La víctima 2117, de Jussi Adler-Olsen

[De l’Instagram de L’illa deserta]


Ahir per sopar em vaig acabar “La víctima 2117”, de Jussi Adler-Olsen. Feia molt de temps que tenia pendent descobrir aquest autor, que ens porta els casos del Departament Q de Copenhague. Finalment, gràcies a @edicionesmaeva i a @bibiana_ripol, he pogut posar fil a l’agulla.

En aquesta història, l’autor utilitza diverses trames per teixir un tapís que uneix un periodista de Barcelona, una investigació sobre una víctima de les pateres al Mediterrani, l’extremisme islàmic i la revenja personal. I per rematar-ho tenim una mena de hikikomori danès que està com una p*** cabra.

Molts elements, que Adler-Olsen aconsegueix fer quadra força bé, amb un ritme in crescendo i un desenllaç vibrant que em va fer llegir el llibre en poc més de 48 hores. Sí, no estic fotent res més que llegir, com qui diu, però les vacances ja són això, no? #dolcefarniente Només hi ha una cosa que no m’acaba de fer el pes, i és que els personatges són massa educats. Això també m’ho he trobat en el parell de novel·les de Camila Läckberg que m’he llegit: els diàlegs estan molt ben travats, però sempre tot és des de la correcció i l’amabilitat, fins i tot en els moments de més tensió. I és que a mi, acostumada a l’incorregible Harry Hole, em falta una mica de mala bava. 😂😂

CONCLUSIÓ: li posaria 4 estrelles. És una història que es fa llegir i, a més, fa gràcia veure que un dels protagonistes és en Joan Aiguader, un periodista de Barcelona. Veureu que al llarg del llibre hi ha algunes al·lusions a Catalunya i a determinades postures dels catalans. I és que Adler-Olsen té pis a Barcelona i ha volgut fer arrencar aquesta novel·la a la nostra ciutat. #nordicnoir #adler-olsen #víctima2117 #lecturesdevacances

L’illa deserta: deures d’estiu 2020

Com dèiem l’altre dia a l’entrada de deures d’estiu de Caràcter xinès, aquest estiu és força atípic i sembla que donarà més espai de l’habitual per llegir. Així, doncs, us vull fer una sèrie de propostes d’estils diferents i (crec) per a tots els gustos. Els enllaços que us poso són de les ressenyes que n’he fet en aquest mateix blog.

Trieu i remeneu!

Estiu de color groc

Aquest any el color groc és el rei perquè entren amb força a la meva llista dos policies que he descobert durant el curs que acaba: Montalbano i Schiavone. Com ja hem comentat alguna vegada, a Itàlia les novel·les policíaques no són negres sinó grogues (gialli), i aquests dos personatges són molt coneguts a la seva terra d’origen i, també, a casa nostra.

Estic a punt d’acabar la sèrie dedicada a Montalbano, un personatge que estimo molt per com és i per la llum que hi ha a les seves històries (totes a Sicília). La llista és llarga, però jo us recomanaria Il ladro de merendine o Un covo di vipere. I sempre hi ha l’opció de començar pel principi i llegir-se’ls tots, és clar. Els trobareu en català i en castellà.

Pel que fa a Schiavone, crec que és un digne hereu de Montalbano. En aquest cas, les històries passen a Aosta, l’altra punta del país. Schiavone, encara que té el seu corasonsito, sempre està emprenyat i és molt malcarat. No hi ha dia que no s’enganxi amb algú. A les seves històries, tot i que es manté la importància del grup, diria que la investigació dels delictes té una mica més de pes que a les històries del sicilià. En tot cas, és molt recomanable i jo començaria per la primera història, Pista nera (Pista negra). La trobareu en català i en castellà.

Sa majestat Enric VIII

Quan jo era petita estaven de moda les pelis sobre Enric VIII, el rei més tarat (en la meva modesta opinió) d’Anglaterra. Quantes vegades he vist com tallaven el cap de la pobra Ana Bolena??? Ara ho he pogut llegit amb tots els ets i uts amb la trilogia que Hilary Mantel ha dedicat a Thomas Cromwell, conseller d’Enric VIII. Però no us penseu pas que hi veureu únicament els fets d’aquests dos personatges, no: la trilogia és un retrat a fons de la vida a la cort durant el regnat d’Enric. I no és un retrat gaire favorable a aquest rei, la veritat.

Si només us heu de llegir un llibre dels tres, potser us recomanaria aquest últim, The Mirror and the Light, ja que incorpora elements dels dos llibres anteriors. Si voleu veure l’auge i caiguda d’Ana Bolena, millor el segon (Bring up the Bodies). I sempre podeu começar pel primer, Wolf Hall. En tot cas, són llibres meravellosos, escrits amb una prosa que t’empeny a llegir fins arribar al final. Els trobareu en anglès i en castellà. No sé si s’han publicat en català.

Tanco aquest apartat dient que els dos primers volums van guanyar el Man Booker Prize, i que el tercer és candidat al premi d’enguany. I és que és una obra monumental.

Calaix de sastre

He volgut englobar la resta de propostes en un únic apartat que conté llibres molt diferents entre ells. Per començar, tenim The Nickel Boys, de Colson Whitehead, una obra molt dura, sobretot perquè està basada en fets reals i quan hi penses veus que hi ha molta feina per fer en l’àmbit dels drets de la població negra. Si l’estiu no us dona per llegir-vos-el, penseu que aviat el tindreu en català publicat per Edicions del Periscopi, que ja van publicar El ferrocarril subterrani, del mateix autor, una altra obra brutal.

Continuem amb crítica social, però amb un altre estil. La caja negra. Los perros vuelan bajo atrau des del moment que en veus la portada. I és que els llibres d’Automática Editorial són molt bonics i, sobretot, molt recomanables. És una de les editorials que més cuiden la tria d’obra i de traductor. Aquest cas concret és una sàtira molt bèstia que va directa a la jugular del capitalisme però que tampoc deixa indemne el postcomunisme.

Canviem de tema. Si voleu viatjar fins a terres escandinaves i tirar enrere ben bé 150 anys, trieu Teatro, d’Henrik Ibsen. Aquesta edició de Nórdica Libros és meravellosa, tant des del punt de vista del contingut com el continent: un llibre preciós que no podreu desenganxar-vos dels dits! Hi trobareu un recull de les obres més conegudes d’aquest dramaturg noruec, que han envellit prou bé.

Tanco la llista amb un llibre de fa un cert temps però que m’agrada molt i que recomano a tothom que vulgui una novel·la curta però emotiva, amb inspiració en fets reals: L’últim amor de baba Dúnia, d’Alina Bronsky. Aquest llibre, publicat per l’editorial Les Hores, pren com a origen la vida en un poblet de la zona zero de Txernòbil i és, simplement, una meravella.

I fins aquí les meves propostes per a aquest estiu. Si voleu comentar altres idees, feu-ho als comentaris o a l’Instagram de L’illa deserta. M’agradarà molt veure què proposeu!

Bones vacances!

Caràcter xinès, deures d’estiu 2020

Aquest any és un dels més estranys que he viscut mai, i les vacances també prometen: poca mobilitat i molt de no fer res. Per això és important tenir una bona llista de llibres per poder-nos esbargir i viatjar, ni que sigui amb la imaginació. D’aquí a uns dies publicarem la llista general de L’illa deserta, però mentrestant comencem amb els nostres deures d’estiu per a la secció dedicada especialment a la literatura xinesa: Caràcter xinès.

Sé que normalment us recomano únicament coses que hagi llegit jo, però aquest cop ho farem diferent. Continuo amb problemes per detectar coses que valguin la pena, o sigui que farem una barreja de coses llegides i coses per llegir, i també tenim la col·laboració de la Mireia Vargas-Urpí, que ens porta propostes fresques.

Propostes de la Mireia

En les explica la mateixa Mireia Vargas-Urpí:

«Les meves recomanacions per a l’estiu són les traduccions de xinès publicades per ¡Hjckrrh!, una iniciativa editorial que només publica llibres electrònics. Dels relats breus que ha editat del xinès, el meu preferit és Tharlo de Pema Tseden (traduït per Maialen Marin-Lacarta), una història molt tendra sobre un pastor tibetà, d’aquelles lectures que et fan somriure a cada moment. Altres petits tresors que hi trobareu són:

  • Un paraíso sobre el infierno. Tres cuentos de Shanghai, amb contes de Liu Na’ou, Mu Shiying i Du Heng (també traduït per M. Marin-Lacarta), que us durà al Shanghai dels anys 1930.
  • La cabeza de Dorothy Tse (traduït per Juan José Ciruela), un conte insòlit i ple d’ironies.
  • Muñecas con curvas, de Li Ang (traduït per Alberto Poza), un relat ple d’erotisme i amb un munt de lectures possibles.
  • Contaminación de Chen Qiufan (traduït per Iris Capilla Campomar), que és l’únic que encara no he llegit, però que per als amants de la ciència ficció hauria de ser una aposta segura.

Què destacaria d’aquests llibrets? Doncs que us faran descobrir gèneres que sovint no associem a la literatura xinesa i que totes les traduccions són excel·lents, no tan sols pels traductors que les han fet, sinó també pel munt de revisions que hi ha al darrere (i és que… què faríem sense els correctors?).»

Les meves propostes

La Mireia té raó: ¡Hjckrrh! és un projecte molt interessant, al qual hauria de prestar més atenció. I el més interessant és que no només es treballa amb traductors de molta qualitat, sinó que després se’n fa una revisió atenta i hi ha feedback i avaluació. No us el deixeu perdre.

Com he dit abans, la meva aportació aquest cop és, sobretot, de material que tinc pendent de llegir:

Comencem amb una de les meves preferides, la Yiyun Li. Aquest llibre ja ha sortit a la venda amb tapa dura, però jo m’esperaré a la versió en Kindle, que surt el 20 d’agost. Serà, doncs, una lectura per tancar les vacances. En aquest cas, la protagonista de Must I go és una dona de 81 anys que recupera una història del passat.

Pel que fa al llibre de Hao Jingfang acaba de sortir en italià i és un recull de relats encapçalats encapçalats pel que li dona títol, Pechino pieghevole, guanyador del premi Victor Hugo. Aquest relat en qüestió el trobareu en anglès amb traducció de Ken Liu i amb el títol Folding Beijing.

Quant a Rosa rosa amore mio / Rose, Rose I love you, feia temps que el tenia a la llista i no m’hi acabava de decidir. Ara, però, vistos els comentaris que se’n fan, crec que me’l llegiré en la versió italiana per la solució curiosa que s’ha utilitzat per als personatges que parlen en cantonès: la traductora ha optat per traduir-los en dialecte. I he de donar les gràcies a l’Antonio Paoliello per haver-me donat aquesta pista!

Continuem, ara amb un llibre que sí que estic llegint: Neige et corbeau. És un llibre interessant que es presenta en forma de novel·la però que, en realitat, són relats encreuats que tenen lloc al mateix lloc (un barri de Harbin) en el mateix moment (1910) durant una epidèmia (la pesta). Tot i que l’epidèmia apareix en els relats, no és l’element principal. Està molt bé perquè hi trobem personatges amb rerefons diversos i, si sumem totes les perspectives, podem reconstruir la ciutat d’aleshores.

Tanco la llista amb Severance, de Ling Ma. Igual que l’anterior, la història se situa en un moment d’epidèmia, tot i que en aquest cas hi està relacionada més directament. El tinc pendent de llegir fa molt de temps, i vista la situació actual suposo que és hora de posar-m’hi. També el trobareu en castellà amb el títol Liquidación.

I fins aquí les meves (nostres) propostes d’estiu per a aquest any estrany i fora d’òrbita. Si en teniu alguna altra, no dubteu a compartir-la als comentaris o a Twitter o Instagram.

Bones vacances!

Per la carretera, de Sylvain Prudhomme

En general, quan llegeixo un llibre em fixo en la història, el paisatge… a Per la carretera, però, l’element que s’ho menja tot és un personatge: l’autoestopista. No importa on són (de fet, la narració se situa en un poble que s’anomena V.) ni, de fet, qui més hi surt: l’autoestopista és el centre del llibre i tot gira al seu voltant.

Tot comença quan en Sascha, que és escriptor, marxa de París per anar a viure a un poble que només sabem que es diu V. i que és al sud-oest de França. Allà espera trobar tranquil·litat i poder treballar amb pau: no hi coneix ningú, tret d’un cosí, i sembla que la vida social li ocuparà poc temps. Tot canvia, però, quan hi troba un antic amic o col·lega. No sé pas si dir-ne una cosa o l’altra, vist tot plegat.

En Sascha el coneix de quan eren joves i voltaven junts. Viatges en autoestop i altres històries. En Sascha ha deixat la vida “de rodamon” i, com hem dit més amunt, viu tranquil treballant com a escriptor. Per la seva banda, l’autoestopista viu amb la Marie i el fill de tots dos, l’Agustín. Fa feinetes i, de tant en tant, fa una escapada de les seves, en autoestop.

De cop i volta, la tranquil·litat i l’anonimat buscats desapareixen, ja que l’autoestopista inclou en Sascha en la seva vida, l’integra en la seva família. Així mateix, reprèn la seva vida en autoestop i deixa en Sascha de substitut. “Y hasta ahí puedo leer”, que ja us he explicat una mica massa de coses.

La clau de tot plegat està en el fet que en Sascha “era d’aquells que ja no s’estiren a terra”. I que n’hi ha que es queden i n’hi ha que se’n van. Sembla críptic, però no ho és tant: la història se centra en les decisions que prenem i en com afecten la nostra vida. Quedar-se? Marxar? Vida en parella o sol? Intentar adaptar-nos als altres o anar a la nostra bola?

En el meu cas, he de dir que l’autoestopista m’ha caigut molt molt malament. Potser és perquè jo tampoc m’estiro a terra, ja. O perquè sóc dels que es queden. En tot cas, el trobo un egoista sense mesura que va a la seva sense importar-li el que fan els altres, i em posa nerviosa la seva conducta. Pensant una mica, he arribat a la conclusió que, potser, ja era això, que el volia l’autor: despertar en nosaltres simpatia o animadversió per aquest personatge, segons el nostre perfil. Si és així, us juro que se n’ha sortit! 😁

És un llibre peculiar, sí, però si us agrada analitzar els personatges i examinar-ne el comportament, us ben asseguro que amb Per la carretera l’encertareu. La traducció, de Marta Marfany, és fluïda i tot just hi he trobat un parell de coses en què discrepo, però res de greu ni important (amb lu torracollons que sóc jo, dues discrepàncies en 250 pàgines és poquíssim!), i fa de bon llegir.

Per la carretera és un llibre publicat per l’editorial Les hores, i si aneu a la seva web podreu llegir-ne un fragment. Si voleu llegir altres coses d’aquesta editorial, us puc dir que a mi m’han agradat moltíssim, per exemple, L’últim amor de baba Dúnia i, també, La veïna del costat.

The Mirror and the Light

The Mirror and the Light

The Mirror and the Light és un llibre superlatiu. Per mida, per argument i pel domini de l’autora. Realment impressionant: 877 pàgines en la versió anglesa. No vull ni pensar en la tasca ingent a la qual s’ha hagut d’enfrontar Hilary Mantel per escriure una novel·la d’aquesta envergadura i amb aquest grau de detall. Perquè, pel que sembla, la gran majoria de personatges són reals.

Anem a pams.

La lectura, una delícia

És un goig deixar-se portar per Mantel, que té una prosa absolutament meravellosa, amb tocs arcaics quan cal i un vocabulari elevat o de poc nivell segons el personatge i la circumstància. També és impressionant veure com caracteritza alguns dels personatges, com ara el duc de Norfolk, un bitxo agressiu i ben poc refinat, o el Christophe, el vailet que assisteix Cromwell fins al final, un noi decidit i arrauxat. Amb algú d’aquest talent, no és d’estranyar que els dos primers volums de la trilogia aconseguissin, TOTS DOS, el Booker Man Prize (avui dia, Booker Prize). Trobareu més informació sobre Wolf Hall i Bring up the Bodies en aquest mateix blog i al compte d’Instagram.

Tot i que al principi em va costar una mica agafar el ritme perquè feia temps que havia llegit els dos primers volums de la trilogia, el llibre no es fa gens pesat, ans al contrari: en general, és difícil trobar el moment de parar de llegir. De fet, diria que l’única part que trobo una mica massa llarga és quan es negocia el quart casament d’Enric VIII, que és amb Anne de Cleves.

Dit això, per a mi ha estat un plaer trobar una narració tan detallada de la vida cortesana del segle XVI a Anglaterra, amb espai tant per als nobles del llinatge més alt com per als criats, i amb tota mena d’explicacions sobre les negociacions i els “enredos” de la cort. Tot plegat, un ventall pràcticament inabastable de personatges que desfilen per les pàgines del llibre i que, en moments puntuals, es fa difícil de recordar a causa de la gran quantitat d’Elizabeths, Marys, Katherines, Richards, Henrys o Thomas que hi ha (sí, sembla que hi havia poca varietat onomàstica).

Cromwell i Enric: una relació difícil

Els personatges centrals de The Mirror and the Light i, de fet, de tota la trilogia, són Enric VIII i Thomas Cromwell, el seu col·laborador més proper. Que Enric era un personatge difícil ja ens ho podíem imaginar: va tenir 6 dones i, d’aquestes, dues van morir decapitades. Poca broma.

Així, doncs, a mida que es va desenvolupant la història, veurem com evoluciona la relació entre Enric i Cromwell, que és víctima de les ires i els canvis de parer d’aquest rei inconstant i capriciós, del tipus “culo veo, culo quiero”. Només cal que us fixeu en el procés que se segueix per treure d’escena Anna Bolena, que va acabar decapitada perquè se suposava que li posava banyes al rei. I el mateix va passar amb la cinquena reina uns anys després. No crec que estigui fent espòiler, ja que tot això és del domini públic. 🙂

Al llarg d’aquest llibre veurem l’auge de Cromwell, que assoleix unes quotes de poder que no fan el pes a la noblesa (recordem que ell era fill d’un ferrer borratxo i maltractador) i que acaba causant la seva caiguda. Però la seva feina no haurà estat en va, ja que el net del seu nebot serà el temible Oliver Cromwell, conegut per la seva crueltat.

The Mirror and the Light: un llibre resplendent

Podríem parlar moltes hores d’aquest llibre colossal, tocant qualsevol dels temes que hi apareixen. Per exemple, tot de detalls que deuen ser històrics, com ara la voluntat d’iniciar un registre de naixements, batejos i morts. I una altra cosa que m’ha fet molta gràcia són les “fotos” que es feien fer per conèixer la dona amb qui s’havien de casar: petits retrats que encarregaven a un pintor de confiança.

En resum, però, només us puc dir que val molt la pena que us el llegiu, sense por del nombre de pàgines. Els dos volums anteriors eren molt i molt bons, però és que aquest és, directament, espectacular. Segons la meva humil opinió, Hilary Mantel hauria de guanyar el tercer Booker Prize. Aprofiteu l’estiu i llegiu-vos-el.