En aquell cel brillen estels desconeguts, Stalker?

En aquell cel brillen estels desconegutsUna vegada més, Stalker ens porta a l’Àfrica. En aquest cas, En aquell cel brillen estels desconeguts ens porta la història de l’Alice, una noia del Sudan del Sud que sobreviu a l’ebola.

Al llibre hi veurem com es detecta l’epidèmia i com els vilatans, ignorants de la realitat més dura, busquen solució amb bruixots i altres personatges del panorama més tradicional. És un d’ells qui s’adona de la magnitud de la tragèdia i posa el cas en mans dels metges. Al final, se salva l’Alice i, en fer-se gran, estudia per a infermera i adopta un bebè. Deixem-ho aquí, però, perquè no us puc explicar la història sencera, i parlem d’altres coses.

Un llibre que dona la mà a un altre

Si ho recordeu, fa un temps vam parlar del germà gran d’aquest llibre: Motorsoul. Soc un ésser naïf, i en aquella ocasió deia que la portada no m’agradava gaire, però he de dir que amb aquest segon lliurament de Stalker el dissenyador ha compensat (i molt) el tema portada. Mireu-vos la imatge que acompanya aquesta entrada i veureu que la il·lustració de la portada és molt, però molt, bonica. En certa manera, em recorda la de Les pereres fan la flor blanca. Suposo que és l’estil que m’agrada a mi, ves.

Al final d’En aquell cel brillen estels desconeguts se’ns explica que el relat de l’Alice és, com si diguéssim, la cinquena part de Motorsoul. En aquest sentit, he de dir que el llibre se m’ha quedat curt, sí. Potser hauria necessitat algun relat més perquè la cosa no s’estronqués de cop. Sí, senyors, l’única cosa que puc retreure-li a Stalker en aquesta ocasió és que el llibre sigui tant curt. 🙂

En tot cas, espero poder llegir més històries de l’Àfrica de la mà d’aquest autor misteriós. Espero que Raig Verd continuï apostant per ell!

Atenció: aquest llibre va directe als deures d’estiu, gent!

La felicitat d’un pollastre a l’ast. Totes som la Fina?

La felicitat d'un pollastre a l'astPer Sant Jordi vaig sortir al carrer disposada a fer gasto, i a fe de déu que en vaig fer! Dos pòquers complets, entre els quals hi havia No tornarà a passar i La bibliteca fantasma, que ja he llegit i comentat en aquest blog (ai, que poc que dura la collita de Sant Jordi… ). Un altre dels que em vaig comprar va ser La felicitat d’un pollastre a l’ast, de Marta G. Soldado. L’altra editorial el publicava, i li va posar una tapa ben cridanera que, juntament amb el títol, convertia aquest petit llibre en el que jo considero “un mocador vermell per a un toro”. L’altre mocador vermell de la temporada ha sigut Com s’esbrava la mala llet, que també us recomanava per Sant Jordi.

La felicitat d’un pollastre a l’ast, història d’una Rodríguez?

Aquest llibre, tan curt, tan menut, és ple de material per fer-nos pensar. Qui és la Fina. Què fa la Fina. Què tenim en comú amb la Fina. Què fan els Rodríguez.

Sí, gent, sí. Vam créixer pensant en els notres pobres pares, que es quedaven a Barcelona mentre nosaltres marxàvem amb la mare al poble. Pobre pare, que treballa tot el dia i arriba a una casa buida al vespre. Pobre, arriba a casa i no hi ha ningú. Mira que content que es posa quan puja a veure’ns el cap de setmana.

Ja. Sí.

Per si aquest mite encara no us havia caigut a terra, amb aquest llibre us hi caurà. La Fina té la seva feina, una família maca. Tot sembla perfecte perquè, tot i que va cansada, això li passa a tothom, no?

Ser feliç amb un pollastre

Doncs no. La felicitat d’un pollastre a l’ast ens presenta el despertar de la Fina, que es produeix durant la setmana que passa fent de Rodríguez a Barcelona mentre el seu home i els seus fills marxen a la costa. En aquest període, té temps per adonar-se que hi ha vida més enllà de feina i família. Es posa pantalons de cuir. Coneix la veïna de sota, i també fa alguna descoberta sobre el seu fill gran. I tasta un pollastre a l’ast que acabarà tenint conseqüències, i això són moltes coses, per tot just 115 pàgines.

I aquestes 115 pàgines estan redactades amb un estil pràcticament magistral. Marta G. Soldado ens ofereix frases llargues, amb subordinades relligades amb una precisió de rellotger suís. Si acabeu una frase i us sembla que falta el subjecte, o que sobra una conjunció, torneu enrere, feu l’anàlis sintàtic de l’oració i veureu que hi és tot. Impecable. L’únic que m’ha xocat és que encara no s’apliqui la reforma ortogràfica de l’IEC (encara hi ha accents diacrítics que no hi haurien de ser), però suposo que això és decisió editorial. Jo mateixa m’he resistit durant molt de temps a la manca d’accents.

En resum, doncs, aquest és un llibre que us agradarà molt i que, pel fet de passar durant l’estiu, pot ser un bon company durant les properes vacances. Que ja arriben.

La biblioteca fantasma: històries reals?

La biblioteca fantasmaAvui parlarem d’un dels llibres que em vaig comprar per Sant Jordi: La biblioteca fantasma, de Jordi Masó Rahola, publicat per l’editorial Males Herbes. Aquesta editorial ja és tot un clàssic de la meva biblioteca particular, gens fantasma i molt real. Ja sabeu que m’agraden molt aquests petits llibres verds que envaeixen subtilment algun racó de casa meva.

En aquest llibre hi trobareu tot de relats, des de molt curts fins a molt llargs, que retraren perfils i històries molt diversos. Des d’un lampista que vol ser cantant d’òpera fins a un home que viatja al passat i… (regreso al futuro!). Una cosa molt interessant que m’ha passat amb pràcticament totes les històries és que tenia la sensació que totes eren veritat… o eren mentida. Més d’una vegada he hagut de buscar a Internet el nom d’un personatge o d’un poble. Bourg-les-champs sembla un nom tan autènticament francès…

En altres casos, com el de “Les set vides de Jindrich Novak”, l’autor s‘inventa coses i les barreja amb la realitat sense pietat. A “El traïdor” la cosa va més enllà. El protagonista és un traductor que “retoca” les històries que tradueix (Pamela Garland, quin fart de riure!). També m’he fet un fart de riure amb “El mutis de Juliette Dumont”, quan s’explica que es tira pets a l’escenari.

Un altre relat que barreja realitat i ficció és “Mig segon abans del xut”. En aquesta improbable història apareixen personatges reals del món del futbol com Ubaldo Fillol i Alex Welsh. I el llibre que s’hi cita també és real (sí, m’he pres la molèstia de buscar-ho). En un canvi total de tema trobem “Els escribes de l’emperador”, on viatgem a la Xina. Una cosa que m’ha sobtat d’aquesta història és el nom de l’emperador: Xao Zong. En teoria, aquest cognom no és “viable” des del punt de vista lingüístic, i hauria de ser Shao o Xiao.

Quina part de La biblioteca fantasma m’ha agradat més

Els relats que més m’han agradat han sigut, potser, els més curts. “La posteritat” és breu com un retrat, com la foto que l’acompanya. Així i tot, té tanta força o més que altres de més llargs. L’altre que m’ha agradat molt és “Self-made man”, una nova versió d’un tema clàssic molt ben trobat. Un altre que és molt curiós és “L’alè de diable”, que inclou citacins d’un llibre imaginari (amb número de pàgina i tot!). I el que tanca el meu pòquer guanyador és “Progrés”, on els avanços tècnics van al revés”.

En resum, podem dir que hi ha relats per a tots els gustos. Com és lògic, amb tant per triar (40?), n’hi ha que m’han agradat més que altres. Però he de dir que n’hi ha una bona colla que estan molt bé. No els podria pas citar tots!

No vull tancar l’entrada sense recomanar-vos que us el llegiu fins al final. El glossari, la bibliografia i els agraïments també formen part de les històries. De fet, poden ajudar a acabar de copsar alguna història. Si, mentrestant, voleu llegir més llibres de relats, feu una ullada a Com s’esbrava la mala llet.

Fa cent anys a Feixes…

el-llibre-de-feixesJa hi tornem a ser. M’he llegit El llibre de Feixes, de Jaume Cabré, i m’he tornat a quedar corpresa per l’habilitat d’aquest bon home per crear trames que enganxen des de la primera pàgina, explicar històries sense allargar-s’hi massa o massa poc… tot i que em comença a preocupar aquesta obsessió per fer entrar la música clàssica en pràcticament totes les seves novel·les, amb calçador, si cal.

Però bé, parlem d’El llibre de Feixes, que és una publicació que aglutina tres novel·les curtes:

  • La terayina
  • Fra Junoy o l’agonia dels sons
  • Luvowski o la desraó

Per començar, cal recordar que Feixes, en realitat, és Terrassa. Això és bàsic per poder entendre, sobretot, el que passa a La teranyina. Aquesta primera novel·la ens parla dels temps de la Setmana Tràgica (1909) i del rebombori i el malestar social que hi havia entre els treballadors de les fàbriques (els vapors) de fa cent anys. És en aquesta novel·la on coneixerem els personatges que sortiran en les altres dues, i que pertanyen a una mateixa família, la dels Rigau, prohoms de la ciutat i industrials de primera fila. Aquí apareix el Sr. Rigau i la seva germana, i també l’Adela, reneboda seva, que queda òrfena de ben petita i acaben enviant a un convent de monges.

En aquesta primera novel·la, doncs, a part de conèixer la família, viurem els atacs anarquistes i les mobilitzacions dels treballadors de l’època, i veurem com això acaba influint en la vida que menarà l’Adela.

Tot seguit, amb l’Adela ja col·locada, passem a Fra Junoy o l’agonia dels sons, que ens explica l’estricta vida en un convent deixat de la mà de déu, on la mare superiora aplica amb una severitat exagerada els manaments de la seva orde. La història es complica quan els hi envien un frare, en Junoy, perquè digui missa i confessi les monges (ole l’Església, masclista fins al punt que una abadessa no pot fer missa; a mi m’és igual perquè no professo, però potser s’haurien d’anar posant al dia per als seus creients… ). Junoy no s’entén amb l’abadessa i el tema acaba com el rosari de l’aurora.

Finalment, trobem Luvowski o la desraó, una obra, per a mi, molt menor, on veiem la protagonista, l’Adela, en un balneari de l’alta societat, en què, a part de fer alguns tractaments, la gent bàsicament es passava el dia xerrant i passejant. Aquí veurem com inicia (o no) una relació amb un home i, també, com apareix Debussy, que toca el piano a les vetllades. Segurament és la part menys interessant del llibre.

Bé, el resum és que és un bon llibre, i que val la pena que us el llegiu. Jo li dono 4 estrelles. Això em fa pensat que Cabré és un dels autors que més estrelles acumula en aquest blog, i que potser seria hora d’endreçar les meves preferències… i veure quines són les vostres. Us animeu a triar el vostre “Nobel”? Animeu-vos-hi i estigueu atents perquè ben aviat posarem en marxa aquesta iniciativa!

Roig sobre el món roig: Leningrad

l'agulla daurada.inddM’acabo de llegir L’agulla daurada, de Montserrat Roig. Mai no m’havia llegit res d’ella i, sincerament, tampoc no m’hauria pensat mai que el primer que li llegiria seria un llibre de no-ficció. L’agulla daurada és un llibre menut, poc atractiu a primera vista, que amaga l’estada de l’escriptora a Leningrad (actualment, Sant Petersburg), on va anar per investigar sobre el setge que va patir durant la Segona Guerra Mundial.

Podríem dir que el llibre té dues parts. En la primera, Roig ens descriu en Nikolai, l’intèrpret que posen al seu servei, i el fa servir per descriure’ns, també, com era la ciutat i el país a principis de la dècada de 1980: cues per comprar, alcohol a dojo… També aprofita per explicar-nos curiositats sobre dos autors vinculats a la ciutat: Puixkin i Dostoievski. Del primer, ens quedem amb la idea que, a part d’escriure alguns dels poemes més ben valorats de la literatura russa, va morir en un duel que ni tan sols tenia base real (la seva dona NO li havia posat les banyes), mentre que de Dostoievski em va cridar l’atenció que va canviar de casa 43 vegades (poca broma).

En la segona part, quan finalment aconsegueix desempallegar-se de Nikolai i comença a treballar amb en Valeri, un intèrpret que sí que fa la feina, l’autora aconsegueix el seu objectiu: entrevistar-se amb gent que van patir el setge. És aquí on podem fer-nos una idea aproximada del drama d’aquest període, en què a més de fer front als atacs de l’exèrcit alemany els habitants de Leningrad havien de fer front a la gana… i al fred rus (pregunteu-li a Napolió, què és el fred rus!). Ens trobem, en aquesta part, amb un text aspre, trist i ple de records que, en realitat, les persones entrevistades no voldrien tenir.

En resum, si us agrada la no-ficció i voleu fer un tastet de la guerra a Rússia, podeu començar per aquí. I, de pas, sabreu què és la Perspectiva Nevski. 🙂