El meu Nobel

De vegades, tant en aquest blog com al seu germà Caràcter xinès, se m’escapen comentaris com ara “aquest autor es mereix el premi Nobel” o “aquest seria el meu Nobel”, i ja és hora que en parlem. Així, doncs, ara que s’acosta Sant Jordi i comencem a pensar què comprarem i què no, és hora de fer una mena de recopilació d’autors que ens agraden, i de qui comprem els llibres amb els ulls tancats i amb tota la confiança.

el meu Nobel
Vistes de la ciutat antiga de Estocolm

Quin és el meu Nobel? Quin és el vostre?

Hem de partir de la base que servidora no és una gran entesa en literatura. Segurament, les meves opinions es basen molt en l’instint o la simpatia que em desperta un autor o un altre. No tinc gaire en compte altres factors més formals i estilístics. Per això, quan dic que un autor es mereix un Nobel el que estic dient és que m’agrada molt.

Doncs bé, ja toca parlar del tema d’una manera més o menys ordenada. Avui us explicaré quins són els meus autors preferits, i m’agradaria que em diguéssiu quins són els vostres. Per això he muntat un formulari amb unes quantes preguntes. Atenció: qui les contesti i s’identifiqui entrarà en el sorteig d’un fantàstic llumet per llegir (us ho vaig prometre ja fa temps). Per participar en el concurs, feu clic aquí o deixeu un comentari a baix de tot.

Però tornem al que us deia al principi: el meu autor preferit. D’autors n’hi ha de dolents, mediocres, bons i molt bons. Els de les dues primeres categories, tendeixo a obviar-los, però de vegades no els detecto fins que és massa tard. Després hi ha la categoria dels “bons”, autors que fan de molt bon llegir. Solen explicar històries interessants i les presenten d’una manera atractiva, i tinc el costum de reincidir-hi. Tot i així, encara no els presentaria al Nobel (alguns són massa joves o no tenen prou amplitud de registre).

Alguns dels meus autors preferits

Sofi Oksanen
Autora jove que ens presenta la Letònia d’ara i la comunista, i també els llaços que té amb Finlàndia. Us recomano: Quan els coloms van desaparèixer i Purga.

Albert Sànchez-Piñol
D’aquest no cal que us en digui gran cosa, oi? Us recomano Victus i La pell freda (encara ara em fa angúnia, La pell freda… ).

Colm Tóibin
Aquest irlandès retrata el seu país i també coneix el nostre, i és un bon narrador d’històries viscudes per dones. Us recomano Brooklyn i Nora Webster. Si us va la no-ficció, ataqueu Homenatge a Barcelona o aquest article sobre la situació a Catalunya i la nostra possible independència.

Zadie Smith
Escriptora anglesa, filla de jamaicana i anglès; aquesta herència mixta fa que els temes de raça i immigració estiguin força presents en les seves novel·les. Us recomano Dents blanques, NW i The embassy of Cambodia.

Jo Nesbø
Au, ja us l’he colat. No té res a veure amb els altres, però ningú no escriu llibres de polis i lladres com ell. Us recomano qualsevol llibre de la sèrie dedicada a en Harry Hole (el més fluix potser és el primer, El ratpenat), amb especial atenció a El pitroig.

Gerbrand Bakker
És un gust llegir les seves històries, tan íntimes i punyents alhora. Cuidar un pare que no t’estimes, quedar-te cec quan ets un nen… tot arriba ben endins. Us recomano: A dalt tot està tranquil i Les pereres fan la flor blanca.

N’hi ha més…

N’hi podria afegir algun més com ara Roddy Doyle, capaç de parlar de la revolució irlandesa o del lumpen del barri, o Jonathan Franzen, el rei de les mares esquizofrèniques i atabaladores, però aleshores no acabaríem mai i ja és hora de passar als autors que, per a mi, no només són bons sinó que tenen un corpus d’obra escrita prou variat i ric com per guanyar un premi Nobel. Seriosament.

Si aneu llegint aquest blog i, ni que sigui una mica, el que dedico a la literatura xinesa, no us sorprendrà la llista:

Jaume Cabré
Yu Hua
Yan Lianke

jaume-cabreJaume Cabré: el gran cavaller de les lletres catalanes

Comencem pel de casa. Per a mi, Jaume Cabré és l’autor viu més important que tenim a Catalunya, i un dels que millor saben arribar al lector. I no només ho penso jo. Les seves obres s’han traduït a diverses llengües i s’han venut molt bé.

De tot el que li he llegit, l’obra que li he trobat més fluixa és Jo confesso, però està clar que Les veus del Pamano és una obra immensa que ens recorda temps que no haurien de tornar. Per altra banda, Senyoria és una deliciosa obra menor (menor, per comparació amb les dues que he citat) que ens transporta a la Barcelona del segle XVIII, i el Llibre de Feixes és un magnífic retrat de la Terrassa de principis de segle XX, amb els vapors, els sindicats… Tanco la llista amb la també meritòria L’ombra de l’eunuc, una saga familiar combinada amb la resistència en temps del franquisme que també val molt la pena llegir. També he llegit Viatge d’hivern, però jo sóc poc de relats curts i no la vaig encertar gaire…

I ara toca parlar de dos autors xinesos que no sé si coneixeu, però que són habituals al meu blog Caràcter xinès. Es tracta de Yu Hua i Yan Lianke.

Yu Hua: l’home de les mil cares

yu-huaYu Hua és un “autor total” que tant pot retratar la compravenda de sang a la Xina (Crónica de un vendedor de sangre) com les vivències d’un nen a la Xina rural (Gritos en la llovizna). Segurament, la seva obra més coneguda és Vivir!, de la qual fins i tot se n’ha fet una pel·lícula, tot i que a mi em va agradar molt Brothers, una sàtira descabellada sobre la societat xinesa actual, i El passat i els càstigs, una sèrie de relats curts que podem trobar en català. També té China in 10 words, un llibre de no-ficció que ens explica com és la societat xinesa partint de 10 conceptes diferents, a cadascun dels quals dedica un capítol. Només té un problema: encara és “massa jove” per guanyar el premi.

Yan Lianke: l’home que va venir de la muntanya

yan-liankeA diferència de Yu Hua, Yan Lianke sempre situa les seves històries més o menys al mateix lloc: una regió rural inventada on passen totes les seves històries (el seu Macondo particular).

El que sí que varia molt és la mena de coses que ens explica: els casos de sida causats per transfusions (Dream of Ding Village, també en castellà), els excessos del progrés desenfrenat (Crónica de una explosión), la caricatura d’un poble que munta una troupe (Los besos de Lenin)… I la millor història de totes: Les jours, les mois, les années, una història sobre un home vell, l’únic del seu poble que no emigra durant la sequera i que es queda a esperar que tornin els altres, ell amb el seu gos. Yan és, clarament, un candidat ferm al Nobel.

Bé, gent. Podría estar hores parlant sobre els autors que m’agraden més, però l’entrada seria tan llarga que no us la llegiríeu. Així, doncs, ho deixo aquí i us recordo que m’agradaria molt conèixer qui són els vostres autors preferits. Si m’ho voleu explicar, empleneu el formulari que us he preparat i deixeu-hi les vostres dades si voleu participar en el sorteig del llumenet de lectura.

Ah, i no patiu: amb les vostres respostes farem una entrada. Segurament us donarà bones idees de cara a la nostra Diada llibretera!

12 respostes a “El meu Nobel

  1. XeXu

    He omplert el formulari, tot i que no pel sorteig. I dit sigui de passada que el Nobel a mi no em mereix cap respecte, em sap greu. He llegit uns quants nobels i no me n’ha agradat cap, fins el punt que em sabria greu i tot que li acabin donant a Murakami. Entenc la teva entrada com a escriptors imprescindibles, el nostre top d’autors, i com a tals jo tinc el japonès i en Sánchez Piñol, autors que quan treuen llibre és motiu suficient per comprar-lo, independentment de què va o de quin tipus. Mai hauria llegit la història dels dictadors africans o sobre l’atemptat del metro de Tòquio si no fos perquè en van parlar aquest autors. N’hi ha d’altres que tenen una categoria semblant, però encara no els posaré a la llista. Com tu, que coles Jo Nesbo, que potser està bé, però en Nobel no li donaran en la vida, hahaha.

    1. XeXu, ho has entès perfectament: el títol no és més que una frase cridanera que, en realitat, fa referència a la gent que per a mi són supertops.
      Ho sento, però no puc amb en Murakami… Li he llegit 1Q84 i és lent de nassos… Em va agradar més un llibre de relats que li vaig llegir fa anys, però crec que ja he cobert la meva quota Murakami. En Sánchez-Piñol sí que m’agrada!
      I sí, ja sé que en Nesbo no pillarà Nobel ni de conya, però els seus llibres enganxen més que els de determinats nobels… hahahaha.
      Gràcies, com sempre, per contestar!

      1. Murakami no té terme mig. O t’encanta o et deixa indiferent i t’irrita. Jo sóc dels primers, i li perdono tot. Si tu ets del segon tipus, menys feina, ja saps que no cal que ho tornis a provar, tot això que t’estalvies. Cadascú té els seus gustos, només faltaria!

  2. Elisabet

    Ostres, sóc incapaç de dir a ningú perquè tinc molt poc temps per llegir. Però posats a dir m’encanta en Borja Vilaseca. Segurament perquè el seu punt de vista de la vida coincideix força amb el meu i segurament ell us recomanarà bons Nobels. Una abraçada equip. Sou grans!!

  3. ROSER

    Ho acabo d’omplir i m’ha fet pensar en el paper del traductor. Si he de ser sincera gairebé mai he pensat quan he comprat un llibre que no estava en idioma original en qui l’havia traduït… sempre he donat per fet que si era un bon autor i una bona editorial aquest tema estaria solventat. Gràcies per fer-m’ho plantejar. Les meves Nobel (per a pujar el rati de dones:-)) han estat Isabel Mellado, Penélope Fitzgerald i Carme Martí (afegeixo aquí la Laura Pinyol). Potser no són reconegudes com per al Nobel però a mi m’han fet gaudir.

    1. Gràcies per l’opinió, Roser! M’alegro que t’hagi fet pensar en el traductor. Per a mi, el triangle màgic és: autor, editorial i traductor.

  4. Gemma

    A l’enquesta t’has oblidat de la literatura russa… Imperdonable!
    Jo crec que en un futur podem tenir la Sofi Oksanen com a Noble, i segurament també li poden acabar donant al George Saunders (que per mi és bastant millor que la Munro).
    I potser, si fossin una mica reivindicatius, li podien donar el premi al Saviano.
    Però vaja, al final només una petita part dels Nobels entren al hall of fame dels clàssics, que perduren per mèrit propi.

    1. No me n’he oblidat, no… a l’entrada del blog no hi és perquè no en llegeixo gaire, però a l’enquesta hi ha un parell de llocs perquè proposis el que vulguis!

      Del Saviano no n’he llegit res. A veure si t’animes i ens en expliques tu alguna cosa! 🙂

  5. Retroenllaç: Crónica de una explosión, una novel·la de Yan Lianke - L'illa deserta

  6. Retroenllaç: Com s'esbrava la mala llet, d'Antònia Carré-Pons - L'illa deserta

  7. Retroenllaç: Sant Jordi 2018: 15 llibres per comprar i regalar - L'illa deserta

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.