Franzen i la puresa

Franzen_puresaHem rentat la cara al bloc. Ara és encara més blanc, amb la lletra una mica més grossa, i amb una foto preciosa que, tot i que no és d’una illa deserta, dóna una imatge de pau i tranquil·litat que em va convèncer.

I encetem aquesta nova etapa amb Purity/Puresa, de Jonathan Franzen, que comença amb una de les converses telefòniques de ritme frenètic que em van fer fan d’aquest autor a The Corrections. Conversa entre mare i filla, és clar. Sempre hi ha una mare. Sempre és una histèrica, o un “bitxo raro” o alguna cosa pitjor. He arribat a la conclusió que Franzen té algun problema amb la figura de “la mare”.

I, fins aquí, el llibre que jo m’esperava. Puresa no és The Corrections i, afortunadament, tampoc és Freedom ni Strong Motion (molt fluixes, aquestes dues). Puresa és un senyor llibre que no s’està de res, amb set blocs que toquen temes i personatges diferents. Hi ha moments que, com deia més amunt, reprodueixen relacions entre mares i fills que recorden a les de The Corrections (és nota gaire, que em va entusiasmar?), mentre que altres són més sòbries, més ordenades, com ara la segona part, “The Republic of Bad Taste”, en què l’autor ens retrata, sense pietat, la difunta Alemanya de l’Est, amb una atenció especial a la caiguda del mur de Berlín. Altres capítols se centren més en la vida dels personatges, però tot i així Franzen troba temps per parlar dels Wikileaks, els personatges estranys que genera la fama i la contraposició entre el periodisme tradicional i els periodistes “no-professionals” que amollen la informació a Internet.

S’ha escrit molt sobre aquest llibre. Tant en Jordi Nopca com en Pere Antoni Pons ens n’han parlat al diari Ara. Estic d’acord amb el que diuen, i us recomano que us els llegiu perquè ho claven. Ara bé, jo voldria afegir-hi un tema que ja he comentat més amunt: les mares. Aquest llibre està ple de mares que, d’una manera o altra, marquen els seus fills. L’Anabel és la número 1 (com diu en Nopca, “és una torturadora psicològica de primer nivell”) i arriba a posar-nos nerviosos amb les seves manies i paranoies (jo l’hauria escanyat, en algun moment). Però no ens podem oblidar de l’estricta Clelia (mare d’en Tom), ni de la seva mare opressora, ni de la mare de l’Andreas Wolf, que té una relació d’amor-odi amb el seu fill. Totes apareixen amb força i ocupen una bona part del llibre.

Jo me llegit el llibre en anglès, però també s’ha publicat en català i en castellà. La traducció al català és de Ferran Ràfols, un professional de solvència contrastada que ja he llegit en altres traduccions, i la trobareu a Empúries Narrativa. No us espereu a Sant Jordi. Compreu-lo JA.

 

Advertisements

3 respostes a “Franzen i la puresa

  1. Retroenllaç: Ells també escriuen – L'illa deserta

  2. Retroenllaç: Une famille explosive – Caràcter xinès

  3. Retroenllaç: Venim del nord, venim del sud… – L'illa deserta

I a tu, què et sembla?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s