Fa força temps que tenia a la llista de lectures pendents Rose rose I love you, de Wang Zhenhe. Per un motiu o per un altre, no l’havia acabat de llegir mai. Aquest estiu, però, em van comentar que la traducció italiana d’Anna di Toro, Rosa rosa amore mio, era peculiar. O sigui que m’hi vaig decidir i, finalment, me l’he llegit.

Començaré dient que aquesta versió en italià no és ben bé una traducció. Bé, sí que ho és, en el sentit que trasllada el contingut del text original xinès al text en italià. De tota manera, com es pot llegir a la introducció que ha fet la mateixa traductora, hi ha aspectes que s’han adaptat en lloc de traduir-se i prou. D’una banda, tenim els noms dels personatges, que aporten significat i defineixen característiques de cadascú, o sigui que la traductora s’ha decidit a reproduir-los en italià. Fins aquí tot normal, ja ho havíem vist en altres llibres. La part més innovadora la tenim pel que fa a l’ús de llengua estàndard i dialecte. Som-hi.

Al text original l’autor utilitza xinès estàndard, dialectes, anglicismes i restes de la dominació japonesa i, és clar, també hi ha registres diferents segons els personatges: des de prostitutes fins a consellers, passant pel protagonista principal, que és professor d’anglès a secundària. Ostres, i com ho fem, per traduir això a una llengua europea????

Doncs bé, di Toro ha estat valenta i ha triat l’opció de combinar l’ús de l’italià estàndard amb el sicilià. No entrarem aquí a discutir si el sicilià és un dialecte o una llengua pròpiament dita. No és el tema. Però sí que vull que quedi clar que el sicilià escrit és molt diferent de la llengua estàndard, molt més que qualsevol dels dialectes catalans entre ells. Així, la traductora utilitza la llengua estàndard quan parlen els personatges amb més nivell educatiu, que parlen amb més formalitat, i deixa el sicilià “per al poble”, cosa que realment marca les diferències de nivell social.

Segur que l’ús del dialecte a Itàlia o a Taiwan té connotacions diferents, però crec que en aquest cas serveix perfectament per aconseguir l’objectiu. Si llegiu el llibre en italià, ho veureu de seguida. Ah, i si heu llegit anteriorment algun llibre del comissari Montalbano en italià (que també incorpora sicilià i expressions pròpies), veureu com hi ha coses que us ajuden a entendre millor el que diuen a Rosa rosa amore mio.

El millor que puc dir de tot això és que tot i l’ús del sicilià no m’he imaginat pas que tot passés a Sicília. M’ha sorprès, però les imatges que m’han vingut al cap són, clarament, de context xinès.

Sí, sí, però… de què va?

Fins ara m’he entretingut molt en tot el tema lingüístic, però és que m’ha semblat una opció molt original i que valia la pena comentar. El tema també és interessant. Tot plegat es basa en una història real, i és que l’any 1968 un grup de soldats americans que lluitaven a la guerra del Vietnam va anar a passar uns dies al poble de l’autor (Hualian a l’original, Lotusa a la traducció). I també és veritat que es va habilitar un bar perquè els “americanos” es divertissin (i, és clar, perquè els locals guanyessin alguns calerons).

El llibre, doncs, es basa en aquesta història real però se centra en la fase de preparació, que l’autor porta fins a extrems absurds. Són aquests extrems el que realment agraden del llibre, i venen principalment del protagonista: Concettino Finezza (Dong Siwen a l’original), professor d’anglès a secundària. Concettino se les dona de refinat i culte i és molt tossut i fantasiós, i com que és dels més educats del poble li encarreguen la tasca de formar les prostitutes que atendran els americans que vinguin al poble. El pressupost surt de les butxaques dels amos dels prostíbuls més importants de Lotusa, i Concettino no s’està de res.

Així, el que havia de ser un curs d’anglès pràctic perquè les noies s’entenguin amb els clients acaba sent tota una altra cosa, que no us puc explicar per no fer-vos espòiler (ja us he donat més pistes de les que volia!). En general, trobo que s’embolica massa en els preparatius i de vegades hi ha fragments especialment pesats, com ara quan parlen per telèfon (són converses molt vívides, però un punt massa repetitives). Tot i això, he de dir que es llegeix molt àgilment i que, tret d’aquests fragments, és una lectura agradable i interessant.