El mar alrededor, de Keri Hulme

Us vull parlar de El mar alrededor, un llibre de Keri Hulme que ha publicat Automática editorial. Me’l vaig llegir fa temps, l’estiu passat (2019) i se m’havia quedat enganxat. De vegades em passa: em llegeixo un llibre i no hi ha manera de fer-ne una ressenya. I no té res a veure que m’hagi agradat o no!

En tot cas, El mar alrededor és una obra estranya i exòtica en tots els sentits i, al mateix temps, captivadora. Si busqueu per internet, veureu opinions diverses sobre el llibre, però pràcticament tothom coincideix a dir que l’autora reflexiona sobre la idea de família, la solitud, l’encaix entre cultura autòctona i europea a Nova Zelanda, alcoholisme, violència domèstica… tot un munt de temes que venen a glopades amb una narrativa que enganxa, hipnòtica.

De què va El mar alrededor?

La protagonista és la Kerewin Holmes, una dona mig europea mig maorí que viu en una torre a prop del mar. Un dia apareix a casa seva un nen rosset, que no parla, i ella no sap pas què fer-ne. L’endemà apareix el Joe, el padrastre, que és maorí. A partir d’aquí, tots tres estableixen una relació absorbent i l’autora ens va ensenyant què amaga cadascú. D’aquesta manera, veiem també la cultura europea i la maorí i com xoquen i, també, com xoquen les maneres de fer de l’un i l’altre.

El llibre avançarà una bona estona abans no ens adonem de què passa realment, i us he de dir que hi ha un punt en què la història es fa molt dura, amb una relació molt complicada entre el nen i en Joe, i la Kerewin fent com d’intermediària.

Ara bé, a part de tot això i de tot el que podeu trobar en altres ressenyes, com ara la d’aquest blog, a mi m’ha agradat molt la manera en què Keri Hulme ens fa viatjar a Nova Zelanda. He estat a les platges, als boscos, a les cabanes de platja d’aquest país tan llunyà sense moure’m del sofà. He sentit el vent i la pluja, la solitud d’una tassa de cafè mirant el mar. Fantàstica narració.

La força de la traducció

I ara que parlem de narració, sense treure el mèrit a l’autora, cal que reconeguem la traça del traductor, l’Enrique Maldonado Roldán. Algun dia en parlarem a fons, però com ja he dit altres vegades, nosaltres llegim la traducció. Per tant, independentment de com de bona o dolenta sigui l’obra original, el que valorem és l’obra traduïda.

I la veritat és que Maldonado fa molt bona feina en la traducció d’aquest llibre que, tant per contingut com per estructura, ha de ser complicat de traslladar a la nostra cultura. Vaig assistir a la presentació del llibre que es va fer a Casa Àsia, on el traductor va explicar-nos la seva experiència amb aquest llibre, coses que li havien estat difícils de traduir i plantejaments que s’havia fet, i la veritat és que la passejadeta fins allà va valer molt la pena per tot el que se’ns va dir i, especialment, per tot el que va dir Maldonado.

Una vegada més, doncs, Automática ha encertat la tria una vegada més. La tria doble: original per traduir i traductor per fer la feina. Si voleu conèixer un altre bon doblet d’aquesta casa editorial, feu una ullada als llibres de Yan Lianke que ha publicat amb traducció directa del xinès de Belén Cuadra Mora i que trobareu en aquest blog.

Il deserto dei tartari

Extret del meu Instagram @lilladeserta.

Sant Jordi 2020: #confinallibres

Sant Jordi 2020 és estrany. Pinten bastos i no podrem fer el nostre passeig habitual. O sigui que no sé si té gaire sentit que us recomani gaires llibres, ja que seran difícils d’aconseguir. Però bé, no costa gens fer una llista i, a partir d’aquí, que cadascú faci el que hagi de fer, no? De fet, hi ha diverses maneres de comprar-ne, des de la compra “aquí te pillo aquí te mato” fins a l’opció de la compra diferida. Totes són vàlides.

En realitat, només que feu clic a la categoria “5 estrelles” o “4 estrelles” que hi ha a la columna de la dreta us apareixeran els llibres que més m’han agradat, però us he preparat una llisteta amb coses per a tots els gustos. No són les últimes novetats, però és que trobo que hi ha llibres que s’han de recordar, com l’últim de la llista, que és boníssim! (Els últims seran els primers, diuen.)

Per altra banda, com ja sabeu, la literatura xinesa té un paper destacat en aquest blog. Últimament, però, no he trobat grans coses, i per això prefereixo recomanar-vos llibres que, tot i que no són supernovetat, són de molta qualitat.

Si us fa gràcia aquest últim, el Sueño en el pabellón rojo, però us fa una mica de mandra (és llarg), podeu participar en el club de lectura que fem a Twitter cada 15 dies. Dissabte 25 d’abril, toca! 🙂

El meu radar per a Sant Jordi 2020

No volia tancar la llista, però, sense dir-vos quins són els meus objetius per a aquest Sant Jordi en format alternatiu. A mi m’agrada passejar-me i deixar-me convèncer per cobertes, editors… o sigui que aquest cop he d’anar bastant a preu fet:

Com podeu veure, tinc gustos eclèctics. El primer llibre, La caja negra, em crida l’atenció, directament, per la coberta. A més, Automática Editorial fa molt bona tria d’autors de l’Europa de l’est. Encara recordo com em va agradar Abecedario de pólvora! I, a més, un dels traductors és l’Enrique Maldonado, de qui ja he llegit El mar adentro, amb una traducció preciosa.

Pel que fa a la literatura italiana, segurament caurà un giallo i una altra cosa. Aquest cop em deixaré sorprendre.

Un altre llibre que fa temps que tenia pendent, i que em guardava per a Sant Jordi, és el recopilatori monumental del teatre d’Ibsen, amb una traductora que ho fa molt bé, la Cristina Gómez-Baggetthun, i una editorial de confiança, Nórdica Libros. Aquest ja l’he encarregat a Taifa llibres, que fa enviaments (hi ha força col·lapse, però ja arribarà un dia o altre).

Finalment, és probable que tanqui les compres d’avui amb un altre llibre de la sèrie del Sebastian Bergman, un dels personatges més maleducats i desagradables del món policial (molt més que el Rocco Schiavone, que ja és dir!). Aquest me’l compraré en versió electrònica.

Quan les llibreries obrin, ja aniré a voltar i a comprar el que m’ha quedat pendent!

Bon Sant Jordi, malgrat tot plegat!

Sant Jordi 2020
Rosa casolana 🙂

The Patriots, Sana Krasikov

Extret del meu compte d’Instagram: @lilladeserta.


View this post on Instagram

Anys 30, anys de la Gran Depressió. La Florence marxa de Brooklyn a la Unió Soviètica, pensant que hi trobarà "el futur" i tot d'oportunitats que al seu país no hi són. Però… què hi passa, realment, allà? A "The Patriots", l'autora, Sana Krasikov, ens passeja per la vida soviètica, els gulags i la por viscuda sota Stalin, anant i venint en l'espai i en el temps. Veurem la vida de la Florence, la del seu fill Julian, el seu net Lenny i tot de gent que van caient pel camí en la dura aventura soviètica. És un llibre que m'ha servit per fer les paus després d'haver de tombar dues obres en les pàgines inicials (vegeu el post anterior) i que demostra que els llibres més modestos també ens poden sorprendre agradablement. Potser li sobren algunes pàgines, però en general manté un bon ritme durant tota la història. Asseieu-vos al vostre racó preferit i doneu-li una oportunitat. Jo me l'he llegit al Kindle, que ara mateix és una manera molt pràctica d'aconseguir llibres. #literaturaenanglès #confinallibres

A post shared by L'illa deserta (@lilladeserta) on

Mirada prohibida, dolor de dona

Mirada prohibida

Fa un temps vaig llegir Mirada prohibida, de Nina Bouraoui, i se’m va quedar encallat a mig comentar. Ara, finalment, he trobat el moment per fer-vos-en quatre ratlles.

En aquest llibre, la protagonista està tancada a casa, sota control dels seus pares, en un carrer de l’Alger. Només pot veure la vida mirant per la finestra, i tampoc és que pugui veure gran cosa, ni que pugui obrir-ne les portelles i treure el cap. Mirada prohibida és un llibre angoixant i dur que ens fa veure com viuen moltes noies i dones en llocs on la nostra voluntat no compta per a res.

Però no és només això. La voluntat no compta. Fins aquí hi arribo. Però és que això ve acompanyat de la brutalitat del pare. Aquest home, entre altres coses, no dubta a violentar la mare de la protagonista quan li ve més de gust. No se m’acut cosa de més mal gust quan se suposa que convius amb una persona a la qual, encara que no estimis, hauries d’aprendre a valorar i respectar.

I la mare tampoc se’n salva, no. Suposo que quan entres en un sistema en què les coses es fan d’una certa manera, i tothom les fa d’aquesta manera, tu també les fas. I això és aixi encara que et perjudiquin a tu o la gent que estimes. Tens el cervell rentat. Com amb els maltractats maltractadors: el “sistema” passa d’una generació a la següent, sense gaires possibilitats de trencar el fil.

Però… què més hi ha, entorn de la Mirada prohibida?

Doncs, per començar, hi ha una traductora a prova de bomba, l’Anna Casassas, a la qual ja he tingut el gust de llegir en altres ocasions, com a Ànima o a El pes de la neu. Les seves traduccions són fluïdes i sempre troben el to adequat a la història que explica.

Per seguir, un punt molt important en la publicació de qualsevol llibre: l’editorial. I és que hem de recordar que és aquesta figura la que decideix apostar per un autor o un altre, un llibre o un altre, un traductor o un altre. En aquest cas, qui ha decidit apostar per Mirada prohibida és l’editorial Les hores, que segueixen una línia molt coherent quan a la selecció. En aquest mateix blog trobareu joies íntimes com la meravellosa L’últim amor de baba Dúnia o històries amb crítica social com La veïna del costat.

Finalment, salvant les distàncies, recordar aquesta noia tancada a casa seva en aquests dies de confinament m’ha fet pensar. Per a nosaltres, en principi, el tancament serà una cosa que deixarem enrere. I, si molt m’apretes, podem sortir a comprar i aprofitar per respirar. Per a la noia d’aquest llibre, però, el tancament és permanent. I ara n’aprecio la duresa.