La setmana passada vam voler celebrar el dia de la dona amb una entrada dedicada a les dones autores. Hi vam presentar una llista força extensa que us pot servir com a primera pista per preparar les vostres llistes de Sant Jordi (només falta un mes!).

No hi ha dia de l’home, però aquest dissabte és el dia del pare i trobo just dedicar també una entrada als homes que escriuen el que llegeixo. I en llegeixo molts, d’homes. Que vulgui reivindicar el paper de la dona no vol dir que m’oblidi d’ells. Preneu-vos, doncs, aquesta entrada com a segona minillista per a Sant Jordi.

• Jo Nesbø, noruec. Sens dubte, és l’autor més llegit i comentat en aquest bloc. La seva capacitat per treure suc d’un policia desastrós que viu al límit de l’alcoholisme és increïble. I pràcticament sempre m’enganxa (el més fluix, Nèmesi). Cal destacar les traduccions impecables al català i la bonica edició de Proa, que ha aconseguit donar entitat pròpia a les portades de la sèrie.
• Colm Tóibín, irlandès. El tinc al meu Top 5, tot i que només li he llegit dos llibres: Brooklyn i Nora Webster. Aquest últim ja el podeu comprar en català amb traducció de Maria Rosich, i és un candidat ferm per a les meves recomanacions de Sant Jordi. En tots dos llibres les protagonistes són dones, i és curiós veure què bé que les dibuixa Tóibín. També pot ser interessant Homenatge a Barcelona, que va escriure arran de la seva estada de tres anys a la nostra ciutat. Sembla que l’autor manté vincles amb el nostre país i fins i tot parla català (aquí el teniu en una entrevista).
• Gerbrand Bakker, neerlandès. Un narrador d’històries punyents, sempre amb un punt de tristor, que t’explica poc perquè pensis molt. Les seves històries se solen situar en llocs allunyats de la gran ciutat, on el silenci és el rei. En català ja tenim tres dels seus llibres. Tots tres són bons, però destaco especialment A dalt tot està tranquil i Les pereres fan la flor blanca (aquest es va publicar el setembre de 2015).
• Yu Hua, xinès. Si Mo Yan i Gao Xingjian tenen un premi Nobel, Yu Hua n’hauria de tenir dos. Aquest autor té una capacitat camaleònica per posar-se en la pell de personatges totalment diferents i fer-nos arribar les seves històries. Brothers, la seva obra més monumental, no té res a veure amb The seventh day, Vivir o El passat i els càstigs. Us recomano especialment aquests dos últims. Segurament, és l’autor que més llegeixo després d’en Jo Nesbø.
• Yan Lianke, xinès. És un altre dels meus autors de capçalera. Aquest autor, al contrari de Yu Hua, sol centrar les seves històries en entorns rurals que recorden on ell va créixer. No és candidat al Nobel (encara), però el seu Les quatre livres (també s’ha publicat en anglès) és candidat al Man Booker International Prize 2016. És un bon llibre, però si podeu llegir en francès us recomano que ataqueu Les jours, les mois, les anées i Les Croniques de Zhalie.
• Mia Couto, moçambiquès. Un descobriment (per a mi) de fa un parell d’anys. Un autor blanc que parla de l’Àfrica negra. Li he llegit Jerusalem, magnífic, i ja tinc al prestatge de “pendents” La confessió de la lleona. L’extracte que n’he llegit fa molt bona pinta.
• Jonathan Franzen, americà. Em va enamorar amb The corrections (també el tenim en català) i, especialment, amb els seus personatges femenins absolutament histèrics i delirants. Crec que aquesta és la seva millor obra, i algunes de les que li he llegit després no m’han agradat gaire (Strong motion i Llibertat), tot i que amb Purity (Puresa) m’he reconciliat amb ell. És un gran llibre, i conté un dels elements que millor fa servir Franzen: les converses telefòniques. Proveu-lo, ja veureu com tinc raó.
• Orhan Pamuk, turc. Premi Nobel del 2006, especialista a retratar Turquia. Cevdet Bey e hijos és un llibre fantàstic, i també ho és Neu. A la meva llista de pendents hi tinc Una sensación extraña, amb una fantàstica edició de Random House, tot i que segurament me’l llegiré amb el Kindle: pesa molt. També és candidat al Man Booker International Prize 2016.
• Joël Dicker, suís. Aquest noi és la sorpresa. Em vaig resistir molt a llegir el seu La veritat sobre el cas Harry Quebert, però he acabat claudicant davant la intel·ligència que demostra en aquest llibre organitzant-lo amb una estructura original i sorpresa final. Tinc pendent Le livre des Baltimore (que cars són els llibres electrònics en francès!).
• Kim Leine, danès. La seva història és peculiar: infermer de professió, va viure a Groenlàndia (recordem que depèn de Dinamarca) i en els dos llibres que tenim traduïts al castellà ens explica cosse d’aquest lloc tan inhòspit. Quins són? Tunu i El fiordo de la eternidad. Estic pendent que algú tradueixi més coses d’ell, o que jo aprengui prou danès per llegir-me-les… a veure què passa abans.
• Jaume Cabré. Igual que a la llista de dones, tanco amb un tros d’autor que, per a mi, podria ser candidat al premi Nobel. Trobo que Jo confesso no és la seva millor obra: hi ha alguna cosa que grinyola, sobretot quan diu que el personatge parla tants idiomes. Però admeto que ha tingut molt bones crítiques. La que sí que està molt bé és Senyoria, un retrat magnífic de la Barcelona posterior al desastre de 1714. Pel que fa a Les veus del Pamano, és magistral i brutal a l’hora. La seva millor obra. Un dels millors llibres que he llegit mai i que tots hauríem de llegir perquè la Guerra civil i la postguerra comencen a quedar lluny i hi ha coses que no hem d’oblidar.

Tots són grans autors, i segur que n’hi ha més. Quins us agraden a vosaltres? Vinga, deixeu un comentari!