Deures d’estiu 2017

Us pensàveu que aquest any no us posaria deures? Doncs mira, sí. El que passa és que vaig una mica tard i, com que estic segura que ja heu vist tot de llistes amb les darreres novetats editorials, no insistiré en aquesta via. Aquest any el que faré és recomanar-vos autors i així vosaltres mateixos podeu triar el seu llibre que vingui més de gust. Aquí teniu alguns dels meus autors preferits.

Zadie Smith (Londres, 1975)

north willesden, zadie smithLa Zadie Smith és especialista a retratar l’Anglaterra multirracial, i atorga una presència important als immigrants (o fills d’immigrants) en els papers protagonistes. Tot i que ha escrit força més coses, el millor que li he llegit és:

  • White teeth. La seva primera obra i, segurament, la millor. En català la trobareu com a Dents blanques, traduïda per Ernest Riera.
  • NW. Un llibre que ens parla de North Willesden, un barri de Londres, i de com ens anem fent grans. Al principi sembla poca cosa, però poc a poc us va enganxant… cal tenir fills? Què passa quan en tenim? Més info en aquesta entrevista al Periódico.
  • The embassy of Cambodia. Una novel·la curta que és una petita joia, sobre una noia que es dedica a la neteja.

Colm Toibin (Enniscorthy, 1955)

nora webster, colm toibinQuè us puc dir d’aquest autor, que encara no s’hagi dit? És un dels meus autors irlandesos preferits (afegiu-hi Roddy Doyle i Joseph O’Connor). Retrats íntims, descripcions acurades… és un gran escriptor que no us decebrà pas i que té una certa vinculació amb Catalunya, ja que va viure a Barcelona:

  • Nora Webster. Aquest llibre tracta sobre una dona que es queda vídua i vol prendre les regnes de la seva vida. En vam parlar aquí mateix, al blog: jo el vaig llegir en anglès, però el trobareu en català traduït per la Maria Rosich.
  • Brooklyn. D’aquest fins i tot se n’ha fet una pel·lícula que no està gens malament però que no té tota la màgia del llibre, que ens explica com una noia irlandesa emigra cap a Nova York. En català, traducció de Ferran Ràfols.
  • Homage to Barcelona. Aquest llibre el va escriure arran de la seva estada a la nostra ciutat. El tinc a la llista de pendents.

Sofi Oksanen (Jyväskylä, Finlàndia, 1977)

coloms-sofi-oksanenL’autora europea més exòtica, la reina de les històries complexes i riques en història dels seus països: és filla de mare estoniana i pare finlandès, i explica coses de tots dos països. Si no heu llegit mai res d’un autor bàltic, comenceu per ella. És un crack impresssionant amb poques traduccions al català i el castellà, però alguna cosa trobareu.

  • Purga. La història d’Estònia durant la segona meitat del segle XX, vista a través de dues dones: una de jove i una de gran. Aquest llibre va guanyar molts premis i se n’han fet representacions arreu del món. Fins i tot a casa nostra.
  • Quan els coloms van desaparèixer. Un veritable tour de force que ens presenta les ocupacions que va patir Estònia, ara pels nazis, ara pels russos, i tot el que això implica: espies, traicions familiars… És un llibre imperdible.
  • Norma. De moment, aquest només està en francès (es publica en anglès el setembre de 2017). La mare de la Norma és morta. Sembla un suïcidi, però la Norma no s’ho creu… què s’amaga darrere d’aquest accident? Què passa amb els cabells de la Norma?

Jaume Cabré (Barcelona, 1947)

veus del pamano, jaume cabréJaume Cabré és THE BOSS (el xxxx amo, vaja). Cap autor català viu està a la seva altura. Ha demostrar la seva qualitat i lucidesa en una llista llarga d’obres i, tot i que no totes m’han agradat igual, considero que té un nivell altíssim tant pel que fa a les trames que crea com a la manera en què ens les explica. Aquí teniu els meus favorits:

  • Les veus del Pamano. Angoixa, tristesa, èpica… tot el que volíeu saber de la postguerra, vist des d’un poblet dels Pirineus. Un poblet com hauria pogut ser el del meu pare. Ja ho deia na Mercè: quanta, quanta guerra…
  • Senyoria. Una història aparentment més senzilla i curta, però que exposa amb brillantesa la Barcelona del segle XVIII, després del desastre de l’11 de setembre. Un plaer passejar-se pels carrers de Ciutat Vella…
  • L’ombra de l’eunuc. L’acabo de llegir i és absolutament fantàstica: la combinació d’una saga familiar (amb secrets de família inclosos) i de fets de l’època franquista és d’una brillantor espatarrant. No podeu no llegir-lo.

Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965)

victus, sánchez piñolNo m’he llegit la segona part de Victus (Vae Victus), però està clar que Sánchez Piñol és un dels millors autors en llengua catalana i que pot tenir un futur molt brillant. Personatge controvertit de vegades, és capaç de recrear escenes com si estiguessis veient una pel·lícula. Aquí teniu els seus llibres de més pes:

  • La pell freda. Encara ara recordo amb fàstic el tacte de la pell dels personatges que apareixen en aquest llibre i l’angoixa d’estar tancada en un far, amb les granototes aquestes picant per fora. S’ha traduït a molts idiomes, fins i tot al xinès tradicional (publicat a Taiwan).
  • Victus. Un dels pocs llibres que, quan comences, ja saps com acabarà (a hòsties, parlant en plata) i que, tot i així, no pots deixar caure de les mans. La força amb què descriu el bombardeig de Barcelona o la imatge vívida de la gent penjada als arbres era com tornar a llegir els llibres de text d’EGB. Un llibre per saber coses que no podem oblidar.
  • Vae Victus. Com deia més amunt, encara no me l’he llegit. És difícil que estigui a l’altura de Victus, ja que, per començar, aquest tenia el factor sorpresa a favor. De tota manera, l’habilitat de l’autor és garantia de qualitat, o sigui que caldrà confiar-hi…

Yiyun Li (Pequín, 1972)

noi d'or noia maragda, yiyun liMe’n vaig enamorar quan vaig llegir A thousand years of good prayers, i he continuat llegint obres seves. Yiyun Li, autora xinesa emigrada als Estats Units, escriu directament en anglès i és especialista en els relats breus, un estil molt cultivat a la Xina. Les seves novel·les també estan bé, però els falta aquesta “chispa” que tenen els relats. Trobareu tots els comentaris sobre els seus llibres i altres de literatura xinesa al meu blog especialitzat: Caràcter xinès.

Gerbrand Bakker (Wieringerwaar, Països Baixos, 1962)

gerbrand bakkerTanco la llista amb un autor atípic. Ha fet de jardiner, professor de patinatge… feines que no t’esperaries d’algú capaç d’escriure amb aquesta suavitat i tendresa. Les obres de Gerbrand Bakker giren entorn de fets tristos i, alhora, hi té una presència important la vida rural. La majoria els trobareu en català, traduïts per la Maria Rosich i publicats per Raig Verd, i tots els hem comentat en aquest blog:

  • A dalt tot està tranquil. Una història que parla de les relacions entre pare i fill i de com es poden enrarir amb el pas del temps: què passa quan el pare ja no es pot valer per si mateix?
  • Deu oques. Una dona se’n va viure al camp per estar sola i recompondre la seva vida. Però apareix un noi…
  • Les pereres fan la flor blanca. Possiblement el millor dels tres. Un drama familiar amb un nen que es queda cec com a protagonista. Pareu atenció al gos, també. Mireu si és impactant, que aquest llibre és lectura obligatòria en alguns instituts dels Països Baixos.

Eso es todo amigos!

Fins aquí les recomanacions per a aquest estiu. Ja veieu que no he donat prioritat a les novetats d’enguany, que segur que us arriben per altres bandes. Com deia al principi, aquest cop m’he centrat en alguns dels meus autors favorits, però si voleu una llista de llibres concrets que m’hagin agradat molt, només cal que busqueu a les categories de 4 i 5 estrelles en aquest bloc.

Prepareu-vos, perquè aquesta tardor tenim moooolta feina! Hi haurà novetats, és clar, passarem per la Setmana del Llibre en Català i també posarem en marxa una enquesta que té a veure amb aquest post. I, és clar, tindrem la fantàstica entrevista amb un traductor per celebrar el Dia Internacional de la Traducció. Aquest any: Ferran Ràfols!

Bon estiu a tothom!

Sant Jordi 2017: llibres per llegir i per regalar

SantJordiJa hi tornem a ser. El sol escalfa, ve de gust passejar-se sense l’abric i resulta que Sant Jordi cau en diumenge. Això vol dir que els carrers de Barcelona estaran encara més plens? O que, al contrari, la gent aprofitarà per marxar fora i celebrar el dia allà?

Jo, per si de cas, sortiré ben d’hora ben d’hora i aniré a fer la meva collita particular abans que la rambla Catalunya no es torni intransitable…

Aquest any, com altres vegades, us he preparat dos apartats: un amb llibres que ja he llegit, per a qui vulgui anar sobre segur, i un altre per a lectors agosarats que no necessitin tanta certesa… Som-hi!

tres-cuerpos-liu-cixinNo he tingut temps de ressenyar-los tots, però sí que us puc avançar que Daha! és una novel·la impactant que ens parla de la migració i el tràfic d’immigrants des dels ulls d’un nen traficant. Somnis en temps de guerra és una fantàstica visió de la infantesa a Kenya a finals del colonialisme en clau autobiogràfica, i el seu autor hauria estat un Nobel molt digne. Aventures i desventures d’en Joan Orpí és una història divertida, una mena de llibre de cavalleries amb base històrica (tot i que no sempre és fàcil veure què és veritat i què no) i amb un grafisme original. El problema de los tres cuerpos és la primera part d’una trilogia que s’ha venut com a xurros a tot el món, i ja se n’està traduint la segona part. És “ciència ficció” amb característiques xineses.

Els dos últims candidats són boníssims. The marble collector, que s’ha traduït al castellà amb el títol Memoria de cristal i una coberta poc afortunada que et fa pensar en novel·letes roses, és en realitat la història d’una filla que descobreix com era en realitat el seu pare, que havia amagat una part important de la seva vida a la seva família. The underground railroad ja l’hem comentat en aquest blog (feu clic a l’enllaça corresponent), i la reflexió que fa sobre l’esclavisme és simplement brutal.

I ara toca als valents. En el fons, però, tampoc cal ser tan valent perquè la majoria d’aquests llibres vénen avalats per la qualitat de l’autor, el traductor o l’editorial.

Si sou seguidors del blog, ja sabreu que no podia faltar una referència a Jo Nesbø: ja tinc La set a casa, i en dos dies m’he llegit 203 pàgines. Amb això ja us ho he dit tot: enganxa molt. Pel que fa a El forat, és el Premi Documenta 2016, i espero que estigui en la línia dels premis a Jordi Nopca i Yannick Garcia. Elling. El baile de los pajaritos pot ser una poca-soltada com una catedral o un llibre molt tendre, segons com es miri. En aquest cas, em refio de la traductora i l’editorial. Informe de lectura reflecteix l’experiència dels socis de la llibreria La Calders durant els tres primers anys de la seva aventura: tinc ganes de llegir-me’l i veure què expliquen. Argelagues, pel que he sentit, és una obra molt ben trenada que parla de la gent d’aquí, de les dones d’aquí. I segueixo amb un altre llibre del qual no sé absolutament res, Cuando los dioses bajaron… Bé, sí, sé que el publica Raig Verd i això és una bona garantia. Espero poder-me’n llegir algun trosset abans d’acabar-me de decidir.

blood-miracles-mcinerneyI tanco la llista amb dues dones molt potents, amb dos llibres que encara no tenim traduïts al català (ni al castellà, pel que en sé). La Lisa McInerney va guanyar el Premi Baileys 2016 amb The Glorious Heresies, que és hilarant i tràgica al mateix temps. No us perdeu aquesta digna hereva del Roddy Doyle més esbojarrat amb un llibre que es publica el 20 d’abril, just a temps (és possible que a llocs com la Central hi arribi!), i que és continuació de l’anterior. I què us puc dir de la Sofi Oksanen? Que les seves històries solen ser molt bèsties i dures, però que ens acosten la Finlàndia-Estònia d’avui dia. Aquest llibre de noment està traduït al francès, i al setembre sortirà en anglès.

Bé, m’ha quedat una entrada una mica llarga, però segur que vosaltres teniu més idees i propostes, i m’agradaria sentir-les…

Bona collita! Bon cop de falç!

 

Deures d’estiu 2016

quaderns-estiu-reforçHa arribat el moment que tots esperàveu: el de marxar de vacances… o preparar-les.

Estem acabant el juliol i la majoria ens estem preparant per no fotre res (res més que llegir, s’entén) tant de temps com puguem. Alguns ja ho deveu estar fent. Altres, una minoria, ja heu fet la festa grossa i torneu a ser a la feina. I tots necessiteu “material” per consumir… i ho sabeu! (imagineu-vos la foto del Julio Iglesias).

Nosaltres, com cada any, us donem unes quantes idees. Atenció, que aquest any hi ha secció especial per a anglòfils, amb llibres que, si no m’equivoco, encara no s’han traduït a les nostres llengües (o no tots). Ataquem el tema.

En català i castellà, la majoria dels que us recomano els podeu trobar comentats en aquest mateix bloc:

Pel que fa a la secció anglòfila, us recomano uns llibres que NO us hauríeu de perdre. Són publicats de fa poc, i valen molt la pena. Encara no els he pogut comentar, però ja tinc els esborranys a punt i haurien de sortir aquest agost:

Les-pereres-fan-flor-blancaDel primer bloc, poca cosa em cal afegir. Si seguiu els enllaços trobareu els comentaris corresponents de gairebé tots. No trobareu comentari sobre La plaça del Diamant (aquesta edició té material inèdit!) perquè és a la meva llista de deures, i tampoc hi trobareu El català de la Manxa perquè tot just me l’acabo de llegir. La resta estan tots comentats i tenen 4 i 5 estrelles.

Del segon bloc, us puc dir que The Lubetkin Legacy, de la Marina Lewycka, és un pèl més ensucrat que la famosa A short history of tractors in Ukrainian (La petita història dels tractors en ucraïnes), però l’autora ens continua obsequiant amb arguments rocambolescos i situacions hilarants, tot sovint protagonitzades per velletes immigrants que parlen fatal l’anglès i van pintades com lloros. Si heu llegit We Are All Made of Glue ja sabeu què vull dir.

Pel que fa a The Glorious Heresies, és una novel·la brillant que ha guanyat el Baileys Women’s Prize For Fiction. En aquesta història, l’autora ens porta als baixos fons de la ciutat de Cork, a Irlanda. Ja podeu preparar el diccionari: està ple de slang i vocabulari “especialitzat”. Una bona oportunitat per aprendre coses. A mi m’ha recordat el Roddy Doyle més bestiota… caldrà tenir-la en compte, la Lisa.

elizabeth-missingEl tercer és molt, molt bo. Elizabeth is missing ha estat una grandíssima sorpresa, ja que el vaig comprar per aconseguir descompte, amb poques expectatives. I resulta que és un llibre immens que ens aboca a la malaltia de l’Alzheimer, combinant-la amb la resolució d’un misteri. No, de fet són dos misteris: un de fa 70 anys i l’altre d’ara mateix (de fet, no és un misteri, però nosaltres estem dins del cap de la malalta i, és clar, no “recordem” què li ha passat a l’Elizabeth).

A brief history of seven killings ja us l’he comentat abans, i no puc afegir-hi gaire cosa més. És un llibre total, un relat coral, que us portarà gratis a Jamaica. Voldria afegir que, tot i que se n’ha fet la traducció al català i al castellà, crec que l’abundància d’expressions jamaicanes no hi ha quedar gaire ben retratada. Admeto que no m’ho he mirat a fons, o sigui que si vosaltres ho feu ja m’ho direu.

Tanco la llista amb Dave Eggers, que tot just aquesta setmana (dimarts 26) ha tret llibre nou, Heroes of the frontier. Una dona i els seus fills inicien una nova vida, un pèl nòmada, a Alaska. Encara no m’he llegit ni el fragment de cortesia que et donen a Amazon, o sigui que no sé si em trobaré l’Eggers de Un holograma per al rei, que vaig trobar normalet, o el de The circle, una novel·la extremadament potent que em va enganxar des de la segona pàgina.

Finalment, tot i que no l’he posat a la llista, m’estic llegint A little life, de Hanya Yanagihara, una història de quatre amics de la universitat que viuen a Nova York i intenten prosperar en les carreres respectives. Va ser finalista del Man Booker Prize 2015 (bona collita, ja ho heu vist!), i de moment pinta molt bé. Només tingueu en compte que en paper és llarg i de lletra petita, o sigui val més comprar-lo en format electrònic.

Bé, crec que ja us he donat prou feina. Durant el mes d’agost aniré publicant ressenyes que tinc retrassades, entre les quals hi ha alguns dels llibres que he citat aquí.

Si teniu alguna proposta de lectura, us agrairé molt que la indiqueu als comentaris.

Bon estiu!

Venim del nord, venim del sud…

SantJordiS’acosta Sant Jordi. Ja sentim l’olor de roses i el tuf de sofre de l’alè del drac. Segur que alguns ja teniu feta una llista ben llarga per a la cacera de dissabte, però d’altres potser voleu una mica d’orientació. I encara n’hi ha d’altres que, potser, volen veure si coincidim en les recomanacions. Per a tots vosaltres, doncs, he preparat una llista de suggeriments per a San Jordi 2016.

Aquest any us ho he muntat per autors i els he distribuït per lloc de procedència. Crec que hi trobareu coses per a tots els gustos. En principi, parlo de coses que he llegit, però també he preparat un apartat per als més aventurers: llibres que m’han cridat l’atenció però que no m’he llegit i que, potser, em compraré aquest dissabte.

Som-hi, doncs!

Vénen del nord

Són autors escandinaus, britànics i bàltics, i tenen un lloc fix al meu bloc. Aquests que us recomano tenen una barreja de maduresa i joventut que els fa molt atractius, i toquen temes molt diversos:

  • Sofi Oksanen. Una autora mig estoniana – mig finlandesa força jove que és capaç de tractar temes controvertits amb una maduresa sorprenent. Tant us pot parlar de la invasió soviètica dels països bàltics (Quan els coloms van desaparèixer) com de les alteracions alimentícies i el tracte que els finlandesos donen als emigrants bàltics (Las vacas de Stalin). Purga també és boníssim.
  • Zadie Smith. La meva favorita. El que millor fa és retratar la societat britànica, els problemes quotidians, crisis existencials… Us recomano Dents blanques, NW i The embassy of Cambodia.
  • Colm Tóibín. És irlandès i us en vaig parlar a l’entrada de Ells també escriuen. Els dos títols que més criden l’atenció són Brooklyn i Nora Webster. Aquest segon el teniu en català amb traducció de la Maria Rosich.
  • Jo Nesbø. No puc afegir gaires coses més a les que que ja he dit d’ell. Per a mi, és el millor autor de novel·les policíaques. Si no heu llegit res d’ell, comenceu per Escarabats, que és una de les noveles més lluminoses que ha fet. La darrera que se n’ha publicat en català és Policia.

Vénen del sud

El sud també existeix, sí. I aquí us en parlem en un sentit ampli. Tot i que no es pot generalitzar, veureu que els autors que us recomano en aquest apartat són menys freds i cerebrals que els de l’anterior.

  • Mia Couto. En una altra entrada us he parlat de La confessió de la lleona, una magnífica obra d’aquest autor moçambiquès que ens fa arribar Edicions del Periscopi. Una de les seves habilitats principals consisteix a crear entorns propis on fa créixer les seves històries. També li podeu llegir Jerusalem.
  • Albert Sánchez Piñol. Victus em va emocionar, La pell freda em va remoure, però no m’acabo de decidir a començar Vae victus (el motiu és senzill: no m’agraden els llibres que justifiquen 500 pàgines pel fet de tenir la lletra grossa). Tinc pendent Pandora al Congo.
  • Jaume Cabré. Sé que no ha tret res de nou, però continuo pensant que Les veus del Pamano és una de les millors coses que he llegit. I també us recomano molt Senyoria.
  • Orhan Pamuk. Aquest Nobel turc no m’ha defraudat mai. Retrata amb molt detall les atmosferes de les històries que escriu, i tant em va agradar Cevdet e hijos com Neu. Tinc pendent Una sensación extraña.

De terra endins

Si arrenquem a caminar, amunt-amunt cap a Moscou, i anirem tirant terra endins, arribarem a la Xina. Sóc traductora de xinès i segueixo amb molt d’interès la literatura que es fa allà i el que fan autors xinesos a l’estranger, i en parlo al meu altre bloc: Caràcter xinès. Aquí teniu el milloret d’aquella terra.

Els qui vénen de mar enllà

En aquest apartat trobareu autors dels Estats Units i Tasmània (de més enllà no es pot venir). Són ben diferents tots tres, però enganxen igual. Segur que no us decebran!

  • Toni Morrison. La gran dama de la literatura negra americana. Versàtil, àgil i sorprenent. Per alguna cosa li devien donar el Nobel! Us recomano Cançó de Salomó, tot i que la més nova és God help the child (que, per algun motiu misteriós, en català es diu La nit de les criatures).
  • Jonathan Franzen. Un dels escriptors americans que més inflamen la xarxa amb els seus comentaris. En els llibres, com més esbojarrat, millor. Com he dit en altres ocasions, és especialista en les relacions histèriques entre mares i fills, i assoleix els punts més bèsties a les converses per telèfon. Us recomano molt Les correccions i, també, Puresa.
  • Richard Flanagan. Ens arriba de Tasmània i és el flamant Man Booker Prize de 2014. Autor, entre d’altres coses, de L’estret camí cap al nord profund, que us agradarà moltíssim, i de Mort d’un guia de riu. Tots dos llibres els trobareu a Raig Verd (podeu descarregar-ne una mostra al web de l’editorial), traduïts per Josefina Caball.

A l’aventura!

Ens falta l’apartat dedicat als esperits més aventurers de l’audìència. Els que voleu material “per provar”, encara que la recomanació no estigui tant ben basada com en altres casos. Per a vosaltres, doncs, he preparat una petitat llista de llibres que, possiblement, també em compraré jo:

  • Muerte de un apicultor, de Lars Gustafsson. No conec aquest autor, però Nørdica Libros no m’ha decebut mai i he pogut llegir una mostra del llibre al web de l’editorial. Fa molt bona pinta.
  • Primavera, de Ba Jin. Novetat editorial total que ens porta Viena Edicions, amb traduccio d’Eulàlia Jardí. Ba Jin és un dels autors xinesos més importants del segle XX, i també podeu llegir-li Nits fredes i Família. No us en penedireu!
  • Germà de gel, d’Alicia Kopf. Aquest llibre el publica L’altra editorial, i va ser el Premi Documenta 2015. Els dos premis anteriors, de Jordi Nopca i Yannick Garcia, em van agradar molt, o sigui que és possible que també li doni una oportunitat a aquest. El muntatge sembla experimental… feu-hi una ullada.
  • Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin. Una recopilació de contes que us pot interessar. Ha sortit en català i en castellà. L’edició catalana, de L’altra editorial, porta traducció d’Albert Torrescasana.
  • Rashomon i altres contes, de Ryunosuke Akutagawa. En aquest cas, el traductor, l’Albert Nolla, és garantia total de qualitat. L’editorial, Edicions de 1984, també és una de les de refiar. És un llibre exòtic? Potser sí, però ja he dit que això era per a aventurers…

Bé, això és tot per a aquest any. Quines propostes teniu, vosaltres? S’accepten comentaris!

Ells també escriuen

La setmana passada vam voler celebrar el dia de la dona amb una entrada dedicada a les dones autores. Hi vam presentar una llista força extensa que us pot servir com a primera pista per preparar les vostres llistes de Sant Jordi (només falta un mes!).

No hi ha dia de l’home, però aquest dissabte és el dia del pare i trobo just dedicar també una entrada als homes que escriuen el que llegeixo. I en llegeixo molts, d’homes. Que vulgui reivindicar el paper de la dona no vol dir que m’oblidi d’ells. Preneu-vos, doncs, aquesta entrada com a segona minillista per a Sant Jordi.

  • Jo Nesbø, noruec. Sens dubte, és l’autor més llegit i comentat en aquest bloc. La seva capacitat per treure suc d’un policia desastrós que viu al límit de l’alcoholisme és increïble. I pràcticament sempre m’enganxa (el més fluix, Nèmesi). Cal destacar les traduccions impecables al català i la bonica edició de Proa, que ha aconseguit donar entitat pròpia a les portades de la sèrie.
  • Colm Tóibín, irlandès. El tinc al meu Top 5, tot i que només li he llegit dos llibres: BrooklynNora Webster. Aquest últim ja el podeu comprar en català amb traducció de Maria Rosich, i és un candidat ferm per a les meves recomanacions de Sant Jordi. En tots dos llibres les protagonistes són dones, i és curiós veure què bé que les dibuixa Tóibín. També pot ser interessant Homenatge a Barcelona, que va escriure arran de la seva estada de tres anys a la nostra ciutat. Sembla que l’autor manté vincles amb el nostre país i fins i tot parla català (aquí el teniu en una entrevista).
  • Gerbrand Bakker, neerlandès. Un narrador d’històries punyents, sempre amb un punt de tristor, que t’explica poc perquè pensis molt. Les seves històries se solen situar en llocs allunyats de la gran ciutat, on el silenci és el rei. En català ja tenim tres dels seus llibres. Tots tres són bons, però destaco especialment A dalt tot està tranquil i Les pereres fan la flor blanca (aquest es va publicar el setembre de 2015).
  • Yu Hua, xinès. Si Mo Yan i Gao Xingjian tenen un premi Nobel, Yu Hua n’hauria de tenir dos. Aquest autor té una capacitat camaleònica per posar-se en la pell de personatges totalment diferents i fer-nos arribar les seves històries. Brothers, la seva obra més monumental, no té res a veure amb The seventh day, Vivir o El passat i els càstigs. Us recomano especialment aquests dos últims. Segurament, és l’autor que més llegeixo després d’en Jo Nesbø.
  • Yan Lianke, xinès. És un altre dels meus autors de capçalera. Aquest autor, al contrari de Yu Hua, sol centrar les seves històries en entorns rurals que recorden on ell va créixer. No és candidat al Nobel (encara), però el seu Les quatre livres (també s’ha publicat en anglès) és candidat al Man Booker International Prize 2016. És un bon llibre, però si podeu llegir en francès us recomano que ataqueu Les jours, les mois, les anées i Les Croniques de Zhalie.
  • Mia Couto, moçambiquès. Un descobriment (per a mi) de fa un parell d’anys. Un autor blanc que parla de l’Àfrica negra. Li he llegit Jerusalem, magnífic, i ja tinc al prestatge de “pendents” La confessió de la lleona. L’extracte que n’he llegit fa molt bona pinta.
  • Jonathan Franzen, americà. Em va enamorar amb The corrections (també el tenim en català) i, especialment, amb els seus personatges femenins absolutament histèrics i delirants. Crec que aquesta és la seva millor obra, i algunes de les que li he llegit després no m’han agradat gaire (Strong motionLlibertat), tot i que amb Purity (Puresa) m’he reconciliat amb ell. És un gran llibre, i conté un dels elements que millor fa servir Franzen: les converses telefòniques. Proveu-lo, ja veureu com tinc raó.
  • Orhan Pamuk, turc. Premi Nobel del 2006, especialista a retratar Turquia. Cevdet Bey e hijos és un llibre fantàstic, i també ho és Neu. A la meva llista de pendents hi tinc Una sensación extraña, amb una fantàstica edició de Random House, tot i que segurament me’l llegiré amb el Kindle: pesa molt. També és candidat al Man Booker International Prize 2016.
  • Joël Dicker, suís. Aquest noi és la sorpresa. Em vaig resistir molt a llegir el seu La veritat sobre el cas Harry Quebert, però he acabat claudicant davant la intel·ligència que demostra en aquest llibre organitzant-lo amb una estructura original i sorpresa final. Tinc pendent Le livre des Baltimore (que cars són els llibres electrònics en francès!).
  • Kim Leine, danès. La seva història és peculiar: infermer de professió, va viure a Groenlàndia (recordem que depèn de Dinamarca) i en els dos llibres que tenim traduïts al castellà ens explica cosse d’aquest lloc tan inhòspit. Quins són? Tunu i El fiordo de la eternidad. Estic pendent que algú tradueixi més coses d’ell, o que jo aprengui prou danès per llegir-me-les… a veure què passa abans.
  • Jaume Cabré. Igual que a la llista de dones, tanco amb un tros d’autor que, per a mi, podria ser candidat al premi Nobel. Trobo que Jo confesso no és la seva millor obra: hi ha alguna cosa que grinyola, sobretot quan diu que el personatge parla tants idiomes. Però admeto que ha tingut molt bones crítiques. La que sí que està molt bé és Senyoria, un retrat magnífic de la Barcelona posterior al desastre de 1714. Pel que fa a Les veus del Pamano, és magistral i brutal a l’hora. La seva millor obra. Un dels millors llibres que he llegit mai i que tots hauríem de llegir perquè la Guerra civil i la postguerra comencen a quedar lluny i hi ha coses que no hem d’oblidar.

Tots són grans autors, i segur que n’hi ha més. Quins us agraden a vosaltres? Vinga, deixeu un comentari!