El darrer llibre de Gerbrand Bakker que ha publicat Raig Verd es diu Les pereres fan la flor blanca, i l’ha traduït, com els dos anteriors, la Maria Rosich. Aquest té la portada més bonica de tots, és el més curt i és el més trist. Normal: parla del drama d’un nen que es queda cec i de com ho accepten ell, son pare i els seus germans (la mare no hi és). I el gos també és molt important. Per a mi, un dels personatges centrals de la història.

Com deia, és una història molt trista, però explicada amb la suavitat habitual d’en Bakker, sense explicar-ho tot amb pèls i senyals, perquè tu puguis emplenar els forats que et proporciona i fer-te una mica més teva la història. El primer capítol, “Negre”, és certament premonitori, tot i que quan comencem no ho sabem. I després de situar-nos en el context familiar del nen (en Gerson), patapam! La cleca. Es queda cec.

A partir d’aquí, el llibre canvia de color i veus com tots els elements de la història es van situant per encarar el final, un final que s’entreveu abans d’arribar-hi, com quan vas per una carretera de corbes i veus el lloc cap a on et dirigeixes però a la corba següent torna a quedar amagat.

I en aquesta última corba és quan realment veus on acabarà la història, amb el gos, en Daan, com a testimoni mut. Diu l’autor que aquest llibre és la seva reacció a la mort de la seva neboda per ofegament (ho va dir a la Setmana del Llibre en Català). Si és així, crec que és un dels millors recordatoris que li podia fer.

El llibre és curt, i no puc allargar-me gaire més sense explicar més coses de les que voldria. Si en voleu més informació, val la pena que feu un ull a altres comentaris, com els de les llibreries L’espolsada o No llegiu, i també aquest de Nació Digital. Veureu que és una història que no us podeu deixar escapar, i que heu de comprar, llegir o regalar.