Istanbul Istanbul: històries que ens acosten

Istanbul IstanbulIstanbul Istanbul, de Burhan Sönmez, és una història d’històries. El que comença com la història sobre quatre homes tancats a la presó que esperen tortures i, potser, la mort, es converteix en tot un seguit d’històries que ens presenten cadascun d’aquests personatges. Com ha arribat a la presó, el barber Kamo? I l’estudiant Demirtay? Quina és la història del Doctor? Què ha fet, l’oncle Küheylan?

A mesura que avança el llibre creix la intimitat entre presoners. I també entre ells i nosaltres, els lectors. Al final, ens fem una mica nostres les seves històries. Jo he connectat molt amb l’oncle Küheylan, amb tot el que explica de son pare quan era petit, i amb el seu afany per conèixer Istanbul.

Istanbul Istanbul… deu ser especial

No hi he estat mai, però sembla que Istanbul té alguna cosa que va més enllà del paper. En el llibre que ens ocupa, ho veiem mitjançant la il·lusió de l’oncle Küheylan per conèixer la ciutat. Se la imagina sobre la presó, i la coneix tant bé com si hi hagués viscut. Però és que aquest encant de la ciutat no s’acaba aquí. Només cal que llegiu obres d’altres autors que en parlen per quedar enganxats en una ciutat de mil aromes i colors, plena de gent que feineja. Ho podeu veure, per exemple, en dos llibres del reconegut Nobel turc Orhan Pamuk: Una sensación extraña (que hem comentat en aquest blog) i Cevdet Bey e hijos.

Ara bé, per damunt de tot hi ha l’angoixa. L’angoixa de no saber quan comença o s’acaba el dia. De no saber quan vindran els torturadors. De no saber quan tornarà un company de cel·la que estan interrogant. De no saber què està passant fora. Autor i traductors ens la fan ficar a dins, i arribem a sentir la fredor de la cel·la. L’absència de llum. La rugositat del terra. Les olors dels companys. Tot és tan dur que no és estrany que en alguns moments els nostres protagonistes recorrin a la imaginació per evadir-se i fer com si celebressin banquets o prenguessin el te. La imaginació és l’últim que queda.

En resum, és un bon llibre que cal llegir amb calma, bo i rellegint els passatges que més ens agradin o ens sobtin. També cal llegir-lo valorant la dificultat de la traducció que ens fan arribar Pelin Dogan i Miquel Saumell (#namethetranslator, sempre!). I valorant que hi hagi editorials com Edicions del Periscopi que triïn llibres com aquest.

 

En aquell cel brillen estels desconeguts, Stalker?

En aquell cel brillen estels desconegutsUna vegada més, Stalker ens porta a l’Àfrica. En aquest cas, En aquell cel brillen estels desconeguts ens porta la història de l’Alice, una noia del Sudan del Sud que sobreviu a l’ebola.

Al llibre hi veurem com es detecta l’epidèmia i com els vilatans, ignorants de la realitat més dura, busquen solució amb bruixots i altres personatges del panorama més tradicional. És un d’ells qui s’adona de la magnitud de la tragèdia i posa el cas en mans dels metges. Al final, se salva l’Alice i, en fer-se gran, estudia per a infermera i adopta un bebè. Deixem-ho aquí, però, perquè no us puc explicar la història sencera, i parlem d’altres coses.

Un llibre que dona la mà a un altre

Si ho recordeu, fa un temps vam parlar del germà gran d’aquest llibre: Motorsoul. Soc un ésser naïf, i en aquella ocasió deia que la portada no m’agradava gaire, però he de dir que amb aquest segon lliurament de Stalker el dissenyador ha compensat (i molt) el tema portada. Mireu-vos la imatge que acompanya aquesta entrada i veureu que la il·lustració de la portada és molt, però molt, bonica. En certa manera, em recorda la de Les pereres fan la flor blanca. Suposo que és l’estil que m’agrada a mi, ves.

Al final d’En aquell cel brillen estels desconeguts se’ns explica que el relat de l’Alice és, com si diguéssim, la cinquena part de Motorsoul. En aquest sentit, he de dir que el llibre se m’ha quedat curt, sí. Potser hauria necessitat algun relat més perquè la cosa no s’estronqués de cop. Sí, senyors, l’única cosa que puc retreure-li a Stalker en aquesta ocasió és que el llibre sigui tant curt. 🙂

En tot cas, espero poder llegir més històries de l’Àfrica de la mà d’aquest autor misteriós. Espero que Raig Verd continuï apostant per ell!

Atenció: aquest llibre va directe als deures d’estiu, gent!

La felicitat d’un pollastre a l’ast. Totes som la Fina?

La felicitat d'un pollastre a l'astPer Sant Jordi vaig sortir al carrer disposada a fer gasto, i a fe de déu que en vaig fer! Dos pòquers complets, entre els quals hi havia No tornarà a passar i La bibliteca fantasma, que ja he llegit i comentat en aquest blog (ai, que poc que dura la collita de Sant Jordi… ). Un altre dels que em vaig comprar va ser La felicitat d’un pollastre a l’ast, de Marta G. Soldado. L’altra editorial el publicava, i li va posar una tapa ben cridanera que, juntament amb el títol, convertia aquest petit llibre en el que jo considero “un mocador vermell per a un toro”. L’altre mocador vermell de la temporada ha sigut Com s’esbrava la mala llet, que també us recomanava per Sant Jordi.

La felicitat d’un pollastre a l’ast, història d’una Rodríguez?

Aquest llibre, tan curt, tan menut, és ple de material per fer-nos pensar. Qui és la Fina. Què fa la Fina. Què tenim en comú amb la Fina. Què fan els Rodríguez.

Sí, gent, sí. Vam créixer pensant en els notres pobres pares, que es quedaven a Barcelona mentre nosaltres marxàvem amb la mare al poble. Pobre pare, que treballa tot el dia i arriba a una casa buida al vespre. Pobre, arriba a casa i no hi ha ningú. Mira que content que es posa quan puja a veure’ns el cap de setmana.

Ja. Sí.

Per si aquest mite encara no us havia caigut a terra, amb aquest llibre us hi caurà. La Fina té la seva feina, una família maca. Tot sembla perfecte perquè, tot i que va cansada, això li passa a tothom, no?

Ser feliç amb un pollastre

Doncs no. La felicitat d’un pollastre a l’ast ens presenta el despertar de la Fina, que es produeix durant la setmana que passa fent de Rodríguez a Barcelona mentre el seu home i els seus fills marxen a la costa. En aquest període, té temps per adonar-se que hi ha vida més enllà de feina i família. Es posa pantalons de cuir. Coneix la veïna de sota, i també fa alguna descoberta sobre el seu fill gran. I tasta un pollastre a l’ast que acabarà tenint conseqüències, i això són moltes coses, per tot just 115 pàgines.

I aquestes 115 pàgines estan redactades amb un estil pràcticament magistral. Marta G. Soldado ens ofereix frases llargues, amb subordinades relligades amb una precisió de rellotger suís. Si acabeu una frase i us sembla que falta el subjecte, o que sobra una conjunció, torneu enrere, feu l’anàlis sintàtic de l’oració i veureu que hi és tot. Impecable. L’únic que m’ha xocat és que encara no s’apliqui la reforma ortogràfica de l’IEC (encara hi ha accents diacrítics que no hi haurien de ser), però suposo que això és decisió editorial. Jo mateixa m’he resistit durant molt de temps a la manca d’accents.

En resum, doncs, aquest és un llibre que us agradarà molt i que, pel fet de passar durant l’estiu, pot ser un bon company durant les properes vacances. Que ja arriben.

El color és porpra, la Whoopi és Goldberg

El color púrpuraSegur que més d’un ha vist la pel·lícula: El color púrpura (The Color Purple). La Whoopi Goldberg broda el personatge principal (nominada a l’Oscar), i en Danny Glover li fa un molt bon acompanyament. El llibre cobreix més camp que la pel·li, però si l’heu vista us en podeu fer una idea. En aquest llibre, Alice Walker ens presenta la vida de la Celie, una noia negra que, després de ser violada i, pràcticament, esclavitzada, per la pròpia família aconsegueix fer la seva vida.

La novel·la és de tipus epistolar, i alterna cartes de la Celie i la Nettie, la seva germana. Mentre la Celie es queda prop de la casa familiar, la Nettie acaba viatjant a l’Àfrica. Allà hi fa de missionera i descobreix la veritat sobre els dos fills de la Celie.

Què té d’especial El color púrpura?

Per començar, ens situa a principis del segle XX i ens ensenya com vivien molts negres en aquella època. Els retrats d’homes i dones, els seus costums i maneres de fer, són d’una cruesa impactant. Les dones treballen i tenen poca llibertat de decisió, però en aquest llibre n’hi ha algunes que tenen una força fora del comú i marquen el camí per a les altres. Diuen que alguns d’aquests personatges poden tenir a veure amb persones reals de l’entorn de l’autora. Suposo que és lògic pensar que un llibre amb tanta força interior té alguna cosa de biogràfica.

És molt fàcil connectar amb la Celie. És bona, és lletja, la maltracten… per això m’ha agradat veure com va evolucionant a mida que avança la història. Però també m’ha agradat molt el figura del “Mr. ______”, que també va canviant. I, sobretot, m’ha agradat veure com l’autora reflecteix la manera de parlar dels personatges. És pràcticament com si els sentissis parlar. No sé com haurà quedat a la traducció, però a la versió anglesa és ben clar. Si voleu donar una oportunitat a la traducció, veig que a l’abril se’n publica una de nova en castellà. No he sabut trobar versió catalana.

Si voleu llegir més obres d’autors afroamericans i assimilats, aquí teniu llibres que hem comentat en aquest blog:

No us espereu grans drames. No us espereu novetats. No hi ha ritmes trepidants. Però, tot i així, encara que hàgiu vist la pel·lícula, és un clàssic que caldria llegir.

No tornarà a passar… o sí?

No tornarà a passarEm vaig comprar No tornarà a passar per Sant Jordi. Tenia clar que me’l volia regalar, i vaig haver de preguntar en un parell de paradetes fins que em vaig rendir a l’evidència i vaig entrar a la Casa del Llibre de Rambla Catalunya. Sant Jordi va ser una bona collita, i em vaig comprar tots els que comentava a l’entrada sobre Sant Jordi.

Pel que he llegit, l’autora, Inge Schilperoord, és psicòloga forense. Llegint No tornarà a passar penso que la seva feina li ha proporcionat una documentació abundant que li ha permès brodar el diàleg interior del protagonista.

Perquè, sobretot, aquest llibre és un reflex de la lluita interna d’en Jon, condemnat per pedofília. Surt de la presó i torna a casa de la mare. Allà hi ha una atmosfera agobiant i un excés de protecció de la pobra dona. El panorama és decebedor. I, per postres, a la casa del costat hi ha veïns nous: una mare i la seva filla, una nena d’aproximadament 10 anys.

Al llarg de tot el llibre veurem com en Jon intenta lluitar contra els seus instints davant la presència de la nena. També veurem com intenta reprendre la seva vida, però trobar-se la nena quan va i ve no ajuda gaire. La història és senzilla, sense grans intrigues, però la veritat és que enganxa des de la primera línia per la honestedat amb què es planteja. De fet, el més brillant de tot és com l’autora ens introdueix en els pensaments d’en Jon. Veiem que es parla a ell mateix, com s’autoimposa la disciplina que li han ensenyat a teràpia. La precisió obsessiva amb què intenta complir l’horari que s’ha preparat. Llevar-se a les 5, treballar a les 6.30… Però serà suficient, això?

Detalls de No tornarà a passar

Juntament amb els pensaments d’en Jon, us recomano que gaudiu a fons de la descripció del paisatge. El poblet, el barri nou, les cases velles, les dunes, el gos… és realment un llibre per intentar llegir a poc a poc (tot i que no dura gaire, perquè les 200 pàgines i escaig de seguida són passades).

Finalment, esplaieu-vos amb la mare, el gos i la nena. La mare, a estones, és insuportable. Tracta el seu fill com si encara fos un nen, i li fa fer tot de coses amb disciplina prussiana. El gos és vellet, i sembla que el vegi com avança a poc a poc, la pell feta un fàstic. Per acabar, tenim la nena, l’Elke. La seva innocència, vista des del punt de vista del Jon, es fa pesada i angoixant. Aconseguirà resistir-s’hi?

En definitiva, és un llibre que heu de llegir. El tema és poc habitual, la redacció impecable i, veient que el missatge m’ha arribat tan bé sense dubtar de la qualitat de les frases en català, he de suposar que la traducció de Laia Fàbregas és més que correcta. Pel que fa a l’autora, podeu llegir aquesta entrevista que li van fer a Nació digital.

Tanquem amb el text destacat que trobareu al llibre:

«Soc un bon fill. Netejo, cuino bé, jugo a cartes amb la mare. No em considero una mala persona, m’agrada tenir cura dels altres, però he d’aprendre a controlar els meus actes. Soc de carn, però soc capaç de contenir-me. He d’estar alerta, no he d’abaixar la guàrdia, dominaré els meus pensaments. No tornarà a passar. No tornarà a passar. No tornarà a passar. Mai més.»