Els vostres autors preferits: resultats

Fa un temps vam engegar una enquesta per saber quins són els vostres autors preferits, quin tipus de ficció us agrada més, si teniu en compte els traductors o no… i alguna altra cosa. La vam anomenar “El meu Nobel” i ara, abans de posar-vos/posar-nos deures per a aquestes vacances, he pensat que estaria bé fer-vos un resum de què heu votat. També cal recordar que sortegem un llum de lectura entre les bones ànimes que heu participat a l’enquesta. Som-hi doncs!

Per començar, us he de dir que els participants només estan d’acord en una cosa: cap no ha llegit els dos autors xinesos que us proposava. Era previsible. 🙂

A partir d’aquí, però, hi ha diversitat d’opinions en tota la resta. Anem per parts.

els vostres autors preferitsCom podeu veure a la gràfica, el gènere que més ha agradat és la novel·la històrica, seguida de prop per les sagues familiars. Admeto que trobo molt interessants totes dues opcions, i que les sagues familiars donen per a molt més del que sembla. I atenció: la no ficció adquireix un paper important, ja que està en el grup de gèneres que ocupen el tercer lloc (pas mal!).

Els llibres, traduïts o no?

Original o traduccióEl segon aspecte que volíem valorar era si us agrada més llegir les obres en idioma original o si preferiu les novel·les traduïdes. Com podeu veure, gairebé la meitat preferiu llegir els llibres en versió original, tot i que hi ha un percentatge important, més del 35%, a qui us és igual. Un altre dia parlarem d’aquest tema, i potser també en farem una enquesta.

El següent que volíem saber és quina importància doneu al paper del traductor. Aquest professional és molt important per fer-vos arribar els vostres autors preferits. En aquest cas us vam deixar un camp obert perquè ens donéssiu la vostra opinió. Per això, és el camp on tenim més diversitat de respostes. Tenim un participant que diu que no hi dona cap tipus d’importància. En canvi, la resta, tots, valoren d’una manera o altra el traductor. A tall de resum, ens quedem amb aquestes afirmacions:

  • Sí que m’hi fixo, […] però el traductor només el perceps quan el text grinyola.
  • [Els traductors] poden espatllar o no una novel·la.
  • Abans m’era igual, però ara sí que m’hi fixo […].

De fet, alguns participants fins i tot ens donen alguns noms de traductors que, per a ells, són de tota confiança. Aquí els teniu: Josefina Caball, Anna Casassas, Yannick Garcia, Ramon Farrés, Xavier Pàmies, Albert Torrescasana, Dolors Udina. Totalment d’acord que són garantia de qualitat, i encara n’afegiria algun altre.

Literatures del món

literatures del mónI ara toca parlar de les literatures que us agraden més. Com podeu veure al pastisset, el 75% dels enquestats diuen que llegeixen una mica de tot, i la resta es reparteix, a parts iguals, entre la literatura catalana, la britànica, la irlandesa, la francòfona i les hispanes. I és que, en realitat, de llibres bons se’n fan a tots els països.

Passem als autors que us preguntava si havíeu llegit i si us havien agradat. Com us deia al principi, ningú no ha llegit els dos autors xinesos que us proposava. Els dos autors més llegits (i que més han agradat) són Albert Sánchez-Piñol i Jaume Cabré, tot i que també hi ha algun lector a qui no han agradat. I aquí arriba la sorpresa. En tercer lloc es perfila Gerbrand Bakker, un autor que ha publicat una editorial petita i que ha agradat a tothom qui l’ha llegit. Ídem amb Jo Nesbø i Colm Toíbín: els qui els han tastat no en tenen queixa. Finalment, les menys llegides són Sofi Oksanen i Zadie Smith. Haurem de fer campanya perquè arribin més al català i perquè les llegiu més!

Els vostres autors preferits

Per tancar aquesta entrada, tenim un altre aspecte de resposta lliure. Es tracta de dir qui nominaríeu per al Nobel, i no té un guanyador clar. Els únics que han tingut més d’un vot són Albert Sánchez-Piñol, Haruki Murakami i David Grossman. Pel que fa a la resta, hi ha disparitat de propostes, però es nota la feina de les petites editorials catalanes (Terrin, Cartarescu, Baxauli… ).

Important: hi ha una bona representació de dones. L’encapçalen Zadie Smith, Alice Munro (de fet, ja el té) i Margaret Atwood. I també hi ha algun candidat de la llista d’autors que us havia comentat a l’apartat anterior. Quins? Zadie Smith, Sofi Oksanen i Colm Toíbín. Algú esmenta George Saunders, que sembla que és l’autor de la temporada. Ah, i una sorpresa per al final: algú ens proposa Helle Helle. Justament la missió d’aquest estiu és llegir el meu primer llibre en danès, escrit per ella. Espero no morir en l’intent.

Només ens queda una cosa per tancar l’entrada sobre els vostres autors preferits. Sí, hem d’anunciar qui ha sigut el guanyador del modest llumet que sortejàvem entre els participants. El sorteig s’ha fet des d’aleatorius.com, on només has d’introduir el número de participants. La guanyadora és el número 13, la Roser T., que ha proposat Margaret Atwood com a Nobel. Ja m’hi he posat en contacte per correu electrònic.

Última hora! Breaking news!

Hem vist una notícia quan ja teníem preparada l’entrada sobre els vostres autors prefeits. Potser ja sabeu que aquest any no es triarà cap Nobel de literatura. Vista la situació, un grup de personalitats sueques s’han organitzat per fer un Nobel alternatiu. El grup es diu “La nova acadèmia” i agrupa escriptors, bibliotecaris i altres perfils culturals. El que han fet és triar una llista de 46 autors, i ara ens toca votar a nosaltres. De les nostres votacions en sortiran 4 finalistes (2 homes i 2 dones), i un grup d’experts triaran el guanyador. No deixeu escapar l’oportunitat de donar la vostra opinió. Jo ja ho he fet. 🙂

I la setmana que ve... deures d'estiu!

El meu Nobel

De vegades, tant en aquest blog com al seu germà Caràcter xinès, se m’escapen comentaris com ara “aquest autor es mereix el premi Nobel” o “aquest seria el meu Nobel”, i ja és hora que en parlem. Així, doncs, ara que s’acosta Sant Jordi i comencem a pensar què comprarem i què no, és hora de fer una mena de recopilació d’autors que ens agraden, i de qui comprem els llibres amb els ulls tancats i amb tota la confiança.

el meu Nobel
Vistes de la ciutat antiga de Estocolm

Quin és el meu Nobel? Quin és el vostre?

Hem de partir de la base que servidora no és una gran entesa en literatura. Segurament, les meves opinions es basen molt en l’instint o la simpatia que em desperta un autor o un altre. No tinc gaire en compte altres factors més formals i estilístics. Per això, quan dic que un autor es mereix un Nobel el que estic dient és que m’agrada molt.

Doncs bé, ja toca parlar del tema d’una manera més o menys ordenada. Avui us explicaré quins són els meus autors preferits, i m’agradaria que em diguéssiu quins són els vostres. Per això he muntat un formulari amb unes quantes preguntes. Atenció: qui les contesti i s’identifiqui entrarà en el sorteig d’un fantàstic llumet per llegir (us ho vaig prometre ja fa temps). Per participar en el concurs, feu clic aquí o deixeu un comentari a baix de tot.

Però tornem al que us deia al principi: el meu autor preferit. D’autors n’hi ha de dolents, mediocres, bons i molt bons. Els de les dues primeres categories, tendeixo a obviar-los, però de vegades no els detecto fins que és massa tard. Després hi ha la categoria dels “bons”, autors que fan de molt bon llegir. Solen explicar històries interessants i les presenten d’una manera atractiva, i tinc el costum de reincidir-hi. Tot i així, encara no els presentaria al Nobel (alguns són massa joves o no tenen prou amplitud de registre).

Alguns dels meus autors preferits

Sofi Oksanen
Autora jove que ens presenta la Letònia d’ara i la comunista, i també els llaços que té amb Finlàndia. Us recomano: Quan els coloms van desaparèixer i Purga.

Albert Sànchez-Piñol
D’aquest no cal que us en digui gran cosa, oi? Us recomano Victus i La pell freda (encara ara em fa angúnia, La pell freda… ).

Colm Tóibin
Aquest irlandès retrata el seu país i també coneix el nostre, i és un bon narrador d’històries viscudes per dones. Us recomano Brooklyn i Nora Webster. Si us va la no-ficció, ataqueu Homenatge a Barcelona o aquest article sobre la situació a Catalunya i la nostra possible independència.

Zadie Smith
Escriptora anglesa, filla de jamaicana i anglès; aquesta herència mixta fa que els temes de raça i immigració estiguin força presents en les seves novel·les. Us recomano Dents blanques, NW i The embassy of Cambodia.

Jo Nesbø
Au, ja us l’he colat. No té res a veure amb els altres, però ningú no escriu llibres de polis i lladres com ell. Us recomano qualsevol llibre de la sèrie dedicada a en Harry Hole (el més fluix potser és el primer, El ratpenat), amb especial atenció a El pitroig.

Gerbrand Bakker
És un gust llegir les seves històries, tan íntimes i punyents alhora. Cuidar un pare que no t’estimes, quedar-te cec quan ets un nen… tot arriba ben endins. Us recomano: A dalt tot està tranquil i Les pereres fan la flor blanca.

N’hi ha més…

N’hi podria afegir algun més com ara Roddy Doyle, capaç de parlar de la revolució irlandesa o del lumpen del barri, o Jonathan Franzen, el rei de les mares esquizofrèniques i atabaladores, però aleshores no acabaríem mai i ja és hora de passar als autors que, per a mi, no només són bons sinó que tenen un corpus d’obra escrita prou variat i ric com per guanyar un premi Nobel. Seriosament.

Si aneu llegint aquest blog i, ni que sigui una mica, el que dedico a la literatura xinesa, no us sorprendrà la llista:

Jaume Cabré
Yu Hua
Yan Lianke

jaume-cabreJaume Cabré: el gran cavaller de les lletres catalanes

Comencem pel de casa. Per a mi, Jaume Cabré és l’autor viu més important que tenim a Catalunya, i un dels que millor saben arribar al lector. I no només ho penso jo. Les seves obres s’han traduït a diverses llengües i s’han venut molt bé.

De tot el que li he llegit, l’obra que li he trobat més fluixa és Jo confesso, però està clar que Les veus del Pamano és una obra immensa que ens recorda temps que no haurien de tornar. Per altra banda, Senyoria és una deliciosa obra menor (menor, per comparació amb les dues que he citat) que ens transporta a la Barcelona del segle XVIII, i el Llibre de Feixes és un magnífic retrat de la Terrassa de principis de segle XX, amb els vapors, els sindicats… Tanco la llista amb la també meritòria L’ombra de l’eunuc, una saga familiar combinada amb la resistència en temps del franquisme que també val molt la pena llegir. També he llegit Viatge d’hivern, però jo sóc poc de relats curts i no la vaig encertar gaire…

I ara toca parlar de dos autors xinesos que no sé si coneixeu, però que són habituals al meu blog Caràcter xinès. Es tracta de Yu Hua i Yan Lianke.

Yu Hua: l’home de les mil cares

yu-huaYu Hua és un “autor total” que tant pot retratar la compravenda de sang a la Xina (Crónica de un vendedor de sangre) com les vivències d’un nen a la Xina rural (Gritos en la llovizna). Segurament, la seva obra més coneguda és Vivir!, de la qual fins i tot se n’ha fet una pel·lícula, tot i que a mi em va agradar molt Brothers, una sàtira descabellada sobre la societat xinesa actual, i El passat i els càstigs, una sèrie de relats curts que podem trobar en català. També té China in 10 words, un llibre de no-ficció que ens explica com és la societat xinesa partint de 10 conceptes diferents, a cadascun dels quals dedica un capítol. Només té un problema: encara és “massa jove” per guanyar el premi.

Yan Lianke: l’home que va venir de la muntanya

yan-liankeA diferència de Yu Hua, Yan Lianke sempre situa les seves històries més o menys al mateix lloc: una regió rural inventada on passen totes les seves històries (el seu Macondo particular).

El que sí que varia molt és la mena de coses que ens explica: els casos de sida causats per transfusions (Dream of Ding Village, també en castellà), els excessos del progrés desenfrenat (Crónica de una explosión), la caricatura d’un poble que munta una troupe (Los besos de Lenin)… I la millor història de totes: Les jours, les mois, les années, una història sobre un home vell, l’únic del seu poble que no emigra durant la sequera i que es queda a esperar que tornin els altres, ell amb el seu gos. Yan és, clarament, un candidat ferm al Nobel.

Bé, gent. Podría estar hores parlant sobre els autors que m’agraden més, però l’entrada seria tan llarga que no us la llegiríeu. Així, doncs, ho deixo aquí i us recordo que m’agradaria molt conèixer qui són els vostres autors preferits. Si m’ho voleu explicar, empleneu el formulari que us he preparat i deixeu-hi les vostres dades si voleu participar en el sorteig del llumenet de lectura.

Ah, i no patiu: amb les vostres respostes farem una entrada. Segurament us donarà bones idees de cara a la nostra Diada llibretera!

Fa cent anys a Feixes…

el-llibre-de-feixesJa hi tornem a ser. M’he llegit El llibre de Feixes, de Jaume Cabré, i m’he tornat a quedar corpresa per l’habilitat d’aquest bon home per crear trames que enganxen des de la primera pàgina, explicar històries sense allargar-s’hi massa o massa poc… tot i que em comença a preocupar aquesta obsessió per fer entrar la música clàssica en pràcticament totes les seves novel·les, amb calçador, si cal.

Però bé, parlem d’El llibre de Feixes, que és una publicació que aglutina tres novel·les curtes:

  • La terayina
  • Fra Junoy o l’agonia dels sons
  • Luvowski o la desraó

Per començar, cal recordar que Feixes, en realitat, és Terrassa. Això és bàsic per poder entendre, sobretot, el que passa a La teranyina. Aquesta primera novel·la ens parla dels temps de la Setmana Tràgica (1909) i del rebombori i el malestar social que hi havia entre els treballadors de les fàbriques (els vapors) de fa cent anys. És en aquesta novel·la on coneixerem els personatges que sortiran en les altres dues, i que pertanyen a una mateixa família, la dels Rigau, prohoms de la ciutat i industrials de primera fila. Aquí apareix el Sr. Rigau i la seva germana, i també l’Adela, reneboda seva, que queda òrfena de ben petita i acaben enviant a un convent de monges.

En aquesta primera novel·la, doncs, a part de conèixer la família, viurem els atacs anarquistes i les mobilitzacions dels treballadors de l’època, i veurem com això acaba influint en la vida que menarà l’Adela.

Tot seguit, amb l’Adela ja col·locada, passem a Fra Junoy o l’agonia dels sons, que ens explica l’estricta vida en un convent deixat de la mà de déu, on la mare superiora aplica amb una severitat exagerada els manaments de la seva orde. La història es complica quan els hi envien un frare, en Junoy, perquè digui missa i confessi les monges (ole l’Església, masclista fins al punt que una abadessa no pot fer missa; a mi m’és igual perquè no professo, però potser s’haurien d’anar posant al dia per als seus creients… ). Junoy no s’entén amb l’abadessa i el tema acaba com el rosari de l’aurora.

Finalment, trobem Luvowski o la desraó, una obra, per a mi, molt menor, on veiem la protagonista, l’Adela, en un balneari de l’alta societat, en què, a part de fer alguns tractaments, la gent bàsicament es passava el dia xerrant i passejant. Aquí veurem com inicia (o no) una relació amb un home i, també, com apareix Debussy, que toca el piano a les vetllades. Segurament és la part menys interessant del llibre.

Bé, el resum és que és un bon llibre, i que val la pena que us el llegiu. Jo li dono 4 estrelles. Això em fa pensat que Cabré és un dels autors que més estrelles acumula en aquest blog, i que potser seria hora d’endreçar les meves preferències… i veure quines són les vostres. Us animeu a triar el vostre “Nobel”? Animeu-vos-hi i estigueu atents perquè ben aviat posarem en marxa aquesta iniciativa!

Els viatges musicals surten cars

viatge-hivernReprenem la vena Cabré. Aquest cop, però, la ressenya no serà tan positiva com en el cas de L’ombra de l’eunuc. Per què? Doncs perquè l’obra de què parlem és Viatge d’hivern, un recull de relats més o menys curts. I els reculls de relats tenen dos problemes: el primer, que no m’agraden gaire; el segon, que sempre hi ha peces més lluïdes que altres, i totes juntes poden cantar una mica.

En aquest cas, doncs, podríem dir que hi ha relats que estan molt bé, com “Balada”, però també n’hi ha que són molt fluixos, com ara “Pols”, que per al meu gust conté massa citacions clàssiques. De vegades, també se’m fa pesada aquesta voluntat de fer aparèixer la música per tot arreu (això també es dóna en altres novel·les de Cabré), ja que en aquest cas pot arribar a semblar forçada.

El que sí que m’ha agradat molt és la manera en què entrellaça determinats relats, ja sigui fent aparèixer elements que han sortit en un conte anterior, com ara un orgue o una escopeta, o fins i tot personatges, com en Pere Bros i la seva opus. Amb això demostra que, tot i que el llibre que tenim a les mans està compost per relats independents, hi ha una voluntat creativa de conjunt que els uneix, i que no estem llegint una simple recopilació de peces que ha anat escrivint al llarg del temps. I això és el que salva aquest llibre, que d’altra manera tindria una puntuació més baixa.

Li donaria un 2 i mig, però com que no tinc costum partir les estrelles, n’hi donaré 3. Ara bé, si voleu una lectura altament satisfactòria us recomano tres obres molt més rodones d’aquest autor (dels pocs que té més d’un llibre amb 5 estrelles en aquest bloc):

Com podeu veure, Cabré és un autor d’una gran qualitat. No deixeu que la meva crítica tirant a negativa de Viatge d’hivern us privi de llegir altres coses fantàstiques.

L’ombra de Cabré és allargada

lombra-de-leunucI dura 453 pàgines, que m’he llegit en tot just tres dies. Tres dies, m’ha durat L’ombra de l’eunuc. Una obra fascinant i atractiva que m’ha tingut enganxada en tot moment.

Pel títol no deduiríeu pas de què va, no? Per dir-ho curt, es tracta d’una saga familiar que incorpora, a més, la vida secreta del protagonista durant els darrers anys de la dictadura de Franco. Totes dues línies són interessants, és clar, però jo em quedo amb la història familiar, amb totes les explicacions que ens fa el tiet d’en Miquel, el protagonista. És una història plena d’entrebancs, secrets i històries de família que l’autor ens fa arribar en píndoles addictives, fins al punt que no podem parar. Repassarem la història de la família des de finals del segle XVIII, veurem els secrets més ben guardats de la rebesàvia (un punt clau del llibre, aquest!) i alguna altra giragonsa que no us puc avançar perquè us faria un spoiler massa gros.

I tot això, totes les explicacions, es donen durant un sopar en un restaurant que havia estat la casa pairal de la família d’en Miquel, que se la va… No. Això no us ho puc pas dir. Haureu de llegir-vos vosaltres el llibre per saber-ho.

Només hi ha una cosa que em portava una mica boja, i és l’alternança entre la tercera persona i la primera. Ja ho he vist en algun altre autor, i la veritat és que crec que és més embolic que una altra cosa. També cal dir que hi ha alguns errors de puntuació, amb alguna coma que va on no toca, o un punt que seria necessari però no hi és. A part d’això, la novel·la és perfecta, i per això li dono 5 estrelles, una puntuació que m’agrada reservar per a uns pocs escollits.

En definitiva, Cabré és un dels millors autors de casa nostra (el puto amo, si em perdoneu l’expressió). Si hagués nascut en algun altre país, probablement seria candidat al Nobel. Si faig un repàs dels llibres d’ell que he llegit, diré que Jo confesso és una bona novel·la, tot i que no és la que més m’ha agradat, i Viatge d’hivern, com tots els reculls de relats d’aquest món, té moments pitjors i millors. En canvi, Les veus del Pamano i Senyoria són dues obres que es mereixen molta més presència de la que tenen. Proposo Les veus del Pamano com a lectura obligatòria de batxillerat… a l’assignatura d’història. Perquè no convé oblidar, i menys ara.