En general, quan llegeixo un llibre em fixo en la història, el paisatge… a Per la carretera, però, l’element que s’ho menja tot és un personatge: l’autoestopista. No importa on són (de fet, la narració se situa en un poble que s’anomena V.) ni, de fet, qui més hi surt: l’autoestopista és el centre del llibre i tot gira al seu voltant.

Tot comença quan en Sascha, que és escriptor, marxa de París per anar a viure a un poble que només sabem que es diu V. i que és al sud-oest de França. Allà espera trobar tranquil·litat i poder treballar amb pau: no hi coneix ningú, tret d’un cosí, i sembla que la vida social li ocuparà poc temps. Tot canvia, però, quan hi troba un antic amic o col·lega. No sé pas si dir-ne una cosa o l’altra, vist tot plegat.

En Sascha el coneix de quan eren joves i voltaven junts. Viatges en autoestop i altres històries. En Sascha ha deixat la vida “de rodamon” i, com hem dit més amunt, viu tranquil treballant com a escriptor. Per la seva banda, l’autoestopista viu amb la Marie i el fill de tots dos, l’Agustín. Fa feinetes i, de tant en tant, fa una escapada de les seves, en autoestop.

De cop i volta, la tranquil·litat i l’anonimat buscats desapareixen, ja que l’autoestopista inclou en Sascha en la seva vida, l’integra en la seva família. Així mateix, reprèn la seva vida en autoestop i deixa en Sascha de substitut. “Y hasta ahí puedo leer”, que ja us he explicat una mica massa de coses.

La clau de tot plegat està en el fet que en Sascha “era d’aquells que ja no s’estiren a terra”. I que n’hi ha que es queden i n’hi ha que se’n van. Sembla críptic, però no ho és tant: la història se centra en les decisions que prenem i en com afecten la nostra vida. Quedar-se? Marxar? Vida en parella o sol? Intentar adaptar-nos als altres o anar a la nostra bola?

En el meu cas, he de dir que l’autoestopista m’ha caigut molt molt malament. Potser és perquè jo tampoc m’estiro a terra, ja. O perquè sóc dels que es queden. En tot cas, el trobo un egoista sense mesura que va a la seva sense importar-li el que fan els altres, i em posa nerviosa la seva conducta. Pensant una mica, he arribat a la conclusió que, potser, ja era això, que el volia l’autor: despertar en nosaltres simpatia o animadversió per aquest personatge, segons el nostre perfil. Si és així, us juro que se n’ha sortit! 😁

És un llibre peculiar, sí, però si us agrada analitzar els personatges i examinar-ne el comportament, us ben asseguro que amb Per la carretera l’encertareu. La traducció, de Marta Marfany, és fluïda i tot just hi he trobat un parell de coses en què discrepo, però res de greu ni important (amb lu torracollons que sóc jo, dues discrepàncies en 250 pàgines és poquíssim!), i fa de bon llegir.

Per la carretera és un llibre publicat per l’editorial Les hores, i si aneu a la seva web podreu llegir-ne un fragment. Si voleu llegir altres coses d’aquesta editorial, us puc dir que a mi m’han agradat moltíssim, per exemple, L’últim amor de baba Dúnia i, també, La veïna del costat.