Juny a la granja de Gerbrand Bakker

Juny

Feia temps que l’esperava, Juny. Si aneu llegint aquest blog, ja deveu saber que Gerbrand Bakker és un dels autors que més segueixo. No m’he perdut cap dels llibres que ha publicat Raig Verd, sempre amb la traducció de Maria Rosich. Soc fidel a tots tres: autor, editorial i traductora.

Havia llegit en alguna ressenya que Juny és l’obra més madura de Bakker. No sé ben bé què volen dir amb això. Potser volen dir que és més complexa, més rica en detalls? També és veritat que és més exigent amb el lector. Així com als llibres anteriors ja sabíem què trobaríem i l’evolució és gradual, en aquest llibre hem de fer un esforç per saber per què l’Anna es tanca al paller. Què ha passat? On és la nena? I en Jan, què fa?

Juny, el camp, la llum…

Anteriorment havia llegit A dalt tot està tranquil, 10 oques blanques i Les pereres fan la flor blanca. Que jo sàpiga, són tots els que ha escrit Bakker, i tots els tenim en català. I això és un luxe, la veritat.

És un luxe perquè Bakker és un autor que fa de bon llegir, amb històries íntimes, de pocs personatges. Són històries que solen passar en entorns fora de la ciutat, en granges o cases aïllades. Entorns que conviden a la reflexió, a la lectura calmada, a l’atenció als detalls. I és important fixar-se en els detalls perquè a les novel·les de Bakker no sempre s’explica tot el que passa.

El lector ha d’estar amatent per, de vegades, intuir part del que passa. I a Juny l’esforç és superior que a la resta de novel·les. Per això dic que és més exigent que les altres. Més complexa, perquè no se’ns dona tot mastegat sinó que hem d’anar lligant cap entre fets del passat i fets del present. Fins i tot hem d’enllaçar algun dels personatges actuals amb la seva representació en temps anteriors.

I tot això passa en una granja grossa, amb l’estable, el paller… tot amarat per la llum de l’estiu, les nits curtes. Els espais oberts que tant m’agraden. La nena que no entén les coses dels grans. Els germans que es retroben i no acaben de saber com relacionar-se.

En definitiva, un llibre molt interessant que es pot llegir d’una tacada i que va directe a les recomanacions de Sant Jordi. Podeu llegir-ne un fragment a la web de Raig Verd. Ah! I vull acabar destacant la portada, una il·lustració preciosa d’Agustín Comotto, que també il·lustra una de les darreres publicacions de Raig Verd: La revolució vertical, de Ngũgĩ wa Thiong’o.

No tornarà a passar… o sí?

No tornarà a passarEm vaig comprar No tornarà a passar per Sant Jordi. Tenia clar que me’l volia regalar, i vaig haver de preguntar en un parell de paradetes fins que em vaig rendir a l’evidència i vaig entrar a la Casa del Llibre de Rambla Catalunya. Sant Jordi va ser una bona collita, i em vaig comprar tots els que comentava a l’entrada sobre Sant Jordi.

Pel que he llegit, l’autora, Inge Schilperoord, és psicòloga forense. Llegint No tornarà a passar penso que la seva feina li ha proporcionat una documentació abundant que li ha permès brodar el diàleg interior del protagonista.

Perquè, sobretot, aquest llibre és un reflex de la lluita interna d’en Jon, condemnat per pedofília. Surt de la presó i torna a casa de la mare. Allà hi ha una atmosfera agobiant i un excés de protecció de la pobra dona. El panorama és decebedor. I, per postres, a la casa del costat hi ha veïns nous: una mare i la seva filla, una nena d’aproximadament 10 anys.

Al llarg de tot el llibre veurem com en Jon intenta lluitar contra els seus instints davant la presència de la nena. També veurem com intenta reprendre la seva vida, però trobar-se la nena quan va i ve no ajuda gaire. La història és senzilla, sense grans intrigues, però la veritat és que enganxa des de la primera línia per la honestedat amb què es planteja. De fet, el més brillant de tot és com l’autora ens introdueix en els pensaments d’en Jon. Veiem que es parla a ell mateix, com s’autoimposa la disciplina que li han ensenyat a teràpia. La precisió obsessiva amb què intenta complir l’horari que s’ha preparat. Llevar-se a les 5, treballar a les 6.30… Però serà suficient, això?

Detalls de No tornarà a passar

Juntament amb els pensaments d’en Jon, us recomano que gaudiu a fons de la descripció del paisatge. El poblet, el barri nou, les cases velles, les dunes, el gos… és realment un llibre per intentar llegir a poc a poc (tot i que no dura gaire, perquè les 200 pàgines i escaig de seguida són passades).

Finalment, esplaieu-vos amb la mare, el gos i la nena. La mare, a estones, és insuportable. Tracta el seu fill com si encara fos un nen, i li fa fer tot de coses amb disciplina prussiana. El gos és vellet, i sembla que el vegi com avança a poc a poc, la pell feta un fàstic. Per acabar, tenim la nena, l’Elke. La seva innocència, vista des del punt de vista del Jon, es fa pesada i angoixant. Aconseguirà resistir-s’hi?

En definitiva, és un llibre que heu de llegir. El tema és poc habitual, la redacció impecable i, veient que el missatge m’ha arribat tan bé sense dubtar de la qualitat de les frases en català, he de suposar que la traducció de Laia Fàbregas és més que correcta. Pel que fa a l’autora, podeu llegir aquesta entrevista que li van fer a Nació digital.

Tanquem amb el text destacat que trobareu al llibre:

«Soc un bon fill. Netejo, cuino bé, jugo a cartes amb la mare. No em considero una mala persona, m’agrada tenir cura dels altres, però he d’aprendre a controlar els meus actes. Soc de carn, però soc capaç de contenir-me. He d’estar alerta, no he d’abaixar la guàrdia, dominaré els meus pensaments. No tornarà a passar. No tornarà a passar. No tornarà a passar. Mai més.»

La tristor de les flors de la perera

Les-pereres-fan-flor-blancaEl darrer llibre de Gerbrand Bakker que ha publicat Raig Verd es diu Les pereres fan la flor blanca, i l’ha traduït, com els dos anteriors, la Maria Rosich. Aquest té la portada més bonica de tots, és el més curt i és el més trist. Normal: parla del drama d’un nen que es queda cec i de com ho accepten ell, son pare i els seus germans (la mare no hi és). I el gos també és molt important. Per a mi, un dels personatges centrals de la història.

Com deia, és una història molt trista, però explicada amb la suavitat habitual d’en Bakker, sense explicar-ho tot amb pèls i senyals, perquè tu puguis emplenar els forats que et proporciona i fer-te una mica més teva la història. El primer capítol, “Negre”, és certament premonitori, tot i que quan comencem no ho sabem. I després de situar-nos en el context familiar del nen (en Gerson), patapam! La cleca. Es queda cec.

A partir d’aquí, el llibre canvia de color i veus com tots els elements de la història es van situant per encarar el final, un final que s’entreveu abans d’arribar-hi, com quan vas per una carretera de corbes i veus el lloc cap a on et dirigeixes però a la corba següent torna a quedar amagat.

I en aquesta última corba és quan realment veus on acabarà la història, amb el gos, en Daan, com a testimoni mut. Diu l’autor que aquest llibre és la seva reacció a la mort de la seva neboda per ofegament (ho va dir a la Setmana del Llibre en Català). Si és així, crec que és un dels millors recordatoris que li podia fer.

El llibre és curt, i no puc allargar-me gaire més sense explicar més coses de les que voldria. Si en voleu més informació, val la pena que feu un ull a altres comentaris, com els de les llibreries L’espolsada o No llegiu, i també aquest de Nació Digital. Veureu que és una història que no us podeu deixar escapar, i que heu de comprar, llegir o regalar.

 

 

La Setmana del Llibre en Català i en Gerbrand Bakker

Comença el curs i se’ns gira feina. Durant l’estiu hem aprofitat per llegir llibres que ja tenim a la cua dels llibres per comentar, però avui hem de parlar d’una altra cosa, perquè el mes de setembre conté dos esdeveniments importants: la Setmana del Llibre en Català i el Dia de la Traducció.

Del Dia de la Traducció, que se celebra el dia 30 de setembre, n’anirem parlant en altres entrades. Ara ens volem centrar en la SLC, que aquest any va del 4 al 13 de setembre (sí, és cert: això és més d’una setmana…).

Com sempre, és un plaer passejar-se per aquesta fira. El lloc triat, davant de la Catedral, és un marc perfecte per a les casetes de fusta, plenes a vessar de llibres. Per a mi, que tinc en compte l’editorial quan compro un llibre, és fantàstic que les editorials hi tinguin parada, ja que puc veure bona part del seu catàleg i, també, parlar amb els editors (m’agrada saber qui em prepara els llibres). Una altra cosa molt important és que, a diferència de Sant Jordi, aquí no hi ha excés de gent i et pots passejar tranquil·lament i fer les teves compres.

Compres de la SLC 2015
Compres de la SLC 2015

Finalment, la SLC és un bon moment per presentar novetats, i per això hi vaig anar. Si mireu la fotografia de la meva “pesca”, veureu que vaig agafar algunes novetats (que comentarem ben aviat aquí) i, si continueu llegint l’entrada, veureu que també vaig poder assistir a la presentació d’un d’aquests llibres: Les pereres fan la flor blanca, de Gerbrand Bakker, traduït per la Maria Rosich i publicat per Raig Verd.

Com deia, vam poder assistir a una conversa entre l’autor i l’Anna Guitart, en anglès i amb servei d’interpretació simultània. Va ser una experiència molt agradable, ja que es va crear una atmosfera informal, com si estiguéssim asseguts en un bar o al menjador de casa, i es van tocar una gran diversitat de temes que ens van permetre conèixer una mica l’autor.

Es va comentar que diuen que aquest és un llibre una mica obscur, ja que tracta sobre la ceguesa i com fer-hi front. De fet, segons Bakker, la seva mare considera que fa llibres massa tristos i, per això, no els llegeix. Si feu una ullada a les ressenyes sobre els dos llibres anteriors, A dalt tot està tranquilDeu oques blanques, veureu que, en certa manera, això és veritat, i també hi trobareu solitud i un cert lirisme.

IMG_7459Va ser curiós sentir com Bakker explicava la seva manera d’escriure: “to get in the zone”. Segons ell, igual que en el cas de l’esport, el que costa és posar-se en marxa, però quan arribes en aquell moment en què tot funciona la narració flueix i deixes de notar el cansament. Així mateix, ens va dir que escriure l’ajuda a capejar la seva tendència depressiva, però que quan acaba d’escriure un llibre se’n desconnecta i el veu des de la distància (aquest és un dels motius per no fer seqüeles, tot i que sembla que hi ha peticions perquè en faci una de A dalt tot està tranquil).

Tornant al llibre que ens ocupa, Les pereres fan la flor blanca, ens va comentar que segurament va ser la seva manera de reaccionar quan es va ofegar la seva neboda i de superar-ho. Pel que fa a l’aspecte del llibre, molt similar al dels altres que li hem vist, podeu apreciar que té capítols curts i que hi ha una presència generosa d’espais en blanc… diu que és així com li agraden els llibres, i que quan estan massa plens de text no els compra. També va parlar de la portada, preciosa, molt en línia de les que Raig Verd dissenya (només cal recordar les oques de Deu oques blanques).

També ens va parlar sobre els lectors. No ens té gaire en compte a l’hora de decidir què escriu i com, i ens fa treballar perquè no ens ho dóna tot mastegat: si t’ho expliquen tot, no té gràcia (hi estem d’acord). I va sortir un altre tema interessant: com s’ensenya la literatura als nens, sobretot als instituts. Segons Bakker, el problema no són els llibres, sinó la manera en què els professors intenten treure’n suc: com podem saber què pensava l’autor quan va escriure “tal cosa” quan ni ell mateix no ho sap? De fet, això m’ho he preguntat moltes vegades fent deures sobre el Quijote o sobre Góngora…

En definitiva, els llibres de Gerbrand Bakker parlen de la solitud. Ell mateix és un solitari. I la soledat pot ser una bona cosa, si aprens a acceptar-la. Els seus llibres, doncs, parlen de com acceptar-la. Ens va explicar la seva vida tranquil·la en una casa que té, ell i el seu gos. Un gos que va adoptar i que havia sigut maltractat. Un gos que, segurament per tot el que ha viscut, té un caràcter complicat. Un gos distant, solitari. Com ell, ni més ni menys. Un gos que, potser, veurem retratat en una propera obra.

Mentrestant, llegiu-vos Les pereres fan la flor blanca.

Les oques d’en Bakker

Aquesta setmana m’he llegit Deu oques blanques, d’en Gerbrand Bakker. I he de dir que, a mi, tot i que m’ha agradat molt, em va agradar més A dalt tot està tranquil. Més opressiu.deu_oques_blanques

De tota manera, el primer que salta a la vista és el que tenen en comú tots dos llibres: l’entorn rural i la voluntat de trencar amb la vida anterior. En aquesta ocasió, però, la protagonista marxa dels Països Baixos i s’instal·la a Gal·les, en un entorn que Bakker ens descriu magníficament. La masia, els prats, els pobles… sembla que els vegis, que ensumis el pa que compren al forn. Fins i tot sembla que notis el fum de les cigarretes que fuma la protagonista.

D’altra banda, tenim el trencament amb la vida anterior de la protagonista, que en un moment donat abandona la feina, la parella i s’embarca per començar una nova vida en un entorn en què ningú no la coneix. Per què marxa? Per què no dóna senyals de vida? Què més ens amaga? Perquè pren tant paracetamol? Moltes preguntes, i no totes tenen resposta o, si més no, no totes tenen una resposta clara. El llibre conté molts detalls que has d’anar ajuntant i fent quadrar per arribar a descobrir (o, més ben dit, a imaginar) per què la protagonista fa el que fa. I no estic segura d’haver-ho encertat tot…

Jo diria que és una història com un cargol: quan et sembla que s’estira i “surt”, tira enrere i s’amaga, i es cargola sobre ella mateixa igual que les corbes d’una closca. Per això m’és difícil donar-vos-en més detalls sense fer d’spoiler.

El que sí que us volia dir és que, com vaig llegir en algun lloc, la figura de l’home de l’Emily és un bon contrapunt. I a mi, personalment, m’encanta el retrat dels pares d’ella, televidents compulsius. Dediqueu-los una atenció especial perquè proporcionen un contrapunt de realitat a la vida rural (no sé si dir bucòlica) de la protagonista.

Aprofito l’ocasió per, una vegada més, felicitar la Maria Rosich (@pingu_lingu) per una excel·lent traducció i, també, la gent de Raig Verd (@Raig_Verd) per haver triar l’autor i la traductora. I per haver editat el llibre amb el bon gust habitual (enhorabona a la il·lustradora per aquesta fantàstica portada).

Conclusió: aquest el tindreu a la meva llista de recomanacions per a Reis (no rigueu, que falten quatre dies!).