M’acabo de llegir un llibre excel·lent, que enganxa des de la primera pàgina. És Nora Webster, d’en Colm Toíbín, un escriptor que ja em va captivar amb Brooklyn (aquest sí que s’ha publicat en català) fa un temps i que també és autor de El testament de Maria i de Homage to Barcelona, entre altres coses. No he sabut veure si s’havia editat en català o en castellà, però estic segur que algú en deu estar preparant la traducció perquè, senzillament, és un llibre imprescindible.

En resum, la Nora Webster, que s’acaba de quedar vídua poc abans dels 50 i té quatre fills, s’enfronta a la mort abans d’hora de la seva parella. Ara bé, el tema del llibre no és la mort (de fet, costa arribar a trobar de què s’ha mort el seu home), sinó la vida que hi ha després: els fills, la tornada a la feina, la venda de la casa de vacances… i és curiós veure com el personatge evoluciona i, fins i tot dins d’un mateix dia, pot estar enfadada i ser mal educada o molt educada, pot tenir la situació controlada o estar desorientada i deixar algunes decisions importants en mans d’altres persones. I és això, el que ho fa interessant. Durant el llibre es va generant una tensió i un ambient opressiu (un poble no gaire gran, on tothom la coneix i li diu què ha de fer) que, al final, troba una via d’escapament.

Com a cosa curiosa, vull destacar les petites mencions que Toíbin fa de coses de casa nostra: quan es parla de música, es parla de Pau Casals i de Victoria dels Àngels (ok, en realitat diu “de los Ángeles”), quan la tieta de la Nora se l’emporta de vacances, van a Sitges, i quan són allà, una de les persones que treballa a l’hotel es diu Mercè (un nom ben nostrat). Són petites coses, però és bonic veure que es recorda de la temporada que va viure a Barcelona.

Per a mi, una de les coses que cal destacar d’aquest autor és el que en diuen al The Guardian: “Toíbín’s style is distinctive, though it’s the opposite of what is usually called “style” – there is no exhibition of cleverness, or highly ornamented manner, or any figurative or strenuously descriptive language”. És a dir: el que importa és el que passa o com passa, i no la manera d’explicar-ho. Toíbín no es recrea en el llenguatge, sinó que explica les coses com les podríem explicar nosaltres, i és el ritme que hi posa el que ens fa llegir sense parar i el que ens enganxa a les seves històries.

I tot plegat té més a veure amb la realitat de l’autor del que ens pensem. En el vídeo de The Guardian que podeu veure fent clic aquí, sentireu com en Toíbín explica que, de fet, ell també és fill d’una “Nora”.