Montecarlo – Terrin: història d’una obsessió

Montecarlo-Terrin.jpgUna vegada més, Raig Verd ens ofereix un llibre amb traducció de Maria Rosich, Montecarlo. Aquesta combinació ja comença a ser un clàssic al meu prestatge de llibres. 🙂

Afegiu-hi que l’autor, Peter Terrin, torna a la línia que ens oferia a El vigilant i tenim una història sòlida, amb un narrador que és capaç de fer-nos entrar en el cap del protagonista. Mentre a El vigilant el sentiment predominant era l’angoixa, barrejada amb claustrofòbia, a Montecarlo tenim l’obsessió per una actriu que no reconeix i agraeix el que el protagonista, en Jack, es pensa que va ser una proesa.

I què hi trobarem, a Montecarlo?

El llibre comença amb una introducció a la vida d’en Jack, la seva infantesa i el poble on va créixer. També hi trobarem el que va passar abans que comencés una cursa a Montecarlo als anys seixanta. Aquesta cursa és presidida per Rainier i Grace Kelly (tot i que al llibre no se n’acaba de donar el nom). Arribats en aquest punt, es produeix el drama i vivim la recuperació de les ferides i la tornada a casa.

I és a partir d’aquí quan Terrin comença a desplegar les seves dots narratives. Aquí sentim l’obsessió d’en Jack per la Deedee, l’actriu a qui salva la vida a Montecarlo. Ell n’espera un mínim reconeixement. Somnia despert, imagina coses… i ja és impossible desenganxar-se el llibre de les mans fins a acabar-lo. L’autor aconsegueix que sentim el que sent el protagonista, tot i que nosaltres tenim més perspectiva que ell. Aixi, en certa manera, podem intuir com acabarà el tema del reconeixement.

La traducció, com és habitual en la Maria Rosich, s’intueix minuciosa a l’hora de fer-nos arribar el missatge original. No hi ha res que soni estrany, tot i que sí que hi ha algunes petites errades de concordança que convindria repassar de cara a properes edicions. Perquè una cosa sí que la tinc clara: hi haurà més edicions. Es tracta d’una història atractiva i amb capacitat per atraure-us des de bon principi. Si no em creieu, aneu a la pàgina web de Raig Verd i descarregueu-vos aquest pdf que conté el principi de la novel·la. Veureu que val molt la pena.

Sant Jordi ja s'intueix en l'aire, i a L'illa deserta comencem un esprint per arribar en plena forma a la nostra Diada. Per aquest motiu, fins a la setmana abans de Sant Jordi publicarem una entrada a la setmana, en lloc de l'entrada cada dues setmanes que sol ser la freqüència habitual.

El meu Nobel

De vegades, tant en aquest blog com al seu germà Caràcter xinès, se m’escapen comentaris com ara “aquest autor es mereix el premi Nobel” o “aquest seria el meu Nobel”, i ja és hora que en parlem. Així, doncs, ara que s’acosta Sant Jordi i comencem a pensar què comprarem i què no, és hora de fer una mena de recopilació d’autors que ens agraden, i de qui comprem els llibres amb els ulls tancats i amb tota la confiança.

el meu Nobel
Vistes de la ciutat antiga de Estocolm

Quin és el meu Nobel? Quin és el vostre?

Hem de partir de la base que servidora no és una gran entesa en literatura. Segurament, les meves opinions es basen molt en l’instint o la simpatia que em desperta un autor o un altre. No tinc gaire en compte altres factors més formals i estilístics. Per això, quan dic que un autor es mereix un Nobel el que estic dient és que m’agrada molt.

Doncs bé, ja toca parlar del tema d’una manera més o menys ordenada. Avui us explicaré quins són els meus autors preferits, i m’agradaria que em diguéssiu quins són els vostres. Per això he muntat un formulari amb unes quantes preguntes. Atenció: qui les contesti i s’identifiqui entrarà en el sorteig d’un fantàstic llumet per llegir (us ho vaig prometre ja fa temps). Per participar en el concurs, feu clic aquí o deixeu un comentari a baix de tot.

Però tornem al que us deia al principi: el meu autor preferit. D’autors n’hi ha de dolents, mediocres, bons i molt bons. Els de les dues primeres categories, tendeixo a obviar-los, però de vegades no els detecto fins que és massa tard. Després hi ha la categoria dels “bons”, autors que fan de molt bon llegir. Solen explicar històries interessants i les presenten d’una manera atractiva, i tinc el costum de reincidir-hi. Tot i així, encara no els presentaria al Nobel (alguns són massa joves o no tenen prou amplitud de registre).

Alguns dels meus autors preferits

Sofi Oksanen
Autora jove que ens presenta la Letònia d’ara i la comunista, i també els llaços que té amb Finlàndia. Us recomano: Quan els coloms van desaparèixer i Purga.

Albert Sànchez-Piñol
D’aquest no cal que us en digui gran cosa, oi? Us recomano Victus i La pell freda (encara ara em fa angúnia, La pell freda… ).

Colm Tóibin
Aquest irlandès retrata el seu país i també coneix el nostre, i és un bon narrador d’històries viscudes per dones. Us recomano Brooklyn i Nora Webster. Si us va la no-ficció, ataqueu Homenatge a Barcelona o aquest article sobre la situació a Catalunya i la nostra possible independència.

Zadie Smith
Escriptora anglesa, filla de jamaicana i anglès; aquesta herència mixta fa que els temes de raça i immigració estiguin força presents en les seves novel·les. Us recomano Dents blanques, NW i The embassy of Cambodia.

Jo Nesbø
Au, ja us l’he colat. No té res a veure amb els altres, però ningú no escriu llibres de polis i lladres com ell. Us recomano qualsevol llibre de la sèrie dedicada a en Harry Hole (el més fluix potser és el primer, El ratpenat), amb especial atenció a El pitroig.

Gerbrand Bakker
És un gust llegir les seves històries, tan íntimes i punyents alhora. Cuidar un pare que no t’estimes, quedar-te cec quan ets un nen… tot arriba ben endins. Us recomano: A dalt tot està tranquil i Les pereres fan la flor blanca.

N’hi ha més…

N’hi podria afegir algun més com ara Roddy Doyle, capaç de parlar de la revolució irlandesa o del lumpen del barri, o Jonathan Franzen, el rei de les mares esquizofrèniques i atabaladores, però aleshores no acabaríem mai i ja és hora de passar als autors que, per a mi, no només són bons sinó que tenen un corpus d’obra escrita prou variat i ric com per guanyar un premi Nobel. Seriosament.

Si aneu llegint aquest blog i, ni que sigui una mica, el que dedico a la literatura xinesa, no us sorprendrà la llista:

Jaume Cabré
Yu Hua
Yan Lianke

jaume-cabreJaume Cabré: el gran cavaller de les lletres catalanes

Comencem pel de casa. Per a mi, Jaume Cabré és l’autor viu més important que tenim a Catalunya, i un dels que millor saben arribar al lector. I no només ho penso jo. Les seves obres s’han traduït a diverses llengües i s’han venut molt bé.

De tot el que li he llegit, l’obra que li he trobat més fluixa és Jo confesso, però està clar que Les veus del Pamano és una obra immensa que ens recorda temps que no haurien de tornar. Per altra banda, Senyoria és una deliciosa obra menor (menor, per comparació amb les dues que he citat) que ens transporta a la Barcelona del segle XVIII, i el Llibre de Feixes és un magnífic retrat de la Terrassa de principis de segle XX, amb els vapors, els sindicats… Tanco la llista amb la també meritòria L’ombra de l’eunuc, una saga familiar combinada amb la resistència en temps del franquisme que també val molt la pena llegir. També he llegit Viatge d’hivern, però jo sóc poc de relats curts i no la vaig encertar gaire…

I ara toca parlar de dos autors xinesos que no sé si coneixeu, però que són habituals al meu blog Caràcter xinès. Es tracta de Yu Hua i Yan Lianke.

Yu Hua: l’home de les mil cares

yu-huaYu Hua és un “autor total” que tant pot retratar la compravenda de sang a la Xina (Crónica de un vendedor de sangre) com les vivències d’un nen a la Xina rural (Gritos en la llovizna). Segurament, la seva obra més coneguda és Vivir!, de la qual fins i tot se n’ha fet una pel·lícula, tot i que a mi em va agradar molt Brothers, una sàtira descabellada sobre la societat xinesa actual, i El passat i els càstigs, una sèrie de relats curts que podem trobar en català. També té China in 10 words, un llibre de no-ficció que ens explica com és la societat xinesa partint de 10 conceptes diferents, a cadascun dels quals dedica un capítol. Només té un problema: encara és “massa jove” per guanyar el premi.

Yan Lianke: l’home que va venir de la muntanya

yan-liankeA diferència de Yu Hua, Yan Lianke sempre situa les seves històries més o menys al mateix lloc: una regió rural inventada on passen totes les seves històries (el seu Macondo particular).

El que sí que varia molt és la mena de coses que ens explica: els casos de sida causats per transfusions (Dream of Ding Village, també en castellà), els excessos del progrés desenfrenat (Crónica de una explosión), la caricatura d’un poble que munta una troupe (Los besos de Lenin)… I la millor història de totes: Les jours, les mois, les années, una història sobre un home vell, l’únic del seu poble que no emigra durant la sequera i que es queda a esperar que tornin els altres, ell amb el seu gos. Yan és, clarament, un candidat ferm al Nobel.

Bé, gent. Podría estar hores parlant sobre els autors que m’agraden més, però l’entrada seria tan llarga que no us la llegiríeu. Així, doncs, ho deixo aquí i us recordo que m’agradaria molt conèixer qui són els vostres autors preferits. Si m’ho voleu explicar, empleneu el formulari que us he preparat i deixeu-hi les vostres dades si voleu participar en el sorteig del llumenet de lectura.

Ah, i no patiu: amb les vostres respostes farem una entrada. Segurament us donarà bones idees de cara a la nostra Diada llibretera!

Agualusa i l’oblit a Angola

teoria-general-de-loblit-agualusaA l’entrada anterior dèiem que parlaríem d’un llibre publicat en català, i com que cal complir el que promets, avui hem “colat” un llibre que ens acabem de llegir, tot i que en teníem programat un altre. Però és que Teoria general de l’oblit, de José Eduardo Agualusa, és un llibre que s’ho val. T’atrapa des de la primera pàgina i no el deixes fins que no hi ha més remei. Perquè has d’anar a treballar, per exemple.

En aquesta història, la Ludo, una dona portuguesa emigrada a Angola amb la seva germana i el seu cunyat, viu en l’opulència dels expats de més alt nivell. No és capaç de sortir al carrer. Viu tancada en una gàbia d’or, amb vistes sobre la ciutat i tot el que hi passa. Ara bé: no participa dels canvis polítics que s’hi produeixen quan es declara la independència. Nosaltres, en canvi, els veiem a través de diverses històries que van convergint i agrupant-se entorn dels seus veïns i altres personatges que hi estan relacionats.

És un llibre per llegir amb calma. Veiem el cel angolès, flairem l’aire, mirem per la finestra com la gent es manifesta pels carrers. També patirem amb la Ludo i el Fantasma, el seu gos. Aquesta és l’única companyia que tindrà des que decideix tapiar l’entrada del pis i no comunicar-se amb ningú. Ella també és una habitant fantasma.

Les claus de Teoria general de l’oblit

Per a mi, hi ha tres moments especialment durs en la novel·la. Un està relacionat amb el gos. Un altre està relacionat amb un mico que viu a l’arbre del pati. El tercer és el moment en què, finalment, sabem què li va passar de jove a ella. També és destacable la presentació que l’autor fa de la societat angolesa, la seva manera de viure. En certa manera, m’ha recordat Os transparentes, d’Ondjaki, un llibre del qual hem parlat en aquest blog i que, algun dia, algú hauria de traduir al català.

I, al final del llibre, quan arribes a l’última línia, surt el plor. L’emoció, la tensió contenida pot aflorar quan menys t’ho esperaves i posar punt final a una lectura molt especial, acompanyada, com sempre, de la fantàstica presentació que Edicions del Periscopi fa dels seus llibres i de la traducció de Pere Comellas, que s’intueix magnífica. Un 5 estrelles que no podeu deixar passar i que podeu començar a llegir al web de l’editorial.

[La setmana vinent "farem obres" al blog, i és possible que en algun moment estigui tancat o una mica descolocat. Esperem recuperar la normalitat ben aviat.]

L’Amèrica sense llei

The-Harder-They-Come-TC-BoyleSeguint en la línia de A Book of American Martyrs, del qual hem parlat fa poc, us volia comentar una altra obra que parla de “l’altra amèrica”: The Harder They Come, de Thomas Coraghessan Boyle, més citat com a T. C. Boyle. En aquest llibre trobarem personatges que estan, com es diu vulgarment “un poco pallà”.

El primer d’aquests personatges és la Sara, una dona de quaranta i pico que viu sola amb el gos, es dedica a ferrar cavalls i no es corda el cinturó del cotxe perquè diu que és una limitació de la llei. I, és clar, quan la policia la troba en circulació per la carretera sense anar cordada, la detenen i envien el gos a la gossera. Atenció, perquè a partir d’aquí la cosa només fa que millorar. Perquè… si t’envien el gos a la gossera, què has de fer? Pagar la multa? Nooooo…. és millor entrar-hi d’amagat i rescatar el gos, tot plegat amb la col·laboració d’un paio que no hi és tot i sense tenir en compte que a la gossera hi ha càmeres i que, evidentment, t’han filmat. Com us podeu imaginar, la Sara no només està en contra del cinturó del cotxe, sinó que tampoc li agraden els comunistes (diu que la NPR és comunista!), es extremadament de dretes, no vol pagar impostos a l’estat i ho treballa tot en negre, està en contra dels drets dels immigrants… i aneu comptant.

Però la cosa no s’acaba aquí, perquè resulta que l’Adam, el que l’ajuda a recuperar el gos, és un noi que té alguna mena de problema mental que és una combinació d’alguna disfunció diguem-ne “d’origen” i d’un ús exagerat de drogues. Només cal que llegiu l’escena en què, amb una escopeta a la mà, es pensa que veu tot de xinesos que l’apunten. Per rematar-ho, l’Adam té una plantació de marihuana oculta al bosc i es dedica a fer petits tripijocs amb un col·lega.

Què en pot sortir, de la relació que inicien aquests dos personatges? Poca cosa de bo, ja ho deveu veure a venir, i els desenllaç està a l’altura dels personatges. Afegiu-hi els pares de l’Adam, dos jubilats que volien una vida plàcida que, davant la situació a què els aboca el fill, no tindran. Malentesos familiars, problemes amb la llei, relacions de parella estranyes… tot això i molt més a The Harder They Come, un llibre que, a més, us portarà a passeig pel nord de Califòrnia, la zona menys poblada. Llegiu el llibre amb Google Maps, si voleu acabar de treure-li tot el suc.

Au, no us perdeu la propera entrada, que serà sobre un llibre publicat en català. 🙂

 

Els bons, els martirs, la J. C. Oates

book-american-martyrs-oatesNo m’havia llegit res de la Joyce Carol Oates, i en tenia ganes. O sigui que quan em va caure a les mans el totxo que és A Book of American Martyrs no m’ho vaig pensar gaire. Si vosaltres no teniu aquesta urgència, us recomano que us el llegiu en format electrònic, que pesarà força menys i serà més fàcil de manejar.

Bé, tornem al tema. El llibre arrenca amb l’explicació en boca de Luther Dunphy sobre com arriba a assassinar Gus Vorhees. Qui són cadascun?

En Dunphy forma part del que podríem dir “l’Amèrica profunda“, aquella on la gent creu molt en Déu i es passeja amb pistoles a sobre, on la teva evolució vital està marcada per la família en què neixes, i on l’ascensor social, simplement, no existeix. I tu ets a la planta baixa. Dunphy té una vida mediocre amb una feina normaleta, com a reparador de teulades, que va heretar del seu pare. Té quatre fills i va cada diumenge a missa, i en un moment donat es radicalitza i adopta posicions severes contra el dret a l’avortament i decideix afegir-se a un grup, l’Exèrcit de Crist, que només de veure el nom ja veieu que no es dedica a fer menjars per a desvalguts, oi?

Per altra banda, Vorhees és un ginecòleg que treballa en centres d’atenció a dones donant-los assessorament pel que fa a la seva vida sexual i sobre els embarassos. I els avortaments: en fa, i forces. Per la mena de feina que fa, ha de canviar de ciutat de tant en tant, i arrossega la seva família en la majoria de casos. Dona i fills (tres) no poden acabar de fer arrels enlloc, i al final el matrimoni s’acaba separant.

El fet és que Dunphy mata Vorhees i, és clar, el jutgen. Durant el llibre viurem aquest procés, la sentència a mort i els successius ajornaments i la vida que fan les famílies per mirar de superar-ho. L’autora se centra especialment en les dues noies, les segones filles de cada família, que evolucionen de manera diferent (l’una es fa boxadora i l’altra, investigadora universitària), però que tenen punts en comú, com ara el desarrelament escolar, els problemes per desenvolupar una vida afectiva plena, etc. A través d’elles veurem també aquestes dues Amèriques, tan diferents l’una de l’altra, i com xoquen i s’enfronten en molts casos. En tot cas, és un llibre que val molt, molt, la pena.