Anys i anys, per molts anys!

… volem que súper t’ho passis,
bufis fort i les apaguis!
… I per molts aaaaanys!

Això és el que hauríem pogut cantar ja fa uns dijous als editors que celebraven el seu cinquè aniversari: Edicions del Periscopi, Males Herbes i Raig Verd (per ordre alfabètic) es van confabular per celebrar junts el seu primer quinqueni d’activitat editorial. Aquesta entrada se m’havia quedat enganxada, però més val tard que mai, oi? Som-hi!

Aniversari-editorialLa trobada va començar amb un bon pica-pica i va seguir amb breus parlaments de diverses persones que, d’una manera o altra, han estat implicats en els projectes o els han seguit de prop. Per anomenada i visibilitat mediàtica destacaven l’Anna Guitart, presentadora dels discursos, i Màrius Serra, que va trencar el gel fent el primer parlament. Hi havia altres editors, escriptors i gent coneguda, però jo voldria destacar la participació senzilla i fresca de tres persones: la Núria Iceta, editora, l’Anna Arranz, llibretera, i en Ferran Ràfols, traductor, que van parlar-nos de la seva relació amb els editors que celebraven festa. No sempre és fàcil fer un discurs de “felicitació” que sàpiga cantar les virtuds de la gent sense caure en l’exageració, i ells tres ho van aconseguir. Cal destacar la presència important de traductors: totes tres editorials reconeixen la importància de la seva feina, cosa que no fa tothom. Podríem dir que ells representen el col·lectiu ocult de professionals que contribueixen a la producció d’un llibre (correctors, dissenyadors, impressors i molts altres que em deixo).

Un cop acabats els parlaments començava la música, però servidora funciona en horari infantil i no s’hi va quedar, o sigui que la crònica l’haurà de fer un altre…

Només vaig trobar a faltar una cosa: alguna menció als lectors. Els humils lectors, els invisibles lectors, a qui també caldria recordar en ocasions com aquestes. Per una banda, els lectors també celebrem que les editorials que ens agraden facin anys i ens continuïn aportar teca per llegir. D’altra banda, però, sembla que ningú sigui conscient que som nosaltres, amb els nostres diners i les nostres compres, els qui mantenim viva la flama de la lectura. Oblideu-vos de l’ADMINISTRACIÓ, que tant va aparèixer durant les intervencions, i penseu més en qui us llegim i, en el fons, fem moure la màquina.

Per acabar, voldria fer un petit resum de les coses que més m’agraden de cadascun dels homenatjats. A veure si algú altre hi coincideix:

Col·lecció de Raig VerdRaig Verd

  • Aquesta editorial té les millors portades del panorama català, amb una menció especial a Les pereres fan la flor blanca. Felicitats al professional en qüestió!
  • Així mateix, m’ha permès accedir a Gerbrand Bakker, un dels escriptors de qui més he gaudit darrerament (Jo Nesbø a part, evidentment). De fet, trobo que el millor llibre que Raig Verd ha publicat és A dalt tot està tranquil, traduït per Maria Rosich.
  • Aplaudeixo la creació d’aquesta segona línia de no-ficció, Ciclogènesi, en què destaca l’obra de Svetlana Aleksiévitx.

Edicions del PeriscopiEdicions-Periscopi

  • Les seves portades són originals i trencadores: mai no havia vist el resum del llibre a la portada.
  • Dins de la tria que molts cops s’allunya del panorama europeu, jo em quedo amb Ànima, de Wajdi Mouawad, un dels primers llibres que vaig llegir d’aquesta editorial i que més m’ha afectat en els darrers anys.
  • Pel que fa als autors de casa, em quedo amb Albert Juvany i El silenci del far, un dels llibres que més bona puntuació han aconseguit en aquest blog.

Males-HerbesMales herbes

  • No em podeu negar que els seus petits llibres verds, com missals fora d’església, són un material addictiu i que fa de molt bon identificar i agafar.
  • De tot el que els hi he llegit d’autors catalans, em quedo amb Aventures i desventures de Joan Orpí, de Max Besora, del qual parlarem ben aviat.
  • Els estaré eternament agraïda per haver traduït al català El passat i els càstigs, de Yu Hua, un autor que fa olor a Nobel i que la Carla Benet va traslladar al català magníficament.

Com podeu veure a les fotos, aquesta gent m’omple les prestatgeries que dóna gust (no són els únics, però ocupen força espai). En resum, nois, continueu publicant… tot i que sou la meva ruïna.

Sant Jordi 2017: llibres per llegir i per regalar

SantJordiJa hi tornem a ser. El sol escalfa, ve de gust passejar-se sense l’abric i resulta que Sant Jordi cau en diumenge. Això vol dir que els carrers de Barcelona estaran encara més plens? O que, al contrari, la gent aprofitarà per marxar fora i celebrar el dia allà?

Jo, per si de cas, sortiré ben d’hora ben d’hora i aniré a fer la meva collita particular abans que la rambla Catalunya no es torni intransitable…

Aquest any, com altres vegades, us he preparat dos apartats: un amb llibres que ja he llegit, per a qui vulgui anar sobre segur, i un altre per a lectors agosarats que no necessitin tanta certesa… Som-hi!

tres-cuerpos-liu-cixinNo he tingut temps de ressenyar-los tots, però sí que us puc avançar que Daha! és una novel·la impactant que ens parla de la migració i el tràfic d’immigrants des dels ulls d’un nen traficant. Somnis en temps de guerra és una fantàstica visió de la infantesa a Kenya a finals del colonialisme en clau autobiogràfica, i el seu autor hauria estat un Nobel molt digne. Aventures i desventures d’en Joan Orpí és una història divertida, una mena de llibre de cavalleries amb base històrica (tot i que no sempre és fàcil veure què és veritat i què no) i amb un grafisme original. El problema de los tres cuerpos és la primera part d’una trilogia que s’ha venut com a xurros a tot el món, i ja se n’està traduint la segona part. És “ciència ficció” amb característiques xineses.

Els dos últims candidats són boníssims. The marble collector, que s’ha traduït al castellà amb el títol Memoria de cristal i una coberta poc afortunada que et fa pensar en novel·letes roses, és en realitat la història d’una filla que descobreix com era en realitat el seu pare, que havia amagat una part important de la seva vida a la seva família. The underground railroad ja l’hem comentat en aquest blog (feu clic a l’enllaça corresponent), i la reflexió que fa sobre l’esclavisme és simplement brutal.

I ara toca als valents. En el fons, però, tampoc cal ser tan valent perquè la majoria d’aquests llibres vénen avalats per la qualitat de l’autor, el traductor o l’editorial.

Si sou seguidors del blog, ja sabreu que no podia faltar una referència a Jo Nesbø: ja tinc La set a casa, i en dos dies m’he llegit 203 pàgines. Amb això ja us ho he dit tot: enganxa molt. Pel que fa a El forat, és el Premi Documenta 2016, i espero que estigui en la línia dels premis a Jordi Nopca i Yannick Garcia. Elling. El baile de los pajaritos pot ser una poca-soltada com una catedral o un llibre molt tendre, segons com es miri. En aquest cas, em refio de la traductora i l’editorial. Informe de lectura reflecteix l’experiència dels socis de la llibreria La Calders durant els tres primers anys de la seva aventura: tinc ganes de llegir-me’l i veure què expliquen. Argelagues, pel que he sentit, és una obra molt ben trenada que parla de la gent d’aquí, de les dones d’aquí. I segueixo amb un altre llibre del qual no sé absolutament res, Cuando los dioses bajaron… Bé, sí, sé que el publica Raig Verd i això és una bona garantia. Espero poder-me’n llegir algun trosset abans d’acabar-me de decidir.

blood-miracles-mcinerneyI tanco la llista amb dues dones molt potents, amb dos llibres que encara no tenim traduïts al català (ni al castellà, pel que en sé). La Lisa McInerney va guanyar el Premi Baileys 2016 amb The Glorious Heresies, que és hilarant i tràgica al mateix temps. No us perdeu aquesta digna hereva del Roddy Doyle més esbojarrat amb un llibre que es publica el 20 d’abril, just a temps (és possible que a llocs com la Central hi arribi!), i que és continuació de l’anterior. I què us puc dir de la Sofi Oksanen? Que les seves històries solen ser molt bèsties i dures, però que ens acosten la Finlàndia-Estònia d’avui dia. Aquest llibre de noment està traduït al francès, i al setembre sortirà en anglès.

Bé, m’ha quedat una entrada una mica llarga, però segur que vosaltres teniu més idees i propostes, i m’agradaria sentir-les…

Bona collita! Bon cop de falç!

 

Il·lumineu la catalana… lletra!

… guieu-nos cap al ceeeeeeel…
… guieu-nos cap al ceeeeeeel…

morenetaJa ho diu la Rosa d’Abril, ja: il·lumineu el que llegiu i la llum us portarà al paradís lector. Vaja, que si esteu a les fosques no veureu pas res.

I pensant en això, m’ha vingut al cap que ara mateix estem tots mig de festa i pensant en Sant Jordi, i com que la setmana que ve ja parlarem prou de llibres, els deixaré de banda per un dia per parlar d’un dels companys més pràctics que tenim els lectors empedreïts.

Normalment llegim en llocs ben il·luminats:

  • En un parc, mentre el nen juga amb els seus amics i el perdem de vista (i ens clavem un ensurt just quan el poli encalça l’assassí).
  • En una plaça, mentre sentim com la del costat explica assumptes privats per telèfon: “Ostras, tia, ca fort… i va el tiu i am diu… (llegiu-ho amb accent ben obert de Barcelona).
  • A casa, en aquella butaca groga de l’Ikea que estava d’oferta i que s’hi posa més el gat que vosaltres (un altre dia ja en parlarem, d’això).
  • A la taula de la cuina o del menjador, en posició de bon estudiant, que així la lectura entra millor.

Però què passa quan us n’aneu a dormir i no dormiu sols? Deixeu el llum de la tauleta de nit obert i ignoreu la parella que remuga? I si esteu en un avió o tren o similar i no hi ha prou llum?

Aquí tenim la solució: la batamanta! un llumet de llibre!

llum-lecturaL’invent és ben senzill: un llum petit, de braç flexible, amb una pinça raonable que s’agafi bé al llibre. Aquí podeu veure el meu llumet, comprat a Amazon.

Sí, sí, sí: ja sé que n’hi ha que esteu en contra d’aquest monstre de les vendes, però és que hi ha coses en què no tenen competència, com ara la compra de llibres electrònics (tant l’aparell com els textos per llegir) i els petits gadgets. En aquest últim cas, és molt pràctic perquè pots comparar molts models, marques i preus i, al final, tries el que t’agrada més. I si no t’agrada quan el reps, el tornes.

Com us deia, aquest llumet que només em va costar menys de 20 euros, és molt pràctic i té una pinça que s’enganxa molt bé al llibre. La il·luminació és adequada: més forta que la del Kindle però més suau que la del llum de la tauleta de nit. I així uns dormen i els altres llegeixen, i tan contents.

Per cert: estigueu al cas perquè, per fer-vos passar la ressaca, prepararem una entrada especial amb aquest llumet com a protagonista.

Bona Pasqua!

Läckberg i els àngels

lackberg-mirada-dels-angelsEn aquesta ocasió, a La mirada dels àngelsla Camilla Läcberg ens porta a una situació en què es combinen un crim del passat amb una situació del present. L’Erica Falck, protagonista de les novel·les de Läckberg, aquí ja és mare de tres fills i ha de combinar la seva feina com a escriptora amb la seva tafaneria habitual per descobrir qui és que fa la vida impossible a una parella que s’acaba de traslladar a una casa on fa molts anys va desaparèixer una família sencera.

I qui és, aquesta parella? Doncs la noia és, precisament, l’única supervivent de la família desapareguda.

En aquesta ocasió ens trobem amb una novel·la més intensa que L’ombra de la sirena, l’altre llibre que he llegit d’aquesta autora i del qual vam parlar fa unes setmanes. Igual que en aquell cas, l’autora no se centra en un únic protagonista principal, sinó que ens deixa fer una ullada a la vida personal de diversos dels personatges que apareixen al llibre.

D’aquest llibre jo destacaria, sobretot, els personatges de la Cristina, la sogra de l’Erica, i en Mehlberg, el cap de la policia. La primera és “real como la vida misma”: molt bona dona, ajuda amb els néts sempre que li demanen, però es fica en tot: que si no has rentat la roba, que mira que els nens s’encostiparan, que patatim, que patatam. Un gran retrat homenatge a les sogres. En Mehlberg, per altra banda, ja prometia a L’ombra de la sirena, però ara ja s’ha desmelenat i es mostra com a un inútil incorregible i encantador a l’hora, un cap que tots els seus subordinats esperen que no faci res, es tanqui al despatx, i no fiqui la pota.

El desenllaç ja el veiem a venir força abans del final, però part de la gràcia està en veure com ens el presenten, o sigui que no perd pas la gràcia.

Mmmm… quedarà pendent, potser, fer una entrada comparant na Läckberg i en Nesbo (atenció: acaba de treure llibre nou, La set).

Llibres de quatre estrelles!

Hi ha llibres que, tot i agradar-me, no arribo a comentar al bloc. De vegades, el motiu és tan simple com que no trobo temps per fer-ho. En altres casos, queden soterrats sota altres llibres que llegeixo després, i quan vull parlar-vos-en ja no recordo els detalls suficients per fer-ne una bona entrada.

Es dóna el cas que tinc tres llibres que considero de quatre estrelles, però que no he arribat a comentar. I he pensat que valia la pena agrupar-los i parlar-ne una mica. Són aquests:

  • Las vacas de Stalin
  • La ciudad de los prodigios
  • Memoria del buit

Las vacas de Stalin, de Sofi Oksanen, és un llibre excel·lent que ens explica la vida dels emigrants estonis a Finlàndia. Aquesta autora, tot i que és força jove, té una gran capacitat per recordar la història del seu país i sap enganxar-te a les seves novel·les. També són molt interessants Quan van desaparèixer els coloms i Purga, que em vaig llegir abans d’arribar a L’illa deserta. A La tormenta en un vaso trobareu una explicació més profunda sobre el segon que us cito. I… al lloro! Aquest setembre es publica una nova obra d’ella en anglès. No sé si algú té previst publicar-lo en català: si ho sabeu, xiuleu!

La ciudad de los prodigios, d’Eduardo Mendoza, és una gran obra que ens parla de la nostra ciutat, Barcelona, i ens la retrata d’una manera que jo desconeixia. Em va agradar tant que hauré de buscar una ocasió per llegir alguna altra cosa d’aquest autor.

Finalment, Memòria del buit, de Marcello Fois, és una història sobre un bandoler a Sardenya. En certa manera, m’ha recordat les històries sobre els nostres bandolers, en Serralonga i companyia, que eren cruels en extrem, tot i que tenien el seu propi sentit de la justícia. Trobareu aquest llibre traduït per Anna Casassas i publicat per Edicions del Periscopi.

Tots tres són molt bons, i si busqueu material per a la lectura pre-Sant Jordi crec que els podríeu donar una oportunitat.