Arundhati Roy: felicitat?

el-ministeri-felicitat-suprema-royHan passat molts i molts anys des que es va publicar El déu de les coses petites, un llibre immens que va guanyar el Man Booker Prize de l’any 1997. L’autora, Arundhati Roy, s’ha dedicat a l’activisme i a l’escriptura de no-ficció en aquest parèntesi tan llarg, que ha acabat amb l’arribada de The ministry of utmost happiness, que en català trobareu com a El ministeri de la màxima felicitat (traducció de Xavier Pàmies).

I… què voleu que us digui? Doncs que m’esperava una altra cosa. El llibre està molt bé, sí, però al final és com si tens un mirall trencat i intentes enganxar tots els trossos: no tots encaixen bé ni tenen la mida que tocaria. El que se’ns explica en aquest llibre és, més aviat, les històries d’un seguit de personatges que l’autora s’entesta a agrupar, creant una mena d’amalgama de persones al marge de la societat, que viuen en un cementiri. Hi ha històries sobre diversos perfils: des de la vida dels hijra (per resumir: homes que són dones) i com encaixen en la societat fins a la situació al Kaixmir i la lluita que s’hi duu a terme, passant per la mort d’Indira Gandhi i les represàlies que hi va haver, o la decisió del govern indi d’eliminar les barriades pobres i fer-ne fora la gent amb pocs recursos econòmics.

Així, doncs, tot i que el llibre és, essencialment, una novel·la, hi ha algun moment en què se situa al límit del reportatge periodístic i acumula tanta informació i tantes dades que per a mi, que no estic familiaritzada amb l’entorn que ens descriu, es fa difícil de seguir (o, més ben dit, es fa difícil recordar tots els detalls).

En resum, el que trobareu en aquest llibre és un conjunt d’històries de diferents tipus. I pot ser que un tros us agradi més que un altre. Aquest ha estat el meu cas, ja que he trobat molt interessant la part en què parla del Kaixmir (tot i que, com dic més amunt, hi ha moltes, moltes dades per memoritzar).

Què puc dir, per tancar? Doncs que, després de tants anys, m’esperava alguna cosa més, alguna mena de catarsi, però tampoc es pot dir que hagi estat pesat de llegir. Si us el llegiu, m’agradaria saber què en penseu.

Roig sobre el món roig: Leningrad

l'agulla daurada.inddM’acabo de llegir L’agulla daurada, de Montserrat Roig. Mai no m’havia llegit res d’ella i, sincerament, tampoc no m’hauria pensat mai que el primer que li llegiria seria un llibre de no-ficció. L’agulla daurada és un llibre menut, poc atractiu a primera vista, que amaga l’estada de l’escriptora a Leningrad (actualment, Sant Petersburg), on va anar per investigar sobre el setge que va patir durant la Segona Guerra Mundial.

Podríem dir que el llibre té dues parts. En la primera, Roig ens descriu en Nikolai, l’intèrpret que posen al seu servei, i el fa servir per descriure’ns, també, com era la ciutat i el país a principis de la dècada de 1980: cues per comprar, alcohol a dojo… També aprofita per explicar-nos curiositats sobre dos autors vinculats a la ciutat: Puixkin i Dostoievski. Del primer, ens quedem amb la idea que, a part d’escriure alguns dels poemes més ben valorats de la literatura russa, va morir en un duel que ni tan sols tenia base real (la seva dona NO li havia posat les banyes), mentre que de Dostoievski em va cridar l’atenció que va canviar de casa 43 vegades (poca broma).

En la segona part, quan finalment aconsegueix desempallegar-se de Nikolai i comença a treballar amb en Valeri, un intèrpret que sí que fa la feina, l’autora aconsegueix el seu objectiu: entrevistar-se amb gent que van patir el setge. És aquí on podem fer-nos una idea aproximada del drama d’aquest període, en què a més de fer front als atacs de l’exèrcit alemany els habitants de Leningrad havien de fer front a la gana… i al fred rus (pregunteu-li a Napolió, què és el fred rus!). Ens trobem, en aquesta part, amb un text aspre, trist i ple de records que, en realitat, les persones entrevistades no voldrien tenir.

En resum, si us agrada la no-ficció i voleu fer un tastet de la guerra a Rússia, podeu començar per aquí. I, de pas, sabreu què és la Perspectiva Nevski. 🙂

 

Dia de la Traducció: entrevista a Ferran Ràfols

Un any mes, a L’illa deserta volem celebrar el Dia de la Traducció amb tots els nostres lectors, i volem fer-ho de la manera habitual: entrevistant un traductor literari. Aquest any hem volgut parlar amb en Ferran Ràfols Gesa, un dels traductors amb més presència en aquest blog.

ferran-rafols
Foto: Dèlia Ibáñez

En Ferran tradueix de l’anglès i el francès, i podreu trobar moltes obres seves als prestatges de les llibreries de Catalunya, ja que té una bibliografia espatarrant que inclou autors tan coneguts i diversos com Amélie Nothomb, Siri Hustvedt, Gabriel Josipovici, Dave Eggers, David Foster Wallace… la llista és molt llarga, i la trobareu sencera a la seva fitxa de Visat. Comencem les preguntes!

Ferran, hem fet una mica de recerca i hem trobat que, abans de dedicar-te a traduir a jornada completa, feies de professor de matemàtiques. Així, doncs, quins estudis vas fer? Com se’t va acudir passar al món de la traducció?

Vaig estudiar Enginyeria Industrial, que va ser un error, i Geografia i Història, que va ser un encert relatiu. Si hagués sabut triar potser hauria estudiat Física, però estic relativament segur que aleshores no hauria acabat traduint, o sigui que potser al final tot ha sigut a fi de bé.

Doncs potser sí, perquè sembla que la decisió ha donat els seus fruits: ets un traductor amb un gran nombre d’obres traduïdes, d’autors molt diversos. Parlem d’autors: n’hi ha algun que t’agradi especialment traduir? O algun que et cridi especialment l’atenció?

escombraHi ha molts autors que m’agrada traduir, i de fet sovint em queixo que n’hi hagi tants que he traduït només una vegada. L’experiència ajuda, sobretot amb autors complicats (penso en Conrad, ara), i a vegades et sap greu que quan tot just et sembla que has après com posar-t’hi ja no ho puguis aprofitar. De tota manera, sí que tinc un vincle especialment fort amb uns quants autors, sobretot amb David Foster Wallace i Gabriel Josipovici. Vaig traduir Moo Pak i L’escombra del sistema un rere l’altre en un moment important de la meva vida, i són llibres que em van marcar. D’una manera molt diferent, també tinc un afecte especial per Siri Hustvedt. I per Colm Tóibín. I m’hauria agradat poder dedicar-me més a fons a Pynchon o Waugh, per exemple. O continuar amb Robertson Davies i Patricia Highsmith. O amb un autor com William Kennedy: recordo la sensació, llegint la versió final de Roscoe, negocis d’amor i de guerra, que alguna cosa havia encaixat més bé del que em semblava mentre en feia la primera versió. D’altra banda, també he de dir que sempre és interessant descobrir autors nous: m’ha passat fa molt poc amb Ben Marcus, per exemple.

Continuem parlant d’autors. Veiem que la majoria del que tradueixes són obres de l’anglès, però hi ha una autora que escriu en francès de la qual no t’acabes de desprendre: l’Amélie Nothomb. Què fa que no la deixis acabar de marxar?

Gairebé cada any em proposen de traduir una novel·la seva, i no veig per què hauria de dir que no. És una autora molt prolífica, cosa que sempre implica una certa desigualtat, però al capdavall sempre m’ho passo bé traduint-la, i sempre deixa algun detall per al record. Sovint fa observacions molt lúcides enmig d’un argument molt rocambolesc, i té un sentit de l’humor que m’agrada. A més a més, i per mi això té una certa importància, va ser la primera autora que vaig traduir, i a hores d’ara gairebé puc dir que per saber quants anys fa només cal mirar l’apartat Nothomb de la lleixa dels llibres. Només hi he coincidit un parell de vegades, i molt poca estona, però a casa en parlem com si fos una amiga de tota la vida. Saps, diu l’Amélie que…

Tornem a l’anglès. En aquest idioma, hi ha una traducció que destaca per sobre de la resta, per la complexitat que desprèn: Ciutat de Bohane, de Kevin Barry, publicada per Raig Verd. El llibre està ple de descripcions acuradíssimes d’un vestuari extravagant, la llengua utilitzada és molt col·loquial, tirant a argot… Aquests van ser els dos problemes principals? N’hi va haver més? És la novel·la més difícil que has hagut de traduir?

Ciutat-de-BohaneÉs una de les més difícils, sens dubte, i és que l’anglès de l’original era tan extravagant (amb localismes extrems, paraules inventades i una cantarella molt peculiar) que gairebé vaig tenir la sensació que m’havia d’inventar un català ad hoc. A més a més, fins molt al final vaig dubtar de si no havia de ser més radical i fer un llibre encara més estrany. Però sovint traduir és una solució de compromís, i la resposta que m’ha arribat per part d’alguns lectors a qui respecto molt és prou bona com per no obsessionar-m’hi més. De tota manera, vull dir que la dificultat sempre té un component subjectiu: Foster Wallace és objectivament difícil de traduir, diria, però hi ha una afinitat que m’ha fet el camí molt més planer. En canvi, el primer llibre d’Anaïs Nin que vaig traduir em va fer passar moltes angúnies, segurament perquè em va obligar a escriure com no hauria escrit mai. Si n’hagués de dir un, però, mirant només la dificultat, seria Una qüestió elemental, d’Eliot Weinberger, un altre llibre fascinant que, com Ciutat de Bohane, sembla que no hagi llegit gairebé ningú.

Per a nosaltres, Ciutat de Bohane és una de les traduccions més complicades que t’hem llegit, però n’hi ha una altra que ha gaudit d’un ampli reconeixement. Parlem de Moo Pak, de Gabriel Josipovici, publicada per Raig Verd, que va aconseguir el Premi Núvol 2013. Per què creus que es va endur el gat a l’aigua?

D’una banda crec que va ser una mica casual, és un llibre que va agradar força i que tenia la peculiaritat d’estar escrit sense cap punt i a part, cosa que sempre dóna més la sensació que la traducció ha de ser un tour de force. Tant l’Albert Nolla com l’Arnau Pons, els altres dos finalistes, se’l mereixien tant o més que jo, i en realitat la votació del jurat va donar un empat que per criteris improvisats em va afavorir a mi. El que més em va satisfer va ser justament la composició del jurat, format per magnífics traductors. Aprofitaré per dir que m’ha sabut una mica de greu que el premi no hagi tingut continuïtat, era una iniciativa fantàstica.

Ara bé, sí que crec que hi ha un motiu concret que va fer que la traducció fos valorada, i me’n vaig alegrar perquè és d’aquelles coses que em pensava que no veia ningú. Des que vaig començar a traduir, un dels elements que més he treballat és el ritme de la prosa, i ho he fet a partir d’una estilització de la llengua oral, del que jo entenc que és la naturalitat en català. De fet, si rescato les meves primeres traduccions hi trobo coses que m’agraden, potser amb un punt més original que no ara que ja he traduït més de setanta novel·les i tinc moltes coses automatitzades, però alhora també hi trobo rigideses, llocs on faig servir solucions repetides de mil traduccions anteriors però que no he sentit dir mai a ningú. Parlo de coses molt petites, potser, però que ajuden molt a donar un cert to a una traducció. I bé, aquest llibre m’exigia justament això i només això, una certa cadència, un treball sobre el ritme, sobre l’oralitat culta, sense cap fragment descriptiu. La sensació d’afinitat amb el llibre va ser absoluta des del primer moment i, contra el que m’acostuma a passar, gairebé no vaig dubtar (sóc un revisor obsessiu, fins al punt de la paràlisi), de seguida vaig tenir la sensació que el llibre sortiria bé.

Posteriorment, també amb Raig Verd, vau publicar Era broma, del mateix autor. I no és l’únic cas en què repeteixes autor: Jonathan Lethem, David Foster Wallace, Amélie Nothomb… Què creus que aporta, el fet de “conèixer” els autors? És un avantatge realment rellevant per a les traduccions posteriors?

ANGRM-barbablava_facingEn alguns casos ajuda molt, en d’altres no tant. És important conèixer l’autor perquè hi veus recurrències, paraules clau, detalls, etc. Per posar un exemple fàcil, com que he llegit molt Amélie Nothomb, sé que he de mantenir el “vostè” molt més enllà del que ho faria espontàniament (els usos en francès i català no coincideixen), perquè l’autora abomina de la tendència actual a parlar amb tothom de tu. També hi ha casos, com el de Jonathan Lethem, en què gairebé no em va servir de res haver-lo traduït, i és que Els jardins de la dissidència és molt més exigent que no pas Pistola, amb música de fons.

Parlem d’editorials. Tot i que has traduït per a editorials de les grans i de tota la vida (Anagrama, Empúries, La Magrana, Edicions 62… ), també treballes tot sovint amb editorials més petites o de “nova generació” com ara Raig Verd, Edicions del Periscopi, Males Herbes, Angle, etc. Hi ha molta diferència en el funcionament i el tracte amb unes i altres?

Sí que hi ha diferència, esclar. Alhora de negociar, per exemple, o en la relació que estableixes amb els editors, molt més propera en el cas de les independents, cosa que també dona lloc a converses d’on poden sortir nous projectes. En aquest sentit, quan hi va haver el boom de les micro vaig tenir la sort de col·laborar de seguida amb moltes d’aquestes editorials, i tinc una mica la sensació que anem creixent junts. A la pràctica, potser la diferència fonamental és que es creuen més cada llibre que fan. Ara bé, també he de dir que a les editorials grans hi ha professionals boníssims que n’han vist de tots colors i que a vegades tenen una visió força pràctica de com resoldre certs problemes. Per exemple, he de dir que la persona amb qui acostumo a treballar dins del grup 62, l’Adriana Plujà, és una editora de taula fantàstica i amb molt de criteri.

Per tancar l’entrevista, ens agradaria saber dues coses. La primera és si hi ha algun llibre dels que has traduït que hagi sigut especial per a tu o si, per contra, te’ls estimes tots per igual. La segona és, segurament, un tòpic, però ens agradaria saber què és el que més t’agrada de la teva feina com a traductor.

No els estimo a tots per igual, no ens enganyem. En tinc uns quants de preferits, abans ja n’he dit un parell, però n’hi ha més. Per exemple, també m’estimo molt El bigoti, d’Emmanuel Carrère, i Principiants, de Raymond Carver. O el Nabokov que sortirà aviat. O La plenitud de la senyoreta Brodie, de Muriel Spark. O Últimes notícies, d’Evely Waugh. O, per dir-ne un de molt diferent, Així és la vida, Charlie Brown, una antologia de les millors tires de la sèrie Peanuts. Em vaig encarregar de la tria i la traducció, i va ser un plaer immens. El llibre va passar desapercebut, com era d’esperar, i ara amb la distància em sap greu no haver sigut més egoista: la tria era molt pensada, però no vaig fer cap pròleg per justificar-la ni reivindicar-la, per exemple. És un problema que sovint tenim els traductors: acostumats a la invisibilitat, a vegades ens costa reivindicar les coses que fem.

El que m’agrada més de l’ofici és la profunditat amb què m’obliga a llegir. A la vida adulta costa trobar espai per llegir amb la mateixa intensitat de quan érem més joves, però traduint hi estàs obligat. Sovint em passa que un llibre que ja m’agradava m’agrada molt més la quarta vegada que el llegeixo, quan ja fa moltes setmanes que hi convisc. Ara llegeixo menys que quan no em dedicava a la traducció, perquè sovint arribo al vespre amb el cap molt cansat, però almenys uns quants els llegeixo realment a fons. I això m’encanta, és un dels grans plaers de l’existència.

Sí, segurament una de les coses més boniques de traduir és les voltes que arribes a donar a les coses abans de traslladar-les al teu idioma. I t’agraïm molt que hagis compartit amb nosaltres un bon grapat de detalls sobre el tema, alguns de ben curiosos (per exemple, no sabíem que la Nothomb rebutjava el tu). Esperem que tinguis una bona diada, Ferran!

I a la resta… heu llegit algun d’aquests llibres que ha traduït en Ferran? Quin d’aquests autors us agrada més? Deixeu comentaris i compreu llibre traduïts, també.

Els viatges musicals surten cars

viatge-hivernReprenem la vena Cabré. Aquest cop, però, la ressenya no serà tan positiva com en el cas de L’ombra de l’eunuc. Per què? Doncs perquè l’obra de què parlem és Viatge d’hivern, un recull de relats més o menys curts. I els reculls de relats tenen dos problemes: el primer, que no m’agraden gaire; el segon, que sempre hi ha peces més lluïdes que altres, i totes juntes poden cantar una mica.

En aquest cas, doncs, podríem dir que hi ha relats que estan molt bé, com “Balada”, però també n’hi ha que són molt fluixos, com ara “Pols”, que per al meu gust conté massa citacions clàssiques. De vegades, també se’m fa pesada aquesta voluntat de fer aparèixer la música per tot arreu (això també es dóna en altres novel·les de Cabré), ja que en aquest cas pot arribar a semblar forçada.

El que sí que m’ha agradat molt és la manera en què entrellaça determinats relats, ja sigui fent aparèixer elements que han sortit en un conte anterior, com ara un orgue o una escopeta, o fins i tot personatges, com en Pere Bros i la seva opus. Amb això demostra que, tot i que el llibre que tenim a les mans està compost per relats independents, hi ha una voluntat creativa de conjunt que els uneix, i que no estem llegint una simple recopilació de peces que ha anat escrivint al llarg del temps. I això és el que salva aquest llibre, que d’altra manera tindria una puntuació més baixa.

Li donaria un 2 i mig, però com que no tinc costum partir les estrelles, n’hi donaré 3. Ara bé, si voleu una lectura altament satisfactòria us recomano tres obres molt més rodones d’aquest autor (dels pocs que té més d’un llibre amb 5 estrelles en aquest bloc):

Com podeu veure, Cabré és un autor d’una gran qualitat. No deixeu que la meva crítica tirant a negativa de Viatge d’hivern us privi de llegir altres coses fantàstiques.

Shakespeare i Sellent: el valor del traductor

shakespeare-versions-sellentM’ababo de llegir Shakespeare, versions a peu d’obra, i he de dir que ha estat un plaer immens. Per començar, és immens perquè el llibre ho és: 1.071 pàgines de no-res, que pesen aproximadament un quilo i mig. No és la mena de llibre que pots passejar amunt o avall per aprofitar les estones mortes al metro. Cal felicitar la gent de Núvol (@nuvol_com) per una publicació tan impecable i elegant.

Però la immensitat principal rau en el fet que aquestes històries, escrites fa més de quatre-cents anys, encara tinguin interès avui dia. A mi no deixa de sorprendre’m. Com és lògic, unes són més interessants que altres, però diria que, en general, han envellit força més dignament que segons quina pel·lícula dels anys vuitanta, per exemple.

És evident que una part important d’aquesta vigència es deu al fet que, amb tots els respectes, aquestes obres són uns magnífics culebrons, i això sempre enganxa. Tracten temes que no passen mai de moda, com l’enveja, l’amor, l’odi o la venjança, i només per això ja tenen un punt guanyat. Però això, és clar, no és suficient, i una altra part important cal atribuir-la a la manera en què s’expliquen aquestes històries: Shakespeare és un guionista excepcional, mestre de “l’enredo”. Només cal llegir-se Ricard III per veure els embolics familiars que l’autor és capaç de crear: entre Ricards i Eduards, us fareu el mateix embolic que a Cien años de soledad amb els Aurelios.

Ara bé, hi ha un altre element que cal tenir molt en compte i que no sempre es valora prou: el traductor. Heu llegit alguna obra de Shakespeare en anglès? Si es que sí, suposo que estareu d’acord que si no és una versió simplificada hi ha fragments que costen de seguir: la riquesa de vocabulari en una llengua que no és la nostra, així com els 400 anys que han passat, són un obstacle important. Per això estic molt contenta de veure que tenim traductors tan dotats com Joan Sellent, que ha estat capaç de fer- arribar aquests clàssics d’una manera entenedora i, al mateix temps, amb una aura de certa classicitat que ens recorda l’origen dels textos. També és molt notable la introducció que ens fa, curta i al punt, on justifica algunes de les decisions que ha hagut de prendre a l’hora de fer la traducció.

Dit això, toca parlar una mica més de les històries, i us comentaré quatre notes que he anat prenent mentre llegia. Per començar, us diré que l’obra que menys m’ha agradat és Coriolà. Potser és per l’entorn en què està ambientada o pel tema que toca, però la veritat és que la trobo una mica feixuga. L’altra que se m’ha fet llarga és Somni d’una nit d’estiu, però ho atribueixo al fet que l’he vista o llegida força vegades.

La millor, per a mi, ha estat Nit de Reis, una història divertida amb el típic enredo de bessons que es confonen i que té el plus de comptar amb alguns personatges que no parlen gaire bé (diuen una paraula per una altra, i coses per l’estil). Això també es dóna a Somni d’una nit d’estiu, on hi ha personatges de poc nivell educatiu que ens deleiten amb frases com ara “Rugiré de tal manera que faré les durícies del personal” (per si no queda clar, volia dir “delícies”). Per tancar la llista, hi ha dues històries, Hamlet i Ricard III, que han estat molt agradables de llegir. Són històries de venjança amb molts morts pel mig, i amb dues de les frases més pronunciades de la història: “ser o no ser”, a la pàgina 72, i “El meu reialme per un cavall” a la 1.006.

Si no volem que aquesta entrada sigui igual de llarga que el llibre, valdrà més que ho deixem aquí. En resum, podem dir que es tracta d‘un recull d’obres sublims de Shakespeare traduïdes magistralment per qui ha estat mestre de traductors (afortunats els qui el van tenir de professor a la facultat de Traducció de la UAB). Un llibre que us recomano que us llegiu tranquil·lament a casa, sense moure’l gaire de lloc.

Aprofiteu aquestes vacances per llegir-lo!