Eleanor Catton va guanyar el premi Man Booker 2013, i els “mitjans Twitter” que segueixo en van parlar força. Me’l vaig posar a la llista de pendents i vaig llegir-me altres llibres abans de fer el pas: quan un llibre guanya premis o rep molt bones crítiques tinc tendència a mirar-me’l amb desconfiança.

Fem una ullada als altres finalistes:

• The Goldfinch, de Donna Tart.
• The Lowland, de Jhumpa Lahiri (ja traduït al català: La fondalada).
• A tale for the time being, de Ruth Ozeki.
• Harvest, de Jim Crace (me l’he llegit, i no és res de l’altre món).
• The testament of Mary, de Colm Toilbin.
• We need new names, de Noviolet Bulawayo.

La majoria els tinc a la llista de pendents (tot i que he llegit crítiques demoledores contra The Goldfinch, per exemple).

Total, que fa uns dies li va arribar l’hora. És un senyor totxo (848 pàgines), o sigui que vaig pensar: “Nena, més val que agafis la versió Kindle, que això pesa molt”. I això és el que vaig fer.

Al principi em va costar molt de situar-me (per això us passo un link). Vaig haver de fer servir el Google Maps per saber saber on passen les coses (Nova Zelanda, segle XIX, poca broma!) i situar-me en un món on les coses van “al revés”. Un detall, per exemple: la banda on toca el sol és el nord, i no el sud. Sembla poc important, però trobo que influeix força en la manera de veure les coses.

Un cop situada, però, el llibre em va enganxar totalment. L’autora va endavant i endarrere en el temps per muntar les diferents històries, totes entrelligades magistralment, i aconsegueix que no et perdis. Va endavant i endarrere (o de dreta a esquerra, segons com t’ho vulguis mirar), teixint la trama com en un teler d’aquells manuals: fils que van, fils que vénen i un estampat meravellós que va sorgint a mida que avances. Tot al voltant d’un mort, una càrrega d’or, una prostituta… i tot de subtemes que van apareixent i que, al final, resulta que estan tots lligats. És fantàstic veure com tot es va preparant, ens van donant informació, ens van preparant… i tot per arribar a un clímax clar situat una mica més enllà de la meitat, quan, després d’un judici, tot s’accelera, fins i tot els capítols són més curts i et fa accelerar la lectura fins que t’adones que el cor et va a cent. Molt ben aconseguit, tot plegat.

Una altra cosa destacable és que diuen que els personatges parlen com en aquella època, fa gairebé 200 anys. Això ho apreciarà millor un parlant nadiu anglès, però la veritat és que alguna cosa he pogut copsar, i sí que es veu que els personatges parlen com d’una altra època. Una mica Dickens (fantàstica, la traducció al català d’El casalot!).

En resum, si encara no hi ha ningú traduint aquest llibre, trobo que ja tarden!