Etiqueta: Man Booker Prize

Arundhati Roy: felicitat?

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

el-ministeri-felicitat-suprema-royHan passat molts i molts anys des que es va publicar El déu de les coses petites, un llibre immens que va guanyar el Man Booker Prize de l’any 1997. L’autora, Arundhati Roy, s’ha dedicat a l’activisme i a l’escriptura de no-ficció en aquest parèntesi tan llarg, que ha acabat amb l’arribada de The ministry of utmost happiness, que en català trobareu com a El ministeri de la màxima felicitat (traducció de Xavier Pàmies).

I… què voleu que us digui? Doncs que m’esperava una altra cosa. El llibre està molt bé, sí, però al final és com si tens un mirall trencat i intentes enganxar tots els trossos: no tots encaixen bé ni tenen la mida que tocaria. El que se’ns explica en aquest llibre és, més aviat, les històries d’un seguit de personatges que l’autora s’entesta a agrupar, creant una mena d’amalgama de persones al marge de la societat, que viuen en un cementiri. Hi ha històries sobre diversos perfils: des de la vida dels hijra (per resumir: homes que són dones) i com encaixen en la societat fins a la situació al Kaixmir i la lluita que s’hi duu a terme, passant per la mort d’Indira Gandhi i les represàlies que hi va haver, o la decisió del govern indi d’eliminar les barriades pobres i fer-ne fora la gent amb pocs recursos econòmics.

Així, doncs, tot i que el llibre és, essencialment, una novel·la, hi ha algun moment en què se situa al límit del reportatge periodístic i acumula tanta informació i tantes dades que per a mi, que no estic familiaritzada amb l’entorn que ens descriu, es fa difícil de seguir (o, més ben dit, es fa difícil recordar tots els detalls).

En resum, el que trobareu en aquest llibre és un conjunt d’històries de diferents tipus. I pot ser que un tros us agradi més que un altre. Aquest ha estat el meu cas, ja que he trobat molt interessant la part en què parla del Kaixmir (tot i que, com dic més amunt, hi ha moltes, moltes dades per memoritzar).

Què puc dir, per tancar? Doncs que, després de tants anys, m’esperava alguna cosa més, alguna mena de catarsi, però tampoc es pot dir que hagi estat pesat de llegir. Si us el llegiu, m’agradaria saber què en penseu.

Hey, Jude!

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

a-little-lifeEls Beatles ja li ho van intentar fer entendre, però el Jude de A little life és de lu més negatiu que m’he tirar en cara. I no m’estranya, perquè la veritat és que ha tingut el que se’n pot dir una “vida de merda”, parlant en plata.

La història que ens explica la Hanya Yanagihara en un dels llibres finalistes del Man Booker Prize 2015, A little life, ens mostra la vida d’en Jude St Francis i els seus millors tres amics de la universitat. Tot i que estudien coses molt diferents (dret, arquitectura, belles arts, interpretació) són companys d’habitació i mantenen l’amistat fins al final.

Ara bé, el protagonista central és en Jude, de qui sabem ben poques coses, que anem coneixent a mida que avança la història. Per què camina malament? Què són aquests atacs que té? Quina família té? L’autora de seguida ens presenta l’entorn dels altres tres, en JB, en Malcolm i en Willem, però el que envolta en Jude ens ho va donant a miquetes durant les més de 700 pàgines del llibre.

Sí, 700 pàgines en anglès. 1.040 en castellà. I és curiós, perquè hi ha estones que voldries que no s’acabés mai, mentre que en altres moments penses que li sobren pàgines. No sé, és un llibre que desperta sentiments contradictoris. Per una banda, trobo que l’autora domina el ritme narratiu d’una manera magistral, però per l’altra banda em sobta i trobo poc natural que absolutament tots els personatges que surten al llibre siguin uns professionals fantàstics a qui agrada la seva feina i que estan tirant a folrats de calers. Vaja, com diuen a El Periódico: “También provoca cierta desconfianza que los cuatro protagonistas alcancen el éxito casi por obligación”. En resum: li hauria pogut donar el nom de Los ricos también lloran.

Com deia més amunt, aquest llibre va ser finalista del Man Booker Prize 2015, un certamen que m’agrada seguir perquè els finalistes solen tenir molt bona qualitat. No obstant això, trobo que en aquesta ocasió aquest llibre no és un competidor a l’altura d’altres obres seleccionades, com ara les que us indico tot seguit:

No em malinterpreteu: és un bon llibre, una història realment commovedora, que a estones fa plorar i tot. A estones, però, la cosa s’ensucra massa i entra en un bucle rotllo Corín Tellado una mica enganxós. Una altra cosa que no m’ha funcionat és el pas dels anys. No hi ha hagut manera de veure en Jude com a un home de 50 anys. Per a mi sempre en tindrà 30 i pocs…

En fi, un llibre que està molt bé, però que li falta alguna cosa. Demà dia 15 surt a la venda. Un consell: compreu-vos-el en format electrònic!

I, ara que ja sabem quins són els finalistes del Man Booker 2016… fem apostes sobre qui guanyarà?

 

Seven killings: Marlon James, Man Booker Prize 2015

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres10 comentaris

History_of_Seven_KillingsAvui tocar parlar de A brief history of seven killings, de Marlon James, que a mitjans d’octubre va guanyar el Man Booker Prize 2015. És un senyor llibre, de gairebé 700 pàgines, que és tot un repte per al lector no angloparlant.

En Marlon James és jamaicà, i pel que he pogut llegir és especialment hàbil a l’hora de retratar el seu país. En aquest llibre, doncs, hi podreu flairar l’illa de Jamaica i endinsar-vos en parts que normalment no ens arriben. Tot parteix d’un intent d’assassinat de “El cantant” (sabeu qui representa, oi?), al qual dedica les dues primeres parts del llibre, i després se’n va allunyant fins arribar a Nova York, on tancarà el cercle.

I sí, com diu el títol, hi ha morts, en aquest llibre. Perquè, és clar, quan un comet un assassinat (o intenta cometre’l), el que vol és liquidar els testimonis, oi? Doncs d’això es tracta: liquidar els qui pots… i no liquidar els qui no pots. I per acabar d’embolicar el regalet, la història ens l’expliquen els seus mateixos protagonistes, que fan de narradors, cadascun amb el seu punt de vista i, ATENCIÓ, la seva manera de parlar.

Sí, és especialment important com parla cada personatge. Els americans i els personatges més cultes, els entendreu de seguida, però… què passa amb els “mindundis” que fa servir la màfia? Gent sense gaire educació que parlen… bé, amb el seu propi argot, un argot ple de paraules jamaicanes amb els orígens més diversos (indi, africà, etc.) i construccions gramaticals que, si les veuen a Oxford, segur que les consideren incorrectes. Admeto que això dificulta una mica la lectura, però també és veritat que li dóna vida i un aire real a la narració. Qui tingui els nassos de traduir-ho al català es mereix un premi!

També cal destacar que cada part té la llargada justa, i que l’autor sap fer un pas endavant just abans que se’ns comenci a fer pesada la fase en què ens trobem. I la gran quantitat de personatges també és important. A mi, de tots els que hi surten, el que més m’ha agradat és la noia, que trobo que és el més ben portat de tota la novel·la.

En definitiva: Qui és qui? Per què es queden a Jamaica o se’n van? Com és Jamaica? Qui hi mana? Quin grau de corrupció hi ha? Quin poder té la màfia? Quantes màfies hi ha? Tot Kingston està en les mateixes condicions precàries?

Tot això i molt més a A brief history of seven killings.

The Luminaries, Man Booker Prize 2013

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres6 comentaris

Eleanor Catton va guanyar el premi Man Booker 2013, i els “mitjans Twitter” que segueixo en van parlar força. Me’l vaig posar a la llista de pendents i vaig llegir-me altres llibres abans de fer el pas: quan un llibre guanya premis o rep molt bones crítiques tinc tendència a mirar-me’l amb desconfiança.

The luminaries

Fem una ullada als altres finalistes:

La majoria els tinc a la llista de pendents (tot i que he llegit crítiques demoledores contra The Goldfinch, per exemple).

Total, que fa uns dies li va arribar l’hora. És un senyor totxo (848 pàgines), o sigui que vaig pensar: “Nena, més val que agafis la versió Kindle, que això pesa molt”. I això és el que vaig fer.

Al principi em va costar molt de situar-me (per això us passo un link). Vaig haver de fer servir el Google Maps per saber saber on passen les coses (Nova Zelanda, segle XIX, poca broma!) i situar-me en un món on les coses van “al revés”. Un detall, per exemple: la banda on toca el sol és el nord, i no el sud. Sembla poc important, però trobo que influeix força en la manera de veure les coses.

Un cop situada, però, el llibre em va enganxar totalment. L’autora va endavant i endarrere en el temps per muntar les diferents històries, totes entrelligades magistralment, i aconsegueix que no et perdis. Va endavant i endarrere (o de dreta a esquerra, segons com t’ho vulguis mirar), teixint la trama com en un teler d’aquells manuals: fils que van, fils que vénen i un estampat meravellós que va sorgint a mida que avances. Tot al voltant d’un mort, una càrrega d’or, una prostituta… i tot de subtemes que van apareixent i que, al final, resulta que estan tots lligats. És fantàstic veure com tot es va preparant, ens van donant informació, ens van preparant… i tot per arribar a un clímax clar situat una mica més enllà de la meitat, quan, després d’un judici, tot s’accelera, fins i tot els capítols són més curts i et fa accelerar la lectura fins que t’adones que el cor et va a cent. Molt ben aconseguit, tot plegat.

Una altra cosa destacable és que diuen que els personatges parlen com en aquella època, fa gairebé 200 anys. Això ho apreciarà millor un parlant nadiu anglès, però la veritat és que alguna cosa he pogut copsar, i sí que es veu que els personatges parlen com d’una altra època. Una mica Dickens (fantàstica, la traducció al català d’El casalot!).

En resum, si encara no hi ha ningú traduint aquest llibre, trobo que ja tarden!