Etiqueta: literatura americana

East of Eden, magnífic Steinbeck

On Per sifuroIn 4 estrellesDeixa un comentari

Steinbeck és tan bo que no necessita ni el nom. Sí, també hi ajuda que no es diu Smith i que d’Steinbeck només n’hi ha un. Però és que ja porto dos dels seus llibres i entrar-hi és com… com… com entrar en una pel·lícula lenta però molt agradable. Fa un temps em vaig llegir The grapes of wrath (El raïm de la ira), que és absolutament brutal i molt, molt recomanable, i ara m’he enfrontat a les 700 pàgines i escaig de East of Eden, un altre llibre que ens porta l’Amèrica més autèntica i rural.

En aquesta ocasió, Steinbeck ens porta la història d’un teixit de gent. Sí, dic un teixit perquè no són una única família, ni un poble, ni un grup ben trabat. Es tracta de diversa gent que, per un motiu o un altre, emigren a California. D’una banda, tenim els Hamilton, una família procedent d’Irlanda, amb molts fills (9, si no m’he descomptat), un dels quals és la mare de l’autor. D’altra banda, tenim els Trask, una família de l’est dels Estats Units, part de la qual emigra cap a l’estat daurat.

El que fa Steinbeck és presentar-nos breument la història de Califòrnia des de temps antics. L’explicació és magnífica, gairebé poètica, i m’ha transportat a aquella terra tan llunyana amb una dolçor infinita. A continuació, ens presenta els Hamilton i ens situa en l’entorn: la terra és pobra, la casa és feta sobre la marxa, tenen tants fills… I quan et penses que la cosa ja està encarrilada i que es limitarà a explicar la història de la seva mare, pam! Ens fot un calbot i ens porta l’Adam Trask i la seva família. Així, doncs, volem a la Costa Est i veiem com van les coses per allà (aquí hi ha més moviment, ja ho veureu). I quan ho té tot a punt, inicia el teixit.

Un teixit, una trena… en podeu dir com vulgueu. El fet és que, un cop fetes les presentacions (que són uns quants capítols), l’autor va intercalant les històries fins que les fa convergir mitjançant l’amistat entre el patriarca Hamilton i l’Adam, que serà el pal de paller de tot plegat.

Califòrnia, sempre Califòrnia

Igual que a The Grapes of Wrath, l’entorn té un paper especial. En aquest cas, tenim Califòrnia a tocar dels dits: sembla que hàgim de poder passar la mà pels cereals ben rossos a l’estiu. Gairebé diria que m’ha recordat la meravellosa trilogia que Kent Haruf dedica al poble imaginari de Holt: espais oberts, narració tranquil·la i històries del dia a dia.

Espereu: narració tranquil·la? Sí, en general sí. Les coses passen seguint el ritme de les estacions, les converses plàcides entre veïns… però clar, són 700 pàgines i no pots fer-ho massa tranquil o la gent s’hi adorm! Així, doncs, el que fa Steinbeck és combinar aquesta placidesa amb alguns passatges més tensos i intrigues. I en sap un munt: quan et penses que la cosa comença a decaure, et fa un gir argumental o passa a una altra part de la trena que comentava més amunt i et deixa amb un pam de nassos. T’has de resituar i seguir llegint: no et deixa opció. Sí, en algun punt em vaig cansar, però va ser molt poques vegades i és un llibre que va guanyant intensitat a mida que avança.

En resum, Steinbeck no és Nobel per res, i aquest és un llibre molt atractiu al qual li dono 4 estrelles ben bones. Si el llegiu amb el Google Maps al costat, estareu a la glòria!

Crossroads, Cruïlles… Franzen!

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

Van passant els dies i no m’hi acabo de posar, però és que llibres com Crossroads (Cruïlles) són un gust de llegir… i costen de comentar. A les seves 592 pàgines hi cap una comunitat sencera, als anys 70, vista a través dels ulls de la família Hildebrandt. Per postres, he llegit dos grans llibres (i llargs) pràcticament darrere d’aquest, el Tirant i East of Eden, tots dos mereixedors de bones entrades, i no sabia ni per quin començar.

No hi trobareu grans intrigues, a Crossroads, no és una història trepidant. És el dia a dia d’una família, i Franzen va teixint les relacions entre ells i el seu entorn a poc a poc, com l’aranya que va treballant amb paciència i espera el millor moment per activar-se. Aquest volum és el primer d’una trilogia, o sigui que, en el fons, podem pensar que tanta preparació serveix per presentar-nos els personatges i anar introduint-nos en la situació, com si féssim l’escalfament per als altres dos volums.

Què hi trobareu?

D’una banda, hi trobareu els membres de la família protagonista:

  • En Russ: pastor caigut en desgràcia en una església de Chicago; ronda els 50 i està en plena crisi personal i matrimonial.
  • La Marion: la seva dona, també en crisi existencial i, igual que el seu marit, plantejant-se si ha de separar-se o no. Qui pitjarà el botó vermell???
  • En Clem: el fill gran, en edat universitària i plantejant-se el futur amb opcions molt radicals.
  • La Becky: la segona de la família; centre d’atenció a l’institut i a punt de passar pantalla.
  • En Perry: petit traficant de marihuana, encara va a l’institut.
  • En Judson: el petit de la casa, passa pràcticament desapercebut durant el llibre (segurament tindrà més protagonisme en els següents).

La veritat és que tots són molt reals, tots amb problemes personals i dubtes. Podríem ser nosaltres. De fet, diria que això es descriu d’una manera tan real i propera que pràcticament oblides que està passant durant el nadal de 1971.

D’altra banda, tenim un teló de fons on l’autor retrata la societat del moment. Apareixen amb més o menys intensitat temes com la guerra del Vietnam, la relació amb els indis americans o el racisme (enfocat més aviat com a classisme).

Tot això està descrit amb la minuciositat i la precisió habituals de Franzen, especialista a disseccionar les relacions de la família americana (ja ho va fer a la genial The Corrections, que també podeu llegir en català com a Les correccions). No sé quin dels personatges té una angoixa existencial més gran (bé, sí, al final del llibre queda clar), però tots aconsegueixen portar-te al seu racó, ensenyar-te com és la seva vida.

És una lectura exigent, almenys en anglès, ja l’estil l’autor no escriu pensant en fer la vida fàcil a l’audiència (i jo que ho agraeixo: és una lectura estimulant). Tan aviat tenim frases llargues i complexes com breus i al punt. El vocabulari és d’un nivell mitjà tirant a alt. En aquest sentit, diria que em recorda Colson Whitehead, que té un estil envolvent que t’arrossega i et fa avançar com un tsunami, dominant-te amb la força de la seva narrativa. No, aquests autors no tenen res a veure amb les historietes senzilletes per passar el temps: amb ells sempre aprens alguna cosa, sigui d’història contemporània o de vocabulari.

En resum, un 4 estrelles tirant a 5, absolutament recomanable i que m’ha deixat amb ganes de llegir el segon volum de la trilogia. Visca Franzen!

El vincle més fort, de Kent Haruf

On Per sifuroIn 4 estrelles1 comentari

[Extret del meu perfil d’Instagram, @lilladeserta.]

Idaho, d’Emily Ruskovich

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

Tanquem aquest agost tan estrany amb Idaho, d’Emily Ruskovich, que publica l’editorial Les Hores a principis de setembre. És un llibre que ens porta a les grans extensions de l’estat que dona nom al títol i que ens explica tot de coses que tenen l’arrel en aquest fet:

“Un dia calorós d’agost, una família condueix fins a una clariana de la muntanya per recollir llenya de bedoll. La mare, la Jenny, és l’encarregada de tallar les branques petites amb una destral. En Wade, el pare, en fa l’apilament. Les dues filles, la June i la May, de nou i sis anys, beuen llimonada, fan fora les mosques, es fan la guitza i canten fragments de cançons mentre passa el temps. Però aleshores té lloc un fet impactant i totalment inesperat, un acte tan extrem que dispersarà la família en totes direccions.”

[Text de l’editorial]
idaho ruskovich

Però no em podia ni imaginar quin seria aquest “fet impactant”, ni per què havia passat. Perquè, com amb totes les coses, a part de veure què passa volem saber per què passa. I us costarà de trobar-ho, perquè Ruskovich no ens ho explica tot a la primera de canvi, no.

Així, doncs, veureu com evoluciona la història d’en Wade i la seva primera dona, la Jenny, que tenen dues filles. Sabreu d’on venen, a què es dediquen i què passa aquell dia fatídic. I ho veureu tot des de diversos punts de vista: el de l’Ann (la segona dona d’en Wade), les filles, la Jenny… és un llibre que es fa llegir.

He de dir que “es fa llegir”, però d’una manera estranya. No és un llibre de grans accions (no és una novel·la policíaca, per entendre’ns), sinó que tot va fluint al seu ritme. Tot i així, quan t’asseus a llegir-lo, no pots deixar-lo anar i necessites llegir més, i més ràpid, i veure què passa, i veure per què passa, i saber qui és la June, i…

Diria que, en certa manera, m’ha recordat els llibres que Kent Haruf situa a Holt i que ja hem comentat en altres ocasions: grans planes, calor, fred, la gent que fa el seu dia a dia… és una història en què passa aparentment poca cosa però que, en realitat, ens dona molta informació. Jo voldria destacar una cosa que potser a altra gent no li crida tant l’atenció: la malaltia d’en Wade. És una malaltia degenerativa que l’anirà desdibuixant, una mica com a Elizabeth is missing, que vam comentar fa molt de temps. Sí, estava molt interessada a descobrir què havia passat per destruir la família, però el cas d’en Wade m’ha semblat molt interessant.

Tanco l’entrada dient que aquest llibre, com he dit al principi, el publica l’editorial Les hores. Trobo molt encertada la tria que fan. Com és lògic, hi ha llibres que m’agraden més i llibres que m’agraden menys, però en general hi connecto bastant. En aquesta ocasió, han tornat a comptar amb Àfrica Rubiés Mirabet, que també va traduir La veïna del costat, un llibre que també us recomano que us llegiu!

En tot cas, Idaho serà aviat a les llibreries i és una lectura molt recomanable per a aquests dies de finals d’estiu, sense una calor excessiva…

La Benedicció de Kent Haruf

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres5 comentaris
benedicció

Després de Cançó de la plana i de Capvespre, arriba la Benedicció de Kent Haruf. El tancament d’unes històries que passen a Holt, un poblet imaginari de Colorado que, tot i així, intento situar en el mapa. El colofó grandiós a una trilogia que hauria volgut que fos una sèrie molt més llarga.

Perquè l’única cosa que li puc recriminar a Kent Haruf és que ens hagi deixat sense poder continuar mirant les vides dels habitants de Holt. La resta és perfecta. Vam començar el fil amb Cançó de la plana, una novel·la inicial en què coneixíem els personatges que ens havien d’acompanyar. Tendra, suau. Vam seguir amb Capvespre, on manteníem el contacte amb alguns dels personatges de la primera part, que havien crescut i evolucionat, i en perdíem algun. Aquest segon episodi era més intens que el primer, per al meu gust.

I així arribem a Benedicció, el tercer en discòrdia, que ens porta la mort. No hi ha res tan definitiu com això, oi?

Benedicció o «el sentit d’un final»

La història està clarament delimitada en el temps, ja que transcorre durant un estiu. En Dad s’està morint, i el que veurem és la vida d’alguns veïns des de la perspectiva d’aquesta vida que s’apaga. No, més ben dit, veurem com els veïns fan la seva mentre s’acomiaden d’en Dad i ajuden la seva dona.

Cases baixes, com les de la portada del llibre. Grogues, vermelles… el cotxe que avança per la carretera plena de pols, la nena que va en bicicleta, les dones que l’acompanyen i que viuen fora del poble, en un ranxo com el dels germans McPheron (si no sabeu qui són, mireu-vos els dos primers llibres de trilogia). La lectura d’aquest llibre, igual que la dels dos anteriors, és pausada i ve acompanyada de la llum del sol sobre els camps de blat. Espais amplis. Un goig de llibre.

Haruf aconsegueix que t’impliquis en les vides dels personatges fins al punt que quan arriba la mort no pots no sentir-ho. Llàgrimes avall. Veure com la gent que t’estimes van a menys, com es redueixen fins a ser com ocellets. La sensació de pèrdua quan tot ha acabat. Magistral.

I magistral, també, és el disseny del llibre-objecte. La imatge de la portada ja us fa entrar directes a Holt. No em cansaré de dir que els llibres d’Edicions del Periscopi són petites obres d’art que tinc de gust als meus prestatges. La traducció també s’intueix perfecta, amb Marta Pera Cucurell. I la tria, l’ull clínic amb què Aniol Rafel tria els llibres, és una cosa totalment inaudita. Enhorabona a tots els implicats.

Com ja us podeu pensar, aquest llibre va de dret a la meva llista de recomanacions de Sant Jordi per a aquest any, juntament amb els dos anteriors de la trilogia. D’aquí a uns dies us passaré la llista completa.