Aquest és un llibre petit, en el sentit que explica històries menudes, del dia a dia, però és un llibre gran, immens, en el sentit que et transporta a lloc i et fa sentir molt a prop del que explica. Podem dir, doncs, que I del cel van caure tres pomes és un èxit de la seva autora, Nariné Abgarian, però també de la traductora, la Marta Nin. Sense traducció no ens arriben les històries, per més bones que siguin.

És, també, un èxit i un encert de Comanegra, una editorial que no he llegit gaire fins ara i que, amb aquest llibre, m’ha vingut ganes de conèixer millor. Ja tinc al cap un parell de llibres que segurament cauran per Sant Jordi, i n’hi ha d’altres que vaig veient passar per Instagram, tots amb molt bona acollida entre els lectors.

Però anem al gra: de què va, aquest llibre? per què m’ha agradat tant?

Una història, moltes històries

Comencem per fer un breu resum de què explica I del cel van caure tres pomes: amb aquest llibre viatgem a un poblet perdut a les muntanyes d’Armènia i veiem com hi viuen una colla d’avis, ja que els joves han marxat o han mort a la guerra o amb una gran fam. Així de senzill.

La bellesa d’aquest llibre, però, és que una cosa que, en principi, podria semblar totalment banal, quotidiana, se’ns explica amb detall, dolçor i estimació. D’una banda, les descripcions hi són molt importants: podem veure les cases de pedra, mig enrunades (com, de fet, en alguns pobles de ca nostra), els paisatges, les muntanyes… tot és com si hi fóssim. D’altra banda, però, l’autora no es conforma amb explicar-nos el dia a dia dels protagonistes d’una manera plana i lineal, sinó que ens farà anar endavant i endarrere en el temps, ens farà centrar en un o altre personatge i, a partir d’això, ens explicarà les relacions que hi ha entre ells, les seves famílies i, en definitiva, des de la seva perspectiva, part de la història d’aquest poblet i del país on s’emmarca. Confesso que, per situar-me, vaig fer un parell de quadres de personatges amb la relació que hi havia entre ells, ja que a estones tira enrere i enrere fins arribar a l’àvia o el besavi del personatge que ens ofereix perspectiva en aquell moment.

Ja n’hi ha prou, amb tot això, per donar-li 5 estrelles, amb lu rància que soc jo? Doncs sí. Els personatges són entranyables. La recreació del poble és magistral (la meva família ve d’un poble petit, i m’ha semblat trobar-hi ecos), incloses les relacions de veïnatge i parentiu entre uns i altres. Els fragments d’història armènia que afloren entre una cosa i altra també me’ls he begut amb ànsia. I, per què no dir-ho, ha estat una excusa magnífica per trastejar amb el Google Maps, ja que aprofito qualsevol excusa per entrar-hi i viatjar, gratis, a altres llocs.

En resum, m’he quedat amb ganes de llegir més coses de l’autora i us el recomano molt. Directe a la llista de propostes per a Sant Jordi!