Arundhati Roy: felicitat?

el-ministeri-felicitat-suprema-royHan passat molts i molts anys des que es va publicar El déu de les coses petites, un llibre immens que va guanyar el Man Booker Prize de l’any 1997. L’autora, Arundhati Roy, s’ha dedicat a l’activisme i a l’escriptura de no-ficció en aquest parèntesi tan llarg, que ha acabat amb l’arribada de The ministry of utmost happiness, que en català trobareu com a El ministeri de la màxima felicitat (traducció de Xavier Pàmies).

I… què voleu que us digui? Doncs que m’esperava una altra cosa. El llibre està molt bé, sí, però al final és com si tens un mirall trencat i intentes enganxar tots els trossos: no tots encaixen bé ni tenen la mida que tocaria. El que se’ns explica en aquest llibre és, més aviat, les històries d’un seguit de personatges que l’autora s’entesta a agrupar, creant una mena d’amalgama de persones al marge de la societat, que viuen en un cementiri. Hi ha històries sobre diversos perfils: des de la vida dels hijra (per resumir: homes que són dones) i com encaixen en la societat fins a la situació al Kaixmir i la lluita que s’hi duu a terme, passant per la mort d’Indira Gandhi i les represàlies que hi va haver, o la decisió del govern indi d’eliminar les barriades pobres i fer-ne fora la gent amb pocs recursos econòmics.

Així, doncs, tot i que el llibre és, essencialment, una novel·la, hi ha algun moment en què se situa al límit del reportatge periodístic i acumula tanta informació i tantes dades que per a mi, que no estic familiaritzada amb l’entorn que ens descriu, es fa difícil de seguir (o, més ben dit, es fa difícil recordar tots els detalls).

En resum, el que trobareu en aquest llibre és un conjunt d’històries de diferents tipus. I pot ser que un tros us agradi més que un altre. Aquest ha estat el meu cas, ja que he trobat molt interessant la part en què parla del Kaixmir (tot i que, com dic més amunt, hi ha moltes, moltes dades per memoritzar).

Què puc dir, per tancar? Doncs que, després de tants anys, m’esperava alguna cosa més, alguna mena de catarsi, però tampoc es pot dir que hagi estat pesat de llegir. Si us el llegiu, m’agradaria saber què en penseu.

I a tu, què et sembla?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s