Arundhati Roy: felicitat?

el-ministeri-felicitat-suprema-royHan passat molts i molts anys des que es va publicar El déu de les coses petites, un llibre immens que va guanyar el Man Booker Prize de l’any 1997. L’autora, Arundhati Roy, s’ha dedicat a l’activisme i a l’escriptura de no-ficció en aquest parèntesi tan llarg, que ha acabat amb l’arribada de The ministry of utmost happiness, que en català trobareu com a El ministeri de la màxima felicitat (traducció de Xavier Pàmies).

I… què voleu que us digui? Doncs que m’esperava una altra cosa. El llibre està molt bé, sí, però al final és com si tens un mirall trencat i intentes enganxar tots els trossos: no tots encaixen bé ni tenen la mida que tocaria. El que se’ns explica en aquest llibre és, més aviat, les històries d’un seguit de personatges que l’autora s’entesta a agrupar, creant una mena d’amalgama de persones al marge de la societat, que viuen en un cementiri. Hi ha històries sobre diversos perfils: des de la vida dels hijra (per resumir: homes que són dones) i com encaixen en la societat fins a la situació al Kaixmir i la lluita que s’hi duu a terme, passant per la mort d’Indira Gandhi i les represàlies que hi va haver, o la decisió del govern indi d’eliminar les barriades pobres i fer-ne fora la gent amb pocs recursos econòmics.

Així, doncs, tot i que el llibre és, essencialment, una novel·la, hi ha algun moment en què se situa al límit del reportatge periodístic i acumula tanta informació i tantes dades que per a mi, que no estic familiaritzada amb l’entorn que ens descriu, es fa difícil de seguir (o, més ben dit, es fa difícil recordar tots els detalls).

En resum, el que trobareu en aquest llibre és un conjunt d’històries de diferents tipus. I pot ser que un tros us agradi més que un altre. Aquest ha estat el meu cas, ja que he trobat molt interessant la part en què parla del Kaixmir (tot i que, com dic més amunt, hi ha moltes, moltes dades per memoritzar).

Què puc dir, per tancar? Doncs que, després de tants anys, m’esperava alguna cosa més, alguna mena de catarsi, però tampoc es pot dir que hagi estat pesat de llegir. Si us el llegiu, m’agradaria saber què en penseu.

Un gran llibre, i un llibre gran

Aquest llibre, d’entrada, fa una mica de por. Té 1.700 pàgines i, tot i que el paper és com de Bíblia, l’embalum és considerable. Així, doncs, me’l vaig començar a llegir amb el dubte de si m’enganxaria prou com per acabar-lo, però abans de la pàgina 100 ja vaig veure que no el podria deixar.

Un bon partit, de Vikram Seth
Que no us faci por.

Com ja avança el títol, el fil principal de la novel·la consisteix a trobar “un bon partit” per a una de les protagonistes, la Lata. No obstant això, aquest fil queda ben entreteixit en tota una sèrie d’històries paral·leles que, de fet, podrien ser novel·les independents i que, ben lligades, fan que la història sigui rica i diversa, i que toqui una gran quantitat de temes: des de la recent independència de l’Índia i les relacions entre partits polítics fins a les relacions familiars, bo i passant per la manera de viure de les famílies més “anglòfiles” i la de les més pobres, la convivència entre musulmans i hindús, les diferències entre castes, i molts altres.

El llibre es llegeix molt ràpid. Només he tardat tres setmanes (i us ben prometo que no tinc gaire temps per dedicar a la lectura). Bona part del mèrit l’atribueixo a la traducció de l’Anna Llisterri, que és fluida i sense errades, una cosa que agraeixo molt perquè estic farta de trobar-me llibres tan mal traduïts que costa d’acabar-se’ls…

Trobareu la referència completa al web de la Casa del Llibre. Per cert: he estat incapaç de trobar per on podria canviar la web al català…