Liu Cixin. El problema de los tres cuerpos.
Traductor: Javier Altayó.
Ediciones B, Nova, setembre 2016.
408 pàgines.

Aquesta vegada hem de començar fent un kow-tow com déu mana al traductor d’aquesta novel·la, en Javier Altayó, que ens ofereix un tour de force impressionant, ja que el llibre està ple de referències científiques, tant reals com inventades. I, és clar, si ja és prou difícil traduir un text xinès científic, imagineu-vos la complexitat de traduir un text xinès que conté dades científiques inventades… un protó de vuit dimensions???

En això es nota que no sóc una lectora habitual de llibres de ciència ficció: el llibre està plagat d’explicacions tècniques, i l’argument va circulant lliurement per sota dels detalls. Com a traductora que sóc, mentre anava llegint la novel·la no podia deixar de pensar en la dificultat extrema de traduir aquest llibre del xinès al castellà. Però en Javier se n’ha sortit molt bé, i aviat parlarem amb ell sobre aquest llibre i moltes altres coses. Mentrestant, llegiu-vos aquesta entrevista tan interessant on parla sobre El problema de los tres cuerpos.

Bé, ara que ja hem parlat de la traducció, passem a parlar del llibre. El llibre és magnífic, amb una història que enganxa i que comença amb escenes que podrien haver estat reals (les activitats de denúncia de contrarevolucionaris i seves les conseqüències) i després passa a tocar temes totalment ficticis i improbables, ja dins del món de la ciència ficció.
De fet, tot balla al voltant de “la pregunta”: hi ha algú més, a l’univers? Què passaria si la resposta fos afirmativa? Com podem comunicar-nos-hi? Val. Anem un pas més enllà. I si resulta que els receptors del nostre missatge… són hostils? Aquest argument l’hem vist en moltes novel·les i pel·lícules: Independence Day, Mars Attacks, La guerra dels mons… però totes parteixen d’un raonament molt primari: els extraterrestres ens volen dominar, i ho volen fer per la força.

Però què passa si aquest altra espècie és prou intel·ligent per dominar-nos d’una altra manera? Quins són els elements clau de la nostra societat que caldria dominar per dominar-nos a tots? No, no és el president dels Estats Units d’Amèrica. El pla dels trisolarians és força més complex que això, i necessiten còmplices al nostre planeta. Amb aquestes dades, ja podeu intuir per on va la història, però hi ha més coses que us vull comentar.

A part de les divagacions i imaginacions previsibles (la societat dels trisolarians es deshidrata i rehidrata per sobreviure, per exemple), en aquest llibre hi trobem una càrrega cultural important, com ara la presència de personatges llegendaris i històrics xinesos que potser els lectors occidentals desconeixen. En aquest sentit, cal agrair les notes del traductor, poques però molt pertinents, per aclarir coses com ara que parlar de taques negres al sol era un tabú (per què? llegiu-vos la pàgina 274). Podem parlar, doncs, de ciència ficció amb característiques xineses?

Però el llibre no només és això. En certa manera, crec que l’autor escriu de manera que tant els lectors xinesos com els occidentals ens hi sentim còmodes. Les referències culturals que us he comentat segurament seran benvingudes pels seus compatriotes, mentre que personatges com Da Shi, un detectiu extravagant que és una barreja del Torrente més bèstia i de Harry Hole, delectarà els occidentals més avesats a la novel·la policíaca escandinava. De fet, aquest personatge és un dels meus favorits, amb frases com ara: “Lo que como por la boca, me sale por el culo” o “Es un tostón que aburre a las ovejas”. M’agradaria saber com ho deia en xinès.

Per tot plegat, crec que és un llibre que val molt la pena de llegir. No dono cinc estrelles a qualsevol cosa, jo. I també crec que n’hem de parlar amb en Javier, el seu traductor, que segur que ens podrà dir més coses. Stay tuned!