El camí dels esbarzers, històries quotidianes

El camí dels esbarzers

El camí dels esbarzers és un d’aquells llibres que poden quedar soterrats per obres de més pes i presència mediàtica. Mentre llegim pàgines i pàgines dedicades a obres monstruoses com la del noruec Knausgård, o fins i tot llegim algun dels seus sis llibres (oju: 3.500 pàgines!), ens estem perdent obres delicades com aquesta que ens ofereix Alba Dalmau i que publica Angle Editorial.

El camí dels esbarzers és un mosaic preciós d’històries que, totes juntes, ens donen una visió de conjunt d’un petit poble als Estats Units anomenat Sandville. En aquest cas, l’estratègia de l’autora de donar-nos una espècie de mirall trencat que hem d’intentar reconstruir a partir dels fragments que són les històries de diversos veïns d’aquest poble funciona perfectament. Una de les poques coses que tenen en comú és el camí vorejat d’esbarzers, que va apareixent al llarg de les pàgines d’aquest llibre que, potser, es fa massa curt.

La gent d’El camí dels esbarzers

Aquest llibre conté històries “petites”, del dia a dia. Així, doncs, hi trobarem històries de relacions tòxiques, frustracions, enamoraments platònics, veterans de guerra… racisme, fins i tot! Llegint-lo, crec que he passat per moltes de les sensacions que podem sentir: odi, pena, llàstima, commiseració… I tot, sempre, acompanyat d’un estil clar i al punt. No hi ha frases excessivament llargues ni curtes. No dona voltes excessives a les coses. I, és clar, aquest cop no puc dir que sigui mèrit del traductor, perquè me l’he llegit en la llengua original. Tot un cinc estrelles que trobareu comentat amb una opinió similar al Diari Ara per Jordi Llavina.

Salvant distàncies, podríem dir que aquest llibre m’ha recordat l’escenari on es desenvolupen les novel·les de Kent Haruf que formen part de la trilogia de Holt: Cançó de la plana, Capvespre i Benedicció. Per altra banda, molt vagament, també m’ha recordat un llibre excel·lent i poc apreciat. Es tracta de Tunu, i té lloc en un poble petit de Groenlàndia. Potser algun dia algú hauria de publicar en català aquest magnífic autor danès que és Kim Leine!

Winds of change?

Finalment, volia dir una cosa que fa dies que em volta pel cap. A casa nostra hi ha una generació d’autors relativament joves (tots som Peter Pan), preparats per consolidar-se i prendre el relleu d’autors ja consagrats. Sí, durant el darrer any he llegit uns quants llibres d’autors poc coneguts que m’han agradat molt, i que caldrà vigilar per veure si són one hit wonders o si aconsegueixen fer-se un lloc en el nostre petit Olimp literari. Alguns han passat per aquest blog, com ara Irene Solà, Xavier Mas-Craviotto, Marta F. Soldado o la mateixa Alba Dalmau.

El rei ha mort? Visca el rei?

La mort lenta, la descoberta de Mas-Craviotto

la mort lent

Que bé escriu aquest noi, tu. Quines frases més ben estructurades i pensades. Quin gust llegir La mort lenta, l’obra de Xavier Mas-Craviotto que va guanyar el premi Documenta 2018 i que ha publicat L’altra editorial. I ha estat una sorpresa molt agradable, perquè no sempre havia connectat amb aquests premis. Em van agradar molt La nostra vida vertical de Yannick Garcia i Puja a casa de Jordi Nopca, premiats l’any 2013 i 2014, però no havia connectat gaire amb els dos següents. Amb Els dics, d’Irene Solà, vaig recuperar la fe. Ara, l’he ratificada.

La mort lenta és un llibre que es llegeix pausadament, assaborint les paraules. Perquè, segons la meva humil opinió, el millor del llibre no és què explica sinó com ho explica. Les frases tenen una estructura perfecta, la puntuació, immaculada, i el vocabulari és precís i adequat en tot moment.

També cal destacar com planteja Mas-Craviotto el llibre: tenim una sèrie de capítols que combinen passat i present amb una numeració que he estat incapaç de desxifrar (si ho sabeu, deixeu un comentari!) i, també, uns capítols a part que tracten sobre característiques dels dos protagonistes principals, l’Aram i la Lena. He disfrutat especialment els capítols on descriu quines coses li agraden o no li agraden a cadascú. I, tot i que trobo que els germans tenen gustos una mica massa “intel·lectuals”, he trobat punts en comú amb ells en aquests gustos, i estic totalment d’acord amb l’Aram que Dylan no es mereix el Nobel. [Mátame, camión.]

Què més hi ha, a La mort lenta?

Al llibre també hi ha algunes reflexions interessants, com ara quan es comenta que hi ha autors que no es qüestionen (tot i que per a mi sí que serien qüestionables) o quan diu “La humilitat és bona? Han vençut els dèbils.” Feu-hi quatre voltes, a això. I si trobeu en quina pàgina diu aquesta frase, teniu premi (alguna cosa simbòlica, com ara menció a Twitter o Instagram).

M’ha agradat molt el retrat que fa dels pares, que ja no s’estimen però aguanten casats. Qui sap com hauria acabat la cosa si […..]. La manera en què recorda coses de quan eren petits també és molt interessant. De fet, explica algunes coses de la infantesa que semblen més tretes de la meva (anys 70) que no pas de la de l’autor (anys 2000???), però potser és que hi ha coses que no canvien mai.

Per tancar, us diré que una de les coses més satisfactòries ha estat trobar l’explicació del títol dins de la narració. No sempre hi és. I de vegades hi és però és difícil d’entendre-ho. I just quan acabava el llibre i sentia la necessitat de tornar a llegir les primeres pàgines…

[Espai intencionadament en blanc, per no fer spòiler.]

Aprendre a parlar amb les plantes

aprendre a parlar amb les plantesA hores d’ara la majoria ja sabeu que Aprendre a parlar amb les plantes és un llibre de Marta Orriols. També sabeu que segueix l’evolució de la Paula, des que es mor en Nacho fins un temps ençà. I també deveu saber que en Nacho li havia dit que volia deixar córrer la relació que tenien. Si us he fet spoiler, em sap greu.

Deixo per a gent més entesa la crítica estricta de la història per centrar-me en els detalls. Perquè Aprendre a parlar amb les plantes és, sobretot, una novel·la íntima i detallista. Ja n’hi ha moltes, d’històries en què el protagonista ha de superar la mort d’algú. El que fa especial aquest llibre és, per a mi, les petites coses que Orriols ens porta. Us en posaré alguns exemples perquè m’entengueu.

Els detalls

En un moment determinat d’Aprendre a parlar amb les plantes, la Paula recorda quan era petita i dinava a l’escola. Igual que jo, li feien dur bata. Igual que les meves companyes de classe (jo dinava a casa), amagava les sobres del menjar a la butxaca de la bata. Això m’ha fet recordar que, les poques vegades que havia dinat al menjador, les peles de taronja i de mandarina anaven a parar rere els radiadors. I a l’hivern, quan estaven en marxa, una olor forta de taronja o de mandarina envaïa tota la planta del menjador.

També he trobat curiós quan parla de la veïna de son pare a la Selva de Mar. La descripció d’aquesta veïna i de la seva casa, olor de resclosit inclosa, és tan precisa que fins i tot l’ensumo.

Una altra cosa que m’ha agradat molt és quan diu que les vacances amb nens són un suplici. L’ha clavat! Si teniu fills no massa grans o si coneixeu alguna família que en tingui sabreu que, de vegades, uns quants dies de vacances amb ells poden ser extenuants. Quan s’acaben necessitaríem uns dies més de vacances per a nosaltres sols. 🙂

De què parla Aprendre amb les plantes?

Així, doncs, reprenc el fil de la història. La història en què la Paula queda “vídua” i en què tothom fa prediccions sobre el seu futur. “Tot anirà bé”. “Has de tirar endavant”. I moltes altres coses. I ella diu que no suporta la capacitat de la gent per proclamar sentències sobre el seu futur. I, en aquest punt, m’ha recordat una mica la Nora Webster, de la novel·la del mateix nom de Colm Toíbín. Igual que la Nora, hi ha gent que li diu més o menys el que ha de fer. I la Paula, això, no ho tolera. És una professional de la medicina, i ja és prou grandeta per decidir què ha de fer.

Per això, doncs, després de gairebé un any de desorientació i ràbia, la Paula decideix quin és el seu camí i posa fil a l’agulla. I és aquí on s’acaba el llibre i ens agradaria saber què passa més enllà.

En definitiva, és un bon llibre que m’ha agradat més que Anatomia de les distàncies curtes (el primer que vaig llegir d’aquesta autora). Si la cosa continua in crescendo, el tercer llibre serà la repanotxa.

Bon feina, Marta, i bona feina, Periscopi!

 

Savis, bojos i difunts: una recopilació decadentista de Males Herbes

savis bojos i difuntsAquesta és l’entrada 400 d’aquest blog, i per celebrar aquesta fita tan especial us vull parlar de Savis, bojos i difunts, recopilat i publicat per l’editorial Males Herbes.

L’editorial Males Herbes és una de les més valentes que conec. Tenen clar quines apostes volen fer i les fan, per més arriscades que siguin. Només cal recordar, per exemple, El passat i els càstigs, una recopilació de relats de l’autor xinès Yu Hua. Una altra d’aquestes apostes és Savis, bojos i difunts, una selecció de relats feta per Ramon Mas que, a més, ens hi posa un pròleg clar i molt interessant.

El llibre de què parlem recopila 25 històries que s’inscriuen en el decadentisme català, amb una delimitació temporal àmplia: de 1895 a 1930. Com que els relats estan presentats de manera cronològica, s’hi pot veure l’evolució de les temàtiques i de l’estil. Des de les narracions de Santiago Rusiñol de finals del segle XIX fins a les útimes del llibre, de 1930.

Per a mi, poc coneixedora de determinats personatges d’aquesta època, ha estat una experiència molt agradable llegir textos de Rusiñol, Casellas o Ruyra, tots en un mateix llibre. Com sempre, hi ha hagut relats que m’han agradat i altres que no. Però suposo que això és normal a causa de la gran varietat de temes que toquen.

El context dels savis i els bojos i…

Ara bé, històries a part, un element clau del llibre és el pròleg del mateix Ramon Mas. Aquest text, ni massa llarg ni massa curt, és una explicació interessantíssima i molta clara sobre el decadentisme català. Si us decidiu a llegir el llibre, és molt important que us llegiu el pròleg. És un text no massa llarg que us posarà en situació per després llegir els relats. No en trobareu cap d’alegre ni de romàntic, no us vull enganyar. Però també he de dir que és agradable llegir coses fosques, de tant en tant.

En resum, he de dir que es tracta d’una lectura especial. Hi heu d’entrar amb la ment oberta per trobar-vos-hi el que sigui. Si sou de lectures tranquil·les i històries clares, no us endinseu en aquest llibre. Ara bé, si no teniu prejudicis i voleu veure què s’escrivia a casa nostra fa aproximadament cent anys, no ho dubteu: compreu-vos el llibre i llegiu-vos-el a fons. Ja em direu què us sembla!

 

Els dics d’Irene Solà

Els dics Irene SolàDesprés de premis Documenta tan bons com ara La nostra vida vertical i Puja a casa, no havia connectat amb els següents. Ara, llegint Els dics, d’Irene Solà, m’hi he reconciliat.

Els dics és un llibre que se’t fa curt. El trobem molt ben organitzat a partir de píndoles que combinen l’existència “real” dels personatges amb relats curts. I aquests relats juguen amb aquests personatges i realitats no tan reals, com ara al relat sobre una mena de vampirs. Així, he trobat curiós com l’autora et fa anar d’una banda a una altra, entre el que és “real” i el que no, entre històries actuals i de fa un temps, de manera que vaig coneixent els personatges i les seves històries a partir d’una mena de peces de puzzle. L’única peça que no acabo de poder fer encaixar és, precisament, el títol. Però no em feu gaire cas. No és la primera vegada que un llibre m’agrada molt, però que no sé encaixar el títol.

Què hi ha, a Els dics?

El que podem veure, de fons, com a element que lliga tot el llibre, és l’Ada, la nostra protagonista, que torna d’Anglaterra i s’intenta reubicar al seu poble (imaginari, tot i que suposo que deu estar basat en Malla, el poble de Solà). Veurem com avancen les relacions retrobades amb la família i amb en Vicenç. També hi veurem com va avançant en el seu procés d’escriure un llibre, i com l’autora va lligant els seus relats al voltant d’això.

A mi, però, el que més m’ha agradat d’aquest llibre és com la Irene Solà descriu, amb precisió pràcticament cinematogràfica, els entorns en què transcorren les històries. I és que tinc debilitat pels tractors John Deere. Aquest grans clàssics, sempre verds al meu poble, que aquí també són el nom d’un grup de música. M’ha agradat molt, però molt, quan parla del gos que tenen a casa. M’ha agradat molt, també, la part sobre el gorjablanc (vaig haver de mirar què era: sempre s’aprenen coses noves).

Una part especialment atractiva és, també, quan parla sobre les remeieres. Podeu veure qui eren, què feien, el tractament que se’ls donava… I els ciclistes! També hi surten els coi de ciclistes. Sí, els que es posen ben amples a les carreteres comarcals, sobretot els diumenges al matí. Quantes vegades ens els trobem nosaltres, pujant o baixant a Barcelona! Quina por, fer-los un cop quan no s’aparten i t’has de menjar l’altre carril.

Les dones, on fire!

Afegiu al que ja he dit que tot el que ens explica l’autora passa durant un estiu, de juny a setembre, i tindreu un llibre ideal per llegir pensant en les vacances al poble dels pares. En certa manera, m’ha recordat una mica el Primavera, estiu, etcètera de M. Rojals que vam comentar fa un temps. I és que si fem una ullada als llibres que he llegit últimament, i hi sumem La felicitat d’un pollastre a l’ast, de Marta F. Soldado, podem dir que estem davant una generació d’autores molt prometedora. A veure amb què ens sorprèn la Rojals* aquest setembre.

 

 

* Oju, que l’article no és despectiu, ans el contrari. I és que la Rojals és, possiblement, la degana d’aquesta generació que ens arriba.