Sí. Això és, bàsicament, el que he trobat a Kitchens of the Great Midwest, un suposat gran èxit als Estats Units. Ja n’havia “sentit parlar” a Twitter, i quan vaig anar a la Fira de Frankfurt me’l van recomanar com una gran cosa. I, bé, oh well…

L’argument principal, en teoria, és el de la vida d’una noia òrfena que hereta les habilitats culinàries del seu pare difunt. No coneix sa mare, que els havia abandonat a ella i a son pare un parell de mesos abans que el pare morís. Total, que jo m’esperava alguna cosa del tipus aventures de Marco buscant a sa mare, amenitzat amb el tema culinari de fons. I què m’he trobat? Doncs una història ben bé al contrari: la part central l’ocupa la cuina i l’èxit de la noia, i el retrobament amb la mare [ATENCIÓ SPOILER] no s’arriba a produir. Oooh.

Però no acaba aquí, la cosa. L’autor, en J. Ryan Stradal, ens “regala” pàgines i més pàgines plenes de referències als tomàquets i al blat de moro: aquesta espècie és més bona, l’altra està al punt, oh, mira, aquest blat de moro tan blanc i sucós… blablablabla. Una colla d’esnobs parlant de menjar. Ara em miro el tomàquet de sucar pa amb una mica de por i tot. I no penso menjar blat de moro en molt de temps!

I per això li he posat dues estrelles (sobre cinc). Bé, no és ben be així. N’hi he posat dues perquè resulta que el llibre és bonic de collons, té una tipografia fantàstica i una distribució en capítols, receptes i paràgrafs força original. Si no fos per això, segurament n’hi hauria posat una. A Goodreads li donen un 3,78 sobre 5. Ves a saber, potser als americans això els agrada… sobre gustos…

En resum: si no voleu saber quantes espècies “tradicionals” de tomàquets hi ha als Estats Units, us el podeu estalviar.