El do

Mai Jia. El do.
Edicions 62, 2014.
Edició per a Kindle.
Títol original de la traducció que s’ha fet servir com a original: Decoded.
Traductora: Núria Parés i Ernest Riera.
Hauria hagut de fer cas de l’instint: traducció indirecta, dos traductors, massa propaganda… tot això feia preveure un desengany, que és el que ha passat al final. Hi he caigut de quatre potes.el_do
Per començar, algun dia m’agradaria que m’expliquessin perquè, quan es fan traduccions indirectes, per què no s’encarreguen a gent que tingui coneixements de la cultura original del llibre. O per què no se n’encarrega una revisió crítica a algun sinòleg. Entenc que hi ha motius perquè una editorial faci traduccions indirectes (temps, preu, falta de traductors de la combinació directa, el que vulgueu!), però el que no entenc és que no es digui clarament que és una traducció indirecta (no passa res, si està ben feta).
Tampoc entenc que, amb tot el bé de déu de novel·les que s’escriuen en xinès, ens venguin aquesta dient que és un thriller (ho vaig llegir bé?), quan en realitat és el repàs de la història d’un geni matemàtic tirant a autista, sense gaires misteris ni dolents de la película. I si no hi ha dolent, no hi ha emoció.
D’altra banda, he trobat coses que m’han enterbolit la lectura, com ara que diguin que la persona X és la mare del protagonista, quan era l’àvia, vacil·lacions entre vos i vostè en un mateix paràgraf, expressions temporals dubtoses (què comença abans, en general, la primavera o l’Any Nou xinès?), puntuacions una mica estranyes o detalls com dir “en Rong Lillie” quan ens referim a una dona. Tot plegat em fa pensar en, com a mínim, una revisió poc acurada.
Total, que entre una cosa i l’altra, no m’ha agradat gaire aquest llibre. No sé si la traducció en anglès està gaire millor, tot i que dubto que hi hagi prou diferència per enganxar el lector: si la història no és bona, no cal donar la culpa als traductors. Tot plegat em recorda L’esperit del llop, que també em va desagradar força i que ja hem comentat anteriorment. Casualment, també era una traducció indirecta. Ens haurem de plantejar on està en problema: en la primera traducció? en la segona? o, directament, eren històries no gaire bones i amb un excés de publicitat favorable?
Potser al final el que té més raó que un sant és l’autor, que evita dir que el llibre és un thriller:

El joc d’espionatge tan sols és una aparença: jo escric sobre les persones. Sobre la gent que pateix alienació laboral: el seu esperit, el seu destí, els seus dolors o desitjos més interns. Mai Jia, Time Out Beijing (tret de la web d’Edicions 62)

Per acabar, una pregunta capciosa que és una bona endevinalla: en una traducció indirecta feta per dos traductors que ve d’una traducció directa del xinès a l’anglès, quan ens diuen que hi ha una “nota del traductor”… de quin traductor ens parlen? El que ha fet la traducció a l’anglès o els que l’han fet al català?

 

La ciudad fronteriza

Shen Congwen. La ciudad fronteriza.
Edicions Bellaterra, 2013.
201 pàgines.
Títol original: 边城.
Traductora: Maialen Marín Lacarta.
És un llibre primet, de tapa rasposa i il·lustracions amb mandarins, imprès en paper groguenc. Un regal per als sentits. L’obres i, després de llegir l’estudi preliminar sobre l’autor, comences la història. La ciudad fronteriza
I aleshores és quan, després de sentir a dir que és un llibre tan bo i tan important, tan excel·lent, etc., penses que potser no n’hi ha per tant. No és la primera història d’amor que llegeixes, ni la primera història que passa en un poblet, ni la primera en què veus els costums de la gent… És un bon llibre, no em malinterpreteu, i el fet que la traducció sigui directa del xinès i de qualitat ja és motiu per comprar-lo, però, en realitat, podria ser una de les històries que s’expliquen en llibres més grans, com el Sueño en el pabellón rojo, que és una carcassa immensa on caben contes, relats i històries vàries.
La traductora es mereix una menció especial. És la Maialen Marín Lacarta, algú amb opinions clares sobre la traducció directa i indirecta, que podeu llegir en aquest article. Considero que la seva traducció es llegeix perfectament i és fluida, i que això és una part important a l’hora que un llibre t’agradi o no. Un aplaudiment per a ella, doncs.
En definitiva, he de dir que mai fa mal llegir un llibre (llevat que sigui horrorós, que no és el cas), però aquest, tot i que és molt agradable de llegir, no entrarà al meu top ten…
I, canviant de tema… ja us esteu preparant per a les vacances? Jo sí!

The valley of amazement

Tan, Amy. The Valley of Amazement.
Ecco, 2013.
613 pàgines reals (format Kindle).

M’acabo de llegir The Valley of Amazement, de l’Amy Tan. Una vegada més, ha estat un plaer llegir una obra seva. No solen decebre’m.

Feia molt de temps que no llegia res d’ella, des de Un lugar llamado nada, i la veritat és que les coses han canviat molt des d’aleshores. En aquella ocasió, em vaig comprar el llibre en paper, amb tapes dures i una edició molt acurada, i me’l vaig llegir sense saber pràcticament res de les opinions de les persones que se l’havien llegit abans que jo.

Aquesta vegada, en canvi, m’he comprat el llibre en versió original i en format Kindle. Amb el meu Kindle Paperwhite nou de trinca (us en parlaré a la propera entrada, perquè és un molt bon candidat per a la vostra llista de Reis). I l’experiència ha estat molt positiva. Però no em vull desviar: l’experiència Kindle us la documentaré a la propera entrada.

El llibre, tornem al llibre. Per fer-vos-en un resum sense explicar-vos gaire de què va, us diré que és una mena de muntanya russa. Hi ha moment en què la trama s’accelera i que no podeu deixar de llegir, d’hiperventilar, de pensar “ai mare, què passarà ara”, mentre que en altres moments l’acció es ralenteix, tot passa a poc a poc i t’aletargues una mica. No és que sigui dolent, això: l’autora només està agafant embranzida per fer-nos accelerar en la propera baixada del Dragon Khan que és The Valley of Amazement.

La història arrenca a Shanghai a principis del segle XX, en una “casa d’alterne”. No sé com definir-la ben bé. No és únicament un prostíbul, sinó que es tracta d’un negoci que combina un club per a homes de negocis, que parlen dels seus temes, i l’acompanyament d’aquests mateixos homes per part de dones joves, cortesanes, gueishes, no sé ben bé quina seria la paraula. Potser “senyoretes de companyia”. El gruix de la novel·la gira en torn d’això, i es combina amb la relació entre la protagonista, la Violet, i la seva mare, que tenen una relació amor-odi en un context, com a mínim, peculiar.

A partir d’aquí, la Violet passarà per diverses històries i dificultats, des del treball forçat (no us diré en què) fins a un matrimoni desgraciat, l’estada en una zona rural… i moltes altres coses que no us puc dir perquè us estaria fent l’spoiler del llibre, i suposo que no és això el que voleu.

El que sí que faré és remetre-us a les ressenyes que se n’han fet en mitjans fiables perquè, si voleu, en pugueu aplegar més informació. Aquí en teniu uns quants:

Comentari de The Guardian
NPR (National Public Radio)
Comentari de l’autora sobre com es documenta per als seus llibres
Washington Post, sobre el llibre i el món de les cortesanes

En definitiva, és un llibre que segueix molt la línia de l’autora i que podeu recomanar sense cap mena de por… o afegir a la vostra llista de Reis (sí, aviat toca).

Mr Ma and son

Lao She. Mr. Ma and son.
Penguin Books, 2013.
327 pàgines.
Títol original: 二马.
Traductor: William Dolby.

Feia molts anys que havia llegit Mr Ma and son, però la veritat és que era una traducció força artificial que no li feia justícia. I Lao She és un dels autors xinesos que més he llegit i amb qui més connecto, o sigui que tenia ganes de tornar a llegir la història d’aquest pare i fill. Per això vaig tenir una gran alegria quan vaig veure que algú tornava a publicar-la: Penguin China.

Si hem de fer cas de Twitter i de Internet en general, aquest llibre (i també Cat Country, del mateix autor i publicat per la mateixa editorial) ha tingut molt bona acollida i ha agradat molt. Per això me’l vaig començar a llegir amb moltes prevencions: quan una cosa agrada molt a tothom, tinc la mala sort que a mi no m’agrada. Segur que ja ho he comentat en alguna altra entrada.

Però no: el llibre és ben rodó, amb uns personatges molt ben dibuixats sobre un fons de principis de segle XX anglès que sembla que puguem veure i ensumar: la boira, el trànsit caòtic… La feina del traductor, William Dolby, és molt bona i la història t’enganxa des del principi. Comencem pel principi, doncs.

En aquest llibre hi trobareu una introducció de Julia Lovell, que també és traductora del xinès, en què ens presenta Lao She, un jove que durant la dècada de 1920 va viure a Londres i que, en aquest llibre, ens ofereix la seva visió de la societat anglesa. Un autor que, després, va tornar a la Xina i que va continuar produint obres de temàtica molt diversa, algunes de les quals s’han convertit en autèntics clàssics del segle XX: Rickshaw boy, Teahouse… (és una llàstima que no els tinguem traduïts al català).

Així mateix, ens ofereix també la visió que la societat anglesa té d’aquests immigrants xinesos que arriben al seu país i que són tan diferents d’ells (sí, tots som iguals… i tots som diferents): els pinten com a diables grocs, gent dolenta, amb males intencions. Això és una constant tot al llarg del llibre que podem apreciar tant en les actituts de la gent en general com en la de gent ben informada com el reverend Ely (que havia viscut a la Xina) i que considera que si els britànics no s’encarreguen dels xinesos, aquest, pobrets, no arribaran mai al cel.

De tota manera, al llibre hi ha més coses que la crítica de la sinofòbica britànica. El viatge del Sr. Ma i del seu fill a Londres per encarregar-se de la botiga que el difunt germà del Sr. Ma els deixa en herència serveix a Lao She per presentar-nos el xoc de cultures que viuen els protagonistes, la diferència entre costums i la incapacitat d’adaptar-se als nous (Sr. Ma), la capacitat d’adaptació a les noves circumstàncies (Ma Wei i, sobretot, el dependent de la botiga, Li Tzu-jung) o l’alliberament incipient de les dones (la Mary i la filla del reverend Ely, la Catherine). Anem a pams.

D’una banda, tenim el Sr. Ma, que, per a mi, és el personatge principal de la novel·la. Un home que es nega a adaptar-se a la cultura d’arribada, que té deliris de grandesa, que creu que el fill li ha de fer cas en tot i per tot, que malgasta per comoditat (és més fàcil agafar un taxi que entaforar-se en la gentada dels autobusos), que no té gens de ganes de treballar i que posa traves a totes les accions que el seu fill i en Li Tzu-jung emprenen per tirar endavant el negoci familiar. És un personatge tirant a antipàtic, que és un llast per a tots els qui l’envolten i permet veure el perfil “antic”, del “señorón” que viu de la resta. Només cal que llegiu aquest fragment perquè us feu una idea del personatge: “Bearing a small valise, Mr Ma sauntered off the train, with the grand air of a Ch’ing dynasty circuit intendant alighting from his great palanquin”.

Per altra banda, tenim en Ma Wei, fill del Sr Ma. El noi arriba a Londres amb l’ambició d’estudiar una carrera, però es troba que la poca empenta del seu pare l’obliga a assumir un paper molt important en el negoci i no pot estudiar tant com voldria. Ma Wei és la imatge del dubte personificat, de l’enfrontament entre Orient i Occident. Ell es vol integrar en la societat anglesa, treballar i estudiar com tothom, establir una relació amorosa amb una noia anglesa (la Mary, la filla de la seva dispesera), però veu que tots els seus esforços són en va perquè tothom el continua percebent com un element exòtic i aliè a l’Anglaterra de l’època.

Per la banda xinesa, el tercer en discòrdia és en Li Tzu-jung, el dependent de la botiga que hereten amb el negoci. Un noi espavilat, molt treballador, que és capaç de moure’s entre els anglesos seguint els seus costums i treure’n profit. Optimista, sempre a punt per resoldre problemes i donar bons consells.

Podria continuar descrivint els personatges de la novel·la un per un (el reverend, la seva dona i els seus prejudicis racials, el germà alcoholitzat, el fill xenòfob… ), però crec que és millor que els aneu descobrint vosaltres. Us recomano que presteu una atenció especial a les dues noies, la Mary i la Catherine, que intenten independitzar-se, cadascuna a la seva manera.

Globalment, us voldria dir que és un llibre que no us podeu perdre, tant pel que diu com per com ho diu. No us perdeu la descripció d’un pub anglès de barri senzill que trobareu a la pàgina 123, ni la descripció del Sr. Ma, que trobareu a la 126. Senzillament excepcionals totes dues.

Puc confirmar, doncs, que Lao She, és un dels autors xinesos que més m’enganxen amb la seva obra. És una llàstima que se suicidés l’any 1996 després d’una “sessió” amb un grup de guardes rojos. Potser encara tenia coses per explicar-nos…

Una dona amb dos collons

Heus ací La novena viuda, una altra novel·la que repassa els moments “àlgids” de la Xina rural del segle XX: els japonesos, els nacionalistes, el gran salt endavant, la fam, la revolució cultural, la caiguda de la Banda dels Quatre…

Podria ser una novel·la més, en la línia de les del benvolgut Novel Mo Yan. I, en certa manera, ho és: explica la vida en un poble i com es veu afectada pels canvis polítics i socials (sí, alguns ja sabeu que no sóc una gran fan de Mo Yan… ). De tota manera, trobo que la gràcia principal d’aquest llibre rau en la protagonista, la Putao, que és l’eix de la història i que, per a mi, té un magnetisme tan gran que no saps si t’ha de caure bé o si, al contrari, és tan tossuda que es mereix un parell d’hòsties. Quin personatge, redéu!

Està clar que la vida als pobles durant el període central del segle XX és un dels temes centrals dels escriptors xinesos d’avui dia, tant si viuen a la Xina com si viuen fora. Només cal veure la gran quantitat de llibres que el tracten. I fins i tots hi ha autors que pràcticament s’hi han especialitzat (sí, tornem a Mo Yan) i que en parlen des de diferents punts de vista i amb protagonistes ben diferents.

La traducció, l’he trobada impecable. I és directa del xinès. Un punt a favor d’Alfaguara, que repeteix autora i traductora després de Las flores de la guerra, que també vam comentar en aquest bloc. Si voleu més informació sobre el llibre i, sobre tot, voleu llegir una mostra abans de comprar-lo, podeu anar directament a la web d’Alfaguara, on hi ha la fitxa completa.

Potser no és el llibre que més m’hagi enganxat de l’any, però és un bon llibre i m’ha fet passar una bona estona.

Prepareu-vos: la propera entrada ja serà la llista de deures per a l’estiu… i una petita sorpresa!