Historia del cine chino

Ricard Planas. Historia del cine chino.
Ed. CHAPLIN/Berenice.
382 pàgines.

Historia del cine chino

Avui us parlo d’un llibre un pèl diferent dels que solen aparèixer en aquest blog: un llibre de no ficció. Historia del cine chino, tal com indica el nom, és un llibre ple de referències històriques i cinematogràfiques que m’ha sorprès molt gratament. M’ha sorprès, sobretot, perquè només coneixia el seu autor, Ricard Planas, pel seu perfil d’editor amb Males Herbes, una de les editorials que van traient el nas en aquest blog. De fet, si no m’equivoco, és l’únic editor que s’ha atrevit a portar al català una obra de Yu Hua, la magnífica El passat i els càstigs. Si en té més, sisplau, deixeu-ho als comentaris!

Doncs bé, resulta que Planas, a més d’editor, és llicenciat en Estudis de l’Àsia Oriental i professor d’Història del cinema xinès a la UPF. I el bagatge especialista es nota en aquest llibre ple d’informació i molt ben trabat.

Historia del cine chino… i història social?

Una altra de les sorpreses agradables del llibre és la manera en què es presenta la informació. No hi trobareu una explicació teòrica i feixuga, ni una llista de pel·lícules sense el context real. Per començar, Planas divideix el llibre en quatre etapes i ofereix una breu explicació històrica de cadascuna. A continuació, trobareu les pel·lícules més destacades de cada etapa. De cada una s’explica l’argument i la situació real en el moment de filmar-les. Així mateix, ens comenta la situació dels actors i actrius que hi participen.

Així, doncs, per exemple, quan ens presenta les pel·lícules de la dècada de 1930, ens explica coses com aquestes:

  • El cine de la dècada de 1930 és més combatiu i glamurós que la dècada anterior.
  • El cine es comença a concebre com a eina de lluita i propaganda.
  • A la dècada de 1930 hi ha quatre tipus de personatge femení: la dona caiguda, la dona treballadora, la mare sacrificada i la dona de classe mitjana o alta que sap defensar la seva reputació.

Com podeu veure, aquesta informació ajuda força a situar les pel·lícules en el seu moment històric. Evidentment, això facilita molt la comprensió al lector que no té gaires coneixements d’història de la Xina.

Què és el que més m’ha agradat?

Personalment, he trobat molt interessant la primera etapa, perquè m’era totalment desconeguda, i l’última, perquè és la que coneixo més. Ha estat aquí, quan hem arribat a la cinquena generació de directors, que he començat a trobar directors, actors i pel·lícules conegudes. I ha estat un plaer aprendre coses sobre Zhang Yimou, Gong Li, La ducha, i tants altres.

Així mateix, ha estat interessant veure l’explicació del context de cada pel·lícula i veure com se citaven autors (Yan Lianke, Mo Yan) que han anat passant per aquest blog. De fet, em quedo amb una afirmació amb la qual estic totalment d’acord: “A menudo, cuando se intenta vender un film, novela o pensador chino en Occidente, se insiste en su pretendida disidencia y se presenta la obra bajo la etiqueta “Prohibido en China””. Jo afegeixo que, com a mínim en el cas de la literatura, aquesta etiqueta no sempre implica “qualitat”. És un tema que caldria revisar.

En definitiva, m’ha agradat molt llegir-me’l així, seguit, per aprendre coses. I no dubto que el tornaré a consultar, ara ja cas per cas, quan vulgui veure una pel·lícula concreta. Serà la millor manera de redescobrir pel·lícules ja vistes i de descobrir-ne de noves.

Becoming Michelle Obama

Becoming

Avui us vull parlar de Becoming, el llibre de memòries de Michelle Obama. M’esperava una lectura llarga i un pel tediosa, però com que diuen que darrere d’un gran home hi ha una gran dona…

Doncs això. Per Reis m’havien regalat el llibre i vaig preparar-me per atacar. I la veritat és que és encara més interessant del que m’esperava. Per començar, no està escrit perquè ho llegeixin els entesos en política, sino que està pensat per al públic general. Crec que el fet d’explicar la vida de Michelle Obama va més enllà d’un exercici de narcisisme, i que hi ha la intenció de fer arribar un missatge positiu a la gent americana. Concretament, als afroamericans. Sembla que digui: “Si jo puc, tu també”.

Perquè Michelle Obama no ve d’una família rica. Ni blanca (ja em disculpareu l’obvietat). Ni especialment ben situada. És, doncs, en bona mesura, un cas molt destacat del “somni americà”.

Què hi trobareu, a Becoming?

Becoming està dividit en tres parts, que ens mostren:

  • Infantesa i estudis universitaris.
  • Primeres feines i inicis amb Barack Obama.
  • Vida política i com a primera dama.

És molt important fixar-se en tot el que diu a la primera part, quan ens explica la seva vida al South Side de Chicago. Important, també, veure la societat dels anys 60 que ens retrata. La situació dels afroamericans. Com la gent que tenia un mínim de diners i possibilitats anaven marxant del barri, on quedaven només gent sense recursos. Una mena de procés invers a la “gentrificació”.

Per què és tan important, això? Doncs perquè tot això reflotarà quan arribem a la tercera part. Arribats en aquest punt, Michelle Obama reflexiona sobre el seu passat, les oportunitats que ha tingut, i com retornar una part de la seva sort a la societat. Veureu que la majoria de les actuacions que va fer com a primera dama tenen a veure amb mancances que havia detectat de jove.

A més de tot això, trobareu una segona part més turbulenta, per dir-ne d’alguna manera. Trobareu una advocada, mare de família, que lluita per conciliar vida laboral i familiar. Una dona que, gràcies a l’ajuda de la seva “xarxa social” més propera, pot continuar treballant mentre el seu home és lluny de casa. Aquesta part no és massa diferent del que veiem la resta de dones treballadores, però és bo de veure que fins i tot els que sembla que ho tinguin tot també han passat per aquí.

Conclusió: bon llibre

En resum, és una història molt ben explicada. Escrita perquè ningú digui que no se la llegeix perquè és massa espessa. Per a mi, han trobat el punt just. Suposo que no ho ha escrit tot ella, però l’equip redactor ha treballat molt bé i fa que la veu soni molt propera.

Si voleu llegir-vos Becoming en català, també ho podeu fer. El va publicar Rosa dels Vents, amb un equip de traductors entre els quals destaca l’Anna Llisterri, de qui ja he llegit prou coses com per dir que la traducció serà de qualitat. Si, per altra banda, voleu llegir més sobre els Estats Units, ara en la banda de la ficció, proveu Canteu esperits canteu o A book of American Martyrs.

Les nostres riqueses

Les nostres riqueses

Voleu llegir un llibre lluminós que us porti ben lluny? Proveu Les nostres riqueses, de Kaouther Adimi. De primer, mireu-vos la portada. El blau lluminós de la franja habitual d’Edicions del Periscopi és el blau cel que m’imagino dins de la història.

El blau cel de la ciutat de l’Alger, on no he estat mai. Però és que aquesta és la gràcia del llibre, que et porta a un lloc totalment desconegut i toca uns fets històrics que no ens ensenyen a classe. La colonització francesa d’Algèria, la participació d’aquest país en els conflictes bèl·lics de la metròpoli i la dominació que rep a canvi. Tot això ho veiem a través dels ulls d’Edmond Charlot, propietari d’una llibreria que és molt més que això. És biblioteca, centre cultural i punt de trobada dels intel·lectuals (principalment francesos) que van viure a l’Alger durant la primera meitat del segle XX.

Llegint el llibre, al mateix temps, descobrireu què passa avui dia amb el local. La llibreria, ja tancada, s’ha de buidar. I l’encarregat de fer-ho és un jovencell (en Ryad) que no sap res de la història passada (i que tant se li enfot). El punt de contacte entre les dues realitats, present i passat, és l’Abdallah. Perquè l’Adballah és qui va treballar a la llibreria quan es va convertir en un annex de la biblioteca.

L’estructura, punt clau de Les nostres riqueses

Sí. Per a mi, l’estructura del llibre és fonamental a l’hora d’aconseguir un conjunt dinàmic que combina passat i present sense fer-se pesat. Per una banda, trobareu els pensaments i les coses que li passen a en Ryad. Per l’altra, trobareu la història de Charlot, que no se’ns presenta amb la redacció habitual sinó en forma de diari. Trobo que és una manera molt àgil d’acostar-nos un passat que ja comença a ser força llunyà.

A part de tot això, però, hi ha una sèrie d’aspectes que m’han semblat interessants i que, segurament, haurien de ser objecte d’una reflexió més profunda:

  • Les nostres riqueses, quines són? Això no es quedarà al títol. Busqueu-ho al text i ho trobareu.
  • Sentiment dels algerians contra els colonitzadors: com s’ha demostrat, l’ocupació i la dominació no surten gratis. Què et penses que et trobaràs quan, com a colonitzador, no vols que els ciutadans autòctons es “barregin” amb l’elit francesa? I si, a sobre, els massacres, la llavor per a la rebel·lió ja està plantada.
  • Paradoxa: en l’època del govern de Vichy, Algèria també hi estava sotmesa. Sí, ja sé que és evident, però no m’havia parat a pensar mai que el control arribés a les colònies.
  • Carestia: veureu que durant la Segona Guerra Mundial hi havia mancances de tota mena, fins i tot de paper.
  • Gent famosa d’altres èpoques: en aquest llibre en trobareu bastants. Camus, Saint-Exupery…

En resum…

En definitiva, és un llibre molt amè i interessant que ens acosta a un mon totalment desconegut. I també m’ha semblat un llibre madur, amb un tema que no m’esperava que tractés algú tan jove com l’autora. Chapeau per a ella i, també, per a Anna Casassas, que ens torna a regalar una traducció brillant embolcallada amb el preciosisme de les portades de Tono Cristòfol. Enhorabona, Edicions del Periscopi, l’heu tornat a encertar.

(Si voleu llegir un altre llibre que toca temes històrics poc vistos a classe, mireu-vos aquesta ressenya sobre Vam ser nosaltres. Hi trobareu l’Iran de les últimes dècades.)

The stolen bicycle

The Stolen Bicycle

Wu Ming-yi. The stolen bicycle.
Traductor: Darryl Sterk.
Editorial: Text publishing.
416 pàgines.

Fa un temps vaig llegir una altra obra de Wu Ming-yi amb la qual no vaig acabar de connectar: The Man with the Compound Eyes. Així, doncs, era una mica reticent a llegir The Stolen Bicycle. Quan em van deixar el llibre, però, ja no vaig tenir excusa…

I la veritat és que m’ha agradat molt llegir-lo, ja que és un llibre molt treballat i de lectura agradable que no es fa gens llarg, tot i les 400 pàgines al llarg de les quals es desplega. L’única cosa que podria retreure-li a l’autor és que, de vegades, hi ha digressions tan llargues que costa resituar-se quan s’acaben. Pel que fa a la resta, però, és impecable. Per alguna cosa va ser candidat al Man Booker Prize 2018.

The Stolen Bicycle: una, dues o moltes històries?

Aquest llibre combina de manera força reeixida tot un munt d’històries més o menys curtes que conflueixen en una trama que és la del protagonista, que vol saber coses de son pare a través d’una bicicleta.

La bicicleta ja no la té ell ni la seva família, sinó que la van robar fa molts anys. A partir d’aquí, en Ch’eng li segueix la pista i va coneixent tot de persones que l’ajuden i que, com deia més amunt, aporten les seves històries. I és amb aquestes històries i les de la família que l’autor ens porta enrere en el temps.

Què més hi ha?

Com deia, l’argument principal és la recerca d’una bicicleta per part del protagonista. Ara bé, hi trobem altres coses com ara aquestes:

  • Bicicletes. L’autor va intercalant fragments relatius a models antics de bicicleta, i ens explica en quin moment història es feien servir. Són models que tenen a veure amb la història. També hi ha uns dibuixos preciosos del model corresponent.
  • Ocupació japonesa de Taiwan. No coneixia gaire cosa d’aquest aspecte, o sigui que ha estat molt interessant veure com va calar en la vida de l’illa.
  • Habitants aborígens. No sé si és la manera més adequada de dir-ho, aborígens. En tot cas, el llibre ens presenta una societat que avança a tres vies: àmbit japonès, àmbit xinès i àmbit aborígen. Ho podeu veure, també, en els noms que fa servir.
  • Segona Guerra Mundial. Veurem com va afectar aquest desastre a l’illa i als seus habitants; també hi veurem pinzellades de la guerra al sud-est asiàtic; per exemple: el tren Thai-Burma del qual també ens parla Richard Flanagan a L’estret camí cap al nord profund.

En definitiva, The Stolen Bicycle és un llibre molt més atractiu que l’anterior que havia llegir de Wu Ming-Yi. Així mateix, la traducció s’intueix molt treballada, tot i que en alguns punts hi ha alguns typos o errades de concordança. Si us decidiu a llegir-lo, no us perdeu el comentari final del traductor, Darryl Sterk, que us aportarà informació per entendre determinats aspectes de la història.

Lincoln al bardo

Lincoln al bardo

Feia molt de temps que sentia a parlar de Lincoln al bardo, de George Saunders. Finalment, per tancar el 2018, el vaig demanar i me’l vaig llegir durant les vacances. És un llibre àgil de llegir, molt ben escrit i traduït, i t’enganxa de principi a final.

L’argument en sí ja sabeu de què va: el fill de Lincoln mor, i el seu esperit es queda vagarejant pel cementiri, esperant que son pare el vingui a veure. La meva humil opinió és que la història en sí no és el més destacat de l’obra. Ja em podeu fer vudú, els defensors de Saunders!

Aquest llibre, però, té un punt fort, molt fort, que és el que realment el fa especial. Per a mi, és molt més important la manera en què Saunders planteja la història, apta per a una obra de teatre, que no pas el que realment hi passa. Trobo extremadament interessant la combinació de veus narradores. Els esperits, la gent que assisteix a la festa de Lincoln, els extractes suposadament autèntics de diaris i llibres de l’època. Veureu que cada veu aporta un punt de vista diferent sobre la història i el que hi va passant. El resultat és un text complex i ric en matisos.

Les 100 veus de Lincoln al bardo

No les he comptades, però aquestes veus que us comentava poden ser, tranquil·lament, 100. O més. Si us poso un exemple, ho veureu més clar. En un moment de la novel·la, hi ha una festa de l’alta societat a cals Lincoln. Hi ha representants dels diversos estaments socials, des de militars fins a comerciants i periodistes. Enmig de tot el batibull, en Willie, el fill del president Lincoln, està malalt. Nosaltres, però, no veurem l’evolució de la malaltia amb un únic narrador. I tampoc la veure en tercera persona, ni en primera, ni en segona.

El que ens trobem és tot de comentaris, que van d’un paràgraf a diverses pàgines, que van fent els assistents a la festa. Cada paràgraf va acompanyat del nom de la persona que el fa, i aporta una visió diferent a una mateixa cosa. Així, doncs, hem d’anar recomponent la història a partir d’aquest puzzle de veus. Caldrà fet un petit esforç, és clar, però he de dir que és totalment satisfactori.

I una bona traducció, és clar!

Com ja dec haver dit en altre ocasions, però, un bon llibre en un altre idioma no és res sense una bona traducció. En aquest cas, cal agrair a Yannick Garcia la traducció tan treballada que ens ofereix, ja que hi ha personatges de diversos nivells socials (i lingüístics), i crec que ho ha reflectit molt bé. Mireu-vos com parlen els esperits dels negres, o dels petits lladres. No és fàcil de traslladar tot això al català, i si us mireu aquesta entrevista de Xavier Grasset a Yannick Garcia veureu com ho explica.

Per tancar, voldria recordar-vos també la gran feina que fa Edicions de 1984, de qui ja he llegit altres coses. Si voleu llegir més material d’aquesta editorial, us recomano L’edifici Iaqubian o Chicago. A mi em van agradar molt, i espero que també us agradin a vosaltres.