Cixin Liu. El fin de la muerte.
Traductor: Agustín Alepuz Morales.
Corrector: David Tejera Expósito.
Editorial Nova.
734 pàgines.

El fin de la muerte és el tancament de la trilogia que Cixin Liu va començar amb El problema de los tres cuerpos. Si repreneu la ressenya que vaig fer sobre El bosque oscuro, el segon de la trilogia, veureu que, mentre el primer lliurament em va agradar molt, el segon el vaig acabar pensant que era un llibre més fluix. I per això vaig començar el tercer amb tota mena de prevencions.

El llibre comença fluix, lent, amb alguna dosi de cursileria que ja havíem detectat al segon volum. I jo anava llegint com un corderet, perquè quan un llibre té 734 pàgines no pots deixar-lo a la 50, oi? I al final he tingut premi, més o menys. Cap a la meitat del llibre, la història s’anima i comencen a passar coses.

En aquest cas, la protagonista és una noia que es diu Cheng Xin. La Cheng Xin farà tots els papers de l’auca. Així mateix, ens acompanyarà des de gairebé el principi fins al final de tot. Durant el desenvolupament de la història veurem mons que moren, gent que escapa de la destrucció, éssers fantàstics que fan i desfan a l’univers… hi ha una mica de tot. Com deia més amunt, és més interessant que El bosque oscuro. Ara bé, jo no soc gaire de llegir ciència-ficció, i es nota. Es nota perquè, de tant en tant, poso en dubte les coses que passen, o em pregunto si l’autor no les guarneix una mica massa. I, definitivament, em sobra la part «filosòfica» i quan els protagonistes es posen massa tendres.

La traducció d’El fin de la muerte

Ara bé, si hi ha un aspecte que destaca per sobre de tot és la traducció. Igual que en els altres volums de la trilogia, a mida que anava llegint anava pensant en el traductor, en aquest cas Agustín Alepuz. Mare meva, el planyo! La quantitat d’informació tècnica i pseudotècnica que hi ha és impactant. I quan em vaig intentar imaginar com es devia indicar tot això en xinès vaig estar a punt d’implotar. Realment, el coneixement enciclopèdic necessari per fer aquesta traducció és impressionant. I no vull ni pensar les complicacions que li deu haver plantejat. Un aplaudiment molt gros per a ell!

En resum, és un llibre que fa de bon llegir, tot i que és una mica massa llarg. I no penseu que no aguanti els llibres llargs, no. Com alguns ja sabeu, el meu llibre xinès preferit és Sueño en el pabellón rojo (dos volums, 2.389 pàgines en total). Però és que, al final, ja no saps què queda per destruir a l’univers, i la pobra noia hiberna no se quantes vegades, durant no sé quants segles. Una mica massa.