L’extern, d’Ada Hoffmann: ciència-ficció en català

Segur que no heu vist gaires ressenyes de ciència-ficció en aquest blog: no és el meu espai natural. Soc cap-quadrat de mena, i quan llegeixo llibres d’aquest gènere el cap m’explota una mica i no acabo d’entrar en la història. Contra tot pronòstic, l’experiència de llegir L’extern no ha estat el desastre que hauria pogut ser, i això no és poca cosa.

Per què et vas ficar en aquest jardí?

Pregunta directa, resposta directa: el panorama editorial català està ple de petites editorials i fa xup-xup. Si entreu a les xarxes, especialment en entorns on la gent comenta llibres, veureu que es publica molt i es llegeix molt. Un exemple clar és Instagram, on vaig entrar de ple fa un parell d’anys i hi ha tot de gent que em descobreix coses noves, editorials que no sabia ni que existien, llibres que no se m’hauria acudit mai de llegir…

Una de les editorials més joves del sector és Editorial Chronos, i el seu perfil em va cridar l’atenció perquè té un objectiu molt concret: difondre la ciència-ficció i la fantasia en català. Com deia més amunt, aquests gèneres literaris s’escapen una mica de la meva zona de comfort, però vaig pensar que si volia conèixer aquest projecte l’única manera era llegir-me’n un llibre. A la Setmana del Llibre en Català vaig tenir l’oportunitat de parlar amb els editors, en Gonzalo i en Toni, i vaig acabar triant L’extern, d’Ada Hoffmann, perquè, entre altres coses, l’havia traduït l’Anna Llisterri, que tradueix magníficament: el primer llibre que vaig ressenyar en aquest blog és seu (sense comptar la secció de xinès, que ve d’un blog més antic), i també li vaig fer una entrevista amb motiu del Dia del Traductor. Així, doncs, la traductora va ser determinant per a la tria.

Sí, val, però… parla’ns del llibre!

Me n’he anat del tema, sí. Tornem-hi.

La història ens porta a l’estació on hi ha instal·lat un reactor creat per la doctora Talirr i la Yasira Shien. És un gran projecte que permetrà que els humans deixem de necessitar la tecnologia dels déus per fer segons què. El que passa, però, és que hi ha un accident (o no accident? ho haureu de descobrir vosaltres) que destrueix aquest invent. A partir d’aquí, caldrà veure per què ha passat això i, més concretament, què ha passat i qui ho ha provocat. Apareix aquí l’Extern, una força aliena als déus que la Yasira intentarà saber com funciona i com la pot contrarrestar.

No serà un camí fàcil, i de fet pot ser que acabeu amb més preguntes de les que teníeu al principi, però suposo que aquest és l’objectiu, sobretot tenint en compte que aquest és el primer volum d’una trilogia. A través del periple de la Yasira coneixerem com funciona la galàxia, qui o què són els déus i com funcionen, i també ens anirem introduint en les diverses tecnologies de l’època. Més enllà d’això, la nostra protagonista s’haurà de plantejar a qui ha de creure i quins motius té cadascú per actuar d’una manera o altra. De fet, ens traspassarà aquest dubte a nosaltres: hem de creure a ulls clucs tot el que ens diu la societat?

Com deia al principi, jo no soc gaire de ciència-ficció. Això fa que, segurament, no sigui capaç d’apreciar detalls que sí que apreciareu els que sou fans d’aquest gènere. Per exemple: hi ha hagut passatges que he llegit superràpid i que no podia deixar a mitges, mentre que n’hi ha hagut d’altres que m’ha costat llegir, segurament perquè parlaven de tecnologies i em desconnectava una mica (per rematar-ho, soc de lletres, jo!). A mi em va costar molt de superar el capítol 5, ja veieu quina cosa, però un cop passat aquest punt, vaig enllaçar tot de capítols que em van passar volant!

En general, és un llibre que es llegeix amb un bon ritme, i vull atribuir part d’aquest mèrit a la traducció de l’Anna, que està a l’altura de les altres que li he llegit tot i que hi ha punts que poden ser difícils de traduir (els punts més complicats referents a tecnologia futura). Finalment, m’ha agradat molt la nota dels editors de la pàgina 23 en què justifiquen la traducció d’un concepte concret “amb la intenció de cohesionar i fer forta la ciència-ficció en català”. Sabeu per què m’ha agradat, un simple comentari com aquest? Perquè deixa entreveure que Chronos ha arribat per fer molta feina, i fer-la ben feta i d’acord amb altres elements del sector editorial. Llarga vida, valents!

El fin de la muerte

Cixin Liu. El fin de la muerte.
Traductor: Agustín Alepuz Morales.
Corrector: David Tejera Expósito.
Editorial Nova.
734 pàgines.

El fin de la muerte

El fin de la muerte és el tancament de la trilogia que Cixin Liu va començar amb El problema de los tres cuerpos. Si repreneu la ressenya que vaig fer sobre El bosque oscuro, el segon de la trilogia, veureu que, mentre el primer lliurament em va agradar molt, el segon el vaig acabar pensant que era un llibre més fluix. I per això vaig començar el tercer amb tota mena de prevencions.

El llibre comença fluix, lent, amb alguna dosi de cursileria que ja havíem detectat al segon volum. I jo anava llegint com un corderet, perquè quan un llibre té 734 pàgines no pots deixar-lo a la 50, oi? I al final he tingut premi, més o menys. Cap a la meitat del llibre, la història s’anima i comencen a passar coses.

En aquest cas, la protagonista és una noia que es diu Cheng Xin. La Cheng Xin farà tots els papers de l’auca. Així mateix, ens acompanyarà des de gairebé el principi fins al final de tot. Durant el desenvolupament de la història veurem mons que moren, gent que escapa de la destrucció, éssers fantàstics que fan i desfan a l’univers… hi ha una mica de tot. Com deia més amunt, és més interessant que El bosque oscuro. Ara bé, jo no soc gaire de llegir ciència-ficció, i es nota. Es nota perquè, de tant en tant, poso en dubte les coses que passen, o em pregunto si l’autor no les guarneix una mica massa. I, definitivament, em sobra la part «filosòfica» i quan els protagonistes es posen massa tendres.

La traducció d’El fin de la muerte

Ara bé, si hi ha un aspecte que destaca per sobre de tot és la traducció. Igual que en els altres volums de la trilogia, a mida que anava llegint anava pensant en el traductor, en aquest cas Agustín Alepuz. Mare meva, el planyo! La quantitat d’informació tècnica i pseudotècnica que hi ha és impactant. I quan em vaig intentar imaginar com es devia indicar tot això en xinès vaig estar a punt d’implotar. Realment, el coneixement enciclopèdic necessari per fer aquesta traducció és impressionant. I no vull ni pensar les complicacions que li deu haver plantejat. Un aplaudiment molt gros per a ell!

En resum, és un llibre que fa de bon llegir, tot i que és una mica massa llarg. I no penseu que no aguanti els llibres llargs, no. Com alguns ja sabeu, el meu llibre xinès preferit és Sueño en el pabellón rojo (dos volums, 2.389 pàgines en total). Però és que, al final, ja no saps què queda per destruir a l’univers, i la pobra noia hiberna no se quantes vegades, durant no sé quants segles. Una mica massa.

El bosque oscuro

Cixin Liu. El bosque oscuro.
Traductor: Javier Altayó i Jianguo Feng.
Títol original: 黑暗森林.
Editorial: NB Nova.
600 pàgines.

bosque-oscuro-liu-cixinAquesta és la segona part de la trilogia de Liu Cixin que ha sorprès el món i que va començar amb El problema de los tres cuerpos, del qual ja hem parlat en aquest blog. Us he de dir que, així com el primer volum em va enganxar i interessar molt, aquest segon se m’ha fet una mica més pesat de llegir. No té el mateix atractiu i, a més, és molt lent. De tota manera, també té punts positius, com ara que el final no es veu a venir des del principi i us pot sorprendre una mica. Ah, sí, i també hi ha una escena que és digna de fer-ne una peli. A veure si la trobeu!

Per altra banda, us volia comentar que en alguns punts el llibre mostra tendències “Corín Tellado” quan l’autor intenta introduir elements més romàntics en la història. I cal dir que no sempre se’n surt bé. Hi ha trossos una mica cursis, com ara quan ens parla de la noia inventada, i ens “regala” frases com ara “encontró su paraíso en los ojos de aquella muchacha”, que són tirant a bledes i queden una mica fora de la història. Sincerament, crec que aquest aspecte és el menys aconseguit del llibre.

En canvi, vull destacar l’habilitat dels traductors a l’hora de resoldre la traducció de detalls tècnics que devien ser molt complicats de traduir (i d’entendre, sincerament). En l’equip destaca Javier Altayó, que ja ens va oferir una magnífica traducció del primer llibre de la trilogia. En aquest cas, també, la traducció es llegeix perfectament, sense fer-nos sospitar en cap moment de determinades frases, que és el que sol passar quan les frases “rasquen” i acabes pensant que tot està mal traduït.

En resum, crec que, tot i que no està a l’altura del primer lliurament, El bosque oscuro és un bon llibre que us farà passar una estona agradable, i pot ser un bon regal de Nadal (qui no ha de fer un regal a l’amic invisible??).

El problema de los tres cuerpos

Normalment no us parlo de literatura xinesa, ni de ciència ficció. De ciència, en llegeixo poca. Per a literatura xinesa, teniu el meu blog “Caràcter xinès” (www.xines.cat). Però és que “El problema de los tres cuerpos” és molt bo: ciència ficció amb característiques xineses.

I no volia que us el deixéssiu perdre…

O sigui que, per una vegada, us ensenyo què publico “a l’altra banda”.

El problema de los tres cuerpos

Liu Cixin. El problema de los tres cuerpos.
Traductor: Javier Altayó.
Ediciones B, Nova, setembre 2016.
408 pàgines.

tres-cuerpos-liu-cixinAquesta vegada hem de començar fent un kow-tow com déu mana al traductor d’aquesta novel·la, en Javier Altayó, que ens ofereix un tour de force impressionant, ja que el llibre està ple de referències científiques, tant reals com inventades. I, és clar, si ja és prou difícil traduir un text xinès científic, imagineu-vos la complexitat de traduir un text xinès que conté dades científiques inventades… un protó de vuit dimensions???

En això es nota que no sóc una lectora habitual de llibres de ciència ficció: el llibre està plagat d’explicacions tècniques, i l’argument va circulant lliurement per sota dels detalls. Com a traductora que sóc, mentre anava llegint la novel·la no podia deixar de pensar en la dificultat extrema de traduir aquest llibre del xinès al castellà. Però en Javier se n’ha sortit molt bé, i aviat parlarem amb ell sobre aquest llibre i moltes altres coses. Mentrestant, llegiu-vos aquesta entrevista tan interessant on parla sobre El problema de los tres cuerpos.

Bé, ara que ja hem parlat de la traducció, passem a parlar del llibre. El llibre és magnífic, amb una història que enganxa i que comença amb escenes que podrien haver estat reals (les activitats de denúncia de contrarevolucionaris i seves les conseqüències) i després passa a tocar temes totalment ficticis i improbables, ja dins del món de la ciència ficció.
De fet, tot balla al voltant de “la pregunta”: hi ha algú més, a l’univers? Què passaria si la resposta fos afirmativa? Com podem comunicar-nos-hi? Val. Anem un pas més enllà. I si resulta que els receptors del nostre missatge… són hostils? Aquest argument l’hem vist en moltes novel·les i pel·lícules: Independence Day, Mars Attacks, La guerra dels mons… però totes parteixen d’un raonament molt primari: els extraterrestres ens volen dominar, i ho volen fer per la força.

Però què passa si aquest altra espècie és prou intel·ligent per dominar-nos d’una altra manera? Quins són els elements clau de la nostra societat que caldria dominar per dominar-nos a tots? No, no és el president dels Estats Units d’Amèrica. El pla dels trisolarians és força més complex que això, i necessiten còmplices al nostre planeta. Amb aquestes dades, ja podeu intuir per on va la història, però hi ha més coses que us vull comentar.

A part de les divagacions i imaginacions previsibles (la societat dels trisolarians es deshidrata i rehidrata per sobreviure, per exemple), en aquest llibre hi trobem una càrrega cultural important, com ara la presència de personatges llegendaris i històrics xinesos que potser els lectors occidentals desconeixen. En aquest sentit, cal agrair les notes del traductor, poques però molt pertinents, per aclarir coses com ara que parlar de taques negres al sol era un tabú (per què? llegiu-vos la pàgina 274). Podem parlar, doncs, de ciència ficció amb característiques xineses?

Però el llibre no només és això. En certa manera, crec que l’autor escriu de manera que tant els lectors xinesos com els occidentals ens hi sentim còmodes. Les referències culturals que us he comentat segurament seran benvingudes pels seus compatriotes, mentre que personatges com Da Shi, un detectiu extravagant que és una barreja del Torrente més bèstia i de Harry Hole, delectarà els occidentals més avesats a la novel·la policíaca escandinava. De fet, aquest personatge és un dels meus favorits, amb frases com ara: “Lo que como por la boca, me sale por el culo” o “Es un tostón que aburre a las ovejas”. M’agradaria saber com ho deia en xinès.

Per tot plegat, crec que és un llibre que val molt la pena de llegir. No dono cinc estrelles a qualsevol cosa, jo. I també crec que n’hem de parlar amb en Javier, el seu traductor, que segur que ens podrà dir més coses. Stay tuned!