Trieste o l’onada nazi

Trieste
Avui parlem de Trieste, un llibre de Daša Drndić que ens acosta a aquella franja estreta d’Itàlia apretada entre el mar i Eslovènia. La tria d’aquest llibre és un encert i una aposta valenta d’Automática Editorial, ja que és un llibre dur i que, com diu la traductora al pròleg, cal rellegir a trossos per poder acabar de capir tot el que se’ns hi diu.

I qui és la traductora? Doncs la Simona Škrabec. Com deia més amunt, ella mateixa prologa l’obra i ens posa en situació. Així, quan a mig llibre tenim la sensació d’haver-nos perdut una mica, ens tranquilitzem. Aparentment, ja es tracta d’això: perdre’s una mica per poder entendre tot el que se’ns explica.

Què ens explica Trieste?

Trieste toca diversos aspectes de la Segona Guerra Mundial i els efectes que va tenir sobre aquesta ciutat. Primer veurem la història de la família, i després entrarem en matèria. Veurem que Mussolini retira la ciutadania italiana als jueus. Veurem què què són els “trens especials” i amb què es pagava aquest transport. Veurem què passava amb els fills bastards dels soldats alemanys.

Són temes que s’escapen de les explicacions pures i dures sobre la guerra o els camps d’extermini, però hi toquen molt a prop. El que comença com una novel·la es va transformant fins a convertir-se en una mena de documental que mescla informació real i inventada.

Els trens especials, per exemple, eren els trens que portaven persones, la majoria jueus, als camps d’extermini. Aquests trens circulaven de nit, i de vegades paraven en ciutats com Zúric. Aquestes ocasiones les aprofitaven els habitants de la ciutat per portar caldo i pa per a aquells pobres desgraciats. Els costos d’aquests desplaçaments es pagaven amb els diners i les propietats expropiats als desafortunats que hi viatjaven. Cornut i pagar el beure.

També hi trobarem declaracions de soldats alemanys sobre el seu paper en l’extermini. Els procediments que se seguien abans d’engegar els forns de gas, com es tallava el cabell a les dones, com s’arrencaven les dents als morts…

La “xarxa”

Es mereix una menció especial la xarxa d’orfanats que es va crear per als fills que els soldats alemanys tenien fora del matrimoni. Molts eren fills de dones de les zones on els soldats s’estaven. També destacarem que  es fomentava que les dones i els homes més “aris” tinguessin fills per millorar l’espècie. Aquestes dones s’estaven en cases especials durant l’embaràs i hi parien. Després, aquests nens anaven a parar a famílies afins al règim, de confiança, que els formaven d’acord amb el sistema nazi.

Curiositats: sabreu quin és l’origen el cafè Illy i quan es va obrir la primera botiga de bolsos Gucci. Anècdotes de l’època que no fan que sigui un llibre light, no. De fet, el cas de la Frida del grup suec Abba posa els pèls de punta: és filla d’un oficial de la SS desplaçat a Noruega. (No us faré més spoiler.) En resum, és un llibre molt interessant que explica coses que no solen sortir en documentals.

Per acabar, voldria dir que, com tot el que he vist d’Automática Editorial, l’edició és de luxe. Si voleu llegir més coses d’aquesta editorial, proveu aquest llibre que us vam recomanar fa unes setmanes.

Ah! Detall final: quan acabeu de llegir-vos Trieste, mireu-vos bé la portada. Segur que ara us la mireu amb uns altres ulls.

Crims duplicats: més Sebastian Bergman

Crims duplicatsM’acabo de llegir Crims duplicats, de Hjorth & Rosenfeldt. Aquest és el segon volum de la sèrie dedicada a Sebastian Bergman, el psicòleg de perfils criminals més poca-vergonya (i big fucker) del món mundial. Com ja sabeu, aquesta col·lecció la podeu trobar en català i en castellà (i també en anglès, que és la versió que m’he llegit jo). Mentre que al primer volum, Secrets imperfectes, en Sebastian era un personatge fort que no dubtava mai, en aquest segon el món li cau a sobre i es converteix en una caricatura de si mateix.

De fet, perd tant la força que veurem com altres personatges guanyen pes en la història. Una de les que en guanya més és la Vanja, un dels components de l’equip. Veureu que ella i la seva família formen un dels eixos de la història, i també és protagonista per la seva relació professional amb en Billy, que trontolla una mica. Aquest, en Billy, també guanya pes i forma, i ja no és només “el xavalín” del grup. Per altra banda, vull destacar la presència de dos personatges perifèrics que són els “plastes” de torn: Thomas Haraldsson i Ellinor Bergkvist.

En Haraldson és aquell policia maldestre i pretensiós que ja havíem vist al primer volum. En aquella ocasió, semblava que s’hagués especialitzat a ficar la pota i crear problemes per a la investigació dels casos. Doncs continua amb aquesta tendència, gent. En aquesta ocasió, les pifies poden ser més grosses, ja que la seva cap de Västerås se l’ha tret de sobre i és… el director de la presó!

L’Ellen Bergkvist es mereix un apartat a part. És la típica persona que, li diguis el que li diguis, va a la seva. Un autèntic plom. En Sebastian comet l’error d’anar-se’n al llit amb ella i… no se la pot treure de sobre. No, no és un spoiler, això. Seria spoiler si us expliqués tot el que arriba a fer a continuació. No la perdeu de vista, perquè la pot fer grossa!

Assassinats i històries personals

Com podeu veure, aquests llibres no només es dediquen a desgranar la trama principal a un bon ritme. Les històries dels personatges també hi tenen un lloc important. Per aquest motiu, no us centreu únicament a seguir els assassinats de dones durant l’estiu a Estocolm. Els secrets del Sebastian sortiran a la llum o no? Com evoluciona la seva relació amb la resta de l’equip? Quines històries va haver-hi en el passat?

Per això, quan descobriu qui és l’assassí, no us penseu que la cosa decau. No. De fet, diria que la història flueix sense gaire velocitat fins que arriba en aquest punt. I és aquí quan clava una accelerada que fa que no pugueu desenganxar-vos fins arribar al final.

Imagineu-vos com acaba de fort, que he hagut de començar immediatament el tercer volum. Queden massa temes oberts per poder-se aguantar de continuar amb la sèrie.

Behold the dreamers: viatge d’anada i tornada

Behold the DreamersAvui parlem de Behold the Dreamers, un llibre en què Imbolo Mbue ens ofereix un retrat del que podria ser la vida d’un immigrant africà (camerunès) a Nova York. He de dir que, segurament, n’hi ha que ho passen força pitjor. Tot i així, aquesta experiència és igual de vàlida que altres de més dramàtiques. Fem-hi una ullada.

En Jende és un noi de Lembe (Camerun) que aconsegueix entrar als Estats Units gràcies al seu cosí, en Winston, que és advocat en un despatx d’advocats de renom. Un cop a Nova York, en Jende treballa dos i tres torns en llocs diferents, rentant plats en restaurants, conduint un taxi al Bronx, fent tota mena de feines, fins que aconsegueix fer venir la seva parella i el seu fill. Al cap d’un temps, aconsegueix feina com a xofer d’un alt càrrec de Lehman Brothers. Som a l’any 2007. Oh-oh.

Lehman Borthers cau, i també el cap d’en Jende, i de retruc, el matrimoni del seu cap. Com que sempre plou sobre mullat, a en Jende li rebutgen la petició d’asil i decideix tornar a casa.

Fins aquí, podríem dir que és una història normal, i la veritat és que no té cap element que la faci molt molt més especial que altres que hem llegit sobre aquest tema, però la veritat és que l’autora escriu en un estat de gràcia especial i que costa molt deixar descansar el llibre. Per altra banda, està ple de paraules africanes que convé buscar: les trobareu totes en aquest glossari de Writerphilic.

Què més ens ofereix Behold the Dreamers?

Voldria destacar la contraposició entre els dos caràcters principals: en Jende i la Neni, la parella protagonista. Ell és un home molt treballador, però que es fa de menys i s’arronsa en tot moment davant d’altres personatges més potents com puguin ser el seu cosí o el seu cap. No vol molestar mai a ningú, no vol “causar molèsties” demanant ajuda per salvar la seva estada als Estats Units… i això al final a qui molesta és a la seva parella, la Neni.

La Neni també té una gran capacitat de treball, però li agrada viure la vida, anar a passeig amb les amigues i estudiar. Ella no dubta a fer un pas endavant quan necessita que la gent l’ajudi. I, és clar, quan en Jende tira la tovallola i no fa res per continuar al país, s’enfada amb ell. És en aquest moment quan veurem aparèixer la part més dominant i, diguem-ne, masclista, del Jende. No té en compte l’opinió de la seva dona, no li demana ajuda, no vol que faci determinades coses…

No us puc dir com es resol aquesta tensió, clar, perquè aleshores us diria com acaba el llibre. Només us puc dir que jo l’hauria acabat d’una altra manera, però tot i així és una bona història i, sobretot, està molt ben explicada. En resum: és un bon llibre, amb detalls que us enganxaran des del primer moment.

Voleu més històries sobre afroamericans? Proveu amb El tren subterrani, de Colin Whitehead.

Sant Jordi 2018: fem gasto!

Sant Jordi 2018Ja hi tornem a ser: arriba Sant Jordi 2018 i ens agafen unes ganes boges de fer gasto i de fer que els altres facin gasto. Soc mala persona, ves. Però més males persones són les editorials que m’empenyen a comprar llibres i més llibres…

M’he estat repassant les llistes d’anys anteriors i he vist que ja n’he publicat CINC! Aquesta serà la sisena. Si teniu curiositat per veure què recomanava en capítols anteriors, només cal que visiteu les llistes següents:

201320142015 – 2016 – 2017

He de dir que estic especialment satisfeta amb la del 2016, on vaig organitzar els llibres per autors i procedència. De fet, si aneu a l’entrada sobre “El meu Nobel”, veureu que els autors coincideixen força. No podreu dir que no soc coherent amb mi mateixa.

Però ja estem al 2018 i toca recomanar material nou, no? Doncs aquí teniu les meves propostes per gastar enguany. Trobareu tots els resums fent clic a l’enllaç del nom, ja que els hem comentat tots en aquest bloc.

Com podeu veure, començo la llista amb un llibre que s’escapa una mica del que jo llegeixo habitualment. Es tracta de Com s’esbrava la mala llet, un recull de relats curts centrats en la tercera edat que ofereix punts de vista i temes molt diversos.

A continuació hi trobareu quatre llibres de dues de les meves editorials preferides: Edicions del Periscopi i Raig Verd (estrictament per ordre alfabètic). Començo a tenir la casa plena, de llibres d’ells. Montecarlo és la publicació més recent d’aquest grup, i és una història trista i obsessiva d’un autor que començo a fer-me meu, en Peter Terrin. Teoria general de l’oblit, en canvi, per a mi és un descobriment d’un autor angolès, amb un llibre que va guanyar el Man Booker Prize 2016. I si un llibre guanya aquest premi, és de qualitat assegurada. Tot seguit us torno a recomanar El ferrocarril subterrani, una obra espectacular que ens porta als temps de l’esclavisme. Tanco aquest bloc amb Desig, una obra que us transportarà a les nostres antípodes per descobrir la interacció entre la societat aborigen i seus colonitzadors.

No he pogut evitar rescatar un llibre de fa un cert temps, però que és un tresor d’un valor incalculable. Es tracta de les traduccions al català d’obres de Shakespeare. I el traductor és Joan Sellent. En resum: autor i traductor són garantia de qualitat. I per contrarestrar la força d’un clàssic, la força d’un noir escandinau trencador. Secrets imperfectes, amb un protagonista irritant que us agradarà.

Aquest any tanquem la llista amb dos llibres vinculats a la Xina. El primer és Crónica de una explosión, que vam ressenyar fa poquet i que va aconseguir 4 estrelles. Si voleu entrar en la literatura xinesa, aquest és un bon llibre per fer-ho. L’autor és un dels que vaig proposar com a Nobel, i l’argument és molt interessant. Tanca la llista Xina Fast Forward, del conegudíssim Sergi Vicente. En aquest llibre, Vicente ens transporta a la Xina que ell coneix i ens ofereix una barreja molt interessant de vivències personals i professionals. En parlarem ben aviat, d’aquest!

Sant Jordi 2018 per als més agosarats

Fins aquí la meva llista de propostes amb lectura prèvia. Ara bé, com que sé que alguns sou més aventurers, us passo una llista de llibres que tinc al radar per al MEU Sant Jordi:

De què van, aquests?

Com que no me’ls he llegit, no us en puc dir gran cosa. En el cas dels dos primers, com ja he insinuat més amunt, la millor garantia són les editorials que els publiquen. Obre la llista Istanbul Istanbul, de la qual he llegit una mostra que trobareu al web de l’editorial. És una obra dura en què potser podrem trobar algun eco d’altres països. El segon, de compra obligatòria, és En aquell cel brillen estels desconeguts, d’un autor que vol mantenir l’anonimat (i que a mi m’agradaria saber qui és). La seva primera obra, de la qual ja vam parlar aquí, em va agradar tant que vull repetir.

A continuació tenim dues obres d’una altra editorial que fa coses maques. Tot i que m’he llegit l’argument de Els dics, Premi Documenta 2017, tinc la incògnita de si m’agradarà. No he connectat amb els darrers premis Documenta, i crec que és una qüestió d’edat (ja en parlarem, d’això). La felicitat d’un pollastre a l’ast l’he de comprar ni que sigui pel títol, tot i que el plantejament és molt interessant. Tot seguit tenim No tornarà passar, un llibre que es veu que ho ha petat als Països Baixos i a Bèlgica. Tanca la llista l’obra més monumental de totes: Calidoscopi informal, un totxo de 1.414 pàgines escrit per Albert Jané. És preciós, de tapa dura, i n’he llegit algun tros que fa molt bona pinta. Però no sé si tindré nassos de comprar un llibre que, segurament, pesa més d’un quilo…

Fins aquí les meves idees. Estic plena de bones intencions i de comprar només coses que tinc a la llista, però també és veritat que moltes vegades m’acabo desviant del que porto escrit. I vosaltres, què? Teniu alguna idea concreta o sortireu i us deixareu portar?

BON SANT JORDI! BONA DIADA!

Carré-Pons i la mala llet

Com s'esbrava la mala lletSí, hi ha llibres amb títols que tenen ganxo, com ara Com s’esbrava la mala llet, d’Antònia Carré-Pons. La portada, típica de Club Editor, també destaca perquè és molt taronja (no com a la image). En definitiva, em vaig comprar el llibre perquè aquest títol és com un drap vermell davant d’un toro. I, és clar, en un món on cada vegada hi ha més i més llibres, els draps vermells són necessaris i abunden. El que passa és que, després, no tots els llibres estan al nivell. No és el cas d’aquest.

En aquest petit gran llibre hi trobarem vuit relats sobre diferents aspectes de la vellesa. En alguns, els protagonistes volen viure la vida. En altres, tot i que encara són vius, ja estan absents del món que els envolta. També hi trobem el punt de vista dels seus familiars, que són objecte de les seves crítiques. Perquè en aquest llibre hi ha mala llet, sí, i també mirades blanes sobre un món que s’esvaeix.

Petit detall de Com s’esbrava la mala llet

A “Doble sis” hi trobarem parelles que s’han fet grans, en què un ha de cuidar l’altre. I, mentre el cuida, es planteja si podria començar una vida nova, ara que l’altre comença a no ser-hi del tot. No hi és del tot? Segur? Per altra banda, si parlem començar una vida nova, cal esmentar “El ball”, una escena situada en un casal d’avis. Tot ell té un toc descarnat, amb uns protagonistes que volen aprofitar el temps que els queda.

M’ha agradat molt la tossuderia de l’avi d’“El cotxe nou”, que en reclama un per “treure a passeig les cacatues”. Sí, les cacatues. Una de les coses que trobem en aquest llibre és la franquesa de gent molt gran que ja està de volta de tot i no s’està de dir res. Ho trobarem també a “Com s’esbrava la mala llet”, on el protagonista no s’està de colpejar qui sigui per aconseguir el què vol. I tambe apareix a “Sembles un pallasso”, potser el meu preferit, un relat en què la mare és una mica bully i mai no li troba res bé a la filla.

En canvi, no he connectat amb “Punt de creu”, un relat de tons tan intimistes que no hi he sabut entrar. Soc més de coses com ara “Quan s’acaba el dinar”, on fins i tot sentim el soroll que fan. Deixo per al final “Una muntanya d’impedits”, una de les històries més tendres d’aquest recull. Hi trobareu la història d’un home amb Alzheimer i un net que pateix molt per ell.

En resum, crec que és un bon llibre que se m’ha quedat un pèl curt. Són 119 pàgines plenes d’estampes i sentiments que fan de molt bon llegir. Segur que aquest Sant Jordi acabarà dins de més d’una bossa! Si, mentrestant, voleu llegir relats curts, podeu fer una ullada a La nostra vida vertical.

No us oblideu de participar en la nostra enquesta El meu Nobel, on ens podeu comentar quins són els vostres autors preferits i, si voleu, participar en el sorteig d'un llum de lectura. Compartirem els resultats amb tots vosaltres!