Quanta, quanta guerra: Mercè Rodoreda

Llegir Rodoreda és saber que el llibre té pràcticament tots els número per agradar-me. Ja n’hi he llegit uns quants, i l’únic que no m’ha agradat és La mort i la primavera. Per això vaig començar Quanta, quanta guerra amb optimisme i una certa alegria (tot i el títol) i he de dir que La Jefa no m’ha decebut: aquest és un llibre preciós i molt emotiu, pels temes que toca.

No, no hi veureu les bombes en directe. Tot i que en certs moments em ressonava a Incerta glòria, en el llibre que ens ocupa veiem la guerra a través del que hi ha al darrere: els morts al riu, els fills que moren a la guerra… Tot vist amb els ulls de l’Adrià, un noi que es passeja pel país en plena guerra i, així, ens fa de testimoni de tota la bestialitat d’una guerra civil. Així, doncs, podem dir que el llibre ofereix refugi a diverses històries que, d’una manera o altra, tenen a veure amb la guerra i el que els dona una estructura comuna és que l’Adrià passa de l’una a l’altra.

Dit això, no sé com explicar-vos més del llibre perquè, com deia, són històries diverses. El que sí que voldria fer, però, és donar-vos uns quants detalls perquè veieu com, a partir de les petites coses, l’autora ens fa present la guerra.

Per exemple, al principi hi ha un moment en què el protagonista marxa cap al front amb la camioneta que em recorda quan en Quimet de La Plaça del Diamant marxa a la guerra. Seguint amb el fil de La plaça, hi ha una descripció de la missa que m’ha fet pensar en la Colometa quan parla dels coloms i se li’n va el cap. I si seguim amb les referències a Gràcia, ha estat deliciós veure la menció de les vaqueries del barri, alguna de les quals (ja sense ús) encara es podien veure no fa tants anys.

Rodoreda té una capacitat descriptiva magnífica i és capaç de portar-nos una cosa tan senzilla com una sopa o un gos amb un llenguatge proper i poètic. Us copio aquest tros perquè veieu què vull dir:

“El plat era fondo, envernissat, amb el cantell guarnit de flors pintades; me les mirava tot menjant, assegut a la pedra de la llar perquè ningú no m’havia dit que m’assegués a taula. D’aquella sopa grassa i calenta me n’hauria menjat set olles.”

I així anem venient els morts que suren al riu, el gos que fa companyia al noi, el drama de la mort dels fills… Tot plegat, històries molt tristes que encara són més tristes perquè sabem (o ens podem imaginar) que tenen un fons de veritat.

És un llibre molt bonic, molt diferent de Mirall trencat o La plaça del Diamant o Jardí vora el mar o El carrer de les camèlies, tots situats en entorns on la vida en societat té una forta presència i en què el focus està en la vida dels protagonistes. Aquí, el protagonista serveix únicament de nus per a un llibre molt diferent d’altres coses de La Jefa, però que convé llegir per no oblidar. Un 10 per a Rodoreda.

Guilleries, de Ferran Garcia

Guilleries és un carrer, un massís muntanyós i… un llibre. I crec que val la pena examinar la relació entre les tres accepcions de la paraula. Com a carrer, és un carrer de Gràcia, a Barcelona, on té la seu l’editorial Les males herbes, que és qui publica el llibre. Com a massís, és l’escenari de rerefons del llibre de Ferran Garcia. Com a llibre…. com a llibre és un cinc estrelles gran luxe amb terrassa, sauna i jacuzzi a l’habitació. I ús gratuït del minibar.

Normalment, quan acabo un llibre i he de triar el següent tinc alguns dubtes però tampoc tinc grans dificultats per fer-ho. Com a molt, quan llegeixo un cinc estrelles trio el llibre següent pensant que, pobret, passarà desapercebut (o sigui que en trio un en què tingui poques expectatives). Aquest cop, però, he acabat el llibre tan absorbida per la història que no he sabut què havia de triar a continuació. Porto dos dies amb bloqueig lector, i no m’havia passat mai. Tinc sort de les lectures conjuntes que tinc en marxa, perquè no sabria pas què triar.

Entrem en matèria.

Una història enredada

Si arribeu al llibre sense llegir-ne cap comentari a les xarxes o a la web de l’editorial, no està clar en quina època passa tot plegat, però sabem que estan posant les vies del tren a Osona, o sigui que hem de suposar que és en algun moment del segle XIX, amb les carlinades també de fons. El lloc, sí: els entorns de Taradell i comarca, amb el rerefons de les Guilleries. I tot plegat està embolicat per una atmosfera onírica, però també fosca, sinistra. Es tracta d’una història molt intensa i plena de trampes, nusos i bifurcacions, en què cal estar molt concentrat per poder seguir les ziga-zagues que Ferran Garcia ens fa fer. Estàs llegint en present i, de cop i volta, tornes al passat. Estàs anant en una direcció i l’autor et porta un element inesperat que afegeix informació a l’argument.

La lectura va guiada en tot moment pel protagonista, un nen que es diu Boi. Serà ell qui ens portarà amunt i avall de plana i muntanya, enmig de la boira, esquivant els darrers pistolers de la comarca. Podem dir que és una mena de western, però també podem dir que és una novel·la de formació (bildungsroman) o, fins i tot, d’intriga. Però és més que això, ja que amb el personatge de l’àvia recuperem el paper de les remeieres i també veiem part de la vida al poble.

Trobarem personatges clau com en Joan Tur, o el Noi, o la Noia, o l’àvia. Cadascun serveix per descobrir un aspecte de la història: bandolers, problemes familiars, misteris… Heu d’estar atents a l’entramat familiar del protagonista perquè és complicat i l’anireu descobrint poc a poc, com si peléssiu una ceba.

El llibre està dividit en fragments que no estan formalment constituïts en capítols, tot i que ho podrien ser. Són de longitud diversa, des d’un paràgraf llarg a unes quantes pàgines, i diria que això t’empeny a llegir i et fa accelerar o frenar segons la voluntat de l’autor. Són com gotes que van aportant informació a miquetes, no sempre linealment, i cal avançar força en el llibre per agafar les regnes de la narració i situar-se. És una lectura exigent, però us prometo que si us la llegiu ben concentrats us recompensarà.

Tirant lo Blanc i els seus amics

Aquesta era la tercera vegada que em llegia Tirant lo blanc, “el Tirant” per als amics. I, independentment de les aventures, els amors i els desamors, que cada vegada he apreciat d’una manera diferent, sempre és un plaer i un goig llegir aquesta obra cabdal del patrimoni literari català, publicada l’any 1490. 1490. I encara és llegible. Aquest envelliment digne no l’han tingut tots els llibres que he llegit. Alguns “caduquen” amb pocs anys, mentre que el Tirant, igual que el Quijote, Sueño en el pabellón rojo o les obres de Shakespeare i Ibsen continuen tenint validesa. L’autor, Joanot Martorell, va fer molt bona feina i ens ofereix un llibre que beu de les fonts de l’època per narrar unes aventures que ens remeten, salvant les distàncies, al mític rei Artur.

Això sí, aquesta mena de llibres no els podem llegir com si fossin escrits ara mateix. Hi ha una qüestió de perspectiva històrica que és necessari tenir en compte per valorar-los degudament: els llibres s’escriuen per acontentar (o provocar) el públic del moment en què es publiquen. Si ens llegim un llibre 532 anys després de la seva publicació segurament hi haurà coses que no ens arribaran o que, fins i tot, ens molestaran. En parlarem més avall, recorrent als humils coneixements d’història d’una servidora. Hi ha estudiosos que us oferiran una visió molt completa de tot plegat, o sigui que jo em limitaré a comentar-ho des del meu punt de vista personal.

Sí, val, però… de què va?

Ah, de què va. Va de dos dels temes més antics del món: l’amor i la guerra. Com ja sabeu, el Tirant correspon a la categoria literària dels “llibres de cavalleria”, un tipus de llibre que consistia, bàsicament, a narrar les aventures de cavallers que recorrien Europa defensant els seus ideals. Aquests ideals eren la defensa de l’honor, tant el seu com d’altres persones, l’enfrontament bèl·lic amb enemics propis o d’aquell qui els pagués, l’amor cortesà i la defensa de la religió. Així, doncs, el protagonista de la nostra història es passeja des de les illes britàniques fins a la costa nord d’Àfrica, arribant fins i tot a l’imperi bizantí, defensant reis i nobles, escampant la religió i pensant en la seva aimada.

El personatge més important que l’acompanya en les aventures és el seu cosí Diafebus, que té una presència destacada durant pràcticament tota la història, però també hi ha n’Hipòlit, el seu servent, que anirà creixent a mesura que avança la narració. Per la banda femenina trobem la princesa Carmesina, filla de l’emperador bizantí, i l’Estefania, dama seva de companyia, juntament amb la Plaerdemavida (una criada molt decidida) i la Viuda Reposada (antiga dida de la princesa). Entre uns i altres ens amenitzaran la lectura amb escenes d’acció i sang i fetge que queden compensades per subtrames amoroses plenes de picardia i embolics.

Què deies de la perspectiva històrica?

Més amunt deia que aquesta mena de llibres no es poden llegir com si fossin publicats fa dos dies. Amb això vull dir que avui dia els autors busquen sorprendre’ns amb girs inesperats, o tocar-nos amb narracions tristes i personals, o oferir-nos personatges amb molta profunditat, que sembla que siguin reals.

En el cas del Tirant, tot això no hi és. En aquella època, els possibles lectors eren molts menys que ara i, segurament, l’objectiu dels autors era diferent dels que he dit. Buscaven entretenir, és clar, però suposo que els gustos dels seus coetanis eren força diferents dels nostres. Per això és força probable que els amors de Tirant i Carmesina us semblin infantils o molt bàsics, plans. El mateix serveix per a les escenes bèl·liques i els motius que tenen per desafiar un o altre oponent, sigui al camp de batalla o en tornejos: motius idealitzats, que avui dia ens semblen fora de lloc. Tot plegat fa que, a estones, me’ls imagini com uns putxinel·lis d’aquells que veia de petita: tot va a patacades, i tan aviat són amics com s’estomaquen.

Finalment, hi observo també una certa voluntat evangelitzadora i moralitzant, ja que els discursos religiosos tenen una presència important en tot el llibre. Déu els ajudarà a guanyar les batalles (ehem), Déu els indica què han de fer… fins i tot bategen conversos! Aquest és, potser, l’aspecte que se m’ha fet més enganxós.

Ja per tancar, una cosa que m’ha encantat és la gran quantitat de personatges que hi apareixen. Alguns entren i marxen, mentre que els principals tenen presència continua o, com en el cas d’alguns secundaris de luxe, apareixen i desapareixen per reaparèixer més endavant. En aquest sentit, cal destacar la capacitat de Joanot Martorell per no perdre el fil en les seves narracions, que ens porten d’un país a l’altre sense perdre mai pistonada!

Sí, és un llibre llarg. 971 pàgines en la versió de Marius Serra en català actual, que és la que m’he llegit aquesta vegada. N’havia llegit una versió juvenil abreujada fa molts anys. Després li va tocar el torn a la versió original, plena de notes. Com és lògic, la versió de Serra es llegeix molt més fàcilment que l’original, i el seu talent fa que es llegeixi d’una manera àgil i entenedora. No se m’ha fet gens pesat, llevat d’alguna parrafada molt i molt llarga sobre religió. A part d’això, és un bon llibre i sobta veure que encara, avui dia, fa de bon llegir. Si no us fan por els totxos, us el recomano plenament!

Aigua tèrbola: descobrir Concepció G. Maluquer

El nom de l’autora em sonava vagament: Concepció Maluquer (sense la G), però no sabia de què. De fet, continuo sense saber on vaig sentir el seu nom per primera vegada, però no descarto que l’esmentés una professora meva d’EGB, que també era del Pallars (i va ser una de les meves millors mestres!). També em sonava el títol. I també el poble d’on és Editorial Fonoll: Juneda (hi tinc una connexió indirecta). En tot cas, quan vaig rebre informació sobre la presentació d’Aigua tèrbola vaig parar les orelles i em vaig llegir la mostra que l’editorial té a la web. Interessant…

Així, doncs, quan vaig rebre un exemplar d’aquesta història em va faltar temps per llegir-me-la, i m’alegra molt poder dir que l’interès que li vaig trobar al fragment inicial s’ha mantingut durant tota la lectura.

En aquest llibre, Maluquer recrea un poble especialitzat en l’adoberia, Aiguadal, que podria ser Igualada, tant per aquesta especialització com perquè el nom d’un és l’anagrama de l’altre. La història comença amb la Grettel, ingressada en un sanatori no sabem per què. El narrador és el metge que la tracta, que intenta reproduir els fets que l’han trastornada i han sigut la causa de l’ingrés. Com us podreu imaginar, això no ho sabrem fins al final, però durant tot el llibre l’autora anirà construint, a poc a poc, un mosaic que ens permetrà saber això i moltes altres coses.

Com un mirall trencat

Sí, com un mirall trencat que reflecteix la realitat de diverses maneres és com haurem d’anar reconstruint mentalment la història de la Grettel i de la seva família política. No us faig cap gran espòiler si us dic que la noia, molt jove, es casa amb l’Eduard i se’n va a viure a Aiguadal. Allà, els seus hàbits xocaran frontalment amb la societat catalana més conservadora de la postguerra, que no entén les ànsies de llibertat de la jove i se la mira com si fos un “bitxo raro”.

Per a mi, la gràcia principal del llibre és que no té un únic narrador, sinó que el metge va trenant la història mitjançant entrevistes amb els tres personatges principals: en Bartomeu (el cunyat de la Grettel, que no ha dubtat a posar-se de la banda dels vencedors per tirar endavant el negoci), la Maria Engràcia (la dona d’en Bartomeu, una senyorona d’aquelles que es passaven el dia fent col·lectes i obres de beneficència) i l’Eduard (el marit de la Grettel, un home tranquil a qui només interessa la química). És molt interessant i un punt divertit anar veient com cadascun dona la seva versió de tot plegat, especialment la Maria Engràcia, una dona carregada de prejudicis que no troba bé res del que fa la cunyada i sempre està preocupada pel “què diran”.

Les converses amb aquests tres personatges serveixen per posar-nos en situació, i aleshores entra en acció el Ricard, fill universitari d’en Bartomeu i l’Engràcia. Aquí canviem d’escenari i anem a Barcelona, on veurem (sense entrar-hi a fons) la joventut universitària de l’època i, poc a poc, ens anirem acostant als fets causants de l’ingrés de la Grettel.

Una doble sorpresa… molt agradable

Una vegada més, m’ha sorprès agradablement descobrir obres escrites a casa nostra que estan molt (però que molt) bé. Ja em va passar amb Nocturn aranès, un llibre que vaig llegir no fa gaire i que vaig comentar a Instagram, i també em va passar amb Animals dels marges, d’autor banyolí. Sí, confesso que alguns dels meus escriptors favorits són estrangers, i que tinc una certa tirada a llegir en altres idiomes, però quan trobo històries escrites en català que m’agraden com aquesta, què voleu que us digui, m’inflo tota jo de pensar que aquí també escrivim bé.

A més, la sorpresa ha estat doble perquè he descobert una editorial que NO és de Barcelona (ni d’entorns). Es tracta de l’Editorial Fonoll, que té un catàleg interessant que ens porta a descobrir, entre altres coses, autors de Ponent. A casa meva venim d’un petit poble de la Segarra, i m’agrada veure que les zones que, en temps del meu pare, s’estaven despoblant, tornen a tenir una certa efervescència amb propostes tan interesants com la de Fonoll, que publica en català obres d’Ödön von Horváth (Joventut sense Déu; Un fill del nostre temps) que en castellà ha publicat una editorial del calibre de Nórdica. Doncs mira, en català també el tenim!

Conclusió: Aigua tèrbola és un llibre molt recomanable i m’ha servit per descobrir editorials més enllà de Barcelona.

Solitud, de Víctor Català, amb Brönte i Rodoreda

Perquè són dones i perquè ens porten històries situades en plena natura, podríem enllaçar la Solitud de Caterina Albert amb els Cims borrascosos d’Emily Brönte. Perquè són dones, perquè són catalanes i perquè ens han aportat protagonistes femenines inoblidables, podríem enllaçar la Mila de Caterina Albert amb la Colometa de Mercè Rodoreda. Tot i que és evident que hi ha punts de contacte, la meva opinió és que totes tres obres i els personatges que s’hi troben són molt diferents. I si algú inicia una “batalla de llibres” entre aquests tres, jo us dic que em quedo amb la Colometa i la seva plaça del Diamant per sobre de les altres dues. Amb tots els respectes.

Anem a pams.

Els personatges: evolució?

Brönte ens presenta uns personatges de reaccions exagerades. Els rics i aviciats funcionen pràcticament per caprici i els criats no tenen grans opcions, mentre que el dolent és molt… dolent. Qualsevol assumpte menor es converteix en drama, i passem ràpidament del negre al blanc, pràcticament sense grisos entremig. En canvi, Rodoreda i els seus personatges, escrits pràcticament un segle més tard, són a l’altre extrem: les coses tenen un motiu, les escales de grisos abunden i, potser per això, tot plegat em sembla més proper i natural. Així, doncs, vaig llegir Brönte amb interès per descobrir un clàssic de la literatura anglesa, mentre que llegeixo Rodoreda per la proximitat que l’autora em fa sentir (la llegeixo com si la sentís parlant dins del cap).

Entremig trobem Albert i la seva Mila, una dona que encara ara no sé per què es va casar amb l’enze d’en Matias i, a sobre, es deixa convèncer per anar muntanya amunt en un temps en què fer-ho implicava, pràcticament, perdre el contacte amb el món. Per una banda, la Mila els té molt més ben posats que els personatges femenins de Brönte. És decidida, i se’n surt de tot mentre en Matias se’n va a trescar per pobles i muntanyes i la deixa sola dalt de la muntanya. Per l’altra banda, no entenc com algú es pot deixar enredar per anar a viure allà dalt, i encara menys fer-ho amb un home que no sé jo si el coneixia gaire bé…

Solitud

Aquest és el gran què, el que he trobat a faltar. Perquè quan una agafa un llibre amb aquest títol espera que no hi hagi ningú i que la Mila estigui sempre sola… però no! Hi ha tot de personatges que la van visitant, la qual cosa fa que la solitud sigui relativa. Sí, està sola davant de la vida perquè el seu marit pràcticament l’abandona allà dalt. Sí, ha d’espavilar-se ella sola per tirar endavant. Però l’ajuda del pastor o la presència del jove del mas tenen més pes del que m’esperava.

Dit això, el llibre és preciós, el vocabulari és el més ric que he vist en un llibre des que vaig llegir el Quijote ja fa molts anys. La descripció del paisatge té una qualitat cinematogràfica que et fa sentir com si hi fossis. Albert escriu amb una habilitat increïble i aconsegueix enganxar-te al llibre encara que hi hagi alguns aspectes que, com dic més amunt, no vegis clars. Quan llegeixo en català, poques vegades he de buscar coses al diccionari, i aquest cop he après paraules que no havia sentit mai.

Conclusió: tres dones potents

Albert és potència i torrentada, i considero que aquest és el típic llibre que totes les literatures haurien de tenir. Sobretot, no podem perdre de vista que és un llibre que té gairebé 120 anys, i hem d’aplaudir que hagi envellit tan dignament. Tot i que no ha estat el “fletxassu” que m’esperava, recomano que tothom que pugui se’l llegeixi, i ha estat una sorpresa molt agradable veure que l’editorial Trotalibros l’ha publicat també en castellà i que està tenint una bona acollida.

Pel que fa a Brönte i el seu Wuthering Heights, n’aprecio la prosa meravellosa, impecable, impensable en una persona de vint-i-pocs anys. Igual que Albert, va publicar-lo amb un pseudònim masculí, i tot i que tampoc m’ha arribat al cor també considero que la manera d’explicar les coses ha canviat en els gairebé 180 anys que han passat des de la seva publicació. El mèrit no se li pot negar.

I finalment tenim la meva Rodoreda. Als meus ulls, segurament es beneficia d’una evolució en la manera d’explicar les coses i en la visió que ens ofereix, força més propera que les altres dues. Potser per això aconsegueix ressonar-me dins amb més facilitat. De fet, tot el que he llegit d’ella m’ha agradat excepte un llibre, La mort i la primavera.

En tot cas, Rodoreda i Albert són dos personatges cabdals de la literatura catalana, i poder dir que a casa nostra tenim autores d’aquest calibre és un luxe innegable.