L’Amèrica sense llei

The-Harder-They-Come-TC-BoyleSeguint en la línia de A Book of American Martyrs, del qual hem parlat fa poc, us volia comentar una altra obra que parla de “l’altra amèrica”: The Harder They Come, de Thomas Coraghessan Boyle, més citat com a T. C. Boyle. En aquest llibre trobarem personatges que estan, com es diu vulgarment “un poco pallà”.

El primer d’aquests personatges és la Sara, una dona de quaranta i pico que viu sola amb el gos, es dedica a ferrar cavalls i no es corda el cinturó del cotxe perquè diu que és una limitació de la llei. I, és clar, quan la policia la troba en circulació per la carretera sense anar cordada, la detenen i envien el gos a la gossera. Atenció, perquè a partir d’aquí la cosa només fa que millorar. Perquè… si t’envien el gos a la gossera, què has de fer? Pagar la multa? Nooooo…. és millor entrar-hi d’amagat i rescatar el gos, tot plegat amb la col·laboració d’un paio que no hi és tot i sense tenir en compte que a la gossera hi ha càmeres i que, evidentment, t’han filmat. Com us podeu imaginar, la Sara no només està en contra del cinturó del cotxe, sinó que tampoc li agraden els comunistes (diu que la NPR és comunista!), es extremadament de dretes, no vol pagar impostos a l’estat i ho treballa tot en negre, està en contra dels drets dels immigrants… i aneu comptant.

Però la cosa no s’acaba aquí, perquè resulta que l’Adam, el que l’ajuda a recuperar el gos, és un noi que té alguna mena de problema mental que és una combinació d’alguna disfunció diguem-ne “d’origen” i d’un ús exagerat de drogues. Només cal que llegiu l’escena en què, amb una escopeta a la mà, es pensa que veu tot de xinesos que l’apunten. Per rematar-ho, l’Adam té una plantació de marihuana oculta al bosc i es dedica a fer petits tripijocs amb un col·lega.

Què en pot sortir, de la relació que inicien aquests dos personatges? Poca cosa de bo, ja ho deveu veure a venir, i els desenllaç està a l’altura dels personatges. Afegiu-hi els pares de l’Adam, dos jubilats que volien una vida plàcida que, davant la situació a què els aboca el fill, no tindran. Malentesos familiars, problemes amb la llei, relacions de parella estranyes… tot això i molt més a The Harder They Come, un llibre que, a més, us portarà a passeig pel nord de Califòrnia, la zona menys poblada. Llegiu el llibre amb Google Maps, si voleu acabar de treure-li tot el suc.

Au, no us perdeu la propera entrada, que serà sobre un llibre publicat en català. 🙂

 

Els bons, els martirs, la J. C. Oates

book-american-martyrs-oatesNo m’havia llegit res de la Joyce Carol Oates, i en tenia ganes. O sigui que quan em va caure a les mans el totxo que és A Book of American Martyrs no m’ho vaig pensar gaire. Si vosaltres no teniu aquesta urgència, us recomano que us el llegiu en format electrònic, que pesarà força menys i serà més fàcil de manejar.

Bé, tornem al tema. El llibre arrenca amb l’explicació en boca de Luther Dunphy sobre com arriba a assassinar Gus Vorhees. Qui són cadascun?

En Dunphy forma part del que podríem dir “l’Amèrica profunda“, aquella on la gent creu molt en Déu i es passeja amb pistoles a sobre, on la teva evolució vital està marcada per la família en què neixes, i on l’ascensor social, simplement, no existeix. I tu ets a la planta baixa. Dunphy té una vida mediocre amb una feina normaleta, com a reparador de teulades, que va heretar del seu pare. Té quatre fills i va cada diumenge a missa, i en un moment donat es radicalitza i adopta posicions severes contra el dret a l’avortament i decideix afegir-se a un grup, l’Exèrcit de Crist, que només de veure el nom ja veieu que no es dedica a fer menjars per a desvalguts, oi?

Per altra banda, Vorhees és un ginecòleg que treballa en centres d’atenció a dones donant-los assessorament pel que fa a la seva vida sexual i sobre els embarassos. I els avortaments: en fa, i forces. Per la mena de feina que fa, ha de canviar de ciutat de tant en tant, i arrossega la seva família en la majoria de casos. Dona i fills (tres) no poden acabar de fer arrels enlloc, i al final el matrimoni s’acaba separant.

El fet és que Dunphy mata Vorhees i, és clar, el jutgen. Durant el llibre viurem aquest procés, la sentència a mort i els successius ajornaments i la vida que fan les famílies per mirar de superar-ho. L’autora se centra especialment en les dues noies, les segones filles de cada família, que evolucionen de manera diferent (l’una es fa boxadora i l’altra, investigadora universitària), però que tenen punts en comú, com ara el desarrelament escolar, els problemes per desenvolupar una vida afectiva plena, etc. A través d’elles veurem també aquestes dues Amèriques, tan diferents l’una de l’altra, i com xoquen i s’enfronten en molts casos. En tot cas, és un llibre que val molt, molt, la pena.

Sodoma, Gomorra… San Francisco??!!

tales-of-the-cityAvui parlem de Tales of the City, d’Armistead Maupin. Aquest és el primer volum d’una sèrie de llibres (9, poca broma!), que parlen sobre San Francisco i sobre un grup de gent que hi viu i… el viu, també. En origen, es va publicar per capítols al San Francisco Chronicle.

En aquest llibre, l’autor ens parla d’una noia, la Mary Ann, que és de Cleveland (Ohio) i ha decidit anar a viure a San Francisco. Troba feina en una empresa i veiem amb qui es relaciona: un ventall molt ampli de personatges atípics que, a més de treballar, tenen una vida social nocturna moooolt activa en un entorn en què sembla que la llibertat sexual sembla a l’ordre del dia. Tot se centra al número 28 de Barbary Lane, on els personatges principals viuen de lloguer sota l’atenta mirada de l’Anna Madrigal, la propietària del bloc.

El llibre se situa a la dècada de 1970, i la majoria dels personatges viuen a la zona que avui dia anomenen North Beach a San Francisco, tot i que els més adinerats viuen a Telegraph Hill. Si us preneu la molèstia, podreu trobar-hi noms de carrers i situar-vos amb el Google Maps, una experiència que ja us he explicat alguna altra vegada i que val molt la pena. En el meu cas, a més, aquest estiu hi hem estat de vacances, o sigui que em feia una gràcia especial situar la novel·la en l’entorn físic de la ciutat.

Dit això, la novel·la transcorre entre hores de feina amb un cap llicenciós i hores de diversió amb els amics, amb una presència important de la comunitat gai, que podem veure especialment reflectida en el Michael, gai promiscu i aficionat a vestir-se amb disfresses. Sí, ja sabem que això només representa una part d’aquest col·lectiu, però és el que més apareix a la novel·la.

Per a mi, llegida 40 anys després de ser escrita i sense estar immergida en la cultura original, no deixa de ser una novel·leta menor, un divertimento que no va més enllà d’una lectura d’estiu. És possible, però, que llegida en el moment en què es va publicar i coneixent bé els referents que hi surten, la història tingui molt més interès.

Whitehead i el camí de la llibertat

underground_whiteheadQuin tros de llibre, senyors, quin tros de llibre. Colson Whitehead ens regala una història plena d’emoció a The underground railroad, un llibre que ens explica la història de la Cora, una esclava negra de Georgia, que s’escapa de la seva plantació fent servir una xarxa ferroviària imaginària que, en realitat, és un reflex de la xarxa de camins i cases segures que tenia el mateix nom que el títol del llibre.

Havíeu sentit a parlar mai, d’això? Jo no. I em sap greu no haver-ho descobert fins ara, ja que trobo que és un concepte molt interessant: rutes que els abolicionistes i els seus al·liats protegien i vigilaven per tal de donar ajuda als esclaus que fugien dels seus amos. Això és real. Ho trobareu explicat en diversos llocs, i a la Wikipèdia en teniu una explicació abreujada.

Però l’autor no és queda aquí. Partint d’una base històrica que reflecteix la situació esclavista a mitjans del segle XIX, Whitehead ens passeja per diversos estats en què  la situació dels negres -esclaus o no- varia notablement. I aquí és on combina fets reals amb invencions que ens costarà molt de saber en quina banda de la línia cauen. Com dèiem més amunt, l’underground railroad existia, tot i que no era una xarxa ferroviària real. No he pogut documetar el que apareix com a Freedom Trail, que al llibre és un camí al llarg del qual pengen els negres que troben a Carolina del Nord, i tampoc he pogut assegurar-me de la veracitat del que expliquen sobre la seva estada a Virgínia. D’altra banda, però, sí que hi ha coses que són autèntiques, com l’esment que fa a la rebel·lió de Southampton i al cabdill d’aquest grup de gent, en Turner.

En tot cas, es tracta d’un llibre que ha tingut una gran rebuda al seu país, els Estats Units, on ha rebut el National Book Award, i que ens obrirà els ulls sobre un tema que, a nosaltres, aparentment, ens queda lluny. És una història dura, però enriquidora, i m’ha recordat vagament el Song of Solomon de Toni Morrisson, que em va agradar molt. Si us llegiu The underground railroad viatjareu des del sud més esclavista al nord, i sabreu on és la mare de la Cora: creieu-me, tindreu ganes de saber-ho des de la pàgina 20.

També voldria dir que si el llibre t’atrapa des de la pàgina 1 no és només pel tema, sinó perquè està escrit de tal manera que costa deixar una pàgina a mitges, i això és mèrit de l’autor. Potser l’haurem de seguir, d’ara endavant.

Per acabar, us diré que aviat podreu llegir-lo en català. Sí, en català. Als qui, com jo, sou seguidors d’Edicions del Periscopi, no us sorprendrà que us digui que són ells qui ens posarà aquest llibre a les mans, segurament al setembre, amb un traductor de solvència contrastada. O sigui que ja us el podeu posar a la llista i, mentrestant, podeu llegir algun dels títols que han publicat i que hem comentat en aquest blog. Només cal que cerqueu “Periscopi” a la capseta de dalt a la dreta.

 

Hey, Jude!

a-little-lifeEls Beatles ja li ho van intentar fer entendre, però el Jude de A little life és de lu més negatiu que m’he tirar en cara. I no m’estranya, perquè la veritat és que ha tingut el que se’n pot dir una “vida de merda”, parlant en plata.

La història que ens explica la Hanya Yanagihara en un dels llibres finalistes del Man Booker Prize 2015, A little life, ens mostra la vida d’en Jude St Francis i els seus millors tres amics de la universitat. Tot i que estudien coses molt diferents (dret, arquitectura, belles arts, interpretació) són companys d’habitació i mantenen l’amistat fins al final.

Ara bé, el protagonista central és en Jude, de qui sabem ben poques coses, que anem coneixent a mida que avança la història. Per què camina malament? Què són aquests atacs que té? Quina família té? L’autora de seguida ens presenta l’entorn dels altres tres, en JB, en Malcolm i en Willem, però el que envolta en Jude ens ho va donant a miquetes durant les més de 700 pàgines del llibre.

Sí, 700 pàgines en anglès. 1.040 en castellà. I és curiós, perquè hi ha estones que voldries que no s’acabés mai, mentre que en altres moments penses que li sobren pàgines. No sé, és un llibre que desperta sentiments contradictoris. Per una banda, trobo que l’autora domina el ritme narratiu d’una manera magistral, però per l’altra banda em sobta i trobo poc natural que absolutament tots els personatges que surten al llibre siguin uns professionals fantàstics a qui agrada la seva feina i que estan tirant a folrats de calers. Vaja, com diuen a El Periódico: “También provoca cierta desconfianza que los cuatro protagonistas alcancen el éxito casi por obligación”. En resum: li hauria pogut donar el nom de Los ricos también lloran.

Com deia més amunt, aquest llibre va ser finalista del Man Booker Prize 2015, un certamen que m’agrada seguir perquè els finalistes solen tenir molt bona qualitat. No obstant això, trobo que en aquesta ocasió aquest llibre no és un competidor a l’altura d’altres obres seleccionades, com ara les que us indico tot seguit:

No em malinterpreteu: és un bon llibre, una història realment commovedora, que a estones fa plorar i tot. A estones, però, la cosa s’ensucra massa i entra en un bucle rotllo Corín Tellado una mica enganxós. Una altra cosa que no m’ha funcionat és el pas dels anys. No hi ha hagut manera de veure en Jude com a un home de 50 anys. Per a mi sempre en tindrà 30 i pocs…

En fi, un llibre que està molt bé, però que li falta alguna cosa. Demà dia 15 surt a la venda. Un consell: compreu-vos-el en format electrònic!

I, ara que ja sabem quins són els finalistes del Man Booker 2016 fem apostes sobre qui guanyarà?