La muerte del vazir-mujtar, de Yuri Tyniánov

La muerte del vazir-mujtar és una joieta de les que publica Automática Editorial. La veritat és que em va costar una mica d’entrar-hi, ja que hi ha un repartiment coral, ple de noms russos i del Caucas, que costa una mica d’integrar. Un cop dins, però, la història se segueix perfectament.

Heu de tenir en compte que la gran majoria dels personatges que apareixen en aquest llibre són reals. Sí, Yuri Tyniánov va voler recrear l’ambient i la situació que hi havia pels volts del 1828 al Caucas, on van enviar Aleksandr Griboiédov (personatge real) perquè hi fes de vazir-mujtar (una mena de ministre plenipotenciari). Així, doncs, aquest és un d’aquells casos en què, només veient el títol, ja sabem com acabarà la cosa i en què gran part del divertiment i l’interès consisteix a saber com s’ha arribat a aquest drama.

Així, trobem que Griboiédov, que havia negociat un tractat de pau amb Pèrsia, torna a Sant Petersburg i, com a “premi”, l’envien altre cop a aquest país amb una mena de càrrec diplomàtic. A partir d’aquí, l’autor ens mostra amb tota riquesa de detall la societat russa del moment, els tinglados de la burocràcia i les intrigues de palau, el camí cap al Caucas i totes les històries que passen durant aquest camí. Com ja hem dit, es tracta d’un text basat en fets reals on apareixen personatges reals, i per això té la seva gràcia veure-hi personatges com ara Puixkin, que apareix entre les coneixences del protagonista.

És un llibre per a la lectura tranquil·la, sobretot perquè la traducció és acadèmica, en el sentit que hi ha moltes notes a peu de pàgina que ajuden a situar alguns dels personatges històrics que hi apareixen. De fet, jo crec que algunes s’haurien pogut estalviar o fer més curtes, però també entenc que aporten riquesa al context. En aquest sentit, cal destacar la feina del traductor, Fernando Otero Macías, que ha fet una traducció que s’intueix impecable.

En resum, si us agrada la novel·la històrica i voleu viatjar a una regió que surt tot sovint a les notícies però que, en realitat, no coneixem a fons, La muerte del vazir-mujtar és una bona opció i, també, és una aposta decidida de Automática Editorial, que té una selecció d’autors russos i del seu àmbit d’influència molt àmplia. Si voleu més obres d’aquest àmbit, la mateixa editorial té coses tan boniques com Abecedario de pólvora.

Ambrosia, de Jordi Masó

Magnífic, Ambrosia de Jordi Masó. Aplaudeixo amb les orelles, de veritat. Ja m’havia llegit La biblioteca fantasma, que també m’havia agradat molt. I és que Masó és un narrador elegant i versàtil, capaç de portar-nos històries ben diferents en un mateix recull d’històries.

Com és lògic (i com dic tot sovint), sempre hi ha una història que m’agrada més que una altra, però he de confessar que el nivell d’aquesta recopilació és altíssim, molt superior a altres col·leccions de narracions curtes que he llegit. I té mèrit, perquè n’hi ha 66! Més llargues, més curtes… hi ha una mica de tot, per més que la brevetat és el que més abunda.

Com que és pràcticament impossible parlar a fons de tots els relats o extendre’m en uns per obviar-ne d’altres, us passo quatre notes que he fet al llarg de la lectura. Veureu que hi ha comentaris sobre relats concrets, però també sobre expressions especialment ben trobades o cops d’efecte diversos.

  • Can Brull: jo hi he llegit una crítica als restaurants.
  • Cap més nit d’insomni: un relat molt bo, amb final sorpresa!
  • Casa: molt bonic, aquest; hi podem veure l’evolució de la vida a través de la casa. És breu i al punt.
  • El cafè: un relat impactant.
  • El precursor: al món literari també hi ha falsedats i postureig. Oju amb el que crea el protagonista.
  • “La crinflacció del cumbreny”: grandíssim concepte!
  • Perfecció: un bucle de perfecció amb ritme, ritme, ritme!

En resum, trobo que es tracta d’una col·lecció on hi ha una mica de tot, explicat amb agilitat i un estil molt, molt addictiu. Crec que aquesta és una de les entrades més curtes del blog, però jo, com Masó a Ambrosia, no em vull allargar més del que sigui estrictament necessari (si m’allargo més, us acabaré fent spoiler!).

Sí que vull dir, però, dues coses: moltes gràcies a Masó per ordenar els relats per ordre alfabètic (els friquis com jo us ho agraïm, mestre!) i, un cop més, un encert de Les Males Herbes, que continuen la seva carrera al marge dels camins més transitats. Si voleu continuar descobrint la seva col·lecció, no dubteu a llegir-vos La musa fingida o Matar el marit i, també, l’excels Aventures i desventures de Joan Orpí. I tingueu-los en compte per a la vostra cacera de Sant Jordi!

Els desperfectes, d’Irene Pujadas

Pim-pam-pum. Mentre feieu apostes per veure quin dels dos Documenta 2020 em llegiria abans, vaig posar fil a l’agulla i vaig començar a llegir. Com podeu veure a les stories, resulta que ha guanyat… Les closques!

Però…

Jo ja havia començat “Els desperfectes”. M’havien dit tant que tocaven a grolleria i l’humor negre, que no m’hi he pogut resistir. Jo diria que no és tan groller com diuen, però no és un mal llibre, al contrari. I, com sempre, la presentació de @laltraeditorial és preciosa. Anem a pams.

Per començar, és un llibre que es llegeix en un pim-pam. 130 pàgines de relats de temàtica diversa que es fan llegir. L’autora, la Irene Pujadas, té un estil àgil i força sintètic que propicia la lectura ràpida, tot i que us recomano que feu un esforç per llegir més a poc a poc i, així, pugueu disfrutar més a fons la lectura. Per altra banda, m’ha passat el que em passa sempre que llegeixo recopilacions de relats: alguns m’agraden molt i altres gens. Vinga, destaco els que més m’han agradat:

  • Recordo la Fanny: un relat interessant sobre aquella amiga una mica tòxica que tots hem tingut.
  • La malparida: narra tot un any en un poble, molt ben segmentat, tot i que l’he trobat un pel massa telegràfic.
  • Els homenets verds: aquest és original i està molt bé, una visió actualitzada dels àngels.
  • La purga: potser el millor del llibre; us dono una frase que NO endevinareu a qui fa referència si no us el llegiu: “Follar és una declaració d’intencions.” I no, no és una persona. 😬
  • Entrevista: tocant l’absurd, però podria ser realitat. Una entrevista a turistes, molt ben executada i amb punts molt bons, com ara Quindi i Magari com a déus!!😂😂
  • Els consells. Aquest és interessant, sobre com la gent opina sobre tot el que ens passa i ens dona consells.
  • L’època dels perquès: una gran conversa. A mi també m’han vingut ganes de fer-li tancar la boca!!!

I aquí s’acaba la ressenya perquè he acabat l’espai!!! Un bon candidat a Sant Jordi!

(Gata a la foto: Espurna, mirant de canto… ). #elreductecatalà #literaturacatalana #documenta2020 #relatscurts #lecturaencatalà #llibres #irenepujadas

1793, de Niklas Natt og Dag

Bé, ara sí que sí. A la segona va la vençuda i he pogut acabar “1793”, de Niklas Natt Och Dag (cognom curiós, si més no: Nit i Dia; és real?). Total, que està bé “però”. Anem a pams.

El llibre està molt ben escrit i té interès, però el problema és que me l’havien “venut” com a novel·la negra i, tot i que hi ha una investigació policial pel mig, jo més aviat diria que és novel·la històrica. Bé, ho dic jo i ho diu l’autor al postfaci que tanca el llibre.

Així, si l’entenem com a noir nòrdic, no arriba a l’altura de la sèrie de Harry Hole o de Sebastian Bergmann (per dir-ne un de suec), que per a mi són els dos super top de la novel·la escandinava d’acció. Hi ha sang, sí, però no hi ha tanta intriga com a les dues sèries que us comento, i no hi ha tantes giragonses. En aquest sentit, li sobrarien unes quantes pàgines i es fa lent d’entrar en matèria.

En canvi, si l’entenem com a novel·la històrica sí que té un què. És interessant el retrat que l’autor fa de l’Estocolm de l’època, que no té res a veure amb la magnífica ciutat que és avui dia, neta i, malgrat la foscor hivernal, lluminosa. La ciutat que veiem és coetània de la Revolució Francesa, plena de pobresa, decrepitud moral, abusos… una pena de societat, cosa que segurament era força comú a l’Europa de l’època.

Dit això, els protagonistes són Mickel Cardell i Cecil Winge, tots dos amb problemes físics: a un li falta un braç i l’altre és tísic amb un estat avançat de la malaltia. Això sí, és tossut com una mula!!!!

Com deveu suposar, al final aconsegueixen aclarir el misteri: qui és el tros de cos que es troben una nit d’hivern? qui l’ha mort?

A partir d’aquí, sou vosaltres qui heu de decidir si ho voleu esbrinar… o no. 😉

I la propera lectura toca en català! 😬

(Publicat a l’instagram de @lilladeserta)

El jardí de vidre

El jardí de vidre, de Tatiana Tibuleac, ens porta a la Moldàvia soviètica, abans de la independència d’aquest petit país enquistat entre Romania i Rússia. Es parla molt de la part més personal d’aquest llibre, de com es retrata la infantesa d’una nena, però crec que també és important no perdre de vista la part més històrica, la transformació d’aquesta república soviètica.

La infantesa

Amb aquesta història Tibouleac ens explica què li passa a la Lastocika, una nena que sempre havia viscut en un orfanat i que és adoptada per una dona que es dedica a recollir vidre.

Com ja diu a la contracoberta del llibre, no sabem si la Tamara ha recollit la nena perquè volia una filla o perquè l’ajudi a recollir ampolles, tot i que veurem que se’n farà un bon fart. Al mateix temps, la Tamara, d’arrels russes, li farà aprendre el seu idioma a la petita, a hòsties, si cal. Així, doncs, som testimonis d’una infantesa dura, plena de feina i amb molt poc amor.

Tot i així, la vida de la Lastocika està acolorida per l’acollida i l’ajuda dels veïns de casa seva. Tibuleac ens presenta un vida comunal rica, on cada veí té una influència o altra sobre la noia. Des de prostitutes a velles desenfeinades, passant per veterans de guerra o gent que no hi és del tot, hi ha una mica de tot i aprenem a agafar-los carinyo.

El moment històric

Al principi, no sabem ben bé en quin moment se situa la història. A més, com que de tant en tant s’alternen passat i present sense massa referències, pot ser una mica complicat saber en quin moment històric ens trobem.

A mida que avancem, però, veiem que estem en els últims anys de la Unió Soviètica, i apareixen de fons personatges com Gorbatxov o fets com l’explosió de Txernòbil. I, com a guinda del pastís, veurem com es va forjant el moviment que va acabar amb el col·lapse soviètic i la creació de països com Moldàvia. Tot això acompanyat del paper de la llengua opressora (el rus) i l’oprimida (el moldau), que amb l’arribada de la independència… (no spòiler).

Conclusió

Com podeu veure, és un llibre que es pot llegir tenint en compte almenys dos punts de vista: el més personal o l’històric. A mi, personalment, m’ha agradat llegir-lo barrejant totes dues coses, tot i que vull destacar la perspectiva històrica, que en els comentaris que he vist a les xarxes queda una mica oblidada.

No vull acabar sense fer esment de la traducció d’Antònia Escandell Tur, a qui ja havia llegit en traducció de Mircea Cartarescu. No tinc ni idea de romanès, ni mitjans per acarar la traducció amb l’original, però he de dir que la versió catalana que tinc a les mans es llegeix perfectament i que em sembla que he detectat una o dues errades en tot el llibre. Aplaudiments, doncs, per als implicats! (La traductora i, també, els correctors!)

Finalment, cal destacar la tasca d’editorials com Les Hores, que ens demostren que no tot s’acaba amb les grans literatures (anglosaxona, francesa, etc.) i que estan fent lloc a casa nostra per a autors de llengües “petites”. Diria que aquest llibre, amb final emocionant inclòs, és un dels que més m’han agradat de la selecció que fan des de l’editorial (juntament amb L’últim amor de baba Dúnia i Amor).

Si em feu fer una llista per a Sant Jordi, o per Reis, o per a l’estiu, El jardí de vidre hi serà. Un cinc estrelles total.