Me l’imaginava més gran

M’acabo de llegir Jo confesso, de Jaumé Cabré. Tot i que “me l’imaginava més gran”, en termes generals és un bon llibre: me l’he llegit en menys d’una setmana, i no és precisament un llibre curt… el senyor Cabré sap escriure molt bé, i sap fer-ho de manera que t’enganxis a la pàgina i no puguis deixar el llibre fins a les tantes de la matinada. La història també és bona, tot i que hi ha detalls que no em quadren o que no m’han agradat (ja se sap: hi ha gustos per a tot…).

Entre les coses que no m’han acabat d’agradar, doncs, hi ha les següents:

  • Els idiomes: senyors, senyors… trobo exagerat i, fins a cert punt, innecessari, que el protagonista parli 11 idiomes (i en pugui llegir algun més ??). Sí, no dubto que hi ha algunes persones capaces de dominar idiomes tan dispars com el català, l’alemany, el rus i l’arameu, però… ho trobo un pèl exagerat.
  • Ara es notarà que sóc traductora: seguint amb els idiomes, trobo que fer que el protagonista es tradueixi ell mateix un llibre a l’alemany és una mica massa. Per als llecs en la matèria, direm que, llevat de casos molt puntuals, el procediment habitual és encarregar la traducció a un traductor professional i, sobretot, encarregar-la a una persona que tradueixi d’una llengua estrangera a la pròpia. L’autor deu saber-ho, això, ja que la seva obra s’ha traduït a diversos idiomes.
  • Els canvis de persona narrativa maregen: en alguns punts, el canvi entre “jo” i “ell” com a narrador desorienten una mica. I encara més els fragments on es barregen al·lusions a personatges d’èpoques diferents.
  • “Love is in the air”: com ja he llegit en alguna banda (al diari Ara, que en fa una crítica força assenyada i deixa entreveure que algunes trames no funcionen gaire bé), hi ha fragments excessivament ensucrats que no fan sinó allargar la novel·la.
  • “Peces” que no encaixen en aquest megapuzzle literari: hi ha històries, que sembla que no portin a res, com ara el cas de la Gertrud (dona que queda paralítica i que parla en estoni) o el de l’Amani, una dona que lapiden no se sap ben bé on…

Finalment, voldria dir que trobo que l’edició impresa té una lletra excessivament gran que fa que el llibre, en lloc de tenir una mida i un pes acceptables, sigui un monstre de 1.000 pàgines. Però és que amb cos 14 potser molta gent podria fer llibres tan llargs…

En definitiva, tot i el que acabeu de llegir, trobo que és un llibre molt recomanable, i en trobareu la referència completa a Amazon o a la Casa del llibre. Aquest cop sí: us recomano l’edició digital. 🙂

5 respostes a “Me l’imaginava més gran

  1. mifusa

    Hola!
    Vinga, va, m’animo: comentari al comentari.
    Coincidim en algunes opinions, no tant en un parell de punts. Completament d’acord amb:
    -el sr. Cabré sap fer-ho de manera que t’enganxis a la pàgina i no puguis deixar el llibre fins
    -els idiomes: sí, d’acord, un pèl exagerat. Sí que molts dels idiomes que aprèn són de famílies comunes, i quan en saps un costa menys aprendre’n un altre, sobretot si “només” vols aprendre’ls per llegir-los i no cal invertir hores en pronunciació, entonació, etc. Jo puc llegir llibres en set idiomes, ves a saber, si m’haguessin posat professors particulars de petita… potser no que no és tan desorbitada la idea del sr. Ardèvol ; – )
    -traduir-se a un mateix a un altre idioma: aquí sí que estem totalment d’acord!

    I ara vénen els punts on ho veig una mica diferent:
    -els canvis de persona narrativa: sí, d’entrada et descol·loquen una mica, però els trobo encertats i brutal que un personatge de l’edat mitjana pugui dir una frase que segles més tard encara es pugui posar en boca d’una feixista. Brutal com això fa palès que els éssers humans tenim limitacions en el nostre desenvolupament no sé si dir-ne espiritual, de respecte als altres o com en vulguem o puguem dir.

    -“Love is in the air”: ai, sí, il amore, il amore!! Jo la història de l’Adrià i la Sara no la trobo massa ensucrada. Que descobreixis anys més tard i quan t’havia costat Déu i ajuda superar -més o menys- el trauma del teu gran amor d’adolescència que us havien enganyat vilment… això té tela marinera! N’hi ha per anar a París i allà on sigui, i tant! I què després d’haver-se retrobat i passat uns anys feliços plegats et faci mal a l’ànima pensar que si no haguessis estat amb una altra dona podries haver-li evitat una embòlia a la persona que tant estimes… Potser ensucrat, però a mi em sembla ben trobat. Si hi ha un punt que m’irrita una mica de la Sara és que sigui tan tossuda a no voler parlar les coses amb calma i a voler arribar a un consens. Potser comprensible donades les circumstàncies vitals de la seva família i les d’ella, però aquí sí que el personatge em sembla una mica pla.
    Potser algun paràgraf es fa un pèl llarg cap al final quan l’Adrià encara li dóna voltes a l’últim tram vital de la Sara? Potser sí, per la nostra generació que som més ‘cool’ i anem més per feina i no tenim temps per curar mals d’amor… Però em sembla molt raonable pel personatge. Per cert, quines diríeu que són les “escenes de passió” massa ensucrades de les que parla l’article de l’Ara? Ara mateix no les sabria identificar.

    -Peces que no encaixen: confiteor: la història de la Gertrud és la que em va costar més de seguir, i crec que l’hauria de rellegir per entendre-la bé. Per què parla en estonià, però? Segur que hi ha un motiu en l’elecció. Llengua minoritària? Minusvalidesa? Aquí jo hauria de rellegir la història i donar-li més voltes. Però hi intueixo un significat simbòlic. Història de l’Amani: a mi no m’irrita no saber ON passa, a mi m’irrita no saber QUAN passa! O és que sí que es diu i m’ha passat per alt? Si no és el cas, jo ho he interpretat com la peça dins de la història que ens diu: no només podem posar frases d’un personatge malvat medieval en boca d’un personatge malvat del segle XX, també hi ha històries molt roïnes, com diria la meva amiga de Vinaròs, que passen els anys -i potser els segles, no ho sé!- i encara continuen essent incomprensiblement presents.

    I per acabar:
    -M’ha agradat: el toc “nueve reinas” que en Cabré li dóna a la història de la venda del violí.
    -Frases deixades sense final: és la meva edició, o hi ha frases al llibre que queden sense final, tallades sobtadament? No sé si eren els efectes de l’hora en que llegia, i si és un error d’impressió.

  2. Retroenllaç: Que vénen els Reis! « L'illa deserta

  3. Retroenllaç: Sa senyoria en Jaume Cabré | L'illa deserta

  4. Retroenllaç: Ells també escriuen – L'illa deserta

  5. Retroenllaç: L’ombra de Cabré és allargada – L'illa deserta

I a tu, què et sembla?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s