Ja ha començat el curs, i les dues primeres coses de què hem de parlar són La Setmana del Llibre en Català i el Dia de la Traducció. De La Setmana ja n’hem parlat en una entrada anterior, i avui us volem parlar d’aquest dia tan especial per a nosaltres, els traductors.
Ja fa anys la Federació Internacional de Traductors va decidir que el 30 de setembre, dia de Sant Jeroni, patró dels traductors, seria el Dia de la Traducció. El DDT, per fer-ho curt. Entre altres coses, aquest sant és l’artífex principal de la traducció de la Bíblia coneguda com a La Vulgata, la versió llatina d’aquesta obra que va ser adoptada com a oficial a principis del segle VI.
En aquest dia, associacions de traductors de tot el món, i traductors en general, celebrem la nostra professió i aprofitem per fer-nos visibles més enllà del nom que apareix a les traduccions dels llibres. I això pel que fa als traductors literaris. Els que traduïm altres coses som totalment invisibles, tot i que és igual d’important (o potser més i tot) poder entendre les instruccions d’una màquina de teixir japonesa que llegir l’obra de Shakespeare. Apa, reivindicació feta.*
Aquesta setmana, però, el que volem és celebrar el DDT amb vosaltres, gent que us agrada llegir, acostant-vos dues persones que fan possible que llegiu obres d’autors que escriuen en altres idiomes. Així, doncs, hem pensat que estaria bé parlar amb dues traductores literàries que ens han acostat algunes de les obres que més han sonat últimament.
D’una banda, parlarem amb la Maria Rosich, que ens ha acostat, entre altres coses, les tres primeres obres de Gerbrand Bakker, publicades per Raig Verd. Es tracta de A dalt tot està tranquil, Deu oques blanques i Les pereres fan la flor blanca, que hem pogut comprar en aquesta última Setmana del Llibre en Català.
D’altra banda, parlarem amb l’Anna Llisterri, una veterana del món de la traducció literària, que ens comentarà la seva experiència traduint obres com ara dos dels sis volums de La meva lluita de Karl Ove Knausgård (La mort del pare i Un home enamorat), Vés i aposta un centinella, de Harper Lee (la preqüela de Matar un rossinyol), Com es fa una noia, de Caitlin Moran, i moltes altres obres d’autors com Chomsky, Donna Leon, David Vann… la llista és llarga.
Així, doncs, us convidem a compartir amb nosaltres les experiències d’aquestes dues grans traductores a partir de demà.
NOTA: No sé si és fruit d’aquestes reivindicacions, però no fa gaire s’ha anunciat el “redisseny” del Man Booker International Prize, que a partir del 2016 repartirà la quantitat del premi (50.000 lliures!) entre l’autor i el traductor. Potser aquest serà un primer pas. Mentrestant, ens haurem de conformar a conscienciar els lectors que, sense traducció, no hi ha lectura…
Ja que parlem de “Matar un rossinyol” i de traductors, et deixo la meva pregunta.
Per què es va traduir mokingbird (Melanotis sp., Mimus sp, o Nesomimus sp.) per rossinyol (Luscinia megarhynchos)?
Bona pregunta, però no en tinc la resposta… he trobat que el “mockingbird” és un ocell típic dels Estats Units, i que aquí no en tenim… no sé si això va causar el canvi o si hi ha algun motiu més “de màrqueting” al darrere.
Retroenllaç: Dia de la Traducció: parlem amb la Sara Rovira – Caràcter xinès
Retroenllaç: Dia de la Traducció 2016: Meritxell Salvany – L'illa deserta
Retroenllaç: Dia de la traducció 2017: Mireia Vargas-Urpí – Caràcter xinès