Camilleri: Montalbano superstar

Anys, fa, que sentia parlar de les virtuts de Camilleri i el seu detectiu Montalbano. Anys, fa, que em resistia a llegir-me’n ni que fos una línia, segurament per la mania que tinc que, de vegades, l’excés de bombo comporta una desil·lusió inversament proporcional quan et llegeixes el llibre en qüestió. M’ha passat més d’una i de dues vegades.

Total, que va arribar el moment de marxar de vacances i, com alguns ja sabeu, quan marxo fora aprofito per assaltar llibreries i tornar amb les maletes més plenes que no pas havien marxat. I aquest any tocava l’Emilia Romagna.

Vaig fer els deures prevacacionals i, un cop reservat un piset al centre de Bolonya, vaig explorar les llibreries de la ciutat. Surprise, surprise! Tenia una Feltrinelli a escassos 50 metres de casa i la Libreria.coop Ambasciatori a 200. La resta és història i una oferta del 25% en llibres de Sellerio Editore.

I per on començo?

Tot i algunes recomanacions sobre llibres concrets, al final vaig optar per llegir-me la col·lecció sencera, començant pel primer llibre. A hores d’ara, ja me n’he llegit sis, que també podeu llegir en català:

La forma dell’acqua / La forma de l’aigua
El cane di terracotta / El gos de terracota
Il ladro di merendine / El lladre de pastissets
La voce del violino / La veu del violí
La gita a Tindari / L’excursió a Tindari
L’odore della note / L’olor de la nit

És impossible deixar anar aquests llibres menuts i tan característics fins que te’ls has acabat. És una lectura intensa, en un italià amb característiques sicilianes i puntejat d’expressions i fragments en el dialecte de l’illa (dialecte o llengua, ja és un altre tema), especialment quan parlen alguns dels personatges secundaris.

L’atractiu de Montalbano

El fet, però, és que Salvo Montalbano és un personatge amb un ganxo que va molt més enllà de l’habitual. No és un home especialment atractiu. No és el típic investigador (nord-americà) que s’embolica amb tot el que tingui dues cames. No té l’atractiu decadent d’alguns investigadors nòrdics, ni addicions destructives. No és especialment simpàtic, i tot sovint tracta els seus subordinats a baqueta. Què té, doncs?

Doncs el que té és que és una persona normal. És un cuarentón molt independent al qual ja li va bé mantenir una relació a distància, tot i que comença a adonar-se de la importància que pot tenir “envellir junts”. És un enamorat del menjar de la seva terra, i també aprecia el vi. De fet, és capaç de desviar-se del camí per tastar un restaurant que li han recomanat, i tampoc té problemes a anar a “estirar-se” una estona a casa si l’àpat ha sigut d’aquells de copa i puro. Sap apreciar la bellesa femenina, i de vegades se sent temptat davant la possibilitat d’aventura, tot i que sol conèixer les seves limitacions.

Encara que ho pugui semblar, no és un tarambana. En realitat, és molt més workaholic del que pot semblar d’entrada. És capaç de despertar-se a mitja nit pensant en un cas concret, i de vegades actua més mogut per la intuïció i el punt d’honor que no pas per les dades reals. I, tot i així, el punyetero acaba resolent els casos.

Noir mediterrani, novel·les corals

Com ja comentava a l’entrada sobre l’Ernesto Maccadò i Andrea Vitali, la novel·la policíaca té molts tons, i no tots els “negres” són iguals. A diferència del noir nòrdic, amb protagonistes torturats (Harry Hole) o directament antisocials i antipàtics (Sebastian Bergman), que viuen en societats suposadament idíl·liques que amaguen la foscor més absoluta, els autors italians ens ofereixen històries on el cas que s’investiga no és prioritari, sinó que serveix de pretext per teixir històries humanes, relacions entre els personatges i fer-nos arribar molta, molta llum.

I és sota la llum de Sicília, en aquesta illa socarrada pel sol, on Camilleri ens fascina per la simplicitat i les relacions entre els seus personatges. Perquè Montalbano no actua sol, sinó que compta amb un equip sorprenent i uns secundaris de luxe. Aquí teniu els principals:

Mimì Augello: el segon de bord, un noi a la trentena que té l’atractiu i el gust per les dones que no té el seu cap i de qui tot sovint Montalbano té gelos… potser s’adona que s’està fent gran i que l’Augello fa coses que ell faria? Penseu-hi.
Fazio: home seriós, competent i el puto amo a l’hora de documentar-se sobre persones implicades en els casos que investiguen. Crec que seria capaç de saber el color dels calçotets dels investigats, si s’hi posés. És l’home de confiança total de Montalbano.
Catarella: un bonànima tan trapacer que el tenen aïllat a la centraleta. Trapacer? No! Resulta que en Catarella, a part de parlar amb un idiolecte propi que va encara més enllà que el sicilià, és un crack en informàtica, i aquesta habilitat sobrevinguda els serà molt útil en determinats casos.
Gallo, Galluzzo i la resta de la trepa: són “el pelotón” i, a diferència d’en Fazio o de l’Augello, Montalbano no els té al dia de tot el que li passa pel “cirivedro” (=cervell), però tenen fe cega en el seu cap i fan tot el que aquest els diu, sense qüestionar-lo gaire.
Livia: la nòvia de Montalbano, que viu al nord d’Itàlia (Boccadasse, a tocar de Gènova). Apareix en tots els llibres, encara que només sigui a través de converses telefòniques que tot sovint degraden en discussions molt de pel·lícula clàssica italiana. Tot i que a en Montalbano li agrada molt anar per lliure, de tant en tant veiem que aprecia la relació amb ella i, de fet, no descarta un futur en comú.

A part de tota aquesta gent, que no és poca, cal tenir en compte que Montalbano és com un capellà de poble dels d’abans: coneix la gent de Vigàta i sap a qui ha de recórrer per informar-se. Des de l’Ingrid, una noia sueca que l’ajuda sempre sense fer preguntes, fins a la senyora Clementina Vasile Cozzo, una dona gran que va en cadira de rodes i que ho sap tot de tothom. Finalment, com a cirereta del pastís, tenim el qüestor Bonetti-Alderighi, que és un dat pel sac i sempre li demana explicacions a Montalbano. A través de les converses entre aquests dos personatges, Camilleri també ens fa fer una ullada a les diferències entre el nord i el sud italià, un tema que dona per a molt i que deixarem per a un altre dia.

Traduït o original?

Sempre hi ha el dubte sobre si hem de llegir llibres en la llengua original o traduïts. De vegades, és una llàstima llegir traduït perquè el traductor no ha sabut estar a l’alçada. En el cas del català, però, podem estar tranquils perquè pràcticament totes les traduccions que tenim les ha fet en Pau Vidal, que també ha traduït coses com Altai, dels Wu Ming (recordeu: 54 és un llibre boníssim!).

He de dir la veritat: no he llegit cap traducció seva, ja que fins ara m’he llegit els llibres en italià. De tota manera, per les referències que m’arriben, les seves traduccions de Camilleri són molt bones. Per exemple, m’han dit que ha sabut reproduir les converses de Catarella (que són del tipus “diàlogo de besugos”) amb total solvència. I només cal que us llegiu qualsevol dels articles que ha publicat a la web per veure que és un escriptor amb un domini excepcional de la llengua.

Si, en canvi, domineu l’italià i us fa gràcia llegir-vos un text ple de taquetes de sicilià, us recomano que llegiu els llibres de Montalbano en la bonica edició de Sellerio, uns llibres petitons que fan de molt bon portar. Això sí, agafeu paciència i no sigueu mantes a l’hora de buscar al diccionari. I també trobareu glossaris dedicats exclusivament a Camilleri, com aquest del seu club de fans. És una web molt completa, que fins i tot inclou explicacions sobre el dialecte, receptes de cuina, etc.).

En tot cas, aquí teniu la llista de llibres de Montalbano, perquè llegiu tots el que pugueu. Fins ara, tots els que m’he llegit són cinc estrelles totals.