Etiqueta: literatura catalana

Les muses, de Jordi Cussà

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Avui parlem de “Les muses”, un llibre que em vaig llegir… el novembre de l’any passat!!!

No és res de nou: em fa més mandra escriure que llegir, o sigui que hi ha tot de ressenyes que queden pendents, sobretot les de llibres que han estat àmpliament llegits i comentats a Instagram, ja que l’anàlisi em costa més de fet (condicionada per ressenyes prèvies, per exemple, o perquè m’agradaria aportar alguna cosa de nou).

En aquest cas, hi havia una mica de les dues coses.

Anem al gra!

En aquestes alçades, pràcticament tothom sap que Les muses és un llibre escrit per Jordi Cussà i publicat per l’editorial Comanegra. També deveu saber que es tracta de tot d’històries entrellaçades que toquen moments i personatges importants de la història, amb una atenció especial a dones properes a aquests personatges que no han arribat a ser conegudes. Què serveix d’enllaç? Doncs una mena de beuratge que, si te’l prens, por desembocar en bogeria o en inspiració, segons com vagi (i segons la dosi).

I fins aquí la trama. Puc desenvolupar-la més, però ja ho ha fet altra gent (i ho ha fet molt bé)!

Jo prefereixo centrar-me en la meva experiència lectora. Així, us diré que, tot i que no va arribar al top 5 de l’any 2022, va ser un llibre que vaig llegir molt de gust i que em va tenir força enganxada. D’entre tots els personatges que hi surten, destacaria la interessant visió de Leonardo da Vinci i la seva conversa amb Miquel Àngel (sempre els italians, aix), i una expressió fantàstica: “em va preguntar sense meandres”, que em va captivar. Una altra frase molt bona és “El concert, més improvisat que un pet que fuig”. 

Diria que, en general, els diversos capítols i personatges estan força ben enllaçats i que hi ha una feinada immensa de documentació per part de l’autor (desconfiada que soc, em vaig dedicar a comprovar noms i llocs i fets, i tot el que vaig mirar quadrava). De fet, el que menys em va atraure són els capítols situats en el nostre present i, sobretot, no em va agradar que m’avancés quins altres personatges tocaria. També hi vaig trobar alguna errada (algun typo, més que res), però els que tinc apuntats són poquíssims, tenint en compte la llargada del llibre.

En resum, un llibre que enganxa i que m’ha agradat força!

Us l’heu llegit? Ho voleu fer?

Aioua, Iowa, Roser Cabré-Verdiell

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

Avui us parlo d’Aioua, de Roser Cabré-Verdiell. És una ressenya difícil de fer perquè hi ha moltes coses a dir sobre el llibre, i segur que me’n deixaré alguna. Què hi farem.

El llibre ens porta la història d’una noia, la Rut, que, bàsicament, marxa de casa per aclarir-se les idees. Aquest és el punt de partida i, al mateix temps, l’eix vertebrador de tot plegat. El motiu que se’ns dona és que “ha perdut les vocals” i que el trasllat li ha de servir per trobar-les. Com? On?

Aioua és l’espai on la Rut trobarà el que busca: combinació de present i passat, joc de creació, records propis i manllevats… tot això és el que us trobareu si llegiu aquesta història, molt treballada i intensa, en què l’autora juga amb les paraules, amb els sons, amb els llocs i els records, per construir una realitat on res no és el que sembla.

Estructura i llengua

Un cop vist l’argument, passem a parlar del que de veritat importa en aquest llibre. Perquè, d’històries en què algú escapa de la rutina per pensar i resituar-se, n’hi ha un munt. Què fa especial, doncs, Aioua?

D’una banda, l’estructura de la història. Trobem capítols en què la protagonista és una vocal i altres en què les lletres fortes són les consonants: les unes són suaus, les altres, fortes i amb un punt agressiu. Els capítols de vocals ens porten a Frankville, el poblet on la Rut s’acomoda en un motel rònec, que sembla tret d’alguna road movie americana, i serveixen de fil per seguir el periple mental de la protagonista. A mig camí entre realitat i món oníric, són els capítols que més m’ha costat processar. Pel que fa als capítols on les protagonistes dels títols són consonants, serveixen per recordar moments del passat, relacions familiars, viatges. Així, anem posant en context el present de la Rut i per què és com és. Tot plegat desemboca en un final que, per a mi, està molt ben trobat i embolica el regal que és tot el llibre.

D’altra banda, hi ha la llengua, l’estil. Cabré-Verdiell escriu amb passió, se li nota, i això fa que tingui un estil “marí”: onades que venen i van, un text que t’arrossega i et repel. Les pàgines es poden fer llargues o curtes segons el moment, segons si t’interpel·la més o menys el tema que toquen. Confesso que, en algun moment, la intensitat és tanta que em feia fora, que ho trobava empegalós. També hi ha els jocs de paraules, anagrames, relacions conceptuals, referències a paraules que comencen amb una lletra o una altra: un aspecte molt interessant que dona un aire diferent a tot plegat.

I, finalment, hi ha els personatges. L’Owen, amb un nom més simbòlic del que sembla, en Frank, líder d’una secta de “gent honesta” (nom ben trobat, no?), la Gladys, molt més important en la història del que sembla a primera vista.

Valoració global

És un llibre que m’he llegit amb molt d’interès. I és que el que publica Males Herbes rarament et deixa indiferent. Aioua es va publicar just després de Guilleries, que va ser el meu top 1 del 2022, i he deixat córrer molt de temps abans de posar-m’hi per si de cas.

Què diria sobre aquest llibre? Doncs diria que, independentment que la intensitat se m’hagi pogut fer farragosa en algun moment, és una història molt completa, sobretot des del punt de vista creatiu. I ara, la pregunta és: després d’escriure aquest tros de llibre, què ens prepararà la Roser?

L’ordre de les coses, de Laura Tejada

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Havia vist passar L’ordre de les coses per Instagram i m’havia cridat l’atenció, però la veritat és que no el tenia a la llista de llibres “urgents”. Així, doncs, quan per Sant Jordi em vaig plantar a la paradeta de l’editorial Comanegra i vaig preguntar què em recomanaven, no pensava concretament en aquest. Vaig toquinejar-ne uns quants i, al final, vaig seguir la recomanació d’una de les paradistes i no només vaig agafar el llibre sinó que me’l vaig fer signar per l’autora, la Laura Tejada, que en aquell moment estava allà. Es veu que era un senyal.

Passada la voràgine de la Diada llibretera, doncs, vaig començar el llibre i me’l vaig llegir en un tres i no res.

L’ordre de les coses és una història feta d’històries. M’explico. Aquest llibre està farcit de personatges que viuen a Olot i que, tot i que estan relacionats d’una manera o altra, tenen les seves pròpies cabòries i no segueixen un únic fil. Així, tenim la Clàudia, una noia jove que s’encaparra amb el professor de música, i tot un seguit de gent jove com en Blai o en Quel, que volen muntar un grup de música per tocar a l’estiu. Fins aquí, podria semblar una novel·la juvenil, oi?

Doncs no, perquè l’autora els fa anar acompanyats d’altres personatges més madurs, que els són pares, veïns o coneguts i que, al seu torn, també tenen preocupacions. De fet, la nostra feina com a lectors consisteix a anar avançant pel text i intentar discernir quina és la font dels problemes de cadascun i, sobretot, quina relació hi ha entre els uns i els altres. Per a mi, ha estat un plaer fer-ho i anar fent connexions!

No, no és un llibre ple d’efectes i de giragonses. És més aviat una narració de coses normals que fa la gent normal i que, en alguns casos, poden reflectir les nostres vivències o les d’algun conegut o veí. En aquest sentit, pot recordar vagament l’exitosa I del cel van caure tres pomes, de Nariné Abgarian, publicada per la mateixa editorial no fa gaire. Tots dos llibres són novel·les corals, petits mosaics que s’omplen amb les anades i vingudes dels (nombrosos) personatges.

En definitiva, és un llibre per llegir amb calma, i potser seria un bon candidat per a les tardes xafogoses que estan venint.

Quanta, quanta guerra: Mercè Rodoreda

On Per sifuroIn 4 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Llegir Rodoreda és saber que el llibre té pràcticament tots els número per agradar-me. Ja n’hi he llegit uns quants, i l’únic que no m’ha agradat és La mort i la primavera. Per això vaig començar Quanta, quanta guerra amb optimisme i una certa alegria (tot i el títol) i he de dir que La Jefa no m’ha decebut: aquest és un llibre preciós i molt emotiu, pels temes que toca.

No, no hi veureu les bombes en directe. Tot i que en certs moments em ressonava a Incerta glòria, en el llibre que ens ocupa veiem la guerra a través del que hi ha al darrere: els morts al riu, els fills que moren a la guerra… Tot vist amb els ulls de l’Adrià, un noi que es passeja pel país en plena guerra i, així, ens fa de testimoni de tota la bestialitat d’una guerra civil. Així, doncs, podem dir que el llibre ofereix refugi a diverses històries que, d’una manera o altra, tenen a veure amb la guerra i el que els dona una estructura comuna és que l’Adrià passa de l’una a l’altra.

Dit això, no sé com explicar-vos més del llibre perquè, com deia, són històries diverses. El que sí que voldria fer, però, és donar-vos uns quants detalls perquè veieu com, a partir de les petites coses, l’autora ens fa present la guerra.

Per exemple, al principi hi ha un moment en què el protagonista marxa cap al front amb la camioneta que em recorda quan en Quimet de La Plaça del Diamant marxa a la guerra. Seguint amb el fil de La plaça, hi ha una descripció de la missa que m’ha fet pensar en la Colometa quan parla dels coloms i se li’n va el cap. I si seguim amb les referències a Gràcia, ha estat deliciós veure la menció de les vaqueries del barri, alguna de les quals (ja sense ús) encara es podien veure no fa tants anys.

Rodoreda té una capacitat descriptiva magnífica i és capaç de portar-nos una cosa tan senzilla com una sopa o un gos amb un llenguatge proper i poètic. Us copio aquest tros perquè veieu què vull dir:

“El plat era fondo, envernissat, amb el cantell guarnit de flors pintades; me les mirava tot menjant, assegut a la pedra de la llar perquè ningú no m’havia dit que m’assegués a taula. D’aquella sopa grassa i calenta me n’hauria menjat set olles.”

I així anem veient els morts que suren al riu, el gos que fa companyia al noi, el drama de la mort dels fills… Tot plegat, històries molt tristes que encara són més tristes perquè sabem (o ens podem imaginar) que tenen un fons de veritat.

És un llibre molt bonic, molt diferent de Mirall trencat o La plaça del Diamant o Jardí vora el mar o El carrer de les camèlies, tots situats en entorns on la vida en societat té una forta presència i en què el focus està en la vida dels protagonistes. Aquí, el protagonista serveix únicament de nus per a un llibre molt diferent d’altres coses de La Jefa, però que convé llegir per no oblidar. Un 10 per a Rodoreda.

Guilleries, de Ferran Garcia

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres3 comentaris

Guilleries és un carrer, un massís muntanyós i… un llibre. I crec que val la pena examinar la relació entre les tres accepcions de la paraula. Com a carrer, és un carrer de Gràcia, a Barcelona, on té la seu l’editorial Les males herbes, que és qui publica el llibre. Com a massís, és l’escenari de rerefons del llibre de Ferran Garcia. Com a llibre…. com a llibre és un cinc estrelles gran luxe amb terrassa, sauna i jacuzzi a l’habitació. I ús gratuït del minibar.

Normalment, quan acabo un llibre i he de triar el següent tinc alguns dubtes però tampoc tinc grans dificultats per fer-ho. Com a molt, quan llegeixo un cinc estrelles trio el llibre següent pensant que, pobret, passarà desapercebut (o sigui que en trio un en què tingui poques expectatives). Aquest cop, però, he acabat el llibre tan absorbida per la història que no he sabut què havia de triar a continuació. Porto dos dies amb bloqueig lector, i no m’havia passat mai. Tinc sort de les lectures conjuntes que tinc en marxa, perquè no sabria pas què triar.

Entrem en matèria.

Una història enredada

Si arribeu al llibre sense llegir-ne cap comentari a les xarxes o a la web de l’editorial, no està clar en quina època passa tot plegat, però sabem que estan posant les vies del tren a Osona, o sigui que hem de suposar que és en algun moment del segle XIX, amb les carlinades també de fons. El lloc, sí: els entorns de Taradell i comarca, amb el rerefons de les Guilleries. I tot plegat està embolicat per una atmosfera onírica, però també fosca, sinistra. Es tracta d’una història molt intensa i plena de trampes, nusos i bifurcacions, en què cal estar molt concentrat per poder seguir les ziga-zagues que Ferran Garcia ens fa fer. Estàs llegint en present i, de cop i volta, tornes al passat. Estàs anant en una direcció i l’autor et porta un element inesperat que afegeix informació a l’argument.

La lectura va guiada en tot moment pel protagonista, un nen que es diu Boi. Serà ell qui ens portarà amunt i avall de plana i muntanya, enmig de la boira, esquivant els darrers pistolers de la comarca. Podem dir que és una mena de western, però també podem dir que és una novel·la de formació (bildungsroman) o, fins i tot, d’intriga. Però és més que això, ja que amb el personatge de l’àvia recuperem el paper de les remeieres i també veiem part de la vida al poble.

Trobarem personatges clau com en Joan Tur, o el Noi, o la Noia, o l’àvia. Cadascun serveix per descobrir un aspecte de la història: bandolers, problemes familiars, misteris… Heu d’estar atents a l’entramat familiar del protagonista perquè és complicat i l’anireu descobrint poc a poc, com si peléssiu una ceba.

El llibre està dividit en fragments que no estan formalment constituïts en capítols, tot i que ho podrien ser. Són de longitud diversa, des d’un paràgraf llarg a unes quantes pàgines, i diria que això t’empeny a llegir i et fa accelerar o frenar segons la voluntat de l’autor. Són com gotes que van aportant informació a miquetes, no sempre linealment, i cal avançar força en el llibre per agafar les regnes de la narració i situar-se. És una lectura exigent, però us prometo que si us la llegiu ben concentrats us recompensarà.