El nom de l’autora em sonava vagament: Concepció Maluquer (sense la G), però no sabia de què. De fet, continuo sense saber on vaig sentir el seu nom per primera vegada, però no descarto que l’esmentés una professora meva d’EGB, que també era del Pallars (i va ser una de les meves millors mestres!). També em sonava el títol. I també el poble d’on és Editorial Fonoll: Juneda (hi tinc una connexió indirecta). En tot cas, quan vaig rebre informació sobre la presentació d’Aigua tèrbola vaig parar les orelles i em vaig llegir la mostra que l’editorial té a la web. Interessant…

Així, doncs, quan vaig rebre un exemplar d’aquesta història em va faltar temps per llegir-me-la, i m’alegra molt poder dir que l’interès que li vaig trobar al fragment inicial s’ha mantingut durant tota la lectura.

En aquest llibre, Maluquer recrea un poble especialitzat en l’adoberia, Aiguadal, que podria ser Igualada, tant per aquesta especialització com perquè el nom d’un és l’anagrama de l’altre. La història comença amb la Grettel, ingressada en un sanatori no sabem per què. El narrador és el metge que la tracta, que intenta reproduir els fets que l’han trastornada i han sigut la causa de l’ingrés. Com us podreu imaginar, això no ho sabrem fins al final, però durant tot el llibre l’autora anirà construint, a poc a poc, un mosaic que ens permetrà saber això i moltes altres coses.

Com un mirall trencat

Sí, com un mirall trencat que reflecteix la realitat de diverses maneres és com haurem d’anar reconstruint mentalment la història de la Grettel i de la seva família política. No us faig cap gran espòiler si us dic que la noia, molt jove, es casa amb l’Eduard i se’n va a viure a Aiguadal. Allà, els seus hàbits xocaran frontalment amb la societat catalana més conservadora de la postguerra, que no entén les ànsies de llibertat de la jove i se la mira com si fos un “bitxo raro”.

Per a mi, la gràcia principal del llibre és que no té un únic narrador, sinó que el metge va trenant la història mitjançant entrevistes amb els tres personatges principals: en Bartomeu (el cunyat de la Grettel, que no ha dubtat a posar-se de la banda dels vencedors per tirar endavant el negoci), la Maria Engràcia (la dona d’en Bartomeu, una senyorona d’aquelles que es passaven el dia fent col·lectes i obres de beneficència) i l’Eduard (el marit de la Grettel, un home tranquil a qui només interessa la química). És molt interessant i un punt divertit anar veient com cadascun dona la seva versió de tot plegat, especialment la Maria Engràcia, una dona carregada de prejudicis que no troba bé res del que fa la cunyada i sempre està preocupada pel “què diran”.

Les converses amb aquests tres personatges serveixen per posar-nos en situació, i aleshores entra en acció el Ricard, fill universitari d’en Bartomeu i l’Engràcia. Aquí canviem d’escenari i anem a Barcelona, on veurem (sense entrar-hi a fons) la joventut universitària de l’època i, poc a poc, ens anirem acostant als fets causants de l’ingrés de la Grettel.

Una doble sorpresa… molt agradable

Una vegada més, m’ha sorprès agradablement descobrir obres escrites a casa nostra que estan molt (però que molt) bé. Ja em va passar amb Nocturn aranès, un llibre que vaig llegir no fa gaire i que vaig comentar a Instagram, i també em va passar amb Animals dels marges, d’autor banyolí. Sí, confesso que alguns dels meus escriptors favorits són estrangers, i que tinc una certa tirada a llegir en altres idiomes, però quan trobo històries escrites en català que m’agraden com aquesta, què voleu que us digui, m’inflo tota jo de pensar que aquí també escrivim bé.

A més, la sorpresa ha estat doble perquè he descobert una editorial que NO és de Barcelona (ni d’entorns). Es tracta de l’Editorial Fonoll, que té un catàleg interessant que ens porta a descobrir, entre altres coses, autors de Ponent. A casa meva venim d’un petit poble de la Segarra, i m’agrada veure que les zones que, en temps del meu pare, s’estaven despoblant, tornen a tenir una certa efervescència amb propostes tan interesants com la de Fonoll, que publica en català obres d’Ödön von Horváth (Joventut sense Déu; Un fill del nostre temps) que en castellà ha publicat una editorial del calibre de Nórdica. Doncs mira, en català també el tenim!

Conclusió: Aigua tèrbola és un llibre molt recomanable i m’ha servit per descobrir editorials més enllà de Barcelona.