M’he llegit Victus, de l’Albert Sánchez Piñol, i aquest cop us puc explicar el final: els meus perden.

Poques vegades hi ha hagut un llibre on el final fos més previsible. Setge de Barcelona, 1714. Com acaba? Tots en tenim una idea. Com s’hi arriba? Més o menys, també. Aleshores… com és que un senyor llibre de 600 pàgines, amb un final cantat, pot enganxar tant des de la segona ratlla? 

Potser la desimboltura amb què el narrador parla de catalans i castellans (sí, castellans, no espanyols), la manera en què ens retrata a uns i a altres (per al meu gust, quedem un pèl més afavorits nosaltres), els pocs escrúpols del protagonista, el carisma de Villarroel, el fet de saber que estàs llegint un tros de la teva història, la confiança de saber que en Sánchez Piñol s’ha documentat i que els fets són reals…

Mai ningú no m’havia proporcionat tantes dades sobre un fet històric i, al mateix temps, havia aconseguit crear una atmosfera tant pel·liculera. Perquè, apunteu-vos-ho, d’aquest llibre se’n farà una pel·lícula. Ho he dit avui, 28 de novembre de 2012. A veure quant tarden. 🙂

L’edició en paper és impecable, amb uns mapes i unes il·lustracions molt boniques, paper de qualitat, tipografia molt agradable a la vista i, per al meu gust, de la mida òptima. El que també és veritat és que pesa. O sigui que si sou dels que llegiu al metro i teniu un ebook, us el podeu comprar en versió digital (també és més barata, uns 8 € menys). A la web d’amazon trobareu tots dos formats.

De fet, l’única cosa que li puc retreure a Victus és que me l’he llegit massa ràpid.

Demaneu-lo als Reis o, si no us podeu esperar, compreu-lo ja. Val la pena!