I dura 453 pàgines, que m’he llegit en tot just tres dies. Tres dies, m’ha durat L’ombra de l’eunuc. Una obra fascinant i atractiva que m’ha tingut enganxada en tot moment.

Pel títol no deduiríeu pas de què va, no? Per dir-ho curt, es tracta d’una saga familiar que incorpora, a més, la vida secreta del protagonista durant els darrers anys de la dictadura de Franco. Totes dues línies són interessants, és clar, però jo em quedo amb la història familiar, amb totes les explicacions que ens fa el tiet d’en Miquel, el protagonista. És una història plena d’entrebancs, secrets i històries de família que l’autor ens fa arribar en píndoles addictives, fins al punt que no podem parar. Repassarem la història de la família des de finals del segle XVIII, veurem els secrets més ben guardats de la rebesàvia (un punt clau del llibre, aquest!) i alguna altra giragonsa que no us puc avançar perquè us faria un spoiler massa gros.

I tot això, totes les explicacions, es donen durant un sopar en un restaurant que havia estat la casa pairal de la família d’en Miquel, que se la va… No. Això no us ho puc pas dir. Haureu de llegir-vos vosaltres el llibre per saber-ho.

Només hi ha una cosa que em portava una mica boja, i és l’alternança entre la tercera persona i la primera. Ja ho he vist en algun altre autor, i la veritat és que crec que és més embolic que una altra cosa. També cal dir que hi ha alguns errors de puntuació, amb alguna coma que va on no toca, o un punt que seria necessari però no hi és. A part d’això, la novel·la és perfecta, i per això li dono 5 estrelles, una puntuació que m’agrada reservar per a uns pocs escollits.

En definitiva, Cabré és un dels millors autors de casa nostra (el puto amo, si em perdoneu l’expressió). Si hagués nascut en algun altre país, probablement seria candidat al Nobel. Si faig un repàs dels llibres d’ell que he llegit, diré que Jo confesso és una bona novel·la, tot i que no és la que més m’ha agradat, i Viatge d’hivern, com tots els reculls de relats d’aquest món, té moments pitjors i millors. En canvi, Les veus del Pamano i Senyoria són dues obres que es mereixen molta més presència de la que tenen. Proposo Les veus del Pamano com a lectura obligatòria de batxillerat… a l’assignatura d’història. Perquè no convé oblidar, i menys ara.