Aprendre a parlar amb les plantes

aprendre a parlar amb les plantesA hores d’ara la majoria ja sabeu que Aprendre a parlar amb les plantes és un llibre de Marta Orriols. També sabeu que segueix l’evolució de la Paula, des que es mor en Nacho fins un temps ençà. I també deveu saber que en Nacho li havia dit que volia deixar córrer la relació que tenien. Si us he fet spoiler, em sap greu.

Deixo per a gent més entesa la crítica estricta de la història per centrar-me en els detalls. Perquè Aprendre a parlar amb les plantes és, sobretot, una novel·la íntima i detallista. Ja n’hi ha moltes, d’històries en què el protagonista ha de superar la mort d’algú. El que fa especial aquest llibre és, per a mi, les petites coses que Orriols ens porta. Us en posaré alguns exemples perquè m’entengueu.

Els detalls

En un moment determinat d’Aprendre a parlar amb les plantes, la Paula recorda quan era petita i dinava a l’escola. Igual que jo, li feien dur bata. Igual que les meves companyes de classe (jo dinava a casa), amagava les sobres del menjar a la butxaca de la bata. Això m’ha fet recordar que, les poques vegades que havia dinat al menjador, les peles de taronja i de mandarina anaven a parar rere els radiadors. I a l’hivern, quan estaven en marxa, una olor forta de taronja o de mandarina envaïa tota la planta del menjador.

També he trobat curiós quan parla de la veïna de son pare a la Selva de Mar. La descripció d’aquesta veïna i de la seva casa, olor de resclosit inclosa, és tan precisa que fins i tot l’ensumo.

Una altra cosa que m’ha agradat molt és quan diu que les vacances amb nens són un suplici. L’ha clavat! Si teniu fills no massa grans o si coneixeu alguna família que en tingui sabreu que, de vegades, uns quants dies de vacances amb ells poden ser extenuants. Quan s’acaben necessitaríem uns dies més de vacances per a nosaltres sols. 🙂

De què parla Aprendre amb les plantes?

Així, doncs, reprenc el fil de la història. La història en què la Paula queda “vídua” i en què tothom fa prediccions sobre el seu futur. “Tot anirà bé”. “Has de tirar endavant”. I moltes altres coses. I ella diu que no suporta la capacitat de la gent per proclamar sentències sobre el seu futur. I, en aquest punt, m’ha recordat una mica la Nora Webster, de la novel·la del mateix nom de Colm Toíbín. Igual que la Nora, hi ha gent que li diu més o menys el que ha de fer. I la Paula, això, no ho tolera. És una professional de la medicina, i ja és prou grandeta per decidir què ha de fer.

Per això, doncs, després de gairebé un any de desorientació i ràbia, la Paula decideix quin és el seu camí i posa fil a l’agulla. I és aquí on s’acaba el llibre i ens agradaria saber què passa més enllà.

En definitiva, és un bon llibre que m’ha agradat més que Anatomia de les distàncies curtes (el primer que vaig llegir d’aquesta autora). Si la cosa continua in crescendo, el tercer llibre serà la repanotxa.

Bon feina, Marta, i bona feina, Periscopi!

 

Savis, bojos i difunts: una recopilació decadentista de Males Herbes

savis bojos i difuntsAquesta és l’entrada 400 d’aquest blog, i per celebrar aquesta fita tan especial us vull parlar de Savis, bojos i difunts, recopilat i publicat per l’editorial Males Herbes.

L’editorial Males Herbes és una de les més valentes que conec. Tenen clar quines apostes volen fer i les fan, per més arriscades que siguin. Només cal recordar, per exemple, El passat i els càstigs, una recopilació de relats de l’autor xinès Yu Hua. Una altra d’aquestes apostes és Savis, bojos i difunts, una selecció de relats feta per Ramon Mas que, a més, ens hi posa un pròleg clar i molt interessant.

El llibre de què parlem recopila 25 històries que s’inscriuen en el decadentisme català, amb una delimitació temporal àmplia: de 1895 a 1930. Com que els relats estan presentats de manera cronològica, s’hi pot veure l’evolució de les temàtiques i de l’estil. Des de les narracions de Santiago Rusiñol de finals del segle XIX fins a les útimes del llibre, de 1930.

Per a mi, poc coneixedora de determinats personatges d’aquesta època, ha estat una experiència molt agradable llegir textos de Rusiñol, Casellas o Ruyra, tots en un mateix llibre. Com sempre, hi ha hagut relats que m’han agradat i altres que no. Però suposo que això és normal a causa de la gran varietat de temes que toquen.

El context dels savis i els bojos i…

Ara bé, històries a part, un element clau del llibre és el pròleg del mateix Ramon Mas. Aquest text, ni massa llarg ni massa curt, és una explicació interessantíssima i molta clara sobre el decadentisme català. Si us decidiu a llegir el llibre, és molt important que us llegiu el pròleg. És un text no massa llarg que us posarà en situació per després llegir els relats. No en trobareu cap d’alegre ni de romàntic, no us vull enganyar. Però també he de dir que és agradable llegir coses fosques, de tant en tant.

En resum, he de dir que es tracta d’una lectura especial. Hi heu d’entrar amb la ment oberta per trobar-vos-hi el que sigui. Si sou de lectures tranquil·les i històries clares, no us endinseu en aquest llibre. Ara bé, si no teniu prejudicis i voleu veure què s’escrivia a casa nostra fa aproximadament cent anys, no ho dubteu: compreu-vos el llibre i llegiu-vos-el a fons. Ja em direu què us sembla!

 

Els dics d’Irene Solà

Els dics Irene SolàDesprés de premis Documenta tan bons com ara La nostra vida vertical i Puja a casa, no havia connectat amb els següents. Ara, llegint Els dics, d’Irene Solà, m’hi he reconciliat.

Els dics és un llibre que se’t fa curt. El trobem molt ben organitzat a partir de píndoles que combinen l’existència “real” dels personatges amb relats curts. I aquests relats juguen amb aquests personatges i realitats no tan reals, com ara al relat sobre una mena de vampirs. Així, he trobat curiós com l’autora et fa anar d’una banda a una altra, entre el que és “real” i el que no, entre històries actuals i de fa un temps, de manera que vaig coneixent els personatges i les seves històries a partir d’una mena de peces de puzzle. L’única peça que no acabo de poder fer encaixar és, precisament, el títol. Però no em feu gaire cas. No és la primera vegada que un llibre m’agrada molt, però que no sé encaixar el títol.

Què hi ha, a Els dics?

El que podem veure, de fons, com a element que lliga tot el llibre, és l’Ada, la nostra protagonista, que torna d’Anglaterra i s’intenta reubicar al seu poble (imaginari, tot i que suposo que deu estar basat en Malla, el poble de Solà). Veurem com avancen les relacions retrobades amb la família i amb en Vicenç. També hi veurem com va avançant en el seu procés d’escriure un llibre, i com l’autora va lligant els seus relats al voltant d’això.

A mi, però, el que més m’ha agradat d’aquest llibre és com la Irene Solà descriu, amb precisió pràcticament cinematogràfica, els entorns en què transcorren les històries. I és que tinc debilitat pels tractors John Deere. Aquest grans clàssics, sempre verds al meu poble, que aquí també són el nom d’un grup de música. M’ha agradat molt, però molt, quan parla del gos que tenen a casa. M’ha agradat molt, també, la part sobre el gorjablanc (vaig haver de mirar què era: sempre s’aprenen coses noves).

Una part especialment atractiva és, també, quan parla sobre les remeieres. Podeu veure qui eren, què feien, el tractament que se’ls donava… I els ciclistes! També hi surten els coi de ciclistes. Sí, els que es posen ben amples a les carreteres comarcals, sobretot els diumenges al matí. Quantes vegades ens els trobem nosaltres, pujant o baixant a Barcelona! Quina por, fer-los un cop quan no s’aparten i t’has de menjar l’altre carril.

Les dones, on fire!

Afegiu al que ja he dit que tot el que ens explica l’autora passa durant un estiu, de juny a setembre, i tindreu un llibre ideal per llegir pensant en les vacances al poble dels pares. En certa manera, m’ha recordat una mica el Primavera, estiu, etcètera de M. Rojals que vam comentar fa un temps. I és que si fem una ullada als llibres que he llegit últimament, i hi sumem La felicitat d’un pollastre a l’ast, de Marta F. Soldado, podem dir que estem davant una generació d’autores molt prometedora. A veure amb què ens sorprèn la Rojals* aquest setembre.

 

 

* Oju, que l’article no és despectiu, ans el contrari. I és que la Rojals és, possiblement, la degana d’aquesta generació que ens arriba.

 

 

En aquell cel brillen estels desconeguts, Stalker?

En aquell cel brillen estels desconegutsUna vegada més, Stalker ens porta a l’Àfrica. En aquest cas, En aquell cel brillen estels desconeguts ens porta la història de l’Alice, una noia del Sudan del Sud que sobreviu a l’ebola.

Al llibre hi veurem com es detecta l’epidèmia i com els vilatans, ignorants de la realitat més dura, busquen solució amb bruixots i altres personatges del panorama més tradicional. És un d’ells qui s’adona de la magnitud de la tragèdia i posa el cas en mans dels metges. Al final, se salva l’Alice i, en fer-se gran, estudia per a infermera i adopta un bebè. Deixem-ho aquí, però, perquè no us puc explicar la història sencera, i parlem d’altres coses.

Un llibre que dona la mà a un altre

Si ho recordeu, fa un temps vam parlar del germà gran d’aquest llibre: Motorsoul. Soc un ésser naïf, i en aquella ocasió deia que la portada no m’agradava gaire, però he de dir que amb aquest segon lliurament de Stalker el dissenyador ha compensat (i molt) el tema portada. Mireu-vos la imatge que acompanya aquesta entrada i veureu que la il·lustració de la portada és molt, però molt, bonica. En certa manera, em recorda la de Les pereres fan la flor blanca. Suposo que és l’estil que m’agrada a mi, ves.

Al final d’En aquell cel brillen estels desconeguts se’ns explica que el relat de l’Alice és, com si diguéssim, la cinquena part de Motorsoul. En aquest sentit, he de dir que el llibre se m’ha quedat curt, sí. Potser hauria necessitat algun relat més perquè la cosa no s’estronqués de cop. Sí, senyors, l’única cosa que puc retreure-li a Stalker en aquesta ocasió és que el llibre sigui tant curt. 🙂

En tot cas, espero poder llegir més històries de l’Àfrica de la mà d’aquest autor misteriós. Espero que Raig Verd continuï apostant per ell!

Atenció: aquest llibre va directe als deures d’estiu, gent!

La felicitat d’un pollastre a l’ast. Totes som la Fina?

La felicitat d'un pollastre a l'astPer Sant Jordi vaig sortir al carrer disposada a fer gasto, i a fe de déu que en vaig fer! Dos pòquers complets, entre els quals hi havia No tornarà a passar i La bibliteca fantasma, que ja he llegit i comentat en aquest blog (ai, que poc que dura la collita de Sant Jordi… ). Un altre dels que em vaig comprar va ser La felicitat d’un pollastre a l’ast, de Marta G. Soldado. L’altra editorial el publicava, i li va posar una tapa ben cridanera que, juntament amb el títol, convertia aquest petit llibre en el que jo considero “un mocador vermell per a un toro”. L’altre mocador vermell de la temporada ha sigut Com s’esbrava la mala llet, que també us recomanava per Sant Jordi.

La felicitat d’un pollastre a l’ast, història d’una Rodríguez?

Aquest llibre, tan curt, tan menut, és ple de material per fer-nos pensar. Qui és la Fina. Què fa la Fina. Què tenim en comú amb la Fina. Què fan els Rodríguez.

Sí, gent, sí. Vam créixer pensant en els notres pobres pares, que es quedaven a Barcelona mentre nosaltres marxàvem amb la mare al poble. Pobre pare, que treballa tot el dia i arriba a una casa buida al vespre. Pobre, arriba a casa i no hi ha ningú. Mira que content que es posa quan puja a veure’ns el cap de setmana.

Ja. Sí.

Per si aquest mite encara no us havia caigut a terra, amb aquest llibre us hi caurà. La Fina té la seva feina, una família maca. Tot sembla perfecte perquè, tot i que va cansada, això li passa a tothom, no?

Ser feliç amb un pollastre

Doncs no. La felicitat d’un pollastre a l’ast ens presenta el despertar de la Fina, que es produeix durant la setmana que passa fent de Rodríguez a Barcelona mentre el seu home i els seus fills marxen a la costa. En aquest període, té temps per adonar-se que hi ha vida més enllà de feina i família. Es posa pantalons de cuir. Coneix la veïna de sota, i també fa alguna descoberta sobre el seu fill gran. I tasta un pollastre a l’ast que acabarà tenint conseqüències, i això són moltes coses, per tot just 115 pàgines.

I aquestes 115 pàgines estan redactades amb un estil pràcticament magistral. Marta G. Soldado ens ofereix frases llargues, amb subordinades relligades amb una precisió de rellotger suís. Si acabeu una frase i us sembla que falta el subjecte, o que sobra una conjunció, torneu enrere, feu l’anàlis sintàtic de l’oració i veureu que hi és tot. Impecable. L’únic que m’ha xocat és que encara no s’apliqui la reforma ortogràfica de l’IEC (encara hi ha accents diacrítics que no hi haurien de ser), però suposo que això és decisió editorial. Jo mateixa m’he resistit durant molt de temps a la manca d’accents.

En resum, doncs, aquest és un llibre que us agradarà molt i que, pel fet de passar durant l’estiu, pot ser un bon company durant les properes vacances. Que ja arriben.