Us pensàveu que aquest any us en salvaríeu? Doncs… no! Jo començo “tard” les vacances, o sigui que fins a finals de juliol no em poso a pensar quins llibres em llegiré a l’estiu, ni quins recomanar-vos a vosaltres. Si voleu veure què he recomanat altres vegades, només cal que feu una cerca amb “lectures d’estiu” o “deures d’estiu” i trobareu tot de material d’altres anys.
Aquest any veureu que la llista és més llarga perquè hi ha unes quantes aportacions de literatura xinesa. Arran d’una xerrada que vaig fer a Vic en el marc del cicle Més Nits (moltes gràcies per convidar-me!), he vist que pot tenir un cert interès i que pràcticament ningú no s’hi fixa, més enllà de les últimes creacions de ciència ficció.
Som-hi, doncs!
Deures, deures, deures!
Com sempre, us recomano llibres que m’he llegit. Alguns m’han agradat molt i altres no tant, però no n’hi ha cap que m’hagi semblat una xufla i potser a vosaltres us agradaran més. També aviso que és una combinació de llibres de “fons d’armari” i de novetats, perquè s’ha de llegir de tot!
- Les veus del Pamano, de Jaume Cabré.
- La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.
- La mennulara, de Simoneta Agnello-Hornby.
- Llibres de la sèrie Montalbano, d’Andrea Camilleri.
- Pista nera / Pista negra, d’Antonio Manzini.
- The luminaries / Les lluminàries, d’Eleanor Catton.
- Wolf Hall, de Hillary Mantel.
- Tunu, de Kim Leine.
- El jardí de vidre, de Tatiana Tibuleac.
- La caja negra. Los perros vuelan bajo, d’Alek Popov.
- Diari d’un boig i altres relats, de Lu Xun.
- Matar el marit, de Li Ang.
- Días, meses, años, de Yan Lianke.
- Crónica de una explosión, de Yan Lianke.
Com podeu veure, hi ha una mica de tot. Començo amb dos grans clàssics de casa nostra com són Cabré i Rodoreda. Són magnífics tots dos, i us recomano els llibres que més m’han agradat d’ells, tot i que, agafeu el que agafeu, són bons. Sé que són dues recomanacions molt suades, però és que són dues grandíssimes obres de la nostra literatura i, si encara no us les heu llegit, potser ja ha arribat el moment. Si ja us les heu llegides, trieu-ne una altra de qualsevol de tots dos autors! Jo us diria Senyoria, de Cabré, i Mirall trencat, de Rodoreda.
Passem a Itàlia. Qui diu Itàlia, diu “extrems d’Itàlia”, perquè el que us recomano són dos sicilians de pro com Andrea Camilleri i Simoneta Agnello-Hornby, amb històries a la seva illa, i un romà com Antonio Manzini, que situa les seves novel·les de polis a l’altra punta de país, la Vall d’Aosta. Les senyores primer: Agnello-Hornby ha escrit moltes coses, però La mennulara, que podeu trobar en italià i en castellà amb el mateix títol, ens porta a la Sicília de fa molts anys amb ecos de Il gatopardo. Aquesta obra té en comú amb les que Camilleri dedica al comissari Montalbano una cosa: la llum siciliana. Si llegiu les històries d’aquest mestre del gènere policíac italià descobrireu una visió més “social” del món del delicte (us en parlo en aquesta entrada) i, si voleu, podeu començar pel primer de la sèrie: La forma de l’acqua / La forma de l’aigua (traducció de Pau Vidal!!!!). Tanca el trío italià Antonio Manzini, a qui qualificaria d’hereu de Camilleri: el seu personatge, Rocco Schiavone, és un cascarràbies molt pitjor que Montalbano, però també té el seu petit cor i, sobretot, té una patrulla que és per flipar. Jo començaria pel primer (Pista nera) i aniria llegint… 🙂
També us vull recomanar dues obres en anglès ben diferents, però que comparteixen un toc històric. D’una banda, Wolf Hall ens porta a la cort d’Eduard VIII a través dels ulls del seu home de confiança. Aquest llibre és el primer d’una trilogia dedicada a la història d’aquest monarca i retrata amb precisió l’ambient de l’època. No sé si el tenim en català, però us recomano que, si podeu, us la llegiu en versió original. Simpement magnífic. Per altra banda, us recomano The luminaries, una obra que ens porta a Nova Zelanda a mitjans del segle XIX i que va guanyar el Man Booker Prize de 2013. És un llibre èpic amb tocs de western que val molt la pena llegir (el teniu en anglès i en castellà, Las luminarias).
A continuació us vull parlar d’un autor que no tenim en català i que tampoc té gaire material traduït al castellà o l’anglès. Es tracta de Kim Leine, autor nascut a Noruega i criat a Dinamarca que va viure a Groenlàndia, on va treballar com a infermer. Fruit d’aquesta experiència va escriure Tunu, el llibre que us recomano, i El fiordo de la eternidad, un llibre també molt atractiu que trobareu ressenyat aquí al blog. Tots dos són superrecomanables, i si us agrada l’escriptura de Leine poden trobar altres llibres en francès (i en idiomes nòrdics, però aquí ja no hi arribo). Soc superfan d’aquest autor, i espero que algun dia el puguem llegir en català. Si no, hauré d’armar-me de valor i llegir-me Valdemarsdag en danès, però segur que em perdo detalls…
Si parlem de llibres que he recomanat no fa gaire, us parlaré de El jardí de vidre, de Tatiana Tibuleac, i La caja negra, d’Alek Popov. Són molt diferents tots dos, però tenen en comú que els autors són de l’Europa de l’est. Tibuleac, de Moldàvia, ens porta els records d’una nena petita i els canvis que hi va haver al seu país d’origen. És una bona excusa (si és que en cal alguna) per fer una ullada en aquest racó d’Europa. Per altra banda, Popov ens porta una crítica hilarant i corrosiva on tant rep el sistema capitalista (oh, senyor, gloriós, el tema dels “cangurs” de gossos a Central Park) com el socialista/comunista. Aprofito per lloar la bona feina de les editorials que han publicat aquests dos llibres: Les hores i Automàtica. Quan llegeixo algun dels seus llibres sé que, tant si m’agraden com si no (que això és molt personal), al darrere hi ha feina ben feta.
I tanco la llista amb l’apartat dedicat a la literatura xinesa, a la qual dedico una secció completa, ja que és la meva especialitat.
Capbusseu-vos en la literatura xinesa!
Com deia al principi, arran de la xerrada de Vic (que podeu veure a YouTube), em vaig adonar que la literatura xinesa no està gens representada a “món-Instagram”, que és per on ara pul·lulo més, ni, en general, a les xarxes. Així, doncs, crec que ha arribat el moment de donar-la a conèixer i fomentar-ne la lectura. A casa nostra se’n publica poca, però també se’n publica en castellà i, si podeu llegir en altres idiomes, el francès, per exemple, té un ampli ventall de publicacions amb traduccions molt ben fetes. I sembla que en italià també s’estan posant les piles!
A poc a poc, doncs, aniré donant informació per a qui vulgui endinsar-se en aquest món tan llunyà i, segons com, tan proper. Mentrestant, us recomano quatre llibres per anar fent boca. Repeteixo la llista de dalt per a més comoditat vostra:
- Diari d’un boig i altres relats, de Lu Xun.
- Matar el marit, de Li Ang.
- Días, meses, años, de Yan Lianke.
- Crónica de una explosión, de Yan Lianke.
El que obre la llista és Lu Xun, considerat pare de la literatura xinesa moderna, a qui més endavant dedicaré una entrada. De moment, us recomano aquest llibre on es recullen alguns dels seus relats més coneguts. “Diari d’un boig” és molt impactant i és meravellós veure que podem ficar-nos en la pell del protagonista d’una manera tan absoluta.
Matar el marit és el més nou d’aquesta llista de llibres i ens porta una història de violència domèstica i social que posa els pels de punta. Les imatges són vívides i la narració té una qualitat cinematogràfica que no la fa apta per a estomacs sensibles, sobretot si tenim en compte que està basada en fets reals. Una aposta valenta de l’editorial Males Herbes, que ja havia publicat un recull de relats de Yu Hua, un dels meus autors xinesos preferits, i que a l’octubre ens portarà, per primer cop en català, l’altre dels meus dos autors xinesos preferits: Yan Lianke!!!! (Sereu degudament informats, my dears).
I tanco la llista precisament amb l’autor de qui us acabo de parlar: Yan Lianke. Mentre esperem tenir-lo en català, aprofito per dir-vos que en castellà s’està fent molt bona feina i que tenim publicats uns quants llibres d’ell, sobretot a mans d’Automàtica Editorial. Aquí només en destaco dos, però la veritat és que tots són molt bons. En algunes publicacions veig que es compara aquest autor amb Gabriel García Márquez, i si aquest tenia Macondo, Yan té les muntanyes de Balou.
I això és tot. Jo encara no sé què em recomano a mi mateixa. De moment, em preparo per al repte de la primera setmana amb Booktique, la iniciativa de Meyonbook que us explica en aquest vídeo. Hi participareu?
L'illa deserta 