“Nuestra parte de noche”, de Mariana Enríquez: una immersió en la foscor

On Per sifuroIn 3 estrellesDeixa un comentari

“Nuestra parte de noche” és una novel·la de sectes, esperits i paternitat, ambientada en una Argentina marcada per la dictadura i el misteri. Mariana Enríquez desplega tota la seva capacitat per incomodar i captivar amb una història que no deixarà ningú indiferent.

Feia molt de temps que tenia pendent llegir alguna cosa d’aquesta autora argentina que, pel que he sentit, és “la reina de la foscor”. Fa poc va venir a Barcelona i va fer una xerrada a la biblioteca, i vaig decidir que ja tocava: era el moment de llegir “Nuestra parte de noche”.

I, tela, quin moment.

Què és aquest llibre?

Es tracta d’una novel·la llarga (672 pàgines), densa, plena de matisos, d’obscuritats i de malsons. Però també és una lectura addictiva, d’aquelles que et xucla i no et deixa anar. Tot i que hi ha algun tros que vaig trobar més pesat (al terç del mig), en general és un d’aquells llibres que et fan passar les pàgines sense adonar-te’n. I no, no és una lectura per a tothom. Si sou dels que busqueu històries boniques, de personatges tendres i reflexions vitals de postal, aquest no és el vostre llibre. Aquí hi ha dolor, desesperança, horror i una sensació constant que hi ha alguna cosa que s’amaga sota la superfície.

Una de les coses que més m’ha agradat de “Nuestra parte de noche” és que es pot llegir des de moltes capes: com una història sobre la paternitat, sobre l’adolescència i el pas a l’edat adulta (un coming of age amb foscors), com un retrat del moment històric d’Argentina… però jo em quedo amb la part que fa més por. Amb el mal. Amb la presència maligna que ho travessa tot. Amb les sectes i els ritus. Amb la sensació que alguna cosa terrible sempre està a punt de passar. Amb les ombres. És això, el que el fa diferent de la resta de llibres.

La trama gira al voltant d’una secta anomenada “la Orden”, que necessita mèdiums per contactar amb unes entitats (esperits? déus? monstres?) que no tenen res de benevolent. En cap moment es busca el bé ni l’elevació espiritual: aquí es busca poder, domini. I per aconseguir-ho els seus membres no dubtaran a fer el que sigui. El mèdium que troben per fer-ho possible és en Juan, i a través d’ell anirem coneixent l’origen de la Orden, la seva estructura, els seus rituals, i els horrors que s’amaguen darrere d’aquesta organització.

Però aquesta novel·la és molt més que una història d’horror sobrenatural. És també un viatge a parts d’Argentina que jo desconeixia totalment, com el nord selvàtic, en contacte amb el Brasil, un entorn fèrtil per a la foscor i el misteri. I, encara que no sigui el focus principal, hi ha la presència constant del context històric del país: la dictadura militar, els desapareguts, el malestar social, Menem, les protestes estudiantils… Tot això hi és, de fons, com un paisatge que contribueix a crear una atmosfera inquietant.

Enríquez té moltes altres obres, i espero llegir-ne més coses en el futur. Ara bé, com a primera aproximació, “Nuestra parte de noche” ha estat una lectura intensa, inquietant i molt satisfactòria. M’agrada com es capbussa sense por en la foscor i ens mostra tot de coses que, sovint, preferim no mirar.

“Un, ningú i cent mil” de Pirandello: reflexions sobre la identitat

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Un, ningú i cent mil, de Luigi Pirandello, és una novel·la molt singular de l’autor italià, i la podem llegir en català gràcies a edicions de la ela geminada, amb traducció de Marina Laboreo. Es tracta d’una novel·la filosòfica que posa sobre la taula un tema universal: la identitat i la percepció que els altres tenen de nosaltres.

El punt de partida és sorprenentment banal. El protagonista, Vitangelo Moscarda, s’adona que té el nas guerxo. Quan la seva dona li ho confirma i, de pas, li afegeix tota una llista de defectes que ell mai havia vist, la seva vida es capgira. De cop s’adona que la imatge que té de si mateix no coincideix amb la que tenen els altres, i encara més: cadascú el veu d’una manera diferent.

Aquest descobriment desencadena un seguit de reflexions sobre la identitat. Som qui pensem que som, o som el que els altres projecten en nosaltres? Podem ser la mateixa persona per a tothom? O som “un” per nosaltres, “ningú” quan intentem reconciliar totes les versions, i “cent mil” perquè cada mirada ens recrea d’una forma diferent?

Pirandello: entre la narrativa i el teatre

Llegir Un, ningú i cent mil és una experiència peculiar. Tot i que es presenta com una novel·la, en molts moments sembla més aviat un monòleg teatral. Pirandello, que també va ser dramaturg i va guanyar el Premi Nobel de Literatura el 1934, sap traslladar al text el ritme i la intensitat de la paraula dita a escena.

Això pot desconcertar el lector (a mi em va desconcertar, vaja). Més que una trama plena de diàlegs i acció, trobem un discurs llarg i ple de cabòries. Però quan entres en el joc, el llibre té una força indiscutible.

Una lectura que fa pensar

He de reconèixer que en alguns moments m’ha despistat, però també m’ha atrapat la seva capacitat de fer-me reflexionar. Al cap i a la fi, és una obra que sacseja la manera com ens entenem a nosaltres mateixos. Què som, realment? La nostra pròpia imatge? El reflex que projectem? O una suma de totes les percepcions? El final (tranquils, no us faré espòiler) és coherent amb tot aquest viatge i dona sentit a la trajectòria del protagonista.

Un, ningú i cent mil no és una lectura fàcil ni ràpida. Si busqueu una trama clàssica amb acció i personatges, potser us descol·locarà. Si, en canvi, us atrauen les obres que qüestionen la identitat i us agrada deixar-vos interpel·lar per la filosofia, aquesta és una lectura molt recomanable.

James, de Percival Everett

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

Quan vaig començar James, no sabia exactament què m’hi trobaria. Sabia que era un retelling de Les aventures de Huckleberry Finn de Mark Twain, però com que no n’he llegit mai l’original (només recordo vagament aquella sèrie d’animació amb en Tom Sawyer i en Huck com a protagonistes), vaig decidir que llegiria James com a obra independent. I funciona perfectament.

En James (o en Jim, com l’anomenen els altres) és un esclau que, al llarg de la novel·la, va esdevenint molt més que un personatge secundari en la història d’algú altre. En aquest llibre, el protagonisme és seu: de la seva veu, la seva mirada, la seva intel·ligència i la seva voluntat de sobreviure. I sí, també del seu enginy, perquè en James és molt més hàbil del que la societat esclavista que l’envolta pot imaginar-se.

La novel·la comença amb un ritme àgil, gairebé de novel·la d’aventures: som a la vora del riu Mississippi, amb barques, cabanes, esclaus i senyors, i una atmosfera tensa que es palpa. El retrat del poble esclavista i les seves dinàmiques està molt ben fet. Però he de dir que, cap al mig, va tenir una petita baixda. Potser massa pes de les aventures del Huck, o potser perquè la història semblava que anava repetint patrons. Ara bé, quan es va tornar a centrar en en James, quan la seva veu agafa força i es desplega de ple, el llibre remunta i t’arrossega fins al final.

I quin final. Sense fer espòilers: és un final d’aquells que valen la pena.

Una cosa que m’ha agradat molt és com l’autor juga amb la llengua i la consciència que té en James sobre el llenguatge. De fet, ell fa veure que no sap parlar ni escriure correctament, però comença a escriure cartes per practicar, i descobrim que és molt més llest i articulat del que mostra. És aquí on l’humor i la crítica social d’Everett brillen més: quan juga amb les expectatives racistes de l’entorn i les desmunta des de dins.

Tot i això, si m’heu llegit abans a Instagram, ja sabeu que Els arbres em va semblar un llibre més potent. Més directe. Més macarra. Amb un humor molt negre (literalment) que aquí trobem només de forma més suau. A James, Everett juga més a fer novel·la històrica amb consciència contemporània, amb una estructura més clàssica i un to més contingut. També té moments brillants, però no té aquella sacsejada constant que m’havia agradat tant a Els arbres.

En resum, James és una novel·la sòlida, ben escrita i amb un personatge central que val molt la pena descobrir. I, si bé potser no és el llibre que millor representa l’estil més radical d’Everett, sí que és una bona porta d’entrada a la seva obra, especialment si us interessen els temes de raça, identitat i revisió històrica. Coi, que va ser premi Pulitzer!

Si només heu de llegir-ne un… jo em quedo amb Els arbres. Però si podeu, llegiu-los tots dos. En català, els trobareu a Angle Editorial, amb traducció de Jordi Martín Lloret.

Els nostres infinits dies comptats: infantesa perduda?

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Amb Els nostres infinits dies comptats, Claire Fuller entra definitivament en el grup de les autores que m’agrada seguir. Aquest és el tercer llibre seu que llegeixo (tots tres publicats en català per l’editorial Les Hores), i un cop més m’ha deixat amb aquella sensació d’inquietud i fascinació que tant m’agrada trobar en una lectura.

Una de les coses que més valoro de Fuller és la seva capacitat per explorar, sense estridències però amb profunditat, la vulnerabilitat dels infants davant els adults. Tant en aquest llibre com en el primer que li vaig llegir, Terra inestable, l’autora retrata com els nens poden ser manipulats, ensinistrats, enganyats… tot amb la millor de les intencions (o no). I, sovint, sense que el nen (o el lector) se n’adoni fins que és massa tard.

A Els nostres infinits dies comptats, la història comença amb una premissa senzilla: un pare decideix emportar-se la filla a viure al bosc. El que sembla una aventura, gairebé un joc, un anar de campaments prolongat, es va fent cada cop més estrany. De mica en mica, Fuller ens va mostrant les esquerdes d’aquesta nova vida “lliure” i autosuficient. L’aïllament, la rutina extrema, la por al que ens és desconegut… tot plegat va prenent una forma que inquieta.

La gràcia està, també, en com ens ho explica. La novel·la alterna passat i present, i és justament aquest anar i venir en el temps el que ens permet construir la història a poc a poc. Anem confirmant sospites, descartant teories, descobrint noves veritats que ens fan repensar tot el que ens pensàvem que sabíem. Fuller no té pressa per resoldre els misteris: ens convida a caminar amb ella, a poc a poc, per dins d’aquest bosc carregat de símbols i silencis.

És una lectura que recomano molt. Per la història, per la manera com està construïda, i per la força amb què la veu narrativa (una filla que estima, confia, obeeix) ens interpel·la. Hi ha una barreja de tendresa i tristesa, de llum i ombra, que m’ha semblat molt equilibrada. No és un llibre d’acció, ni de grans girs argumentals, però sí d’aquells que et deixen pensant. Què vol dir protegir? Què vol dir estimar? Fins on pot arribar la influència d’un pare sobre la seva filla?

La traducció, de Josefina Caball, aconsegueix que la veu de la protagonista soni natural, creïble i emotiva. És d’aquelles traduccions que no distreuen, però que ajuden a gaudir plenament del text.

En resum: si busqueu una lectura que us remogui per dins i que us faci mirar amb nous ulls les relacions familiars, aquest llibre pot ser una molt bona opció. Jo, per part meva, seguiré llegint el que publiqui Claire Fuller.

“Taiwan Travelogue”: ficció, traducció i memòria sota el jou colonial

On Per sifuroIn 4 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Costa classificar Taiwan Travelogue, de Yang Shuang-zi. No és només una novel·la ambientada en el Taiwan ocupat del 1938, ni tampoc una història de viatges, ni una obra sobre relacions de poder. És tot això i més: un artefacte metaliterari que juga amb la noció de traducció, amb la figura de l’autora absent i amb la fragilitat de la memòria històrica. I, per si no fos prou, la traducció a l’anglès de Lin King va rebre el National Book Award for Translated Literature 2024, fet que ha contribuït a projectar internacionalment la veu d’aquesta autora.

La novel·la (fictícia) que llegim és, en realitat, una suposada traducció d’una obra japonesa escrita per Aoyama Chizuko, una jove autora japonesa enviada pel govern colonial a fer una gira de conferències per l’illa. Allà coneix O Chizuru (o Wang Chien-ho en xinès mandarí), una mestra taiwanesa que fa d’intèrpret. El relat s’articula a partir de la relació (força tòxica) que s’estableix entre elles, marcada per una forta asimetria: d’una banda, Chizuko, egocèntrica, capriciosa i consentida; de l’altra, Chizuru, prudent, reservada, gairebé submisa.

Però el que converteix aquesta obra en un projecte tan singular és la seva construcció narrativa. El text s’obre amb una “introducció” signada per Hiyoshi Sagako, una acadèmica fictícia que afirma ser wansheng (japonesa de sang però nascuda a Taiwan sota el règim colonial). Ella ens diu, sense embuts, que les wānshēng són “fantasmes sense casa ni casta” i que només els fantasmes tenen accés a certes perspectives. Aquesta introducció, que fa de paratext, ens indica com hauríem de llegir l’obra: no com un testimoni directe, sinó com una ficció a mitges, probablement farcida de mentides, escrita anys després per una autora que va voler reescriure’s a si mateixa i donar sentit a una experiència que l’havia superada.

En aquest sentit, Taiwan Travelogue connecta amb altres obres de la literatura taiwanesa contemporània que aborden la memòria colonial des de la ficció (potser Wu Ming-yi?), però amb una capa suplementària: el joc de miralls entre autora, traductora, intèrpret i protagonista. L’acte de traduir (i de reescriure) esdevé aquí una eina de poder, però també una forma de revenja simbòlica. Si Chizuko representa la veu colonial que parla (i sedueix), Chizuru és la veu que interpreta, que negocia.

Literàriament, la novel·la destaca per la seva atenció al detall, especialment en l’àmbit culinari: plats taiwanesos i japonesos es comparen, es descriuen, i fins i tot s’hi colen algunes receptes. La gastronomia esdevé un altre espai de tensió i intercanvi cultural. Però més enllà del menjar, el que realment impacta és el to ambigu, la manca de certeses i el qüestionament constant del que llegim.

Una novel·la intel·ligent i incòmoda, recomanada per a lectors avesats a llegir entre línies i a transitar els marges de la ficció. Si us interessa la literatura que interroga la història des de la invenció, Taiwan Travelogue és una bona lectura.