Aquesta setmana m’he llegit Deu oques blanques, d’en Gerbrand Bakker. I he de dir que, a mi, tot i que m’ha agradat molt, em va agradar més A dalt tot està tranquil. Més opressiu.

De tota manera, el primer que salta a la vista és el que tenen en comú tots dos llibres: l’entorn rural i la voluntat de trencar amb la vida anterior. En aquesta ocasió, però, la protagonista marxa dels Països Baixos i s’instal·la a Gal·les, en un entorn que Bakker ens descriu magníficament. La masia, els prats, els pobles… sembla que els vegis, que ensumis el pa que compren al forn. Fins i tot sembla que notis el fum de les cigarretes que fuma la protagonista.

D’altra banda, tenim el trencament amb la vida anterior de la protagonista, que en un moment donat abandona la feina, la parella i s’embarca per començar una nova vida en un entorn en què ningú no la coneix. Per què marxa? Per què no dóna senyals de vida? Què més ens amaga? Perquè pren tant paracetamol? Moltes preguntes, i no totes tenen resposta o, si més no, no totes tenen una resposta clara. El llibre conté molts detalls que has d’anar ajuntant i fent quadrar per arribar a descobrir (o, més ben dit, a imaginar) per què la protagonista fa el que fa. I no estic segura d’haver-ho encertat tot…

Jo diria que és una història com un cargol: quan et sembla que s’estira i “surt”, tira enrere i s’amaga, i es cargola sobre ella mateixa igual que les corbes d’una closca. Per això m’és difícil donar-vos-en més detalls sense fer d’spoiler.

El que sí que us volia dir és que, com vaig llegir en algun lloc, la figura de l’home de l’Emily és un bon contrapunt. I a mi, personalment, m’encanta el retrat dels pares d’ella, televidents compulsius. Dediqueu-los una atenció especial perquè proporcionen un contrapunt de realitat a la vida rural (no sé si dir bucòlica) de la protagonista.

Aprofito l’ocasió per, una vegada més, felicitar la Maria Rosich (@pingu_lingu) per una excel·lent traducció i, també, la gent de Raig Verd (@Raig_Verd) per haver triar l’autor i la traductora. I per haver editat el llibre amb el bon gust habitual (enhorabona a la il·lustradora per aquesta fantàstica portada).

Conclusió: aquest el tindreu a la meva llista de recomanacions per a Reis (no rigueu, que falten quatre dies!).