El mar alrededor, de Keri Hulme

Us vull parlar de El mar alrededor, un llibre de Keri Hulme que ha publicat Automática editorial. Me’l vaig llegir fa temps, l’estiu passat (2019) i se m’havia quedat enganxat. De vegades em passa: em llegeixo un llibre i no hi ha manera de fer-ne una ressenya. I no té res a veure que m’hagi agradat o no!

En tot cas, El mar alrededor és una obra estranya i exòtica en tots els sentits i, al mateix temps, captivadora. Si busqueu per internet, veureu opinions diverses sobre el llibre, però pràcticament tothom coincideix a dir que l’autora reflexiona sobre la idea de família, la solitud, l’encaix entre cultura autòctona i europea a Nova Zelanda, alcoholisme, violència domèstica… tot un munt de temes que venen a glopades amb una narrativa que enganxa, hipnòtica.

De què va El mar alrededor?

La protagonista és la Kerewin Holmes, una dona mig europea mig maorí que viu en una torre a prop del mar. Un dia apareix a casa seva un nen rosset, que no parla, i ella no sap pas què fer-ne. L’endemà apareix el Joe, el padrastre, que és maorí. A partir d’aquí, tots tres estableixen una relació absorbent i l’autora ens va ensenyant què amaga cadascú. D’aquesta manera, veiem també la cultura europea i la maorí i com xoquen i, també, com xoquen les maneres de fer de l’un i l’altre.

El llibre avançarà una bona estona abans no ens adonem de què passa realment, i us he de dir que hi ha un punt en què la història es fa molt dura, amb una relació molt complicada entre el nen i en Joe, i la Kerewin fent com d’intermediària.

Ara bé, a part de tot això i de tot el que podeu trobar en altres ressenyes, com ara la d’aquest blog, a mi m’ha agradat molt la manera en què Keri Hulme ens fa viatjar a Nova Zelanda. He estat a les platges, als boscos, a les cabanes de platja d’aquest país tan llunyà sense moure’m del sofà. He sentit el vent i la pluja, la solitud d’una tassa de cafè mirant el mar. Fantàstica narració.

La força de la traducció

I ara que parlem de narració, sense treure el mèrit a l’autora, cal que reconeguem la traça del traductor, l’Enrique Maldonado Roldán. Algun dia en parlarem a fons, però com ja he dit altres vegades, nosaltres llegim la traducció. Per tant, independentment de com de bona o dolenta sigui l’obra original, el que valorem és l’obra traduïda.

I la veritat és que Maldonado fa molt bona feina en la traducció d’aquest llibre que, tant per contingut com per estructura, ha de ser complicat de traslladar a la nostra cultura. Vaig assistir a la presentació del llibre que es va fer a Casa Àsia, on el traductor va explicar-nos la seva experiència amb aquest llibre, coses que li havien estat difícils de traduir i plantejaments que s’havia fet, i la veritat és que la passejadeta fins allà va valer molt la pena per tot el que se’ns va dir i, especialment, per tot el que va dir Maldonado.

Una vegada més, doncs, Automática ha encertat la tria una vegada més. La tria doble: original per traduir i traductor per fer la feina. Si voleu conèixer un altre bon doblet d’aquesta casa editorial, feu una ullada als llibres de Yan Lianke que ha publicat amb traducció directa del xinès de Belén Cuadra Mora i que trobareu en aquest blog.

Abecedario de pólvora

Abecedario de pólvoraAvui us vull parlar d’un llibre que us podria passar desapercebut. Es tracta d’Abecedario de pólvora, un llibre de relats de Yordán Radíchkov absolutament deliciós publicat per Automática Editorial.

Es tracta d’una sèrie de relats ubicats en un entorn rural, en temps de la resistència antifeixista. No obstant això, no hi trobareu grans moments d’acció, no. El que hi ha és un ambient tranquil, tirant a màgic. Així, doncs, podreu imaginar la boira, les casetes baixes, professions que avui ja no es fan (o que es fan d’una altra manera). Ara bé, sota aquest ambient mig ensonyat hi veureu operacions dels partisans, gent del poble que els hi porta queviures, altres que els delaten…

Els personatges d’Abecedario de pólvora

A mi m’ha agradat molt en Floro perquè és terrissaire i va a vendre la seva producció amb un carro que sona quan el vent passa entre els gerros. Té alguna cosa de poesia, de temps que ja no ha de tornar. Diuen que Radíchkov entronca amb el realisme màgic, i això m’ha fet pensar en Yan Lianke. I sí, la veritat és que tot plegat em recorda una mica les històries d’aquest gran escriptor xinès. Les seves també solen situar-se en un entorn rural i de vegades se situen al límit de la realitat. De fet, aprofito per dir-vos que si buscàveu una excusa per descobrir la literatura xinesa, Crónica de una explosión és una bona obra, publicada per la mateixa editorial que el que estem comentant.

En resum, Abecedario de pólvora és un molt bon llibre. En realitat, una de les poques coses que li puc retreure és que algunes notes són massa detallades. Deixant això de banda, he de dir que és un llibre preciós. Com tots els que publica Automática Editorial, me’l podria estar mirant molta estona, només per mirar.

 

Trieste o l’onada nazi

Trieste
Avui parlem de Trieste, un llibre de Daša Drndić que ens acosta a aquella franja estreta d’Itàlia apretada entre el mar i Eslovènia. La tria d’aquest llibre és un encert i una aposta valenta d’Automática Editorial, ja que és un llibre dur i que, com diu la traductora al pròleg, cal rellegir a trossos per poder acabar de capir tot el que se’ns hi diu.

I qui és la traductora? Doncs la Simona Škrabec. Com deia més amunt, ella mateixa prologa l’obra i ens posa en situació. Així, quan a mig llibre tenim la sensació d’haver-nos perdut una mica, ens tranquilitzem. Aparentment, ja es tracta d’això: perdre’s una mica per poder entendre tot el que se’ns explica.

Què ens explica Trieste?

Trieste toca diversos aspectes de la Segona Guerra Mundial i els efectes que va tenir sobre aquesta ciutat. Primer veurem la història de la família, i després entrarem en matèria. Veurem que Mussolini retira la ciutadania italiana als jueus. Veurem què què són els “trens especials” i amb què es pagava aquest transport. Veurem què passava amb els fills bastards dels soldats alemanys.

Són temes que s’escapen de les explicacions pures i dures sobre la guerra o els camps d’extermini, però hi toquen molt a prop. El que comença com una novel·la es va transformant fins a convertir-se en una mena de documental que mescla informació real i inventada.

Els trens especials, per exemple, eren els trens que portaven persones, la majoria jueus, als camps d’extermini. Aquests trens circulaven de nit, i de vegades paraven en ciutats com Zúric. Aquestes ocasiones les aprofitaven els habitants de la ciutat per portar caldo i pa per a aquells pobres desgraciats. Els costos d’aquests desplaçaments es pagaven amb els diners i les propietats expropiats als desafortunats que hi viatjaven. Cornut i pagar el beure.

També hi trobarem declaracions de soldats alemanys sobre el seu paper en l’extermini. Els procediments que se seguien abans d’engegar els forns de gas, com es tallava el cabell a les dones, com s’arrencaven les dents als morts…

La “xarxa”

Es mereix una menció especial la xarxa d’orfanats que es va crear per als fills que els soldats alemanys tenien fora del matrimoni. Molts eren fills de dones de les zones on els soldats s’estaven. També destacarem que  es fomentava que les dones i els homes més “aris” tinguessin fills per millorar l’espècie. Aquestes dones s’estaven en cases especials durant l’embaràs i hi parien. Després, aquests nens anaven a parar a famílies afins al règim, de confiança, que els formaven d’acord amb el sistema nazi.

Curiositats: sabreu quin és l’origen el cafè Illy i quan es va obrir la primera botiga de bolsos Gucci. Anècdotes de l’època que no fan que sigui un llibre light, no. De fet, el cas de la Frida del grup suec Abba posa els pèls de punta: és filla d’un oficial de la SS desplaçat a Noruega. (No us faré més spoiler.) En resum, és un llibre molt interessant que explica coses que no solen sortir en documentals.

Per acabar, voldria dir que, com tot el que he vist d’Automática Editorial, l’edició és de luxe. Si voleu llegir més coses d’aquesta editorial, proveu aquest llibre que us vam recomanar fa unes setmanes.

Ah! Detall final: quan acabeu de llegir-vos Trieste, mireu-vos bé la portada. Segur que ara us la mireu amb uns altres ulls.

El desenvolupament xinès segons Yan Lianke

Crónica de una explosiónCrónica de una explosión és un llibre que ja m’havia llegit en francès, i ja n’havíem parlat al meu blog de literatura xinesa. Ara, però, he tingut l’oportunitat de rellegir-me’l i no he dubtat a aprofitar l’ocasió. I el resum d’aquesta entrada és que la versió castellana, traduïda per Belén Cuadra Mora i publicat per Automática Editorial, no decep gens. És molt bona.

Resituem-nos en la història: en aquest llibre Yan Lianke ens explica l’evolució d’una població situada a la regió de les muntanyes Balou, on sol situar les seves històries. En aquest cas, el que veiem és un reflex de l’acceleració del desenvolupament xinès, i també els canvis que implica. El que al principi de la història és un simple llogaret es converteix en una gran ciutat a una gran velocitat, i això no és sempre bo. Si llegiu aquest llibre, podreu veure entre línies una crítica al desenvolupament actual de la societat xinesa. Aquest desenvolupament en molts casos es produeix a pesar de les conseqüències negatives que té.

Qui surt, a Crónica de una explosión?

Els protagonistes principals, en Kong Mingliang i la Zhu Ying, representen aquesta voluntat de millora continua, sense paciència: ho volen tot i ho volen ara. Al mateix temps, volen posseïr la ciutat per poder dir que és “de la seva família” i poder escriure un capítol més de la història d’odis i revenges. Entre ells dos també s’estableix una relació d’amor i odi que acaba afectant l’evolució del poble.

Un altre aspecte destacat és que l’autor recorre al comportament de la natura per reflectir sentiments dels personatges o situacions. El resultat és una combinació estranya de plantes que al principi costa d’assumir, però que acabem entenent i integrant en la història. És habitual, doncs, trobar una planta de crisantems on surten peònies o una perera que dona pomes. Al principi és estrany, però després veureu que la natura es converteix en un personatge més de la història.

Qui ho ha traduït, això?

Sí: qui ho ha traduït? Qui ho ha fet traduir? Vull destacar la feina que han fet traductora i editorial. En aquest cas, aprofitant que ja coneixia la història, m’he fixat especialment en la traducció. He de dir que Belén Cuadra Mora apunta maneres. La seva redacció és culta i precisa i m’ha fet recordar grans traductores del xinès al castellà. No tinc cap mena de dubte que ens pot oferir grans alegries en aquest àmbit. De fet, us animo a llegir altres obres que ja ha traduït, com ara Los besos de Lenin i El sueño de la aldea Ding. Així mateix, cal seguir els passos d’Automática editorial, que està fent una bona feina en la selecció d’obres. A part d’això, cal dir que l’edició dels llibres és impecable: bona mida, portades atractives i una tipografia molt agradable. En resum: un plaer per als sentits.

Tancaré l’entrada, doncs, dient-vos que aquest llibre val molt la pena. És un bon candidat per a la llista de Sant Jordi, una festa que no tardarà gaire a arribar. No us vaig proposar Yan Lianke per al Nobel per no res…