L’hem vist mort, el pare

Mort-del-pareJa he acabat el primer llibre de la sextologia (es diu així?) “La meva lluita”, de Karl Ove Knausgård: La mort del pare. És un d’aquells llibres que ve precedit de molt rebombori, moltes crítiques positives i moltes expectatives. A mi m’ha agradat molt, però tinc un retret per fer-li: el títol.

És un llibre que es llegeix molt bé, que està molt ben traduït, que enganxa des del principi fins a la pàgina 495 (sí, l’última). Però, ai, el títol: et despista. Quan tries un llibre que es diu La mort de pare creus que el gruix de la història serà sobre la mort del pare de l’autor, la mort en general o, també, la figura del pare i la seva influència sobre l’autor. Per això em va sorprendre una mica trobar-me tantes i tantes pàgines dedicades a l’època de l’institut i a les seves relacions amb els companys de classe o amb noies. Francament, aquesta part se’m va fer una mica pesada.

Un cop dit això, però, cal destacar també els aspectes positius del llibre, que són molts.

Com podreu veure clarament, hi ha dues parts. La primera comença amb força, retratant les sensacions que el seu pare despertava en ell, la manera en què l’influia, la por que li feia. Després, per acabar-nos de situar en com veu ell la vida i en quin moment vital es troba, ens descriu la seva vida familiar a Suècia, amb nens petits i necessitat d’espai per a ell mateix (molts ens hi devem haver vist retratats). També és en aquesta primera part on parla de la seva adolescència.

I després arriba la segona part. Forta, punyent, dura. Aquesta és la bona. Aquí és on realment l’autor ens parla de la mort del seu pare, de les circumstàncies que l’envolten, de la tornada a casa de l’àvia, del retrobament amb son germà. És aquesta, la història que jo volia. I està molt ben explicada. La narració lenta, rica en detalls, fa que ho veiem tot com en una pel·lícula. Les imatges, fins i tot les olors, ens arriben clarament. I no només parla de la mort, sino de la decrepitud, del que queda quan un mor, de la vellesa… tot un plegat de coses que fan que valgui molt la pena llegir-lo.

Volia tocar també unes quantes curiositats. La primera és que l’autor esmenta un parell de vegades, breument, la seva estada a Barcelona. La nostra ciutat i el nostre país comencen a aparèixer amb normalitat en obres d’autors forans (com a Nora Webster, on apareix Sitges). Una altra cosa que m’ha sobtat és que, aparentment, a les cases noruegues de dos o tres pisos prefereixen tenir els dormitoris a la planta baixa i fer vida al primer pis, on hi ha la cuina, menjador i saleta. Fixeu-vos-hi. També destaca una cosa que ja he trobat en llibres de Jo Nesbø: l’afany de detallar si una persona parla el dialecte d’un lloc o d’un altre. No m’ho trobo habitualment en autors d’altres llocs (alguna traductora de noruec ens ho podria aclarir?). Finalment, volia comentar també que la traducció s’ha fet de l’anglès i no directament del noruec (aparentment, això només passa amb un parell de volums de la col·lecció). No conec els motius, que poden ser bons, o sigui que no criticaré la decisió, però sí que trobo que això s’hauria d’indicar clarament a la pàgina de crèdits.

I ara que he entrat en detalls tècnics, voldria parlar també, de la “feina oculta”, la de l’editorial i la traductora. La feina de L’altra Editorial i de l’Anna Llisterri és impecable. L’altra ens ofereix un llibre de 495 pàgines que no arriba a ser excessivament gruixut (no sé pas com s’ho han fet, perquè el paper és consistent, res de paper bíblia), amb una tapa que trenca amb l’estil habitual dels seus lllibres per encaixar amb la resta de “La meva lluita”. Pel que fa a la traducció de l’Anna, només puc dir que torna a ser un tour de force amb resultats boníssims, com ja va fer en un altre llibre immens, Un bon partit, que també us recomano que llegiu. Ah, i també és la traductora de la nova novel·la de Harper Lee (autora de Matar un rossinyol), l’esperada Vés i aposta un centinella.

Gent, no sé què més dir. És un llibre atractiu, que enganxa i que val la pena que us llegiu aquest estiu. M’ha quedat una entrada llarga, però els llibres excepcionals es mereixen que m’allargui. Us deixo amb el bloc de la traductora perquè us acabi de convèncer!

7 respostes a “L’hem vist mort, el pare

  1. Retroenllaç: El seductor de Kjaerstad | L'illa deserta

  2. Retroenllaç: No mateu els rossinyols | L'illa deserta

  3. Retroenllaç: Deures per a l’estiu 2015 | L'illa deserta

  4. Retroenllaç: El Dia de la Traducció | L'illa deserta

  5. Retroenllaç: El Dia de la Traducció: traductors de llibres (i 2) | L'illa deserta

I a tu, què et sembla?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s