Canteu esperits canteu: l’odissea de Jesmyn Ward

canteu esperits canteu

Canteu esperits canteu és una història aparentment senzilla que toca diversos temes. Jesmyn Ward ens acosta a una família desestructurada, amb el pare a la presó, la mare drogoaddicta i poc preocupada pels nens, uns nens que queden bàsicament sota la vigilància de l’avi.

Al principi, veiem que la mare i els nens viuen a la casa dels avis. L’àvia està malalta, al llit, i l’avi fa el que pot per cuidar-la a ella i suplir la seva filla, la mare dels nens, que no atén gaire en Jojo i la Layla, els seus fills.

La cosa s’activa quan reben una trucada de la presó estatal: el pare ja surt de la presió i, per tant, l’han d’anar a buscar. La mare, la Leonie, el vol anar a busca en cotxe amb els nens, i a partir d’aquí és quan veiem temes. Repassem-los.

Què trobem a Canteu els esperits canteu?

Els nens són conscients que la mare no és de gaire ajuda. Ni tan sols no s’endú menjar per a la petita, tot i que el viatge serà llarg. Per això la petita rebutja sa mare i busca en Jojo quan té un problema. És el seu punt de suport. Així, doncs, veiem com els dos nens es fan costat, veient que sa mare no es preocupa d’ells.

Al mateix temps, però, en aquest viatge la Leonie s’adona que els seus fills no es refien d’ella i que intenten resoldre els seus problemes sense haver de demanar-li res. I es mor de gelos quan veu que la Layla, directament, la rebutja. No li vol pujar a coll, no vol que la consoli. «Jojo, Jojo», diu sense parar. I ella es veu incapaç ni que sigui de preocupar-se d’ella quan no es troba bé durant el viatge.

Un altre aspecte que veiem és la droga. La preocupació per consumir. I també els negocis a petita escala i tripijocs que els hi estan a punt de costar una detenció.

I la necessitat. La necessitat que la Leonie té d’estar amb en Michael, la seva parella. Sense ningú més. Ni nens, ni pares ni res. La seva proritat, ara que l’ha recuperat, és el seu home, i això fa que es despreocupi de la resta.

Finalment, ens trobem el Pa, l’avi. Ell és el pal de paller d’aquesta història. El que cuida l’àvia agonitzant, el que es preocupa dels nens, el que deixa que la seva filla visqui amb ells, a casa seva. El que introdueix la història que ens portarà els esperits.

I els esperits?

No espereu que apareguin a la primera pàgina, no. Ara bé, els trobareu més endavant. A mi m’ha frapat més la part de la relació (o no relació) entre mare i fills, però és veritat que els esperits hi tenen un paper destacat, sobretot perquè també ens permeten tornar enrere i veure un últim tema: la injustícia contra els negres a mitjans del segle XX. No és tan fort com El ferrocarril subterrani, però alguna cosa hi ha, sí.

Com sempre, una bona tria d’Edicions del Periscopi i una magnífica portada de Tono Crisfòtol. Si voleu saber quines novetats tenen aquesta i altres editorials del panorama català, feu una ullada a la nostra entrada sobre les novetats editorials que ens porta el 2019. I mentre les esperem, si voleu llegir una ressenya molt interessant sobre aquest llibre, feu una ullada a aquesta de la llibreria L’espolsada.

Novetats editorials 2019: agenda de lectura

Sí, gent. Tot just acabem de publicar la llista de recomanacions per a Reis, tant la de literatura xinesa com la de literatura general, i ja tornem a donar-vos la tabarra amb les novetats editorials 2019. Més llistes. O grups. Depèn de com us ho mireu.

Algunes de les novetats ja les heu vist per Internet (Twitter, blogs, etc.), però espero que altres no. A mi m’han sorprès algunes, i sobretot m’ha agradat molt l’amabilitat de les editorials, que han respost les meves preguntes sense dubtar-ho. És més: les editorials amb qui he tingut contacte són molt conscients de la feina del traductor (i altres professionals que participen en el procés editorial) i tenen un tracte exquisit amb els lectors. Lectors com jo, per exemple, que els donem la tabarra l’últim dia de l’any per saber què ens portaran aquest any els nostres Reis editorials particulars.

Bé, després de clavar-vos el rotllo, anem al gra, que és el que us interessa (i a mi també). Com que d’editorials i llibres n’hi ha molts, he volgut investigar què ens portaran les meves editorials favorites. Així mateix, us comento un parell de novetats que es publiquen fora de casa nostra i que podrien ser molt interessants. Goiteu quin bé de déu que ens porta el 2019 (per ordre alfabètic, no de preferència).

Agualusa – Bakker – Benesiu – Gógol – Haruf
James – Masó – Ngugi – Obioma – Smith

Novetats editorials 2019: els detalls

Com us deia més amunt, hi ha tanta cosa per triar que he preferit centrar-me en algunes de les meves editorials de capçalera. Es tracta d’Edicions del Periscopi, Males Herbes i Raig Verd (també en ordre alfabètic). Per què són de capçalera? Això dona per a tota una entrada. De tota manera, puc dir que són editorials fiables, com el metge de capçalera de tota la vida. I són fiables perquè trien autors de qualitat, fan servir traductors de qualitat, reconeixen la feina d’aquests traductors i de la resta de professionals que participen en el procés editorial i publiquen uns llibres molt rebonics que fa gust de tenir a les mans. Anem per parts.

Edicions del Periscopi

novetats editoorials 2019, benedicci´

Després de portar-nos Teoria general de l’oblit, Edicions del Periscopi aquest gener ens portarà La societat dels somiadors involuntaris, també de Jose Eduardo Agualusa. Per altra banda, recupera el Joan Benesiu de Gegants de gel per portar-nos Serem Atlàntida al mes de febrer. Finalment, tancarà la trilogia de Holt de Kent Haruf amb Benedicció, que arribarà al mes de març (serà el meu regal d’aniversari, ja us ho dic ara). Les traduccions d’Agualusa i Haruf són dels sospitosos habituals, Pere Comellas Casanova i Marta Pera Cururell, que ja han demostrat abastament la seva qualitat.

Raig Verd

novetats editorials 2019, juny

El festival de novetats editorials 2019 continua amb Raig Verd, que aquest any ens porta Tardor, d’Ali Smith, de qui ja ha publicat anteriorment altres novel·les. Tardor és el primer volum d’una trilogia d’estacions. I no és broma: arribarà a la tardor.

Per a mi, però, el gran hit de la temporada serà Juny, de Gerbrand Bakker, traduït per Maria Rosich, que arribarà abans: febrer-març (un aaaaaltre regal per a l’aniversari de la nena). Bakker-Rosich és un tàndem que funciona molt bé, fins al punt que és el primer que vaig llegir de Raig Verd i que sempre més m’hi ha fet confiar. Mireu-vos la portada: ja voldria ser-hi a dins, jo. A part d’aquest parell d’autors de ficció, tornarem a tenir Ngugi wa Thiong’o, a qui vaig descobrir amb Somnis en temps de guerra. En aquesta ocasió podrem veure’n un conte il·lustrat per Comotto. Sembla que pot ser de luxe, això.

Males Herbes

I la festa no seria completa sense els meus llibres verds preferits, els de Males Herbes. Aquest any destaca Jordi Masó, autor de La biblioteca fantasma, que em va agradar molt. En aquesta ocasió el llibre es diu «Hivern a Corfú», i ens prometen que ens farà petar de riure. El tindrem disponible a mitjans gener. També hi haurà representació de la generació més veterana de narradors de casa nostra: Joaquim Carbó. Tanco la llista amb un llibre de relats de Nikolai Gógol, Vetllades en un veïnat de Dikanka. Ens anuncien que el traductor és Miquel Cabal Guarro, garantia de qualitat, i podreu llegir-lo al febrer.

I més enllà!

Fins aquí us he parlat d’algunes de les novetats editorials 2019 que es publicaran a casa nostra. N’hi haurà moltes més, és clar, però el blog no dona per a més. No vull acabar, però, sense parlar de dos autors que vaig descobrir gràcies al Man Booker Prize 2015. Es tracta de Marlon James i Chigozie Obioma. James va ser el guanyador d’aquella edició amb l’obra A Brief History of Seven Killings, que també s’ha publicat en castellà. En aquesta ocasió, ens porta una història barreja de ciència ficció i fantàstica que es diu Black Leopard, Red Wolf i que sortirà l’últim dia de febrer.

Per acabar us parlaré de Chigozie Obioma, finalista de la mateixa edició del Man Booker. En aquella ocasió l’obra es deia The Fishermen, i em va agradar moltíssim. Era una història molt tendra, sobre quatre germans, que em sembla que també teniu en català. Ara, ens porta un llibre que parlar sobre una història d’amor, de superació i de desengany. Es diu An Orchestra of Minorities, i en teoria surt a la venda… AVUI! De tota manera, a Amazon sembla que hi ha una mica d’embolic sobre la data.

Bé, doncs. Fins aquí el meu petit resum sobre les novetats editorials 2019. Si en sabeu alguna altra, deixeu-la als comentaris i així tindrem més informació.

Bon any!

Llista de Reis 2019: llibres i regalets per a lectors

Llista de reis 2019

Un any més estem arribant a Nadal. I això vol dir cava, torrons, dinars en família (o no), i moltes coses més. Una de les coses que venen són els regals, ja siguin regals de Nadal, Tió, Reis, amics invisibles… o regals “porque yo lo valgo”. Com que en el cas dels llibres no cal esperar a les rebaixes, perquè no se’n fan, us passo una llista de propostes per a la llista de Reis 2019 que espero que siguin del vostre gust.

Estic molt, molt contenta d’incloure en aquesta llista de Reis 2019 un pòquer de dones molt potents que escriuen en català. Mentre estem enming d’un panorama desalentador en altres aspectes, trobo absolutament fantàstic que tinguem un escenari amb bons escriptors, tant homes com dones. I m’agrada molt que elles rebin el reconeixement que no sempre havien tingut. Aquí teniu les meves propostes.

Literatura catalana i traduïda al català

Comentari de text. Començo la llista amb una recopilació de relats decadentistes que ens porta autors importants de la nostra literatura, però amb un enfocament especial. I segueixo amb el pòquer que us anunciava: Orriols, Carré-Pons, Solà i F. Soldado. Així, doncs, caldrà estar pendent de les seves properes publicacions. Tot seguit, tenim Haruf i Terrin, amb dues històries que presten molt detall a les persones. Finalment, tanco la llista amb el meu favorit of all times, Jo Nesbø, que ens porta una obra trepidant sense en Harry Hole.

Altres llengües

Comentari de text. Per començar tenim Anna Burns i l’obra guanyadora del Man Booker Prize 2018. És una obra claustrofòbica i molt interessant que us recomano molt (la ressenya sortirà a principis de gener). Tot seguit tenim dos llibres publicats originalment en francès, de Lemaitre i Dicker. Convé destacar que són dos bons escriptors, amb estils i temes diferents. El de Dicker ja està traduït al català. En canvi, el de Lemaitre segurament ho estarà l’any que ve (Bromera). I tanco la llista amb el meu candidat al Nobel: Yan Lianke, amb un llibre traduït magistralment.

Regalets per a la Llista de Reis 2019

Però… si no sabeu quin llibre regalar, què passa? No patiu: tenim alguna idea més per a regals “complementaris”, i de preus diversos.

  • Llumet amb pinça per llegir. Com podeu imaginar, va super bé per llegir en espais amb poca llum (o gens de llum), com ara al llit. La de l’enllaç és la que tinc jo, però n’hi ha moltes més.
  • Funda per a llibre (chaussette). Jo no en faig servir, però hi ha gent que li agraden. Les d’aquesta noia les trobo especialment boniques (no tinc comissió), tot i que segur que en trobareu més a prop.
  • Llibretes personalitzades. Si passeu per Gràcia, aneu a Relligats Olivé i feu una ullada a tot el que tenen. Destaco especialment les llibretes amb tela d’estil oriental i, sobretot, les que reprodueixen rajoles hidràuliques.
  • Kindle Paperwhite. Sí, sí, ja sé que el paper és bonic i blablablablabla. També sé que més d’un editor em pot saltar a la jugular. Però tot té un lloc i un moment, i el Kindle també. Com que alguns no us ho creureu, us recomano que feu una ullada en aquesta entrada de fa un temps i penseu que ha incorporat noves prestacions.

Bé, gent. Tanquem la llista de Reis 2019 aquí. Si teniu més idees de llibres per a aquestes festes, deixeu-les als comentaris. I aneu-vos preparant perquè aquesta mateixa setmana publicarem la llista d’idees de la secció de literatura xinesa: Caràcter xinès. 

Llista de Reis 2019

Capvespre, la mirada lenta de Kent Haruf

Inexplicablement, aquest llibre el vaig llegir ja fa temps i es va quedar "encallat" entre els esborranys. Com que val més tard que mai, aquí en teniu la ressenya.

Jo no ho sabia, però es veu que Cançó de la plana és la primera novel·la d’una trilogia escrita per Ken Haruf. I resulta que Capvespre és la segona del trio.

Així, doncs, no us ha d’estranyar que en aquesta obra hi apareguin personatges que ja coneixíem, com la Victoria o els germans McPheron. També n’hi ha d’altres, com en Guthrie i la Maggie Jones, que en aquest cas fan de secundaris. I també hi apareixen nous personatges, com la família d’en Luther i la Betty, la Mary Wells i les nenes, o en DJ. Podríem dir que en aquest llibre hi ha un pes més gran de personatges infantils.

Igual que en el lliurament anterior, la història transcorre plàcidament sota el cel de Colorado, al poble de Holt. Podríem dir, potser, que aquí les històries són més tristes i els personatges estan més necessitats d’ajuda. En Luther i la Betty, per exemple, viuen en un trailer i no semblen especialment preparats per dur a terme una vida normal. Són com nens garns, sobretot ella. En DJ és un nen que viu amb el seu avi i en té cura. Cuina, l’ajuda a vestir-se, l’acompanya… no és el que esperaríem d’un nen de pocs anys. Tampoc ho tenen fàcil les filles de la Mary Wells, que viuen al mateix carrer que en DJ.

No obstant tot això, crec que en aquest cas els protagonistes principals són els germans McPheron. Jo no puc evitar imaginar-me’ls com a bessons, amb la roba pràcticament igual. Per a ells aquest també serà un llibre de canvis i necessitats en evolució.

Quatre notes més enllà de la trama de Capvespre

Crec que Capvespre és un llibre més intens que Cançó de la plana. I també crec que en aquest cas el llibre acaba extremadament obert. No hi veiem, doncs, com acabaran les famílies que hi intervenen. No hi ha un tancament de cercle com a la primer part, no. Ens haurem de llegir la tercera, segurament l’any 2019.

Com sempre, l’edició d’Edicions del Periscopi, amb la fantàstica coberta de Tono Cristòfol al capdavant, és un motiu de pes per continuar comprant llibres en paper. La traducció de Marta Pera fa goig de llegir, i ajuda molt a mantenir un ritme pausat de lectura quan, en realitat, el que voldries és saber què passa immediatament. Només hi ha una cosa que em costa de visualitzar, que és el “barri de filat”. Entenc que és l’espai de davant dels edificis del rnaxo dels McPheron, però aquesta combinació amb filat…

Però no us deixeu enganxar per aquest filat. Capvespre és un dels lllibres més bonics que he llegit darrerament, i us recomano que us el llegiu de seguida que pugueu. És un cinc estrelles total que ens fa venir ganes de llegir el tancament de la trilogia, Benedicció. Però això ja serà al 2019.

 

Aprendre a parlar amb les plantes

aprendre a parlar amb les plantesA hores d’ara la majoria ja sabeu que Aprendre a parlar amb les plantes és un llibre de Marta Orriols. També sabeu que segueix l’evolució de la Paula, des que es mor en Nacho fins un temps ençà. I també deveu saber que en Nacho li havia dit que volia deixar córrer la relació que tenien. Si us he fet spoiler, em sap greu.

Deixo per a gent més entesa la crítica estricta de la història per centrar-me en els detalls. Perquè Aprendre a parlar amb les plantes és, sobretot, una novel·la íntima i detallista. Ja n’hi ha moltes, d’històries en què el protagonista ha de superar la mort d’algú. El que fa especial aquest llibre és, per a mi, les petites coses que Orriols ens porta. Us en posaré alguns exemples perquè m’entengueu.

Els detalls

En un moment determinat d’Aprendre a parlar amb les plantes, la Paula recorda quan era petita i dinava a l’escola. Igual que jo, li feien dur bata. Igual que les meves companyes de classe (jo dinava a casa), amagava les sobres del menjar a la butxaca de la bata. Això m’ha fet recordar que, les poques vegades que havia dinat al menjador, les peles de taronja i de mandarina anaven a parar rere els radiadors. I a l’hivern, quan estaven en marxa, una olor forta de taronja o de mandarina envaïa tota la planta del menjador.

També he trobat curiós quan parla de la veïna de son pare a la Selva de Mar. La descripció d’aquesta veïna i de la seva casa, olor de resclosit inclosa, és tan precisa que fins i tot l’ensumo.

Una altra cosa que m’ha agradat molt és quan diu que les vacances amb nens són un suplici. L’ha clavat! Si teniu fills no massa grans o si coneixeu alguna família que en tingui sabreu que, de vegades, uns quants dies de vacances amb ells poden ser extenuants. Quan s’acaben necessitaríem uns dies més de vacances per a nosaltres sols. 🙂

De què parla Aprendre amb les plantes?

Així, doncs, reprenc el fil de la història. La història en què la Paula queda “vídua” i en què tothom fa prediccions sobre el seu futur. “Tot anirà bé”. “Has de tirar endavant”. I moltes altres coses. I ella diu que no suporta la capacitat de la gent per proclamar sentències sobre el seu futur. I, en aquest punt, m’ha recordat una mica la Nora Webster, de la novel·la del mateix nom de Colm Toíbín. Igual que la Nora, hi ha gent que li diu més o menys el que ha de fer. I la Paula, això, no ho tolera. És una professional de la medicina, i ja és prou grandeta per decidir què ha de fer.

Per això, doncs, després de gairebé un any de desorientació i ràbia, la Paula decideix quin és el seu camí i posa fil a l’agulla. I és aquí on s’acaba el llibre i ens agradaria saber què passa més enllà.

En definitiva, és un bon llibre que m’ha agradat més que Anatomia de les distàncies curtes (el primer que vaig llegir d’aquesta autora). Si la cosa continua in crescendo, el tercer llibre serà la repanotxa.

Bon feina, Marta, i bona feina, Periscopi!