Us vull parlar de El mar alrededor, un llibre de Keri Hulme que ha publicat Automática editorial. Me’l vaig llegir fa temps, l’estiu passat (2019) i se m’havia quedat enganxat. De vegades em passa: em llegeixo un llibre i no hi ha manera de fer-ne una ressenya. I no té res a veure que m’hagi agradat o no!

En tot cas, El mar alrededor és una obra estranya i exòtica en tots els sentits i, al mateix temps, captivadora. Si busqueu per internet, veureu opinions diverses sobre el llibre, però pràcticament tothom coincideix a dir que l’autora reflexiona sobre la idea de família, la solitud, l’encaix entre cultura autòctona i europea a Nova Zelanda, alcoholisme, violència domèstica… tot un munt de temes que venen a glopades amb una narrativa que enganxa, hipnòtica.

De què va El mar alrededor?

La protagonista és la Kerewin Holmes, una dona mig europea mig maorí que viu en una torre a prop del mar. Un dia apareix a casa seva un nen rosset, que no parla, i ella no sap pas què fer-ne. L’endemà apareix el Joe, el padrastre, que és maorí. A partir d’aquí, tots tres estableixen una relació absorbent i l’autora ens va ensenyant què amaga cadascú. D’aquesta manera, veiem també la cultura europea i la maorí i com xoquen i, també, com xoquen les maneres de fer de l’un i l’altre.

El llibre avançarà una bona estona abans no ens adonem de què passa realment, i us he de dir que hi ha un punt en què la història es fa molt dura, amb una relació molt complicada entre el nen i en Joe, i la Kerewin fent com d’intermediària.

Ara bé, a part de tot això i de tot el que podeu trobar en altres ressenyes, com ara la d’aquest blog, a mi m’ha agradat molt la manera en què Keri Hulme ens fa viatjar a Nova Zelanda. He estat a les platges, als boscos, a les cabanes de platja d’aquest país tan llunyà sense moure’m del sofà. He sentit el vent i la pluja, la solitud d’una tassa de cafè mirant el mar. Fantàstica narració.

La força de la traducció

I ara que parlem de narració, sense treure el mèrit a l’autora, cal que reconeguem la traça del traductor, l’Enrique Maldonado Roldán. Algun dia en parlarem a fons, però com ja he dit altres vegades, nosaltres llegim la traducció. Per tant, independentment de com de bona o dolenta sigui l’obra original, el que valorem és l’obra traduïda.

I la veritat és que Maldonado fa molt bona feina en la traducció d’aquest llibre que, tant per contingut com per estructura, ha de ser complicat de traslladar a la nostra cultura. Vaig assistir a la presentació del llibre que es va fer a Casa Àsia, on el traductor va explicar-nos la seva experiència amb aquest llibre, coses que li havien estat difícils de traduir i plantejaments que s’havia fet, i la veritat és que la passejadeta fins allà va valer molt la pena per tot el que se’ns va dir i, especialment, per tot el que va dir Maldonado.

Una vegada més, doncs, Automática ha encertat la tria. I és tria doble: original per traduir i traductor per fer la feina. Si voleu conèixer un altre bon doblet d’aquesta casa editorial, feu una ullada als llibres de Yan Lianke que ha publicat amb traducció directa del xinès de Belén Cuadra Mora i que trobareu en aquest blog.