7 m2, de Jussi Adler-Olsen

On Per sifuroIn 3 estrellesDeixa un comentari

Quan vaig començar a llegir 7 m2, ja sabia que era l’últim volum de la sèrie del Departament Q. El mateix Jussi Adler-Olsen ho havia anunciat: per motius de salut (l’autor ha fet públic que pateix càncer), aquest seria el seu comiat de la literatura. I això, vulguis o no, condiciona molt la lectura. No és només el final d’una saga, sinó també el tancament d’una veu interessant dins del món del thriller nòrdic.

Adler-Olsen sempre ha estat, per a mi, un autor simpàtic. El vaig descobrir tard, però m’he quedat amb les seves històries perquè ha sabut trobar un equilibri interessant: el de narrar crims i disfuncions socials amb una barreja de crítica, ironia i una galeria de personatges variats. En aquest sentit, s’ha sabut col·locar en un lloc molt concret dins del ventall de thrillers nòrdics: ni tan bèstia com Jo Nesbø amb el seu Harry Hole (on hi ha sang, destrucció i una certa desesperança vital) o la sèrie Sebastian Bergmann de Hjorth i Rosenfeldt (casos heavies amb un paio molt sociòpata), ni tan tou com els casos d’Erica Falck i Patrick Hedström de Camilla Läckberg, on tot és més net, domèstic i amb molt de pastís de poma (negre-rosa, podríem dir).

A 7 m2, el protagonista, en Carl Mørck, està empresonat per un delicte que (evidentment) no ha comès. Però el problema és que ningú se’l creu. Ningú… excepte el seu equip: l’Assad, la Rose i en Gordon. A partir d’aquí, la novel·la es desplega en dues línies principals. Per una banda, el cas que els membres del Departament Q han d’investigar mig d’amagat per exculpar el seu cap. I, per l’altra, tot el que passa dins la presó, on el mateix Carl ha d’afrontar el desconcert, la por i la incomunicació.

La trama avança fina com un rellotge i compleix amb escreix la seva funció: manté la tensió, resol trames pendents i tanca l’arc de personatges que molts lectors han seguit durant anys. De fet, m’ha agradat especialment veure com en Carl, que sempre havia estat una mica punxegut i malcarat, aquí es mostra més vulnerable. Potser no és casual que l’autor hagi volgut tancar així la història.

Una dada més, que no té a veure amb la trama però sí amb les meves simpaties: Adler-Olsen sembla tenir una estima especial per Barcelona i, de fet, hi té casa. No hi surt al llibre, però sabent-ho encara me’l llegeixo més de gust (sí que sortia breument en un altre dels llibres de la sèrie, La víctima 2117).

Finalment, m’acabo d’assabentar que s’ha fet una sèrie de Netflix inspirada en aquesta saga. El curiós del tema és que, si ho he entès bé, ho han “transplantat” a Escòcia, amb en Matthew Goode fent de Carl. No cal que us digui que de seguida que pugui m’hi llanço de cap!

En fi: si encara no heu entrat en el món del Departament Q, ara és un bon moment per començar pel principi. I si ja l’heu anat seguint, prepareu-vos per acomiadar-lo com cal. S’ho mereix.

Que morin els fills dels altres, de Roser Cabré-Verdiell

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

Hi ha llibres que t’enganxen pel to. Per l’atmosfera. Per la manera com les paraules no només expliquen una història sinó que l’invoquen. Que morin els fills dels altres, de Roser Cabré-Verdiell (editat per Males Herbes), és exactament això: una lectura magnètica que sembla que et llegeixi a tu mentre tu la llegeixes.

Aquesta és la història de la Rebeca, una dona que arriba a Ocata amb la seva família, un marit i dos nens petits, carregant una por que no sabem ben bé d’on ve. La casa nova, amb les seves parets recents i el jardí ple de flors, els veïns (la Camila, una dona amb aires de misteri; en Gregori, un home que sempre sembla estar observant; la petita Flora, que juga sola a l’escola) i el poble, tot sembla aparentment normal. Tot i això, la Rebeca té una sensibilitat especial i veu coses sota la superfície: conductes estranyes, mirades que parlen de secrets ocults, coses que no lliguen ben bé… Fins on arribarà, tot plegat? La seva ansietat, alimentada per petits detalls, la portarà a descobrir la veritat darrere d’aquest lloc que hauria de ser el seu nou inici.

Com ja em va passar amb Aioua, una de les coses que més he gaudit de la novel·la és la potència de l’estil de la Roser: t’arrossega. Escriu per fer-te sentir la incomoditat, el desig, el desconcert, la por. És una escriptura viva, gairebé orgànica, com si cada frase ens anés fent acostar a un lloc que no acabem d’identificar però que ens inquieta i ens captiva. A estones sembla que estiguem llegint una invocació, un encanteri, una veu que beu de la literatura gòtica però també del realisme brut i emocional més bèstia i inquietant.

Igual que a Aioua (ja em perdonareu que hi faci tanta referència), l’autora explora la fragilitat i la força de la institució familiar, els límits del que s’accepta com a normal i la línia tan fina que separa la por de la lucidesa. Però aquí fa un pas més: l’estil és més animal, més compacte i potent. És un llibre que no es llegeix per saber què passa, sinó per viure com passa. I per veure com una dona pot arribar a esdevenir una altra cosa.

I després hi ha l’espai: Ocata. De petita, vaig passar molts estius a Premià de Mar (el poble del costat), i llegir una novel·la ambientada en aquest entorn, en un camí que sembla el que uneix Ocata i Premià (el que llavors anomenàvem “Camí del mig”, que no sé si encara hi és), ha sigut com tornar a un lloc conegut i descobrir que ara té ombres noves. Moltes ombres. L’escenari no és només decorat: és part viva de la història.

Un cop més, em trec el barret davant de la fantàstica tria d’autors catalans que té l’editorial Males herbes, que té un catàleg impressionat on, a més de la mateixa Roser Cabré-Verdiell, hi trobareu gent com en Ferran Garcia, la Berta Creus, en Max Besora o en Jordi Masó. Repòquer d’asos!

Tornant al tema que ens ocupa, i per tancar, recomano aquesta història a qui busqui llibres amb cos, amb veu, amb escletxes per on se’t cola l’atmosfera. I us el recomano especialment si coneixeu la zona, perquè us en donarà una nova visió!

Sau, de Ferran Garcia: foscor, memòria i passat

On Per sifuroIn 4 estrellesDeixa un comentari

Hi ha llibres que són com un cop de puny a l’estómac, i d’això, en Ferran Garcia en sap un munt. Avui us parlo de Sau, el tercer llibre que li llegeixo, i puc dir que està a l’altura de l’estil i el contingut habitual de l’escriptor. Chapeau, Ferran!

En aquesta ocasió, a més de portar-nos a la part més feréstega de Sau i la zona, l’autor fa arrencar la història en una plantació a Guinea Equatorial, on trobarem alguns dels personatges centrals de la novel·la. Novel·la? Novel·les? La pregunta és lícita, ja que el llibre està dividit en dues parts que podem entrellaçar, però que podrien ser llibres diferents.

Així doncs, comencem amb la família Sala de Bruc a Guinea. Us puc ben dir que aquesta part em va encantar, i que en certa manera em va fer pensar en Maryse Condé i el seu Célanire colltallat: un ambient on hi ha espai per als esperits i elements sobrenaturals. Una sèrie de fets fan que la família decideixi tornar a Catalunya, a la plana de Vic d’on és originària, i a partir d’aquí ja no us explico res més per no pifiar-la.

I aquí arriba la part que m’ha fet pensar més: la segona història. 

Fem un salt en el temps, però ens mantenim a la mateixa zona: Sau i entorns. Admeto que aquí m’ha costat més fer encaixar les peces, trobar les relacions que hi ha entre personatges i el perquè de tot plegat. Al final me n’he sortit bastant, però he suat una mica perquè em costava concentrar-me (no és culpa del llibre, això, és cosa meva). Sincerament, no sé què us en puc avançar per no xafar-vos la lectura: llegiu amb atenció i doneu-vos temps per pair el que us explica!

“Sau” és un llibre complex, ric en subtrames i personatges: polièdric, podríem dir. Així doncs, cadascú en disfrutarà més un aspecte o un altre, en funció dels seus gustos. Ja us he dit que no vull aprofundir en la història per no fer espòilers, però sí que us vull parlar dels aspectes que més m’han enganxat:

M’encanta la intensitat que l’autor posa en les seves històries. La cruesa amb què ho ens explica tot plegat. Misèria humana, desolació, atmosfera asfixiant a estones, brutalitat, inquietud, implacable, ombra, foscor… ens obliga a mirar sota la superfície, i no sempre hi trobem un món amable.

L’entorn natural que ens presenta l’autor és ideal per aconseguir el seu objectiu: una natura que, igual que pot ser majestuosa en un dia de sol, pot generar ambients llòbrecs, feréstecs, ombrívols… llocs i paratges que es presten a la narració fosca i dura a què ens té acostumats aquest autor.

Més en general, diria que en Ferran forma part d’un grup d’escriptors que m’han fet retrobar amb la tradició literària rural més crua de casa nostra. Obres com Terres mortes, Et vaig donar ulls… o el grandíssim Guilleries m’han fet reconnectar amb llibres més clàssics com Els sots feréstecs (atenció, nova edició!), La punyalada, Solitud o fins i tot algun Folch i Torres dels més obscurs (hi ha vida més enllà d’en Massagran!).

En definitiva, Sau és un llibre que t’estreny l’ànima i que cal llegir amb atenció per no perdre’s cap detall. Realisme màgic? Punts de sobrenatural? Surrealisme? No sé com qualificar-lo, però no hi ha dubte que no us deixarà indiferents i que cal continuar atents a les publicacions d’aquest autor i, també, de l’editorial Males Herbes: la seva selecció d’obres és sorprenent i realment bona.

Taipei People: nostàlgia i identitat amb Pai Hsien-yung

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinès, LlibresDeixa un comentari

Llegir Taipei People de Pai Hsien-yung ha estat un repte interessant. Vaig tenir la sort de compartir aquesta lectura amb un petit grup d’experts en xinès, i les seves aportacions van ser molt enriquidores. Vaig sortir una mica de la meva zona de confort (tinc una gran relació ambivalent amb els relats) i, si l’hagués llegit sola, potser no l’hauria acabat. Aquest llibre, un recull de catorze relats, ens endinsa en la vida d’un conjunt de personatges marcats per l’exili i la pèrdua, tots ells xinesos que, després de la Guerra Civil, es van establir a Taipei, intentant refer la seva vida en un entorn que no els acaba de pertànyer.

La nostàlgia és un element central d’aquestes històries. Els protagonistes són intel·lectuals, aristòcrates caiguts en desgràcia, dones de companyia, antics soldats i burgesos desplaçats que miren enrere amb una barreja de malenconia i resignació. Taipei és per a ells un refugi, però també un espai de desconnexió, on les seves arrels queden en suspens, atrapades en una terra que mai podran tornar a habitar plenament. L’autor retrata aquesta realitat amb una prosa detallista, capaç de transmetre tant la decadència del món que deixen enrere com la dificultat per trobar el seu lloc en el present.

Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció d’aquesta obra és la seva capacitat per construir ambients i recrear atmosferes amb una riquesa de detalls que gairebé es poden respirar. Pai Hsien-yung sap com fer sentir la humitat dels carrers de Taipei i l’elegància apagada d’aquells que alguna vegada van ser poderosos i ara sobreviuen en un món que ja no els pertany. Però, alhora, he de confessar que cap al final m’ha arribat a cansar una mica. Els personatges comparteixen un mateix tipus de melancolia, una sensació de pèrdua que es repeteix en cada relat, i això ha fet que no hi acabés de connectar del tot. És una experiència que m’ha recordat a la literatura d’Eileen Chang, on sovint es repeteixen temàtiques i sensibilitats que, a estones, poden fer que la lectura sigui monòtona.

L’autor i el seu llegat

L’autor, fill d’un alt comandant del Kuomintang, va viure en pròpia pell aquest desplaçament i la seva obra està profundament influenciada per aquesta experiència. Format a Hong Kong i després als Estats Units, Pai Hsien-yung és una de les veus més importants de la literatura xinesa contemporània. De fet, un dels relats d’aquest recull va acabar servint d’embrió per a la seva novel·la més coneguda, Crystal Boys, una obra pionera en el retrat de la vida dels joves homosexuals a Taipei.

En definitiva, Taipei People és un llibre profundament evocador que ens transporta a un món ple de matisos i ens fa reflexionar sobre la fragilitat de la identitat quan aquesta es veu sacsejada per l’exili. És una lectura que recomano, sobretot, a aquells que busquen una literatura que explori la memòria i la pèrdua des d’una prosa bella i detallista.

“Después de Mao”, antologia de literatura xinesa

On Per sifuroIn Caràcter xinèsDeixa un comentari

Feia dies que no publicava res sobre literatura xinesa. O res, en general. Avui, doncs, toca parlar de Después de Mao, una antologia de relats escrits per autors xinesos nascuts entre 1960 i 1980. La compilació i traducció és obra de Miguel Ángel Petrecca, i la publicació és de Adriana Hidalgo Editora, una editorial argentina que està publicant obres traduïdes del xinès. Cal estar pendent de com avança!

En aquest recull trobarem obres d’alguns dels autors joves de més anomenada d’una fornada que té la difícil tasca de donar relleu a la generació de gegants literaris com Yu Hua, Yan Lianke o el Nobel Mo Yan. Això no és fàcil, i les comparacions són odioses, o sigui que me n’abstindré.

Lògicament, aquests autors més novells deixen enrere els temes més habituals en els autors precedents i entomen el repte de ser cronistes de la seva època. Això fa que explorin un món xinès que deixa enrere el lirisme (o el drama) rural i se centrin en ambients més urbans, amb una economia que evoluciona a tota marxa cap a un capitalisme controlat.

Com sempre que llegeixo un recull de relats, n’hi ha hagut que m’han encaixat com un guant i altres que no m’han acabat de fer el pes. Ja sabeu que això em passar amb tots els reculls, i és especialment lògic en aquest cas perquè Petrecca ha fet un recull que cobreix perspectives i estils molt diferents per, suposo, facilitar-nos l’entrada a la narrativa xinesa contemporània.

Tot i que no m’hagin agradat tots, sí que puc dir que és un bon lloc per començar a tibar fils i explorar la literatura xinesa. Aquí trobareu obres d’autors com ara Lu Nei, Lu Min o Sheng Keyi, dels quals ja havia llegit llibres que havia comentat aquí al blog:

Coneixeu algun d’aquests llibres o autors? Teniu curiositat per conèixer-los?