Yu Hua. Gritos en la llovizna
Traducció: Anne-Hélène Suárez Girard.
Seix Barral, 2016.
320 pàgines.
Aquest llibre ja me l’havia llegit fa molts anys en anglès. Si recupereu l’entrada anterior dedicada a Gritos en la llovizna, veureu que em va quedar molt escueta i que no em va semblar cap gran què. Potser és que la vaig fer a cuita-corrents, o potser no vaig connectar amb la traducció. Ara, però, rellegit amb la traducció d’Anne-Hélène Suárez, voldria tornar-ne a parlar.
Diuen que el germà mitjà sol endur-se tots els pals. En el cas d’en Sun Guanglin això és especialment veritat. Aquest nen de sis anys viu en un poblet a mitjans de la dècada de 1960. L’ambient és totalment rural i la majoria de famílies malviuen conreant una terra que potser no dona massa rendiment. En aquesta situació, la seva família decideix vendre’s un fill a una família de ciutat per poder tirar endavant. I a qui li toca? A en Sun Guanglin, el mitjà.
Així, doncs, en Sun marxa a viure a ciutat amb els seus nous pares, però la desgràcia el persegueix i el pare adoptiu mor. En aquest punt, el retornen a la seva família biològica, però no és gaire ben rebut.
La seva família no li fa gaire cas i només li cobreix les necessitats més bàsiques. Pràcticament l’exclouen de la seva vida familiar, i si hi ha problemes sempre li toca rebre a ell, encara que no en tingui la culpa. I serà així durant tot el llibre, en què un Sun Guanglin adult va rememorant anècdotes i fets de la seva infantesa, no sempre en ordre cronològic.
Valoració de Gritos en la llovizna
He llegit en alguns blogs que el llibre té un to tragicòmic, però a mi el que més m’ha arribat és la tristesa, la pena, per aquest nen que ningú no vol i que no troba protecció en la seva família. A part d’això, Gritos en la llovizna ens transporta a la situació que es vivia a la Xina rural de l’època de Mao, extremadament dura. Veurem com els camperols s’esforcen al màxim per tirar endavant, com es barallen entre ells i tenen petites trifulques o el valor que donen a les coses. No, no li veig la part còmica, la veritat.
Com a conclusió, podria dir que aquesta segona lectura del llibre m’ha fet aprofundir en la història que ens explica i apreciar-lo millor. Continuo pensant que ¡Vivir! o Brothers són les millors obres de Yu Hua, però pujaria la valoració que en tinc. No sé fins a quin punt la traducció hi té a veure.
Crec que el tema ja ha sortit alguna vegada, però ho tornaré a dir: hi ha alguns llibres que havia llegit traduïts a altres llengües i que no havia apreciat gaire; ara, en tornar-los a llegir traduïts al castellà, els he apreciat molt més. No sé si té a veure amb la proximitat de la llengua en què els llegeixo o si té més a veure amb l’estil del traductor. Atenció: no dic que alguns traductors ho hagin fet malament, sinó que parlo de maneres d’enfocar les traduccions. M’agradaria saber si vosaltres també us hi heu trobat.
Yu Hua. Mort d’un propriétaire foncier. Trad. Angel Pino et Isabelle Rabut. Ed. Actes Sud. 386 pàgines. Aquest llibre és un recull de diversos relats de Yu Hua. I em sap molt de greu no haver-hi connectat gens, perquè és un dels autors xinesos que més m’agraden. De fet, sempre he dit que, poc a poc, s’anava construint una carrera sòlida que li hauria de permetre optar al Nobel. Aquest, però, ha estat el llibre de Yu Hua que menys m’ha agradat de tots els que li he llegit, que són uns quants: Brothers, El passat i els càstigs, China in Ten Words, The Seventh Day, Vivere!…
Què hi ha, a Mort d’un propriétaire foncier?
Mort d’un propriétaire foncier obre amb una història sobre un home que aconsegueix enganyar els soldats japonesos perquè no arribin al poble que busquen. Es tracta d’una història sonsa. Només diré que la part més divertida la posa el pare del protagonista quan va a fer les seves necessitats a la comuna. Un altre relat parla sobre un poble que es prepara per a un terratrèmol, després del de Tangshan. Aquest dona voltes i voltes al tema i al sismògraf. També tenim un poeta que troba una carta antiga, a la qual no havia contestat mai. Aquest últim és, potser, l’únic que se salva. No sé, és com si fossin massa llargs per al que volen explicar, però tinguessin massa poc contingut per a les pàgines que ocupen. Només us diré que n’hi ha un que ni tan sols m’he acabat de llegir.
I això és poc habitual. M’acabo pràcticament tots els llibres que començo, i els de l’editorial Actes Sud sempre me’ls miro amb “carinyo”, ja que són una de les editorials que habitualment publiquen traduccions del xinès. En aquest cas, però, he hagut de baixar del burro.
I és que, darrerament, costa trobar llibres traduïts del xinès que pugui valorar amb més de tres estrelles. Haurem d’esperar el pròxim llibre de Yan Lianke, a veure si ell compensa tanta mediocritat. Aquest any, tindrem difícil fer la llista de deures d’estiu…
De vegades, tant en aquest blog com al seu germà Caràcter xinès, se m’escapen comentaris com ara “aquest autor es mereix el premi Nobel”, i ja és hora que en parlem. Així, doncs, ara que s’acosta Sant Jordi i comencem a pensar què comprarem i què no, és hora de fer una mena de recopilació d’autors que ens agraden, i de qui comprem els llibres amb els ulls tancats i amb tota la confiança.
Vistes de la ciutat antiga de Estocolm
Quin és el meu Nobel? Quin és el vostre?
Hem de partir de la base que servidora no és una gran entesa en literatura i que, segurament, les meves opinions es basen molt en l’instint o la simpatia que em desperta un autor o un altre, sense tenir en compte altres factors més formals i estilístics. Per això, quan dic que un autor es mereix un Nobel el que estic dient en realitat és que m’agrada molt la seva obra.
Doncs bé, ja toca parlar del tema d’una manera més o menys ordenada. Avui us explicaré quins són els meus autors preferits, i m’agradaria que em diguéssiu quins són els vostres. Per això he muntat un formulari amb unes quantes preguntes. Atenció: qui les contesti i s’identifiqui entrarà en el sorteig d’un fantàstic llumet per llegir (us ho vaig prometre ja fa temps). Per participar en el concurs, feu clic aquí o deixeu un comentari a baix de tot.
Però tornem al que us deia al principi: el meu autor preferit. D’autors n’hi ha de dolents, mediocres, bons i molt bons. Els de les dues primeres categories, tendeixo a obviar-los, tot i que de vegades no els detecto fins que n’he llegit alguna cosa. Després hi ha la categoria dels “bons”, autors que fan de molt bon llegir, amb històries interessants i una manera atractiva de presentar-les, amb qui tinc el costum de reincidir; tot i així, encara no els presentaria al Nobel (alguns són massa joves o no tenen prou amplitud de registre). Aquí en teniu alguns:
Colm Tóibin
Aquest irlandès retrata el seu país i també coneix el nostre, i és un bon narrador d’històries viscudes per dones. Us recomano Brooklyn i Nora Webster. Si us va la no-ficció, ataqueu Homenatge a Barcelona o aquest article sobre la situació a Catalunya i la nostra possible independència.
Zadie Smith
Escriptora anglesa, filla de jamaicana i anglès; aquesta herència mixta fa que els temes de raça i immigració estiguin força presents en les seves novel·les. Us recomano Dents blanques,NW i The embassy of Cambodia.
Jo Nesbø
Au, ja us l’he colat. No, no té res a veure amb la resta de la llista, però ningú no escriu llibres de polis i lladres com ell. Us recomano qualsevol llibre de la sèrie dedicada a en Harry Hole (el més fluix potser és el primer, El ratpenat), amb especial atenció a El pitroig.
N’hi podria afegir algun més com ara Roddy Doyle, capaç de parlar de la revolució irlandesa o del lumpen del barri, o Jonathan Franzen, el rei de les mares esquizofrèniques i atabaladores, però aleshores no acabaríem mai i ja és hora de passar als autors que, per a mi, no només són bons sinó que tenen un corpus d’obra escrita prou variat i ric com per guanyar un premi Nobel. Seriosament.
Comencem pel de casa. Per a mi, Jaume Cabré és l’autor viu més important que tenim a Catalunya, i un dels que millor saben arribar al lector. I no només ho penso jo, ja que les seves obres s’han traduït a diverses llengües i s’han venut molt bé. De tot el que li he llegit, l’obra que li he trobat més fluixa és Jo confesso, però està clar que Les veus del Pamano és una obra immensa que ens recorda temps que no haurien de tornar. Per altra banda, Senyoria és una deliciosa obra menor (menor, per comparació amb les dues que he citat) que ens transporta a la Barcelona del segle XVIII, i el Llibre de Feixes és un magnífic retrat de la Terrassa de principis de segle XX, amb els vapors, els sindicats… Tanco la llista amb la també meritòria L’ombra de l’eunuc, una saga familiar combinada amb la resistència en temps del franquisme que també val molt la pena llegir. També he llegit Viatge d’hivern, però jo sóc poc de relats curts i no la vaig encertar gaire…
I ara toca parlar de dos autors xinesos que no sé si coneixeu, però que són habituals al meu blog Caràcter xinès. Es tracta de Yu Hua i Yan Lianke.
Yu Hua és un “autor total” que tant pot retratar la compravenda de sang a la Xina (Crónica de un vendedor de sangre) com les vivències d’un nen a la Xina rural (Gritos en la llovizna). Segurament, la seva obra més coneguda és Vivir!, de la qual fins i tot se n’ha fet una pel·lícula, tot i que a mi em va agradar molt Brothers, una sàtira descabellada sobre la societat xinesa actual, i El passat i els càstigs, una sèrie de relats curts que podem trobar en català. També té China in 10 words, un llibre de no-ficció que ens explica com és la societat xinesa partint de 10 conceptes diferents, a cadascun dels quals dedica un capítol. Només té un problema: encara és “massa jove” per guanyar el premi.
Finalment, us vull parlar de Yan Lianke. A diferència de Yu Hua, Yan sempre situa les seves històries més o menys al mateix lloc: una regió rural inventada on passen totes les seves històries (el seu Macondo particular). El que sí que varia molt és la mena de coses que ens explica: els casos de sida causats per transfusions (Dream of Ding Village, també en castellà), els excessos del progrés desenfrenat (Crónica de una explosión), la caricatura d’un poble que munta una troupe (Los besos de Lenin)… I la millor història de totes: Les jours, les mois, les années, una història sobre un home vell, l’únic del seu poble que no emigra durant la sequera i que es queda a esperar que tornin els altres, ell amb el seu gos. Yan és, clarament, un candidat ferm al Nobel.
Bé, gent. Podría estar hores parlant sobre els autors que m’agraden més, però l’entrada seria tan llarga que no us la llegiríeu. Així, doncs, ho deixo aquí i us recordo que m’agradaria molt conèixer la vostra opinió sobre els vostres autors preferits i, també, quins temes us agraden més o on llegiu. Si m’ho voleu explicar, empleneu el formulari que us he preparat i deixeu-hi les vostres dades si voleu participar en el sorteig del llumenet de lectura.
Ah, i no patiu: amb les vostres respostes farem una entrada que, segurament, us donarà bones idees de cara a la nostra Diada llibretera!
Yu Hua. Boy in the Twilight: Stories of the Hidden China.
Traductor: Alan H. Barr.
Títol original: .
Editorial: Pantheon.
208 pàgines.
A Boy in the Twilight, Yu Hua ens ofereix una de les coses que millor sap fer: petits retrats de la realitat xinesa d’avui dia. Hi trobareu, doncs, relats no excessivament llargs que, en lloc d’intentar cobrir un espai de temps llarg, se centren en fets concrets.
Què hi trobarem, al llibre?
Per exemple, la història que dona títol en aquest volum gira entorn d’un nen que passa gana i roba una poma, i la reacció del botiguer i el càstig. A “Appendix”, els dos germans malinterpreten les explicacions del seu pare sobre l’apèndix i quasi el fan morir, a “Mid-air collisions” veiem que hi ha dones que exerceixen un control total sobre els seus homes, fins al punt que aquests no gosen sortir de casa sense el seu permís. I també hi ha “On the Bridge”, la història d’una parella amb problemes. A “Timid as a Mouse” hi trobarem un noi que és l’objecte de les gracietes i les conyes d’altres nens, un tipus de personatge que també apareix en altres relats de Yu Hua. “Why do I have to get married” és un relat curiós sobre un home que busca una excusa per divorciar-se i embolica la troca de la manera més tonta, obligant un amic a casar-se amb la seva dona.
Voldria fer una menció especial de “Their son”, que pot ser un reflex del que està passant a la Xina (però, també, en altres llocs del món). Els pares s’esforcen molt per tirar endavant i estalviar. El fill, en canvi, s’ha tornat un finolis que no agafa l’autobús perquè diu que fa pudor, i agafa taxis per moure’s per la ciutat. Podria ser, doncs, una al·lusió als “petits budes” xinesos, la generació de fills únics que han crescut tan envoltats d’atencions que, potser, han perdut el contacte amb la realitat i donen moltes coses per garantides.
Com sabeu, Yu Hua és un dels meus autors favorits, i la gran majoria de llibres que li he llegit m’han agradat molt. Aquest n’és un. Si encara no heu llegit res d’ell, potser és un bon llibre per començar. Si preferiu llegir novel·la, us recomano Vivir! o Brothers. Totes dues les hem comentades en aquest blog.
Com deia en una entrada anterior, cada vegada em costa més trobar llibres que m’enganxin. Per això, la carta de Reis d’enguany és més curta que en altres ocasions i us arriba més tard: m’ha costat força decidir-me. Tot i així, teniu unes quantes propostes per triar (i també en podeu fer vosaltres, al camp de comentaris). Comencem per la part en què parlo de llibres que m’he llegit:
El bosque oscuro, de Cixin Liu. Trad.: Javier Altayó i Jianguo Feng.
Com veieu, la llista dels llibres llegits que ofereixen garanties és curta, i per això voldria afegir-hi algunes propostes que, tot i que no he llegit, fan bona pinta.
Pel que fa als llibres que sí que he llegit, podeu veure que els que us recomano són ben diferents entre ells. Obro la llista amb El bosque oscuro, un llibre de ciència ficció que és la segona part d’una trilogia que va començar amb El problema de los tres cuerpos, més interessant que aquest segon lliurament. Ja n’hem parlat en aquest mateix blog, o sigui que només cal que feu clic sobre el nom del llibre per veure la nostra opinió. Pel que fa a El pabellón de las peonías, és un dels clàssics més coneguts de la literatura xinesa, i és molt recomanable llegir-lo per la riquesa d’estils i de referents culturals que incorpora (vers, prosa, teatre… ho té tot!). Us recordo que aquesta traducció d’Alicia Relinque ha guanyat no fa gaire el I Premi Marcela de Juan de traducció d’una obra del xinès al castellà. Ben aviat en tindrem la ressenya aquí, al blog, però ja us avanço que és un llibre 5 estrelles.
També us recomano Gritos en la llovizna, del mai prou admirat Yu Hua, que ens arriba amb una magnífica traducció d’Anne-Hélène Suárez. En aquest cas, veureu la història d’un nen que els seus pares donen en adopció i que, més endavant, ha de tornar a casa seva. No només veureu la manera en què el tracten, excloent-lo de la vida familiar, sino que també veureu la Xina rural. És una bona obra de Yu Hua, però segurament són millors Vivir! o Brothers. En tot cas, us recomano qualsevol de les novel·les de Yu Hua, i també qualsevol de les traduccions d’Anne-Hélène Suárez.
Finalment, saltem a l’apartat dels llibres “a l’aventura”. Per què els he triat? En el primer cas, Happy Dreams, fa temps que tinc pendent llegir alguna cosa de Jia Pingwa, de qui no paro de veure bones crítiques; a més a més, Nicky Harman és una traductora “de confiança”, de qui ja he llegit altres traduccions. En el cas de Lu Nei, li vaig llegir un llibre, Young Babylon, que estava força bé, i vull donar-li una segona oportunitat. L’argument de A Tree Grows in Daicheng m’ha semblat força atractiu (parla d’un poble i de com evoluciona durant la Revolució Cultural), i he pensat que és el moment de provar-ho. Tanca la llista All the Way to Death, un thriller amb un plantejament curiós: un autor troba escrits una sèrie d’assassinats al seu ordinador, i estan escrits amb el seu estil. Ha sigut ell? Ell no n’és gens conscient…
Bé, això és tot de moment. Si teniu alguna proposta, no dubteu a fer-la al camp de comentaris. Mentrestant, us desitjo una bona entrada d’any i espero que el 2018 ens porti molts més llibres! (Sembla que a l’estiu en tindrem un de Yan Lianke.)