Yu Hua. Gritos en la llovizna
Traducció: Anne-Hélène Suárez Girard.
Seix Barral, 2016.
320 pàgines.

Aquest llibre ja me l’havia llegit fa molts anys en anglès. Si recupereu l’entrada anterior dedicada a Gritos en la llovizna, veureu que em va quedar molt escueta i que no em va semblar cap gran què. Potser és que la vaig fer a cuita-corrents, o potser no vaig connectar amb la traducció. Ara, però, rellegit amb la traducció d’Anne-Hélène Suárez, voldria tornar-ne a parlar.

Diuen que el germà mitjà sol endur-se tots els pals. En el cas d’en Sun Guanglin això és especialment veritat. Aquest nen de sis anys viu en un poblet a mitjans de la dècada de 1960. L’ambient és totalment rural i la majoria de famílies malviuen conreant una terra que potser no dona massa rendiment. En aquesta situació, la seva família decideix vendre’s un fill a una família de ciutat per poder tirar endavant. I a qui li toca? A en Sun Guanglin, el mitjà.

Així, doncs, en Sun marxa a viure a ciutat amb els seus nous pares, però la desgràcia el persegueix i el pare adoptiu mor. En aquest punt, el retornen a la seva família biològica, però no és gaire ben rebut.

La seva família no li fa gaire cas i només li cobreix les necessitats més bàsiques. Pràcticament l’exclouen de la seva vida familiar, i si hi ha problemes sempre li toca rebre a ell, encara que no en tingui la culpa. I serà així durant tot el llibre, en què un Sun Guanglin adult va rememorant anècdotes i fets de la seva infantesa, no sempre en ordre cronològic.

Valoració de Gritos en la llovizna

He llegit en alguns blogs que el llibre té un to tragicòmic, però a mi el que més m’ha arribat és la tristesa, la pena, per aquest nen que ningú no vol i que no troba protecció en la seva família. A part d’això, Gritos en la llovizna ens transporta a la situació que es vivia a la Xina rural de l’època de Mao, extremadament dura. Veurem com els camperols s’esforcen al màxim per tirar endavant, com es barallen entre ells i tenen petites trifulques o el valor que donen a les coses. No, no li veig la part còmica, la veritat.

Com a conclusió, podria dir que aquesta segona lectura del llibre m’ha fet aprofundir en la història que ens explica i apreciar-lo millor. Continuo pensant que ¡Vivir! o Brothers són les millors obres de Yu Hua, però pujaria la valoració que en tinc. No sé fins a quin punt la traducció hi té a veure.

Crec que el tema ja ha sortit alguna vegada, però ho tornaré a dir: hi ha alguns llibres que havia llegit traduïts a altres llengües i que no havia apreciat gaire; ara, en tornar-los a llegir traduïts al castellà, els he apreciat molt més. No sé si té a veure amb la proximitat de la llengua en què els llegeixo o si té més a veure amb l’estil del traductor. Atenció: no dic que alguns traductors ho hagin fet malament, sinó que parlo de maneres d’enfocar les traduccions. M’agradaria saber si vosaltres també us hi heu trobat.