducció de Marta Pera Cucurell, i em va semblar que aquest me’l podia llegir en la nostra llengua.

La veritat és que poques vegades llegeixo en català (o castellà) una cosa que pugui llegir en la llengua original, però també és veritat que les sensacions són diferents i que, de vegades, està justificat llegir la traducció en lloc de l’original. El traductor, en certa manera, també és un autor, i estic segura que hi ha llibres que he llegit en català que sonen diferent perquè el traductor també hi posa una pàtina. Igual que en el cas dels autors, jo tinc els meus traductors preferits. Però això és material per a un altre post.

Colorado, les grans planes

Doncs bé, com us deia, m’he llegit Cançó de la plana, de Kent Haruf. És un llibre lent, de lectura agradable, que fa molt fàcil imaginar-se el paisatge que s’hi descriu: un poblet en la immensitat de Colorado. Les històries que s’hi expliquen són íntimes, menudes, i no us penseu que hi hagi molta acció. Però, de fet, crec que aquest és l’encant del llibre: la placidesa hivernal de les grans planes americanes, les granges amb els grans dipòsits d’aigua, el blat d’hivern que comença a treure el caparró… i els nens que reparteixen diaris, l’adolescent que es queda prenyada i la treuen de casa, els vells germans que són tan iguals que t’acabes imaginant que són bessons, el professor d’institut que es nega a aprovar un alumne emprenyador encara que sigui per treure-se’l de sobre… tot això es va entrellaçant a mesura que avança la història, i t’atrau tant que és pràcticament impossible deixar anar el llibre, que m’he llegit en tot just 3-4 dies.

En aquest llibre d’absoluta harmonia, destaca una família insuportable: els Beckman. El fill és l’alumne maleducat i gandul, pocavergonya. El pare és un fatxenda que s’escalfa ell sol la boca quan parla. I a la mare li fotries d’hòsties fins al carnet d’identitat, de tan cridanera i protectora que és amb el seu fill. Es pensa que té un diamant, i el que té és un impresentable.

És un molt bon llibre, i ve rematat per la fantàstica portada i el disseny de Tono Cristòfol, que em té el cor robat amb la seva feina (perdoneu si em repeteixo, però algú ho havia de dir). I no sé si reconeixem prou sovint la feina de maquetadors, dissenyadors i companyia, a part de la dels traductors. Si voleu llegir el principi de la història, només cal que visiteu la web d’Edicions del Periscopi i llegiu el pdf que hi trobareu.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s