Sunset Song, Canción del ocaso

Val, ho confesso: no havia sentit mai a parlar de Sunset Song fins que en Jan de l’editorial Trotalibros el va publicar en castellà com a Canción del ocaso. Últimament ja em passa: descobreixo llibres considerats clàssics a casa seva dels quals no havia sentit mai a parlar (l’altre és Middlemarch, del qual parlarem aviat).

En aquest cas, doncs, ens trobem amb un llibre escocès obra de Lewis Grassic Gibbon que ens porta al tombant del segle XX, moment de canvi per a la vida rural. Aquest és, doncs, el final del món tal com el coneixien els pagesos, és l’ocàs que l’autor ens mostra a través dels ulls de la Chris Guthrie, una noia escocesa que veu com la seva família es desintegra arran de la mort de la mare i que ha de triar entre seguir una educació acadèmica o tornar a casa per viure de la terra en un món bàsicament dirigit per homes. En aquesta història veurem amors i desamors, dubtes, canvis i la companyonia entre veïns davant dels desastres més inesperats. (Ja us dic que els veïns són adorables.)

En certa manera, ens pot recordar la trilogia de Holt de Kent Haruf, especialment el primer llibre. I és que Canción del ocaso també és la porta d’entrada a una trilogia, i es nota. Sí, és un llibre que m’ha agradat, però admeto que em va costar entrar-hi. Segurament hi té molt a veure que la vaig llegir en versió original i la llengua que utilitza l’autor està plena de particularitats de l’anglès d’Escòcia, des del vocabulari fins a les estructures i la manera de parlar. No me’n queixo, que en aquest jardí m’hi vaig posar sola, però és cert que les primeres 50-60 pàgines em van costar de fer passar, ja que havia de buscar algunes coses al diccionari. I quin luxe, senyors i senyores, poder fer cerques en diccionaris escocesos des del mòbil!

Així, doncs, si no teniu ganes de fer cerques i cerques en diccionaris, us recomano que llegiu la versió en castellà de l’editorial Trotalibros, amb traducció de Miguel Ángel Pérez. N’he llegit un tros i està molt ben escrita, i segur que us fa avançar millor que la versió original! 

Orgull i prejudici, de Jane Austen

Confesso que tinc un problema amb Jane Austen: confonc els títols d’alguns dels seus llibres en català. El més normal és que digui Orgull i sentiment i coses per l’estil. Au, tireu-me pedres.

Veient la foto, però, es veu clarament que avui us parlo d’Orgull i prejudici, en la magnífica versió que La casa dels clàssics ha publicat amb traducció de Yannick Garcia. Aquest és un llibre que, en condicions normals, m’hauria llegit en anglès (Austen, Brontes, Dickens, en versió original!), però vaig veure aquest llibre, tan bonic, amb traductor de garantia, i vaig decidir llegir-lo en català. A mi ja em va semblar que era una traducció molt bona, i els entesos hi estan d’acord: ha rebut el I Premi Aurora Bertrana!

Sobre el llibre en sí, poca cosa us puc dir que no s’hagi dit encara. Com ja sabeu, la història ens porta a l’Anglaterra d’Austen i ens mostra la vida d’una família amb filles en edat de casar. Per a mi, a part de veure com era la vida en aquella època, la gràcies està en uns diàlegs que són una joia, i és la mena de llibre que llegeixo amb l’Emma Thompson al cap (ja sé que ella va fer “Sense and sensibility”, però no ho puc evitar). Com que no vull abundar més en la trama, el que faré és donar-vos quatre impressions personals:

  • La mare és un plom: xerra, xerra i xerra i només es preocupa de casar les filles.
  • Les noies instruïdes però pobres tenien poques sortides: una era casar-se, com en el cas de la Charlotte.
  • Lady Catherine de Bourgh és insuportable.
  • Les aparences i la reputació de la família pesen molt en les aspiracions de les noies.

I res més. Ah, sí, una cosa: sobretot, llegiu-vos l’epíleg del traductor, que és un bon punt i final de l’obra!

La promesa, de Damon Galgut

Feia molt de temps que em volia llegir La promesa, de Damon Galgut. Concretament, des que van anunciar-la com a finalista del Booker Prize de 2021, premi que va acabar guanyant. Era un dels eterns pendents. Ara, amb la publicació de l’editorial Les Hores en català, ha sigut el moment de llegir-me’l.

Com a cosa curiosa, diré que em va cridar l’atenció que la traductora és l’Àfrica Rubiés Mirabelt, que ja havia traduït La veïna del costat, situada també a Sud-àfrica. Us pot semblar una xorrada, però em fixo molt en la feina i la selecció de traductors, i en aquest cas considero que l’ús d’una traductora que ja està familiaritzada amb el context del llibre pot aportar una qualitat interessant.

Com ja deveu saber, La promesa és la història d’una família sud-africana blanca que té una granja als afores de Pretòria. Aquesta història s’allarga durant diverses dècades, i el sistema que emplea Galgut per cobrir aquest període tan llarg sense haver de passar de puntetes o escriure un totxo és dividir-la en quatre parts, cadascuna de les quals narra un moment en la història dels Swart en què es troben a la casa familiar i reprenen temes pendents.

Aquesta família té una criada, la Salomé, a qui se li diu que tindrà una casa pròpia, amb terra pròpia. És una casa vella i rònega, amb forats al sostre i tot. Aquesta és la promesa del títol. Tan senzilla i tan significativa alhora, oi? Serà l’Amor, filla petita de qui va fer la promesa (i de qui la va fer fer), qui anirà recordant i reclamant (suaument) els drets de la Salomé. Passa el temps, però, i la promesa no s’acaba de complir. Com acabarà, la cosa? S’arribarà a dur a terme?

Sí, confesso que m’esperava una cosa més combativa. Acostumada a pel·lícules com Cry Freedom, sobre la figura de Steve Biko, creia que en aquest llibre el tema de l’apartheid tindria una presència més evident i constant. No ho entenia. Per això vaig voler assistir a la presentació del llibre que feia el mateix autor a Barcelona, i allà vaig poder sentir de primera mà les experiències que ell ha tingut i té a Sud-àfrica, així com les impressions que l’atmosfera social li causava de jovenet. En el seu cas, més que un enfrontament directe, sentia un ambient sufocant, una pressió indirecta però constant, que Galgut relaciona amb la religió calvinista: observació, compliment.

Potser és això el que fa que aquest autor, blanc, fill de família de classe mitjana, prefereixi presentar-nos una història familiar que, enlloc d’atacar directament l’apartheid, el fa servir de rerefons mentre desenvolupa altres temes com ara l’enfrontament generacional. I això no és baladí, perquè aquest enfrontament també s’aplica a les actituds davant l’apartheid: només cal veure com reaccionen a la promesa la Salomé o el seu fill, en Lukas. Les noves generacions volen canviar la societat, i ho volen fer des de totes dues bandes. La pregunta és: en una societat amb una ferida tan profunda com la sud-africana, ho aconseguiran mai?

Dia de la Traducció 2022: entrevista a Carles Prado-Fonts

Un any més, arriba el Dia de la Traducció. I, un any més, el celebrem entrevistant un traductor. En capítols anteriors hem entrevistat professionals de diversos idiomes (trobareu les entrevistes aquí), però és evident que el meu preferit és el xinès. Així, doncs, aquest any repeteixo llengua i cultura d’origen i entrevisto Carles Prado-Fonts, un expert en llengua i cultura xinesa que fa unes traduccions al català excel·lents.

Ara bé, en Carles no només es dedica a la traducció. Com ja hem dit en altres ocasions, els experts en xinès solen combinar diverses tasques, que poden anar des de la docència fins a la traducció, passant per la mediació o la interpretació, entre altres coses. Avui farem una repassada dels àmbits que més toca el nostre convidat, començant per la seva formació. 

En el seu cas, és llicenciat en traducció i interpretació de francès i xinès, estudis que va cursar a la UAB, com servidora. Aquí acaben les similituds entre les nostres formacions, ja que jo vaig decantar-me per l’anglès mentre que en Carles va decidir ampliar els seus coneixements sobre la Xina i l’Àsia. Així, doncs, va fer un màster en Contemporary Chinese Cultural Studies (University of Westminster), és doctor en Teoria de la Traducció i Estudis Interculturals (UAB) i també és doctor en Asian Languages and Cultures (University of California, Los Angeles). Com veurem més avall, algunes de les seves obres com a autor tenen a veure amb aquests estudis.

Som-hi!

Comencem pel principi: Carles, tu ets llicenciat en traducció i interpretació de xinès, però la teva carrera acadèmica va més enllà de la traducció i també tens un màster i dos doctorats, tots centrats en l’àmbit de la cultura xinesa i asiàtica i àmbits afins. La primera pregunta, doncs, és obligada: què et va atraure del xinès fins al punt de fer-te’l triar com a carrera?

La veritat és que no ho sé ben bé! De petit no vaig tenir mai cap interès especial pel món oriental. M’agradaven molt les llengües, això sí. Però no tant pel que serien les habilitats lingüístiques en si mateixes, sinó més aviat per tot el que hi ha més enllà de l’idioma. Sempre he tingut molta curiositat per aprendre coses i suposo que les llengües m’han agradat com a porta d’entrada a altres cultures, literatures, històries… Les llengües et fan aprendre i pensar diferent, que és una altra cosa que sempre m’ha agradat també. 

Però tot això ho he racionalitzat a posteriori. Sincerament, quan va ser el moment d’escollir carrera no tenia gaire clar què triar. Intuïa que estaria bé estudiar alguna cosa relacionada amb les llengües, la literatura, la història, les humanitats. I volia que fos difícil o que em suposés un cert repte. Aleshores el meu amic (i gran traductor!) Albert Nolla, que és un any més gran que jo, em va fer bona propaganda dels estudis de japonès a la UAB, dins de la llicenciatura en traducció. Vaig intentar emular-lo, però les places de l’itinerari de japonès ja estaven exhaurides. Llavors em vaig decantar pel xinès. 

A partir d’aquí, el món xinès em va interessar cada cop més, sobretot gràcies a professors com en Seán Golden. I després d’una estada a la Xina vaig decidir intentar fer carrera acadèmica en aquest àmbit i he tingut la sort de poder-m’hi dedicar. Em considero molt afortunat perquè el món acadèmic i el món xinès em permeten fer allò que, en el fons, sempre m’ha agradat: llegir, escriure i continuar aprenent coses. 

M’agradaria repassar amb tu algunes de les facetes professionals que desenvolupes, i voldria començar per la faceta de docent. Has fet classes a la UAB, la UPF, la UOC, UCLA i la Beijing Language and Culture University (BLCU), i suposo que hi has impartit assignatures de temes diversos: literatura xinesa, traducció… Quina o quines t’agrada més ensenyar?

M’agraden totes: la docència m’encanta! M’agrada molt compartir el que he après amb els alumnes i mirar d’encomanar-los la curiositat per les coses que desconeixem i la passió per aprendre. Veure’ls créixer com a estudiants i com a investigadors és sensacional. Potser no és el més habitual en el món acadèmic, que té inèrcies bastant feudals, però a mi m’emociona veure com els estudiants progressen i aconsegueixen superar les destreses i els coneixements dels seus mestres. Si hagués de triar una assignatura en concret, com que la meva especialitat és la literatura, potser et diria que és la que m’agrada més impartir. Però també m’agrada molt ensenyar tot el que tingui a veure amb la història, el pensament o la cultura en general. 

Com a part de la teva faceta acadèmica, a part de fer classes, duus a terme una important activitat de recerca. En el teu cas, aquesta activitat que en moltes vegades queda amagada als calaixos o en publicacions d’abast molt restringit ha vist la llum en dos llibres molt interessants. El primer és Regresar a China, un llibre que ja vàrem comentar en aquest blog i que ens acosta a la Xina a través de la mirada de tres autors que van marxar a estudiar a l’estranger i que posteriorment van tornar a casa. Què et va fer triar aquest tema? 

Regresar a China

L’origen de Regresar a China és a la meva recerca predoctoral. Durant molts anys vaig investigar sobre el fenomen dels escriptors xinesos que durant les primeres dècades de segle XX van marxar a altres països a estudiar i, posteriorment, van tornar a la Xina. És un tema que em va interessar per diversos motius: perquè va implicar milers de joves, perquè va tenir conseqüències en molts aspectes culturals, intel·lectuals i polítics. I suposo que també perquè en aquell moment jo també estudiava a l’estranger i vaig empatitzar amb aquests joves xinesos que havien de tornar al seu país, encara que fos en una època i un context molt diferents del meu. Vaig treballar en aquest tema durant més de deu anys, amb dues tesis doctorals i algunes publicacions acadèmiques. Llavors vaig pensar que, per tancar el projecte, en podia fer un llibre més assagístic com Regresar a China que donés a conèixer aquest tema a un lector menys especialitzat. 

En el segon llibre, Secondhand China, que has publicat fa poc, parles de la manera en què es percebia la Xina a casa nostra al tombant del segle XX, moment en què gran part de la informació que rebíem ens arribava a través de cultures pont. Per què vas triar aquesta època? Creus que el que comentes al llibre encara és vigent?

Sí, al llibre bàsicament explico com la imatge de la Xina i dels xinesos que ens vam forjar a Catalunya i a Espanya a l’inici del segle XX va estar molt determinada per imatges prèvies existents en altres llengües com l’anglès o el francès. Em vaig centrar en aquesta època perquè és un tema i un període que vam decidir investigar en un projecte de recerca col·lectiu amb els col·legues del grup ALTER. Ens va semblar que era una època important per a les relacions entre la Xina i el món, i que els contactes que hi havia en aquell temps havien estat menys estudiats que els d’èpoques anteriors i posteriors. Però és un fenomen molt vigent avui dia. Encara que ara sigui més fàcil accedir directament a la Xina en molts sentits, la manera com ens imaginem la Xina i els xinesos és encara molt indirecta, en el sentit que va a remolc del que circula en altres cultures més hegemòniques. 

Portem tot això a un camp concret, el de la publicació d’autors xinesos. Aquesta visió que comentàvem en la pregunta anterior influeix en la selecció que es fa de literatura per traduir del xinès?

Molt! És molt difícil trobar una obra xinesa que es publiqui en català o en castellà i que no hagi estat seleccionada, traduïda i publicada abans, generalment amb cert èxit, en anglès, francès o alemany. Això no és dolent per si mateix, perquè és un mecanisme que, al capdavall, ens facilita l’accés als autors xinesos. Però hem de ser conscients que ens imposa una determinada mirada cap a la Xina que no és ben bé pròpia i que no sempre s’ajusta a la nostra realitat o als nostres interessos. Un exemple molt clar és el que està passant avui dia a Hong Kong, Xinjiang o Taiwan. Són esdeveniments que haurien de tenir un ressò molt intens a Catalunya, perquè hi ha moltes similituds entre els respectius processos d’opressió política. Però com que la informació sobre la Xina ens arriba mediada pels mitjans anglòfons o francòfons, per als quals aquestes similituds no són tan evidents ni tan importants, no és estrany que tinguin un ressò menor. A l’opinió pública anglòfona o francòfona, el que passa a Hong Kong, a Xinjiang o a Taiwan interessa més en termes geopolítics o de governança mundial i no tant en relació amb les llibertats polítiques i individuals. 

A banda de la teva faceta com a investigador i com a autor, hi ha una faceta re-creadora: la de traductor. De fet, aquesta és la que et pot fer més conegut entre el públic general. Que jo sàpiga, s’han publicat tres traduccions teves, i diria que cadascuna reflecteix un moment clau de la literatura xinesa: un recull de llegendes, que ens portaria a l’època fundacional; un recull de relats de Lu Xun, que ens portaria al moment de canvi entre la Xina tradicional i la moderna, i un llibre de no ficció Mo Yan, que reflecteix un temps força recent del seu país. Tens algun preferit? 

La veritat és que m’encantaria traduir més, perquè trobo que és una activitat molt focalitzada i que et permet submergir-te en el text i fer-ne una interpretació que no deixa de ser creativa. Però només puc dedicar-m’hi de tant en tant, quan puc vincular algun projecte de traducció amb l’activitat acadèmica. De fet, això té una part de privilegi: com que no em dedico professionalment a la traducció, em puc permetre el luxe d’escollir molt bé les traduccions que faig. També m’agrada molt traduir perquè demana una gimnàstica mental molt diferent de la que demana la investigació o l’escriptura acadèmica. Són activitats que requereixen esforços molt diferents i es complementen molt bé. 

Sobre les preferències, a banda d’aquestes tres traduccions en format llibre, també vaig traduir un relat curt de l’escriptora Lin Huiyin per a un dossier de la revista Lectora sobre dones a l’Àsia Oriental que va coordinar el professor Pau Pitarch. Es titula “A trenta-set graus” i és una peça preciosa, d’estil modernista, publicada el 1934. Si n’hagués de triar una, diria que aquesta seria la meva preferida. També, en un altre registre, em va agradar molt l’assaig curt “Després de la Postguerra Freda” de la filòsofa Dai Jinhua que vaig traduir fa un parell d’anys per a L’Espill

Si tornem als tres llibres que comentàvem més amunt, suposo que tots tres deuen tenir característiques molt diferents. Pan Gu crea l’univers aporta llegendes i mites, mentre que Diari d’un boig de Lu Xun és una obra cabdal que reflecteix un moment de canvi en la societat xinesa i, també, en la manera d’escriure. Finalment, Canvis de Mo Yan sembla una escriptura més propera… Quin et va plantejar més dificultats, a l’hora de traduir? O diries que cadascun té les seves complicacions? 

Tots van ser difícils a la seva manera. El recull de mites i llegendes va ser un repte perquè era la primera traducció que vaig vincular a treballs de recerca que havia fet al doctorat. Els relats de Lu Xun van ser els més difícils de traduir perquè Lu Xun escriu en una llengua moderna però que encara està en procés de formació. I també perquè la seva obra té una gran profunditat històrica i existencial i vaig patir molt perquè la traducció transmetés d’alguna manera aquesta gravetat. La novel·la de Mo Yan no és particularment difícil a nivell lingüístic, sobretot si la comparem amb altres obres seves! Però va ser un encàrrec arran de la concessió del premi Nobel i l’editora em van donar deu dies per traduir-la. Tot i que és una novel·la força curta, això va tenir el seu punt de dificultat. 

Ja per tancar, ens podries fer cinc cèntims de què toca ara? Investigar, escriure, traduir… tens algun projecte al cap?

Ara estic acabant encara el projecte del qual forma part Secondhand China. Tot i que el llibre ja s’ha publicat i això ve a ser, en certa manera, un punt i final, encara tinc en marxa un parell de peces acadèmiques sobre el tema. I, d’altra banda, com que aquesta investigació forma part d’un projecte del grup de recerca, encara l’hem d’acabar de tancar del tot col·lectivament. Després tocarà obrir un nou projecte, que encara no tinc del tot clar, tot i que m’agradaria que tornés a quedar més centrat en la literatura xinesa i sinòfona. 

Moltes gràcies per tot el que ens has explicat, Carles. Un cop més, hem vist que l’especialista en xinès pot tenir moltes cares. Ens quedem amb ganes de continuar-te llegint i aprofitem per desitjar-te molt bon Dia de la Traducció!

Galvany i el Cavaller Verd, anònim

M’acabo de llegir ara mateix “Galvany i el Cavaller Verd”, i no he volgut que se m’enfonsi a la llista de les ressenyes pendents. A més, és el primer dia de vacances i he pensat: “Què coi, salta’t la planificació i escriu!” (planificació = l’agenda vermella que he ensenyat a Instagram). Total, que aquí em teniu.

Aquest llibre, amb una edició absolutament preciosa de Cal Carré, és breu i d’una lectura molt plaent. Història d’autor anònim del segle XIV, s’inscriu en l’àmbit dels contes artúrics i es veu que encantava a Tolkien, que és qui ens la va fer arribar. En aquesta ocasió, podem llegir la traducció-versió de Lola Badia, que es llegeix perfectament, amb ressons del nostre Tirant, per exemple.

Dic traducció-versió perquè l’original està escrit en vers i Badia ens n’ha fet una adaptació molt adequada en prosa, tot i que va marcant on acaben les estrofes i així, en certa manera, ens fa la impressió d’estar llegint la composició original. També destaco la llengua utilitzada, ja que recorre a un registre que, sense ser massa elevat ni massa antic, sí que aconsegueix portar-nos enrere en el temps.

I de què va la història? Doncs va d’un cavaller (Galvany) que accepta un repte (del Cavaller Verd). I no, no és un repte senzill com el del bucket challenge i aquestes xorrades que volten per Internet avui dia, no. Galvany es presta a deixar-se fer un cop (vaja, tallar-se el coll) en contrapartida del tall que ha fet ell. Haurà de buscar la Capella Verda i rebre allà la “recompensa”.

A partir d’aquí, veurem la vida cortesana, les aventures al bosc, caceres… com deia, tot plegat amb certs tocs “tiranians”. I és que, tot i que la nostra novel·la és força posterior, totes dues estan dins d’aquest mon de literatura cavalleresca que tan d’èxit va tenir durant l’edat mitjana. Si teniu curiositat per aquest món però us fa mandra llegir-vos coses més voluminoses, no dubteu a agafar aquest petit llibre.

Finalment, com que és el primer llibre que llegeixo de Cal Carré, vull fer notar que al final del llibre, a més d’un postfaci molt instructiu de Lola Badia, hi ha un text de l’editora artesana (Antònia Carré-Pons) sobre la història de l’editorial. Preciós i emotiu, parla de la tradició i de la feina ben feta. També anuncia que es continuaran publicant llibres de tendència medievalista (l’editora és medievalista de formació, o sigui que la cosa promet), cosa que m’alegra molt!

I l’últim, últim detall. En una època en què qui més qui menys treu una col·leció de llibres breus i mira de posar-li noms enginyosos, Cal Carré ha trobat el millor de tots. Un nom que fa al·lusió a la mida del llibre i, al mateix temps, a un dels productes més suculents de la xarcuteria: Llibrets.