M’he llegit L’integrista reticent, de Mohsin Hamid, traduït per Carles Miró i publicat per Edicions del Periscopi. Jo m’havia llegit Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent i m’esperava una cosa similar. Però no. Com fer-se ric abunda en llum i colors, i el protagonista és un espavilat que ens fa somriure fins i tot en situacions patètiques.

L’integrista reticent, en canvi, és una història trista, fosca, que ens parla d’algú que havia aconseguit integrar-se en una altra cultura i aconseguir l’èxit professional més esclatant i que, poc a poc, abandona tot aquest món per replegar-se en el seu entorn d’origen, a Lahore, on poc li servirà tot el que ha après a Harvard.

Parlem del món de les finances i les aparences. De viatges en primera classe i de targetes d’empresa. Però parlem també del trencament que es pot produir arran d’un fet que aparentment té poca relació amb nosaltres però que ens acaba afectant.

L’atemptat de l’11S. Qui no n’ha vist les imatges? Qui no va pensar que era una pel·lícula? El coloso en llamas? Qui no va sorprendre’s que una cosa així fos possible? La precisió, la planificació, la sang freda… I el nostre protagonista, davant del drama humà, sent alguna cosa més: una espècie de sentiment de justícia divina, de compensació per totes les accions que els Estats Units duen a terme arreu del món en defensa de l’ordre establert.

A partir d’aquí, en Changez canvia i comença el replegament que comentàvem més amunt. Un temps després ens el trobem a Lahore, parlant tranquil·lament amb un desconegut i explicant-li tota la seva història. I aquest és, precisament, el seu error. Un error que, per a mi, és clau per fer que la història s’enlairi a pocs minuts del final i aconsegueixi fer-nos acabar la lectura amb un petit sotrac.