L’hereu, una història trepidant de Jo Nesbø

hereu_jo-nesboJo Nesbø. L’hereu.
Traductora: Meritxell Salvany.
Ed. Proa
648 pàgines.

Jo tenia l’opinió que les històries de Jo Nesbø en què no sortia en Harry Hole no eren bones per a res. De fet, ho vaig dir en aquest mateix blog. Com ja sabeu, soc una gran fan del detectiu menys ortodox d’Escandinàvia. Però totes les teories tenen una excepció, i ja l’he trobada a L’hereu.

L’hereu, el protagonista està “a l’altra banda”. Estem parlant d’en Sonny Lofthus, un convicte poc comú que es converteix en un heroi molt atípic. Fill d’un policia corrupte, fa 12 anys que és a presó i viu una vida tranquil·la entre drogues. Un dia, però, algú li diu que son pare no era corrupte. Així, a en Sonny se li desperta una set de revenja espectacular i comet una sèrie d’assassinats. A partir d’aquí, fa tots els possibles per passar comptes amb tota mena de delinqüents i capos mafiosos que, evidentment, el volen eliminar.

Al mateix temps, un antic company del pare d’en Sonny que encara exerceix de policia intentarà posar ordre als assassinats que en Sonny comet. Tot això ens endinsa en una trama de corrupció i delinqüència que gira, sobretot, entorn d’El Bessó. Qui és, aquest? Doncs és el cap d’una banda organitzada, un tio extremadament violent i cruel, i l’objectiu final d’en Sonny.

Hi ha vida més enllà d’en Harry Hole

Tot plegat, es tracta d’una novel·la interessant, amb un plantejament diferent de l’habitual de Nesbø. En Harry Hole, protagonista de la majoria dels seus llibres, és algú que busca la justícia. En canvi, a L’hereu, Nesbø utilitza en Sonny, algú que vol redimir son pare des de la “banda fosca”, cometent assassinats. A diferència de Du sang sur la glace, una altra història sense en Harry, en aquesta ocasió el ritme és trepidant i es llegeix superràpid: el primer dia, 260 pàgines, i el llibre sencer en només 5 dies. Una bogeria.

Crec que part de la “culpa” és de la traducció, que facilita molt la lectura. Aviam, és evident que Nesbø no és un autor que convidi a la introspecció i a la lectura calmada, però crec que la traducció de Meritxell Salvany és molt bona i és el que fa que t’enganxis a la història. Us recordo que considero que el traductor és una part importantíssima del procés de lectura. Perquè és el seu text, i no el de l’autor, el que acabem llegint.

En resum, si esteu esperant la propera història d’en Harry Hole, L’hereu és una bona manera de fer temps, i a un bon ritme. I la pregunta és… quan arribarà la propera història d’en Harry?

La vida a qualsevol preu – Kristina Sandberg

La vida a qualsevol preu

Avui parlem de La vida a qualsevol preu. La Maj és una mestressa de casa. Només viu per la família, els àpats i la neteja. Té una xarxa social més antiga que qualsevol de les que fem servir avui dia i, segurament, més útil. I, segons com ens ho mirem, és un corcó.

Soc la Maj, jo?

Ho ets tu, que llegeixes aquestes línies? No t’has sentit, de vegades, amb el cap a punt d’explotar mentre intentes quadrar la “logística familiar”?

La vida a qualsevol preu té la virtud de despertar sentiments ambivalents. Per una banda, com a mare i organitzadora de la logística de casa, no he pogut evitar veure’m una mica reflectida en els pensaments de la Maj, una dona que comença el llibre amb quaranta anys i escaig. Es passa el dia pensant què farà per dinar, per sopar, per esmorzar. Qui vindrà a dinar, a sopar, a esmorzar. Fins aquí, podríem ser qualsevol de nosaltres que tenim infants a casa.

Per altra banda, però, la Maj també aconsegueix crear-me una mena de repulsa. Sí, la seva necessitat d’estar sempre impecable i tenir-ho tot sempre ben net em posa nerviosa. No tinc temps, jo, per treure la pols constantment i polir els mobles. Me la imagino vestida amb roba d’estar per casa però elegant, amorrant el tub de l’aspirador fins a l’últim racó de casa. I quan no neteja, està pensant en els nens, en per què no fan això o allò altre, sempre a punt per ficar el nas on no la demanen. Per donar la tabarra. O potser està pensant quina de les seves amigues convidarà a dinar o a berenar. Parlem de dones que segurament estan igual d’avorrides i incomunicades que ella.

La vida a qualsevol preu parla d’invisibilitat

Perquè, en el fons, és això: incomunicació, invisibilitat, inutilitat. La Maj és una de tantes dones que han viscut com a mestresses de casa. Dones l’opinió de les quals no compta. Dones que no tenen un sou. Dones que han d’esperar que el seu home els doni el que consideri adequat per cobrir les despeses de casa. Dones a qui els fills han ignorat, de qui han donat per suposat que havien de fer totes les tasques de casa sense cap ajuda. Dones que no han aconseguit establir un vincle emocional amb aquesta generació que han parit. Dones que es veuen recompensades quan, finalment, tenen nets.

I és que encara que aquest llibre ens porti a Suècia a les dècades de 1950 i 1960 i que tot sembli molt llunyà, tot això ha passat a casa nostra un parell de dècades més tard. Perquè ja sabem que els suecs sempre van endavant amb això. Estem parlant de dones que han sigut les nostres mares, tietes o àvies, i que no han tingut el reconeixement social (ni, de vegades, familiar) que haurien de tenir. Perquè, com diu cap al final del llibre, la societat no les considera productives. Perquè no tenen un sou, ni cotitzacions a la Seguretat Social. I per això, quan envelleixen, els queda una pensió de merda. I això després d’haver pencat igual o més que els seus homes, els que sí que portaven un sou a casa, els que sí que cotitzaven a la Seguretat Social.

I la història continua

De tota manera, tampoc podem perdre de vista una cosa. I és que mentre la Maj i les seves amigues vivien per casa seva i, en general, no havien de fer cap feina fora de casa, nosaltres, les dones d’avui dia, treballem dins, fora i més enllà de casa. Algunes, com jo, tenim la sort de comptar amb un suport familiar important i facilitats notables per conciliar vida familiar i feina. No obstant això, està clar que queda molt per avançar.

Mentrestant, us recomano que us llegiu aquest llibre. És la tercera part d’una trilogia de Kristina Sandberg que s’ha venut moltíssim a Suècia, el seu país natal. El vaig comprar a la Setmana del Llibre en Català aconsellada per l’editora de Les Hores, i va ser una compra molt encertada. Ara bé, potser discreparia una mica de determinats criteris aplicats, com ara l’ús de moltíssims guions llargs en situacions que en català potser primaria una coma. Però ja veieu que si m’entretinc a parlar d’això vol dir que poca cosa hi ha per queixar-se.

No vull tancar l’entrada sense comentar que és la primera obra que llegeixo d’aquesta editorial, Les Hores, que vaig descobrir poc abans de l’estiu. Si no m’equivoco, La vida a tot preu és el primer llibre que van publicar fa poc més d’un any. He de dir que m’agrada molt el disseny que donen a la seva col·lecció. Les portades són discretes i cadascuna té un to diferent, i una maquetació interior molt agradable a la vista. Els desitjo molta sort i llarga vida!

** Si us interessa llegir més sobre dones i els problemes que les afecten, proveu Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin.**

The train that stopped

The train that stopped
Wang Zhezhu. The train that stopped.

Traductor: Ran Wei.
Ed. China Bookworm Press.
Versió Kindle, equivalent a 199 pàgines.

Avui és el Dia de les Escriptores, i aquesta tarda participarem en una xerrada sobre escriptores xineses que es farà a l’Institut Confuci. Entre altres autores, parlarem d’Amy Tan i de Yiyun Li. Aquesta última és una de les meves favorites, i podeu veure ressenyes sobre la majoria dels seus llibres en aquest blog. Per a mi, els millors són Los buenos deseosNoi d’or, noia maragda.

Mentrestant, per escalfar motors, parlem de The Train That Stopped, un llibre que va guanyar el China Bookworm Press Award l’any 2015. Crec que va ser un premi d’una sola vegada, ja que no he tornat a veure res sobre això a Internet. De tota manera, com que no soc infalible, us agrairé molt que deixeu comentaris si en teniu notícies. L’autora és Wang Zhezhu, una escriptora de Guangzhou, amb qui podeu llegir una entrevista al Time Out Shanghai.

Tot comença en una estació, quan unes dones de la neteja troben un plec de bitllets de tren antics. Els bitllets són nominals, o sigui que de seguida veuen que són d’un viatge en tren que no va acabar bé. A partir d’aquí, tirem enrere en el temps i pugem al tren amb els protagonistes. D’aquesta manera, Wang Zhezhu ens explica, poc a poc, la història de cadascun d’ells. No és un argument supernovedós, és veritat, però hem de tenir en compte que l’autora ha triat força bé els protagonistes. Ells seran els focus d’atenció de la història. Ells representen diversos perfils que ens permeten fer una ullada a la societat xinesa actual. Comentem-ne alguns.

Els personatges de The Train That Stopped

Per una banda, tenim la Chen Lina i la Lin Mingying. Són dues dones normals i corrents, però… comparteixen home! Amb elles veurem una situació que avui es dona molt a la Xina. Hi ha famílies partides perquè algun membre se’n va a treballar a la ciutat mentre la resta es queden al poble d’origen. En aquest cas, el marit de la Lin se’n va a ciutat i ella es queda a viure amb els sogres. Amb el temps, la situació d’ell millora i li diu que vagi a ciutat amb ell, però ella no ho arriba a fer. A partir d’aquí, entra en escena Chen Lina, que es converteix en amant del marit. Però… què hi fan, juntes, al tren?

També tenim la Chen Jiajia i en Huang Kai, una parelleta que tenen plans per casar-se. Estan totalment enganxat a les xarxes socials i documenten tot el que els hi passa. Un retrat, doncs, de tant de nosaltres que volem compartir amb amics, coneguts i saludats tot el que ens passa. Potser són els personatges amb qui he connectat menys, ja que quan no estan a les xarxes filosofen. Massa. I massa cursis. A veure què us sembla a vosaltres.

I també hi ha temes clàssics…

El tema de l’adulteri es repeteix. En Wang Jintao és un home que ha fet fortuna i s’ha enriquit amb negocis i xanxullos vàrius. Tot i estar casat, la vida conjugal és pràcticament nul·la perquè la dona s’ha adonat d’una sèrie d’accions que no li agraden. I ell què fa? Doncs s’agafa una noieta molt jove que em sembla que només li busca els diners. En les trucades de telèfon que es fan, ella li demana continuament regals i diners, i fins i tot un pis. Típica imatge del quarenton que es pensa que encara és atractiu. En realitat, però, només és volgut pels diners que té.

Hi ha una dona gran, i també un home gran, que viatgen cadascun per la seva banda. Tots dos han patit dificultats i ara que són grans volen resoldre aspectes no acabats de la seva vida. I encara hi ha uns quants personatges més que us deixaré que descobriu. La gràcia del llibre consisteix a aprofitar una parada del tren al no-res, sobre un pont, per anar buscant el passat de tota aquesta gent.

He de dir que la traducció es llegeix àgil i ràpida, i que la història, tot i no ser un gran què, enganxa. Esperarem a veure més coses d’aquesta autora.

Wolf Hall, una història de Hillary Mantel sobre Enric VIII

Wolf Hall, Hillary MantelAvui parlem d’un tros de llibre. Sí, físicament també. Per això me’l vaig llegir al Kindle. Tot té el seu moment, oi? El nom del llibre és Wolf Hall, i l’autora és Hillary Mantel. Li havia llegit L’assassinat de Margaret Thatcher, un recull de relats, o sigui que no sabia ben bé què esperar-me d’una novel·la històrica d’aquesta autora.

De fet, és millor no tenir expectatives. Si no, després sempre em sembla que les coses no estan al nivell esperat. D’aquest llibre sabia que havia guanyat el Man Booker Prize, que ja és prou garantia. I Hillary Mantel ha guanyat aquest premi dues vegades: la primera amb Wolf Hall i la segona amb Bring up the Bodies, que és una seqüela de Wolf Hall. O sigui que m’hi vaig tirar de cap.

Wolf Hall, una història al voltant d’Enric VIII

Tots sabem que Enric VIII va tenir unes quantes dones. Entre divorcis, execucions i morts naturals, aquest “crack” va tenir 6 esposes. En aquest llibre veurem com el rei es cansa de la seva primera dona, Caterina d’Aragó, i s’encapricia d’Anna Bolena. Aquest és el fil argumental que segueix el llibre, tot i que Mantel aprofita per explicar-nos moltes altres coses. Per començar, en aquest llibre hi trobarem Tomas More, personatge que ens ha aparegut als llibres d’història (Tomás Moro potser us sonarà més). Així mateix, veurem l’antipatia que es tenen amb Thomas Cromwell, que és el narrador i protagonista principal del llibre. També hi trobarem Thomas Wolsey, cardenal i conseller del rei que va fundar Christ Church, un dels colleges més grans d’Oxford.

A més d’aquests personatges, n’hi ha molts d’altres que us poden sonar més o menys vagament, com ara la família Seymour (que va aportar la tercera esposa d’Enric VIII), o el papa Climent VIII, que estava en contra del divorci entre Enric i Caterina d’Aragó. Però a més d’això a Wolf Hall hi trobareu una gran quantitat de personatges, tant familiars com amics o empleats de Thomas Cromwell, que enriqueixen molt la història. Gràcies a ells podreu veure com vivia la gent en aquella època (volts de 1530). I també veureu com eren les cases, les feines, les relacions entre noblesa i plebs…

Què ens ha semblat el llibre?

Tot plegat fa que aquest sigui un llibre absolutament recomanable. Si us fa mandra llegir-lo, també podeu buscar la sèrie que en va fer la BBC, amb el mateix nom. I ja sabeu que la BBC no sol fallar.

Mentrestant, estigueu pendents del Man Booker Prize, que s’anunciarà el dia 16 d’octubre. I si voleu llegir algun altre guanyador d’aquest premi, feu una ullada al meu comentari sobre A History of Seven Killings, de Marlon James, o The Luminaries, d’Eleanor Catton.

 

Dia de la Traducció: Yannick Garcia Porres

Avui us presentem la segona part de la nostr peculiar celebració del Dia de la Traducció (30 de setembre). Per als nouvinguts, recordarem que ens agrada celebrar aquest “parlant” amb un traductor. Solen ser gent dedicada a la traducció literària, un àmbit que toca de ple aquest blog. Altres vegades hem parlat amb Anna Llisterri, Ferran Ràfols, Maria Rosich i Meritxell Salvany, i sempre hem descobert alguna cosa sobre les traduccions d’alguns dels nostres autors preferits.

Després de parlar ahir amb la Belén Cuadra Mora, traductora de literatura xinesa, avui tenim la sort de poder parlar amb en Yannick Garcia Porres, ampostí de pro, un home polifacètic que, tot i que sona molt per haver traduït George Saunders, és un magnífic escriptor i també treballa com a intèrpret i corrector. Fins i tot té entrada a la Wikipèdia. Anem a pams.


Yannick, tu vas estudiar Traducció i Interpretació a la Universitat Pompeu Fabra i, després, al Monterey Institute of International Studies, on vas fer un màster en Interpretació. Tu tenies clar què volies fer quan acabessis la carrera? Ja tenies clar que volies fer traducció literària?

yannick-garcia-porresNo ho tenia gaire clar, no. Començava a ser conscient que el que abans dèiem “saber de lletra” et podia obrir portes molt diferents i que una carrera com Traducció era prou àmplia com per poder acabar fent qualsevol cosa amb els idiomes que sabia. Jo des de primer curs que traduïa textos de tota mena per a agències (cosa que la universitat desaconsellava encaridament fins que no acabéssim els estudis), amb la qual cosa, quan vaig acabar la carrera, ja tenia uns quants contactes al mercat laboral i em podia començar a guanyar la vida com a traductor autònom, sobretot en temes de màrqueting, turisme, publicitat o audiovisuals. La interpretació havia estat una assignatura en què jo no havia brillat gaire, la veritat, i allò en certa manera em va fer picar. Vaig pensar que buscaria els diners, me n’aniria a fer un màster (el que m’interessava a mi l’oferien a Califòrnia) i que m’hi dedicaria. Una mica sense ser gaire conscient del que implicava, eh. Vaig aconseguir un parell de beques i me n’hi vaig anar. Tenia la mateixa imatge que té tothom dels intèrprets de l’ONU i dels grans organismes internacionals, molt poca cosa. Va ser una de les decisions més encertades que he pres mai, laboralment parlant.

La traducció literària era una cosa que tenia al cap també, però en aquella època per a mi era més important escriure i publicar producció pròpia. A més, li havia agafat respecte durant la carrera i, tot i que sabia que n’acabaria fent, ho vaig deixar per a més endavant.

Com acabes de dir, tens formació com a intèrpret de conferència i experiència com a corrector, però al mateix temps ets àmpliament conegut com a traductor i escriptor… Hi ha algun d’aquests aspectes al qual donis prioritat per sobre dels altres?

La meua activitat com a intèrpret i com a traductor tècnic és la prioritària, la que m’ajuda a pagar les factures. De correcció en faig cada vegada menys, a hores d’ara és més aviat simbòlica. I la traducció literària de moment m’omple l’esperit i, sobretot, m’ensenya a escriure. Des del punt de vista monetari, fins i tot treballant amb editorials professionals que fan molt bé la seua feina, és una empresa ruïnosa, tret que la combinis amb altres fonts d’ingressos o que siguis una fona i puguis ventilar-te deu o dotze títols gruixuts l’any. Has d’estar força malalt de lletra i enamorat dels llibres per continuar fent-la. Llavors tot cobra més sentit.

Bé, ara que tenim una visió general de les coses que fas, m’agradaria repassar una mica les teves diverses facetes. Comencem per la que potser és més desconeguda: la interpretació. La majoria sabem que l’intèrpret intenta reproduir en un idioma (per exemple, català) el que una altra persona està dient en un altre idioma (per exemple, anglès). També sabem que hi ha diversos tipus d’interpretació, com ara la simultània (l’intèrpret parla al mateix temps que l’orador) i la consecutiva (l’orador fa pauses perquè l’intèrpret faci la seva feina). Tu et dediques a alguna especialitat en concret?

Hi ha molt poca especialització en aquest mercat. Els uns treballen amb organismes internacionals i els altres per a empreses o institucions locals. Hi ha gent a qui agrada molt fer consecutives i d’altres que no s’hi troben tan còmodes. Però en general tothom fa una mica de tot. Evidentment, si el tema que t’ofereixen et supera, has de ser prou honest per rebutjar l’oferta. Passa amb congressos mèdics o tècnics, molt especialitzats (val a dir que a mi m’agraden molt, si tinc prou materials i temps per preparar-los). De tota manera, s’espera de l’intèrpret que en línies generals sigui un tot terreny. Jo valoro molt la diversitat de temes, de situacions, de clients i de tècniques, i és per això que compagino la simultània (congressos i mitjans de comunicació) amb la consecutiva (rodes de premsa), l’enllaç (acompanyament en visites o reunions) o el xiuxiueig (interpretació per a una persona a cau d’orella durant un acte). Un dia tradueixes sobre arquitectura, l’altre sobre política, història antiga, la cria de la gasela tibetana o la fabricació d’implants de titani. Diuen que és de les millors professions per prevenir qualsevol tipus de demència. Tant de bo sigui així. Passes dies estudiant, després uns minuts o unes hores de tensió sana i, en acabar, cap a casa (a traduir altres coses, escriure si estàs inspirat o, diguem-ne, compartir la vida amb la família i altres humanoides).

Parlem, ara, de correcció. Jo soc correctora, i el que corregeixo són textos creats originalment en català o en castellà. Si no m’equivoco, tu fas correcció editorial: què has corregit més, textos originals o traduccions? Qui són més rebecs: els autors o els traductors?

Durant un temps vaig corregir traduccions per a algunes editorials, sí, i per a agències també. Ara ja no ho faig. Hi veig un punt d’impertinència i d’ingerència en la vida de l’altre que a mi personalment em ve molt costa amunt. Ho dic de debò, és un aspecte de la feina que em sembla que els altres sempre fan millor que jo i amb més tacte. No té res a veure amb el coneixement de la normativa o amb la visió afuada del text imprès, sinó amb el meu tarannà personal. Crec fermament que cada activitat lingüística encaixa amb un caràcter particular. Tens sort si ets capaç de combinar-ne més d’una, perquè et fa més flexible també a la vida i a l’hora de tractar amb la gent, si més no a mi m’ho sembla. En aquest sentit em considero molt afortunat.

D’autors en llengua original en vaig corregir un o dos només i vaig infestar-los el text d’explicacions, suggeriments, mirant de no imposar res, de proposar i ser molt amable… En el fons, em sentia culpable.

BarbamecsEntrem ara en les facetes que més conegut t’han fet: l’escriptura i la traducció. Jo et coneixia com a traductor, i per això va ser una sorpresa veure que començaves a destacar amb obres pròpies que, a més, eren reconegudes amb premis. Barbamecs va guanyar el XX Premi de Narrativa Vila de l’Ametlla de Mar, mentre que La nostra vida vertical és la guanyadora del Premi Documenta 2013. A l’entrevista que et va fer en Xavier Grasset deies que aquest cop estàs preparant una novel·la. Quan la podrem tenir a les mans?

Uix! Sento dir-te que és més un desideràtum que una realitat imminent. De moment aprofito el temps que tinc, m’hi esforço i, si més endavant en un surt alguna cosa de presentable, fantàstic. La paternitat m’ha alentit molt i, com és lògic, m’ha tornat més improductiu a tots els nivells. Si passa el temps i veig que no me’n surto, doncs mira, tal dia farà un any, que ja es publica prou. Però sí, he estat treballant en dues idees de llibre gran, una de novel·la curta i alguns relats. Si de tot això ha de prosperar res, el temps ho dirà.

Entrem, ara sí, en el món de la traducció. La gran majoria de les obres que t’he llegit o vist són traduccions de l’anglès. Tradueixes d’algun altre idioma?

De textos no literaris tradueixo de l’anglès, el francès, l’alemany i l’italià. Ara, en el món editorial el 90% del que m’encomanen és en anglès. De tant en tant me’n cau alguna de francès també i això m’ajuda a no tirar d’automatismes, que és molt necessari. Quan tradueixes de llengües que no formen part del teu dia a dia, t’atures més a pensar, fas cerques molt diferents, en recursos diferents, i exercites músculs que no recordaves tenir. Treballes molt més la música i el ritme, em fa la sensació. De l’alemany, per exemple, no en faig gens de literària, tot són manuals tècnics (odontologia, didàctica…), i no crec que n’hagi de fer tampoc. No estic prou al dia del que es publica en alemany. En francès, encara, i en italià, tant com puc. L’univers t’empeny cap a l’anglès i costa molt de contrarestar la inèrcia.

Els teus projectes de traducció solen ser fruit d’una petició editorial o, al contrari, ets tu qui detectes un llibre que consideres que cal traduir i ho proposes a algun editor?

El-cor-de-les-tenebresLa gran majoria són encàrrecs de l’editorial. També existeix l’espai perquè siguis tu qui els proposi un autor o un llibre, i val a dir que tothom és força receptiu. Després fan les seues pesquises i els seus números, esclar. De tant en tant també sorgeixen projectes compartits. Depèn de les complicitats que tinguis amb els editors, del moment de publicació, del catàleg que els interessa confegir en un determinat moment, de l’oportunitat comercial… Saunders és un dels casos que m’ha agradat haver defensat des del començament i haver-hi tingut potser un paper més actiu, però n’hi ha d’altres en què també he col·laborat de prop amb l’autor o l’editor i llavors te’n sents una mica més responsable En general, les editorials amb cara i ulls proven de fer-te sentir-te còmplice en l’elaboració del llibre, no l’escarràs.

Has traduït, entre altres autors, Joseph Conrad, Lydia Davis, Carson McCullers i George Saunders. N’hi ha algun que hagis disfrutat més que altres? Algun d’especial? Alguna petita joia d’autor poc conegut que ens vulguis recomanar?

De la mateixa manera que cada experiència lectora és unica, cada trobada amb un llibre que has de reescriure des de zero és diferent. Hi ha autors que t’agraden més o menys quan els llegeixes, però que després a l’hora de traduir-los descobreixes que no sou gaire compatibles (va ser el cas de David Cronenberg). D’altres ragen des del primer moment, com La balada del cafè trist de Carson McCullers, Ni puc ni vull de Lydia Davis o el Diari del tot verídic… de Sherman Alexie. Amb els que els has traduït més d’un títol, acabes identificant-hi força, com si el seu estil fos en certa manera teu també (és el cas de George Saunders o de David Vann). Si et toca reversionar algun clàssic, com em va passar amb El cor de les tenebres de Joseph Conrad, sues fel, perquè sents tot el pes de la tradició i de les múltiples versions existents a l’esquena. I altres llibres passen desapercebuts, mentre que per a tu van representar moments feliços, com ara Departament d’Especulacions de Jenny Offil (Amsterdam), El nedador del mar secret de William Kotzwinkle (Navona) o A la banda de Canaan de Sebastian Barry (Edicions de 1984).

Com deiem abans, la teva carrera en el món de la traducció és extensa, però l’home d’aquest any és George Saunders. Tu ja fa temps que en tradueixes obres, com ara Pastoràlia o Secessiolàndia pel pedregar, però aquest any hi ha hagut una mena d’explosió amb Lincoln al Bardo, que va guanyar el Man Booker Prize 2017. Creus que en casos com el de Saunders, en què has traduït diverses obres del mateix autor, acabes fent-te’l teu? Els acabes “coneixent”?

lincoln-al-bardo-saundersDesprés d’haver-li traduït quatre llibres, una mica sí que et sembla conèixer-lo bé. El que tenen els bons autors, però, és que aconsegueixen sorprendre’t amb cada nova obra, per tant, en cap moment se m’ha fet avorrit encarar un text seu, ni m’he pogut relaxar gaire. Sobretot quan el seu estil és tan divers i canviant. De tota manera, treballar amb materials de gent imaginativa i intel·ligent és sempre molt reconfortant i una gran experiència formativa. I per molts anys, tu. Ja hi ha prou grisor al món (tant a la ficció com a la realitat) com per no passar-t’ho bé treballant. Jo xalo de valent fent el que faig.

Yannick, moltes gràcies per les teves explicacions. Hi ha informació realment interessant. De tota manera, jo em quedo amb “Xalo de valent amb el que faig”. Crec que és una afirmació importantíssima perquè la feina del traductor tingui aquella brillantor especial que, en el cas de la literatura, captivi el lector. De fet, xalar amb la feina és bàsic perquè, en tots els àmbits, treballar sigui satisfactori per a nosaltres i per als altres.


I, tornant a la traducció, no vull tancar sense dir, una vegada més, que quan llegim un llibre traduït, no només llegim l’autor. El contingut pot ser bo, i això és bàsic, però l’estil del traductor és el que realment llegim. Els que llegiu Cartarescu en català, en realitat heu llegit Antònica Escandell Tur. Els que llegiu George Saunders, llegiu en Yannick Garcia. I els que utilitzeu manuals tècnics, possiblement, també. O a mi.

BON DIA DE LA TRADUCCIÓ!