Llegir Rodoreda és saber que el llibre té pràcticament tots els número per agradar-me. Ja n’hi he llegit uns quants, i l’únic que no m’ha agradat és La mort i la primavera. Per això vaig començar Quanta, quanta guerra amb optimisme i una certa alegria (tot i el títol) i he de dir que La Jefa no m’ha decebut: aquest és un llibre preciós i molt emotiu, pels temes que toca.

No, no hi veureu les bombes en directe. Tot i que en certs moments em ressonava a Incerta glòria, en el llibre que ens ocupa veiem la guerra a través del que hi ha al darrere: els morts al riu, els fills que moren a la guerra… Tot vist amb els ulls de l’Adrià, un noi que es passeja pel país en plena guerra i, així, ens fa de testimoni de tota la bestialitat d’una guerra civil. Així, doncs, podem dir que el llibre ofereix refugi a diverses històries que, d’una manera o altra, tenen a veure amb la guerra i el que els dona una estructura comuna és que l’Adrià passa de l’una a l’altra.

Dit això, no sé com explicar-vos més del llibre perquè, com deia, són històries diverses. El que sí que voldria fer, però, és donar-vos uns quants detalls perquè veieu com, a partir de les petites coses, l’autora ens fa present la guerra.

Per exemple, al principi hi ha un moment en què el protagonista marxa cap al front amb la camioneta que em recorda quan en Quimet de La Plaça del Diamant marxa a la guerra. Seguint amb el fil de La plaça, hi ha una descripció de la missa que m’ha fet pensar en la Colometa quan parla dels coloms i se li’n va el cap. I si seguim amb les referències a Gràcia, ha estat deliciós veure la menció de les vaqueries del barri, alguna de les quals (ja sense ús) encara es podien veure no fa tants anys.

Rodoreda té una capacitat descriptiva magnífica i és capaç de portar-nos una cosa tan senzilla com una sopa o un gos amb un llenguatge proper i poètic. Us copio aquest tros perquè veieu què vull dir:

“El plat era fondo, envernissat, amb el cantell guarnit de flors pintades; me les mirava tot menjant, assegut a la pedra de la llar perquè ningú no m’havia dit que m’assegués a taula. D’aquella sopa grassa i calenta me n’hauria menjat set olles.”

I així anem veient els morts que suren al riu, el gos que fa companyia al noi, el drama de la mort dels fills… Tot plegat, històries molt tristes que encara són més tristes perquè sabem (o ens podem imaginar) que tenen un fons de veritat.

És un llibre molt bonic, molt diferent de Mirall trencat o La plaça del Diamant o Jardí vora el mar o El carrer de les camèlies, tots situats en entorns on la vida en societat té una forta presència i en què el focus està en la vida dels protagonistes. Aquí, el protagonista serveix únicament de nus per a un llibre molt diferent d’altres coses de La Jefa, però que convé llegir per no oblidar. Un 10 per a Rodoreda.