Al riu, un, s’hi ofega

mort-dun-guia-de-riuJa fa un temps em vaig llegir L’estret camí cap al nord profund, un llibre de Richard Flanagan publicat per Raig Verd i traduït per Josefina Caball que em va agradar molt i que us vaig recomanar de la manera més entusiasta.

Ara ha arribat l’hora de repetir triplet (editorial, autor i traductora) amb Mort d’un guia de riu. Pensava que l’experiència seria similar, però no. Cal veure per què.

Per començar, Mort d’un guia de riu és la primera novel·la de Flanagan, i potser es nota una mica. Ep, jo no sóc cap experta, però hi ha coses que queden molt més ben lligades a L’estret camí cap al nord profund. Per seguir, trobo que això de tenir un paio ofegant-se des de la primera pàgina fins a l’última és una mica forçat. L’autor fa que l’Aljaz, mentre s’ofega, repassi tota la seva vida i part de la vida de la seva família. El resultat és que aquestes anades i vingudes queden forçades i que no m’ha agradat quan es veu a sí mateix des de fora, per exemple.

Ara bé, com tots sabem, totes les històries tenen dues cares, oi? Doncs aquest libre també les té. Tot i que, com he dit, la part de l’“ofegant” és una mica pesada, el que està molt bé són les parts en què ens explica la vida de la seva família i com arribem a conèixer els seus avantpassats, convictes i no convictes (recordeu que això passa a Tasmània, on al principi s’enviaven els presos a complir condemna). En aquests fragments Flanagan desplega tot el seu atractiu literari per ensenyar-nos el paisatge de la zona, explicar-nos coses sobre els aborígens, portar-nos pels rius d’aquesta illa. Jo em quedo amb aquesta part, més que no pas amb la vida d’en Aljaz. Ara cal veure amb quina us quedeu vosaltres.

Per altra banda, com sempre, l’edició és impecable i és un plaer tenir entre mans aquest llibre, que ja és el 15è de la meva col·lecció personal de Raig Verd.

Seguirem amb en Flanagan.

I got the power!

Us en recordeu, d’aquesta?

 

Or I will attack, and you don't want that!

Doncs més o menys això és el que passa a The Power, un llibre escrit per Naomi Alderman que ha guanyat el Baileys Women’s Prize for Fiction del 2017. En aquest llibre, les noies tenen poder perquè tenen energia, literalment. Les noies d’aproximadament 16 anys desenvolupen la capacitat de controlar l’electricitat i fer-la servir com volen: des d’electrocutar i matar la gent fins a passar una petita quantitat d’electricitat per “donar gust” a un home.

The_PowerAixò no deixaria de ser un argument trivial si no fos que la història es va enredant i que la situació mundial es veu alterada per aquest poder, ja que les dones es revolten en molts llocs on actualment estan dominades, com ara l’Aràbia Saudita. A Bolívia proclamen la seva pròpia papessa. Als Estats Units es crea una branca militar especial amb dones que aprenen a controlar el seu poder. Al bell mig d’Europa, la dona d’un dictador agafa el poder i crea un país on les dones ho controlen tot i s’emeten tota una sèrie de lleis que restringeixen els moviments dels homes.

Però el valor principal de la història el trobo en l’enfocament que l’autora fa d’aquesta realitat alterada i en el fet que, llegint aquest llibre, en realitat trobem moltes coses que pertanyen al món real… però que s’apliquen a les dones. Alguns exemples:

  • “Now they will know they are the ones who should not walk out of their houses alone at night.”
  • “Men are no longer permitted to drive cars. Men are no longer permitted to own businesses. Foreign journalists and photographers must be employed by a woman. Men are no longer permitted to vote.”
  • “Many men who have been subjected to curbing will never be able to ejaculate without pain.”

Us podeu imaginar un món en què les dones passessin por quan van soles pel carrer a la nit? O un en què les dones no poguessin conduir? On no poguessin ser les propietàries de cap negoci? O on no poguessin votar? O on no poguessin tenir orgasmes després de l’ablació?

Sí? Us sona? Doncs potser us hauríeu de llegir aquest llibre per veure el món a l’inrevés. Potser la història és un pèl previsible i no té el ganxo del Baileys Women’s Prize de l’any passat, però és una novel·la que us farà pensar coses.

 

Aventures quixotesques amb Max Besora

joan-orpiUs l’heu de llegir. És fresc, divertit, original, ranci i animal a parts iguals. I per rematar-ho la composició del text és fantàstica, amb tipografies i llengua que recorden textos antics (i cola). Estem parlant de (atenció, que el títol és llarg): Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya, de Max Besora.

Sí, el títol ja és mig llibre, però si us agrada la literatura que barreja aventures i viatges, aquest llibre és per a vosaltres. En Joan Orpí, fill de Piera, se’n va a estudiar a Barcelona i acaba embolicant-se en tot el que se li posa per davant. Hi ha escenes absolutament delirants, com ara la violació en grup que sofreix el protagonista, o la visió de la Moreneta. Una autèntica anada d’olla.

Hi ha alguna cosa estranya, petits desajustos, com ara en un capítol diu que hi ha 7 bruixes i en un altre diu que en són 10, o quan hi ha un 10 de desembre sospitós que sembla que hagi de ser 10 de setembre, i també alguna errada tipogràfica. Però això és peccata minuta, si tenim en compte la feinada que deu haver tingut per documentar-se (la novel·la està situada a la primera meitat del segle XVII).

Però també hi ha coses molt bones per destacar. La primera és l’esforç que Besora ha fet per reproduir el català de l’època. Segur que hi haurà algun expert que digui que es pot millorar, però per a la resta de mortals és més que suficient. També és destacable com l’autor combina aparicions de personatges actuals (com Omar Sha-rif) i fets de l’època, com la Guerra dels Segadors, que es començava a covar. Què més? Doncs que és un llibre una mica quixotesc, amb aventures que ja veus que no sortiran bé, un munt de viatges i un equip de viatgers pintorescos.

En definitiva, com diuen a l’article de VilaWeb que us he enllaçat al principi, és un llibre torrencial que conté tot de situacions rocambolesques. Un llibre molt d’estiu, que podeu comprar ja i disfrutar* durant les vostres vacances.

* Sí, disfrutar no surt al diccionari. Però sabeu què? En sóc ferma defensora (i dels diacrítics també, per si no ho heu notat) i en les meves hores d’oci el faig servir. Disfruto llegint, jo!

Daha o els mals esperits

daha-gundayNo són fantasmes, no. Són mals esperits. O malparits, més ben dit. Són traficants de persones, d’emigrants, de refugiats, de com en vulgueu dir. Ells en diuen “mercaderia”.

I no cal ser gaire gran, per participar en aquest negoci tan macabre. En Gazâ, protagonista del llibre, només té 9 anys quan es veu embolicat en el tràfic de persones.

Estem parlant de Daha!, publicat per Edicions del Periscopi; l’autor és Hakan Günday i el traductor és en Jordi Martín Lloret. I és per mitjà de la magnífica feina del traductor que arribem al cor de la història i del drama que es viu, dia a dia, en carreteres i llocs desconeguts.

Tots sabem que hi ha gent que fuig països com ara l’Afganistan, o Síria, o tants altres, buscant la relativa seguretat que sembla que els pot oferir Europa. Però el camí és llarg, dur i no està lliure de problemes i imprevistos. Els qui aconsegueixen arribar a Turquia ja tenen molt guanyat, però els queda heure-se-les amb gent com en Gazâ, que a més de treure profit econòmic de la fugida prestant els seus serveis com a “transportistes” s’entretenen a fer patir la gent: violar noies, maltractament psicològic… totes les maleses que se us acudeixin a vosaltres se li hauran acudit abans al protagonista. Només té 9, 10, 12, 13 anys, i ja és capaç de torturar els éssers humans que té sota la seva custòdia.

Però, és clar, això té un preu. Quan algú passa tant de temps fent el mal, d’alguna manera canvia, i no necessàriament a bé. En Gazâ farà tot el que calgui per sortir-se amb la seva i, al final, en pagarà un preu (que no us puc dir ara, evidentment).

Podríem dir, potser, que és una mena de documental sobre el tràfic de refugiats/fugitius, i que és colpidor i molt informatiu. Només hi ha una cosa que li podria criticar, i és que, en alguns casos, l’autor s’allarga i es recrea massa en determinades situacions, com ara la tortura psicològica al grup d’en Rastin o l’estada a la cova. És veritat, però, que aprofita moments com aquests per fer algunes reflexions molt lúcides, com ara que tothom que obeeix ordres és innocent.

En definitiva, aquest és un llibre que no us podeu llegir si voleu alguna cosa lleugereta perquè ens exposa una realitat que tenim davant dels nassos cada dia i que no sembla que hagi de desaparèixer.

Haddon en relats curts

haddon-the-pier-fallsMark Haddon va escriure El misteriós cas del gos a mitja nit, una novel·la tendra i divertida que va arribar a moltíssimes mans. I crec que eś el millor que ha escrit. Ni A spot of bother ni The red house no tenen el poder de la primera.

En aquesta ocasió, però, el que li he llegit és un recull d’històries curtes que es diu The pier falls. I, és clar, com en tots els reculls, hi ha relats que agraden més o menys. En aquest cas he de dir en favor de l’autor que, com a mínim, la varietat dels temes és espatarrant. Fem-hi una ullada:

  • “The pier falls”, que dóna nom al llibre, és una història ràpida, escrita amb frases de màxim 10 paraules, curta, que t’explica els fets en poc més d’un quart d’hora.
  • “The island”, el relat següent, és, per a mi, el més fluix de tots: ens parla d’una noia que era una princesa i va a parar a una illa deserta (no us ho explicaré tot!).
  • A “Bunny” veiem com un noi marginat i mig invaid (ja veureu perquè) coneix una noia i es fa esperances.
  • “Wodwo” és una història interessant en què un desconegut es presenta a casa d’una família que està celebrant el Nadal i el que semblava un assassinat acaba essent una mena de purgatori per a un dels fills.
  • A partir d’aquí tenim “Gun”, un relat de “petites coses” que està prou bé però no mata, i “The woodpecker”, una història de ciència ficció que vaig trobar força interessant (sort que és ciència ficció, perquè hi diu que el Brad Pitt es mor!!!!).
  • Tanca el llibre “Breath”, un relat que està bé però no tant com el primer o el de la ciència ficció.

En resum, podríem dir que està força bé, però que no està, encara, a l’altura del llibre que el va fer famós a casa nostra. Seguirem investigant…