M’acabo de llegir El ratpenat, d’en Jo Nesbø. Us he de dir que es nota que és el primer de la saga, però que està a l’altura de la resta.

Aquí veiem que en Harry apunta maneres i ja és el policia buscabregues, alcohòlic i irrespectuós (quan cal) que ens trobarem a la resta de la saga. En aquest llibre, que va rebre la qualificació de millor novel·la negra noruega el 1997 i millor novel·la negra escandinava el 1998, en Harry actua fora del seu hàbitat natural: l’envien a Austràlia a investigar la mort d’una noia noruega. I és aquí on desplega tots els seus “encants” i aconegueix que l’estomaqui bona part del lumpen de Sydney fins que, evidentment, aconsegueix resoldre el cas. Tot això ve amanit amb informació abundant sobre els aborígens australians, el tracte a què els van sotmetre els nouvinguts europeus, llegendes… un bon al·legat en defensa d’aquest poble que ha acabat marginat.

Cal dir que en aquest llibre en Nesbø ja marca el ritme que és habitual a la resta de llibres de la sèrie d’en Harry Hole, tot i que en aquest cas li costa una mica arrencar. Qui sap, potser encara no hi tenia la pràctica que ja havia adquirit quan va escriure les magistrals El pit-roig o El redemptor, on la traça de l’autor brilla esplendorosament i en Hole ja és el personatge totalment torturat que coneixem.

També diria que veure’l actuar fora de Noruega m’ha descol·locat una mica, ja que estic acostumada a veure’l córrer per Oslo i entorns, en un ambient fosc i força més íntim. Els grans espais d’Austràlia, les dimensions de Sydney i la gran quantitat de gent que hi ha xoquen frontalment amb les novel·les posteriors, que passen principalment al seu país (bé, sembla que la segona, Escarabats, que acaba de sortir en català, passa a l’Àsia).

El més curiós de tot, però, ha estat conèixer en Harry “de jove”, tot just per sobre de la trentena, i tenir accés a la seva història personal i familiar. Com és lògic, el primer llibre posa la base sobre la qual s’han anat creant la resta de novel·les de la sèrie, i alguns dels fets més importants de la seva vida ja es donen per explicats en històries posteriors. En definitiva, un bon començament d’aquest autor que, al final, hem conegut en ordre invers.

No volia acabar sense fer notar que hi ha hagut un canvi de traductora. Ara és Meritxell Salvany qui ens ofereix una traducció fluïda i sense pràcticament errades (tot just alguna cosa de puntuació… digueu-me perapunyetes), aparentment traducció directa del noruec (algú ho pot confirmar?). Esperem que Proa no deixi de traduir les novel·les d’aquest autor i que no ens faci esperar gaire per llegir en català les dues últimes d’en Harry (Phantom i Police). Jo, ho sento, no m’he pogut esperar i els he fet el salt amb una…