Després de llegir Jardí vora el mar he arribat a la conclusió que Mercè Rodoreda és a la literatura catalana el que El último de la fila és a la música. Els continguts d’aquest grup i de l’autora tenen en comú que són poesia pura, d’una qualitat superior, però escoltis/llegeixis el que escoltis/llegeixis pots veure que totes les seves obres tenen alguna cosa en comú. Digueu-ne veu, digueu-ne estil, però és evident que tot el que escriu Rodoreda ho ha escrit la mateixa persona i té un to molt uniforme. No és una crítica, és una constatació.

I dic que no és una crítica perquè, per dir-ho d’alguna manera, per a mi Rodoreda és refugi i familiaritat. És obrir un llibre i ensumar flors, sentir la seva veu, sigui quin sigui el protagonista. És saber què en puc esperar. Del que li he llegit, només La mort i la primavera m’ha fet arrufar el nas. La resta, és sempre Rodoreda. Fins i tot en el cas de Jardí vora el mar, en què el protagonista narrador és un home, podem sentir la veu familiar de l’autora en la manera en què ens descriu tot plegat, siguin les coses que passen o els paisatges que retrata. En aquest sentit, és magnífica la descripció del jardí i de les vistes al mar: és com si hi fossis.

Més enllà de tot això, però, trobo que aquest llibre és, en realitat, la història d’un final. El final de l’estiu, ja que el llibre està format per sis capítols que acaben, indefectiblement, quan s’acaba la temporada estiuenca. El final d’una història, ja mig anunciat al principi del llibre, que arribarà quan menys ens l’esperem i que no puc comentar perquè és de les poques intrigues que té aquest llibre. El final dels personatges del servei, que seran ejectats quan arribi el final de les temporades a la casa…

Dic que el llibre té poques intrigues perquè, en realitat, el que veiem és la descripció dels sis estius d’una parella de gent de casa bona (molt bona) que van a la torre a passar la temporada estiuenca. A través dels ulls del jardiner (de qui no sabem el nom) anem coneixent la resta d’habitants de la torre d’estiueig, dividits en una mena de A dalt i a baix en què el servei es mira el que fan els amos i s’entreté a comentar les històries que hi ha entre aquests amos i els seus convidats, que passen tot l’estiu al jardí vora el mar. A la primera part, tot sembla més o menys en equilibri, però les coses canviaran amb l’arribada del senyor Bellom, que es farà una casa al costat, i poc a poc s’anirà gestant la tempesta que acabarà esclatant.

Per acabar, voldria destacar que, a diferència d’altres llibres de l’autora com La plaça del Diamant o El carrer de les Camèlies, aquest llibre ens traurà de Barcelona, ens portarà a la vora del mar i ens oferirà una lectura pausada i tranquil·la, molt adequada per a l’estiu. Ara, tocarà atacar Aloma mentre espero veure si la Laia Viñas consolida la seva veu com a hereva de la gran Rodoreda.